Text del 10/05/2018

Si hagués complert amb les expectatives familiars, el món de la consultoria hauria perdut una intermediària experta en conciliar posicions i una assessora propera al client. Sortosament, la gerent de Zapater Assessors va decidir que havia de seguir el camí que li marcava el cor: estudià Ciències Empresarials i aconseguí fundar la seva pròpia empresa. La vocació de servei públic també l’ha empès a ocupar el càrrec de regidora de l’Ajuntament de l’Aldea i vicepresidenta del Consell Comarcal del Baix Ebre i a formar part de la Comissió Executiva de PIMEC TTEE. La seva trajectòria professional ha estat un salt d’obstacles, una carrera exigent, sense pressa però sense pausa ni defalliment; el seu fill és la font inesgotable per recarregar-la d’energia.

Criada a una masia de pagès

Vaig néixer a l’Aldea, un municipi de la comarca del Baix Ebre que compta actualment amb 4.250 habitants. Vivia amb la meva família en una masia; recordo el pare, ferrer, i pagès de vocació, cultivar amb molta cura el seu hort. Era un home a qui agradava la terra, sempre sembrava i collia els seus fruits segons les llunes. La mare, que es diu Rosa, també s’encarregava de l’hort i de les tasques pròpies d’una mestressa de casa. Quan vaig complir catorze anys, ens vam mudar al poble; feia anys que els pares s’havien estat construint una casa. El dia de la mudança em vaig alegrar: viure en una masia, tot i que mantens relació amb les cases veïnes, sempre implica un cert aïllament respecte a la resta de companys del col·legi i de l’institut. El meu germà, que és cinc anys més gran, va decidir rehabilitar la masia on actualment hi viu amb la seva família. Les parets d’aquesta casa han estat testimoni d’una part important de la història familiar. Durant la postguerra, viure en un mas, amb terres cultivades, els va facilitar la manutenció familiar, els va permetre ser més autosuficients que si haguessin viscut al poble o a una ciutat. També, tenim un tros de terra al Perelló, i recordo que, de petita, sempre m’explicaven que, sota una olivera, hi havia enterrat un soldat. Allà la Guerra Civil va ser més cruenta, però, sortosament, la meva família no va patir cap baixa. Per la meva banda, he continuat al poble: hi visc a una casa amb el meu fill Sergi, que ara té catorze anys i té vocació de físic.

Mai no podré oblidar els valors que em va inculcar el pare

Fa només un any que el meu pare va morir, de manera imprevista, i a casa encara no ens en sabem avenir. Malgrat que la mort també és part de la vida, mai no et fas a la idea que els teus éssers estimats hagin de deixar-te algun dia. De mica en mica, ho vas paint, però costa superar-ho. Ara penso sobretot en la mare, em preocupa com es pugui sentir; van estar tota la vida junts i molt units: eren la parella perfecta, mai no els vaig veure barallar-se ni discutir. El meu pare, que es deia Guillermo, era bàsicament un home bo. Mai no podré oblidar els valors que em va inculcar. Qualsevol persona que el conegués coincidirà a destacar-ne la bondat. Durant els últims dies de vida, quan estava malalt i intueixo que sabia que alguna cosa no anava bé, recordo que ens va demanar: «Cuideu-vos molt, molt».

Sempre m’he rebellat contra la predestinació

De ben joveneta, despistava els meus pares, perquè sempre feia allò que no havien previst per a mi: com estudiar a la universitat, dedicar-me a la política, obrir el meu propi negoci… Sempre venia a casa amb alguna història que no quadrava amb els seus esquemes vitals, mai no em vaig identificar amb els plans que tenien previstos per a mi. Tota la vida he estat una dona que ha anat a contracorrent, m’he rebel·lat contra allò que els altres havien dissenyat per a mi. Els meus pares em veien com una secretària que havia de casar-se aviat i tenir fills per viure una vida, entre cometes, «normal». Tanmateix, jo em veia diferent: sempre he volgut endegar nous projectes, sentir que avançava, menjar-me el món, com desitja qualsevol altre jove que comença a fer els seus primers passos com a adult. No crec que ningú m’influís, era un tarannà que portava ben a dins.

Obligada a estudiar Gestió Administrativa

Recordo el dia que el director de l’escola va cridar els meus pares. Havia acabat vuitè i els volia exposar que valia la pena que la seva filla continués la formació a l’institut, perquè era una noia aplicada: sempre treia bones notes i els companys sempre m’escollien com a delegada de classe. Però el BUP i el COU, i encara menys la universitat, no entraven als plans que els meus pares havien dissenyat per a mi: volien que estudiés alguna formació pràctica que em permetés incorporar-me ràpidament al mercat laboral. Així doncs, em van matricular a Formació Professional de segon grau perquè completés els estudis d’Administració a l’Institut Politècnic de Formació Professional de Tortosa. Tot i així, quan cinc anys després els vaig finalitzar, vaig continuar insistint en la idea de perllongar la meva formació, i em vaig matricular a la Facultat d’Empresarials, de la Universitat Rovira i Virgili, ubicada a Reus, tot i que a la família i a la parella no els feia massa el pes. Però, com sempre, vaig tirar pel dret.

