Text del 2004
Els metges no podem actuar amb un sentit comercial ni esdevenir empresaris.
.
La doctora Teresa Solans Barri va néixer a un petit poble de la província de Lleida, Juaneda, filla d’un metge de poble: “He admirat sempre el meu pare i, des de ben petita vaig decidir que volia seguir les seves passes professionals. En acabar el PREU, vaig plantejar-li el meu desig d’estudiar Medicina. Aleshores no era tan freqüent com ara que una dona estudiés medicina i el meu pare, conscient de la dedicació que requereix la nostra tasca professional, m’ho va desaconsellar. No obstant això, de seguida es va adonar de la meva determinació i em va donar total suport, amb una única condició: que em preparés a la Universitat de Saragossa, on ell s’havia format parcialment.”
Efectivament, la doctora Solans cursà estudis en aquesta institució aragonesa: “Estic molt satisfeta, tant de l’acollida i del tracte rebut a la ciutat de Saragossa com de la formació que ens vam brindar els nostres professors. No només dominaven les matèries i tenien la virtut de fer fàcils els conceptes difícils, sinó que també ens proporcionàvem una atenció personalitzada i plena de caliu humà, la qual cosa segurament no succeïa a centres universitaris més massificats.”
A tercer de carrera va establir una relació que la marcaria per sempre més: “Vaig començar a festejar amb Ramon Torrent, un oftalmòleg del meu poble que també s’havia llicenciat a la Universitat de Saragossa.” Es casaren abans que la doctora Solans es llicenciés i s’establiren a Terrassa, on el doctor Torrent exercia com a metge de la Seguretat Social i en la seva consulta privada. Teresa Solans es graduà l’any 1970 estant embarassada de la seva primera filla.
Poc després començà l’especialització en oftalmologia de la mà del doctor Casanoves a l’Hospital Clínic. Decidí: “compartir l’especialitat mèdica amb el meu marit perquè vaig considerar que això ens proporcionaria una millor connexió i comoditat de vida.” Durant aquest període va donar a llum a la seva segona filla.
Una vegada va haver acabat l’especialitat l’any 1973, inicià la seva trajectòria professional com a metgessa del sistema sanitari públic i també des de la consulta privada familiar. Desgraciadament, “l’any 1974 van diagnosticar un càncer de pulmó al meu marit.” Va haver de fer front a la tasca laboral pública i privada del seu espòs, a banda de la seva pròpia, i posteriorment, en morir el doctor Torrent l’any 1975, va esdevenir la cap de família.
Tot i compatibilitzant la seva formació amb el seu treball, la doctora Solans se subespecialitzà en oftalmologia infantil a l’Hospital Clínic amb el mestratge del professor Duc, cap de servei: “M’angoixava la idea de no dominar els coneixements suficients per tal de detectar a temps una patologia irreversible. Aleshores el gran repte que se’ns plantejava als oftalmòlegs era la diagnosi perquè no resultava fàcil comunicar-se amb nens que no dominaven el llenguatge natural humà. Actualment, per fortuna, disposem de molts més mitjans tècnics diagnòstics que minimitzen la importància d’aquesta transmissió de dades. A més a més, amb l’exercici de la meva activitat he desenvolupat estratègies comunicatives per relacionar-m’hi. És fonamental portar a terme campanyes de prevenció perquè força defectes visuals poden millorar el seu pronòstic amb una detecció precoç. Un dels casos més evidents i significatius és el de l’estrabisme.” Quan va acabar aquest període de formació i coincidint amb el fet del trasllat del doctor Duc a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la doctora Solans començà a treballar com a metgessa adjunta del servei d’oftalmologia d’aquest últim centre hospitalari. Actualment n’és la cap de la Unitat de Retina Vítria.
Una de les seves línies d’investigació més importants ha estat la de “la retinosi pigmentària, una malaltia irreversible que afecta la màcula i que deriva en una ceguesa incurable.”
En aquests moments els seus projectes de recerca se centren, d’una banda, en la prevenció genètica d’aquesta patologia per tal que nens no la puguin desenvolupar i, d’una altra, en la investigació al voltant del tractament de la degeneració macular relacionada amb l’edat. Fruit d’aquestes investigacions, ha publicat diversos articles en revistes de referència internacional: “Avui dia les fonts d’informació que tenim els metges per reciclar els nostres coneixements són molt diverses. No obstant això, hem d’anar amb molt de compte perquè cal contrastar la fiabilitat de les dades trobades. Per això, crec que els professionals únicament hem d’apel·lar als articles editats per publicacions contrastades.”
D’altra banda, la seva vessant humanista la va portar des dels inicis del seu exercici professional a preocupar-se per les qüestions relacionades amb la reinserció de les persones cegues: “Aleshores vaig intentar dedicar el tema de la meva tesi a la rehabilitació sociolaboral dels pacients amb un procés de ceguesa irreversible. Això no obstant, no va ser possible perquè en aquell moment els ambients universitaris estaven centrats en les qüestions merament científiques.”
Anys després, gràcies a la col·laboració del Col·legi de Metges de Barcelona, del qual és la presidenta de la Secció de Metges Oftalmòlegs, va poder centrar la seva tesi doctoral en les qüestions relacionades amb la responsabilitat civil dels metges: “l’ètica és fonamental en l’exercici de la nostra professió. Els metges no podem actuar amb un sentit comercial ni esdevenir empresaris. Una institució mèdica ha de ser quelcom més que una empresa que únicament persegueixi guanys econòmics.”
La seva tasca a la sanitat pública també comporta la formació de futurs especialistes. A més a més, durant altres etapes de la seva trajectòria mèdica també ha estat professora titular de la Universitat Autònoma de Barcelona: “Vaig tenir l’honor de ser nomenada padrina de promoció.”
Paral·lelament, ha continuat dedicant-se a la sanitat privada. En aquests moments, a banda de continuar amb la consulta privada familiar, també visita a la prestigiosa Clínica Teknon: “He tingut el goig de poder col·laborar amb diversos membres de la meva família durant la meva carrera professional: amb el meu marit, amb el meu germà, Joan Solans, i amb les meves dues filles: Anna i Teresa. Aquest fet m’ha fet molt feliç perquè he pogut compaginar la meva vessant professional i personal, i perquè les persones del teu voltant tenen un sentit crític de la teva feina molt estimulant.”
La doctora Solans es confessa una apassionada de la medicina: “m’agrada a la medicina, crec, de fet, que la porto a la sang.”
No obstant això, les seves aficions són molt diverses i alhora també sap que és imprescindible distanciar-se de la seva activitat professional pel bé dels seus pacients i d’ella mateixa. En aquest sentit, el seu mètode personal de desconnexió és: “el trajecte en cotxe que diàriament faig de Terrassa a Barcelona i a la inversa. Aquella hora de conducció em serveix per objectivitzar les meves preocupacions professionals i per fer la descompressió necessària entre el teu treball i la teva vida personal.”