Amb la necessitat de sentir-me productiva mentre em formava

Després d’acabar el primer curs d’Empresarials, vaig decidir que havia de compaginar els estudis amb una feina: pagar una carrera era una despesa important per a la meva família i, d’altra banda, sentia la necessitat de ser productiva, volia guanyar els meus propis diners. Quan vaig finalitzar els estudis de Formació Professional, havia estat fent pràctiques al despatx de l’empresa del meu tutor. Així doncs, em vaig tornar a posar en contacte amb ell i hi vaig tornar a treballar. Feia la jornada sencera i estudiava a les nits.

Encara ara em pregunto com vaig ser capaç de llicenciar-me

De segon a cinquè curs de carrera, només assistia a les classes una tarda a la setmana. I recuperava les hores d’aquella tarda que no havia anat a la feina tot treballant dissabte al matí. Els companys em passaven els apunts i estudiava durant les nits. Així mateix, destinava els caps de setmana i tots els estius a preparar-me per als exàmens: algunes matèries intentava aprovar- les al juny; les altres, després de l’estiu. Els professors no em coneixien. De fet, només puc elogiar tres catedràtiques que em van impartir classe al primer curs, i que feien les matèries de Teoria Econòmica, Fiscalitat, i Història de l’Economia. Al darrer curs, vaig suspendre Matemàtiques, una de les assignatures que més em costava. A l’Aldea, coneixia un professor de matemàtiques, el Sergi, i quan acabava de treballar a les vuit del vespre, em feia classes particulars de repàs. Finalment, vaig aconseguir treure’m la carrera, amb molt d’esforç i sacrifici. Encara ara em pregunto com vaig ser capaç de llicenciar-me. No ho tenia gens fàcil: cursava una carrera a distància, aprenent a interpretar les diferents lletres dels companys, confiant en la tria d’informació que cadascú havia fet en els seus apunts personals; però ho vaig aconseguir.

Agredolç record de la Carina

Amb tres amics vam llogar una caseta per estar a prop de la universitat i compartia habitació amb la Carina, una companya inoblidable que, pocs anys després, va morir de leucèmia. És un record trist, però a la vegada molt maco: vam viure plegats, compartint experiències i apunts en un moment de la vida en què, malgrat que et sents vulnerable i inexpert, t’estàs obrint camí, t’obligues a espavilar-te i al final sents que pots amb tot. Procedíem tots de l’FP, i la universitat representà per a nosaltres un xoc, un canvi brutal. De tots quatre, només jo vaig aconseguir finalment acabar els estudis. Els altres els van abandonar i mai no van arribar a llicenciar-se.

«No et compraré coses, et compraré experiències»

Anar a estudiar fora significava també sortir del poble. Recordo la primera vegada que vaig tornar de Reus a l’Aldea: veia el meu poble diferent, canviat. Per això, sempre he pensat que viatjar i viure noves experiències és vital per a un jove. I és una idea que vull transmetre al meu fill: sempre li dic que no li compraré coses, però sí que li proporcionaré experiències. És realment important tenir l’oportunitat de conèixer altres països, diferents cultures i maneres de veure el món. D’altra banda, la meva herència cap a ell serà dedicar tots els meus esforços perquè pugui formar-se adequadament. Aquest curs se’n va a Irlanda quinze dies per rebre una formació d’anglès; em sembla fantàstic. És una oportunitat que, personalment, no vaig poder gaudir de jove, tot i que m’hagués encantat, per això ho valoro tant. Si ho aprofita o no, ja serà la seva història, però vull que almenys pugui triar. També procuro viatjar amb ell: l’estiu passat vam anar plegats a l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear (CERN). Li agrada tant la física, que sabia que li encantaria; és un món a part, els millors científics hi treballen, i és una realitat que es respira a l’ambient.

Fa tretze anys que vaig fundar la meva consultoria

Les circumstàncies em van empènyer a convertir-me en empresària. La companyia on treballava no estava vivint un bon moment, els directius eren professors universitaris que no es dedicaven completament al seu negoci i estàvem perdent clients. A més a més, em vaig quedar embarassada i va ser el moment d’una sortida. Tenia dos anys sencers d’atur i els vaig voler aprofitar per cuidar el meu fill; tanmateix, mai no em vaig arribar a desvincular del tot de la feina: mantenia el contacte amb alguns clients i els ajudava a tramitar alguns papers. A l’any i mig, vaig decidir que volia tenir el meu propi negoci: tenia molta experiència i me’n veia capaç. D’altra banda, pensava que amb la meva empresa tindria més facilitat per compaginar vida laboral i familiar, però m’equivocava. Els primers anys, vaig haver de dedicar-li dotze hores diàries: tot passava per mi, ja que encara no podia delegar la feina; els terminis s’havien de complir, i em veia obligada a esgarrapar hores del meu descans personal. Recordo que posava el meu fill a dormir i me’n tornava al despatx a treballar, sovint durant tota la nit. Va ser molt dur. Sempre dic que haver muntat llavors aquell negoci va ser com criar dos fills.

Tenint clares les prioritats

Sortosament, en l’actualitat tot és més fàcil: som cinc persones, puc delegar més, i el meu dia a dia ja no és tan estressant. Tenir un bon equip és fonamental; són quatre dones amb les quals estic encantada: la Judith va entrar quan es va fundar l’empresa, és la més veterana i responsable del departament Laboral, d’Assegurances i Gestoria. Després, s’hi van incorporar la Lorena, a càrrec del departament Comptable i Fiscal, i la Noèlia, que treballa al departament Comptable i de Comunitats; són dos puntals més. Abans, també teníem la Neus, que de manera sobtada va morir a causa d’un accident, la qual cosa va ser un cop fort. I fa poc s’hi ha sumat la Tània, amb la qual també estem molt contentes. Tanmateix, una consultoria demana molta dedicació: has d’estar contínuament reciclant-te, ja que has de conèixer de manera exhaustiva les normatives fiscals i laborals. D’altra banda, també tinc un fill que demana la meva atenció; i el Sergi és la meva prioritat. Just al seu darrere, se situa el meu negoci. Per tant, tinc clar que la meva vida personal queda en última posició, però no per això està descuidada, tot és qüestió d’organitzar-se. A l’hora de formar un projecte vital, cal que tinguis clares quines són les teves prioritats, si no, vas perdut.

Les dones encara assumim el rol de cuidadores

Recordo que la meva mare sempre em deia, que, de joveneta, tenia el dormir tan fort, que si ella baixava per les escales de casa mentre jo dormia, no me n’assabentava. Tanmateix, quan va néixer el meu fill i era un nadó, si es movia, de seguida em despertava. Quan ets mare, se’t desenvolupen altres sentits; l’instint maternal és molt potent. Al despatx, totes són dones i estan en edat fèrtil. Ja hem passat per dos parts i ara està en camí una altra criatura. I tots aquests nens tenen pare; tanmateix, hi ha una sèrie de tasques familiars com, per exemple, portar els fills al metge, que encara recauen en la dona. Les treballadores del despatx tenen deu anys menys que jo, són d’una generació posterior, però aquest tema continua sense canviar. Com que també he estat mare treballadora, i entenc les dificultats que suposa, intento oferir solucions: disposem d’una bossa d’hores; quan les agafem, les hem de tornar, però amb un sistema flexible. Sempre els dic que és possible fer-ho mentre s’organitzin bé: hi ha d’haver algú al despatx i la feina ha de sortir.

Com petits artesans de la consultoria

L’empresa va néixer un 20 d’abril de l’any 2005; quan vam obrir les portes ja hi havia tres companyies que es dedicaven a aquest àmbit al poble. Malgrat que vam iniciar la nostra activitat quan estava a punt d’irrompre la crisi econòmica, avui podem afirmar que ens n’hem sortit. Actualment, tenim uns dos-cents clients procedents de l’entorn del Baix Ebre, però també d’altres zones de Catalunya, com Barcelona o Tortosa. De fet, la distància no representa cap inconvenient per a nosaltres: aquest any hem incorporat la possibilitat de penjar i baixar documents digitalitzats des del núvol d’Internet, per mitjà del qual també ens podem comunicar. De totes maneres, no vull perdre el contacte humà, sempre m’ha agradat conèixer de prop la gent per a la qual treballo. Existeixen altres grans assessories que treballen com si fossin una gran fàbrica, però nosaltres som artesans: el contacte personal és primordial. Encara que una persona visqui a Barcelona, m’hi desplaço perquè puguem mantenir una reunió; sóc conscient que el client prefereix veure’m personalment. Sempre dic que no oferim comptabilitat, que sobretot venem confiança. Sovint parlem de temes, fins i tot personals, que no tenen res a veure amb la feina, i aconseguir aquest grau de confiança és molt bonic. Les persones han de sentir tranquil·litat, han de saber que tots aquests tràmits que no dominen ens els poden delegar, perquè els sabrem gestionar adequadament. La nostra tasca és fer d’intermediaris entre el contribuent i l’Administració: facilitem que la comunicació sigui fluïda, intentem evitar els malentesos i procurem que el client compleixi amb les seves obligacions tributàries. La millor recompensa és rebre la trucada d’una persona que vol treballar amb nosaltres perquè un amic li ha recomanat. És el boca a boca el que realment funciona.

Posem a l’abast del client un ampli ventall de serveis

Pel que fa a l’àmbit laboral, tramitem nòmines, altes, baixes i acomiadaments. Així mateix, gestionem temes que tenen a veure amb assumptes fiscals i comptables, els dos pilars de la nostra activitat. D’altra banda, ens encarre- guem d’alguna administració de finques; així doncs, abastem un ampli ventall d’activitats: assessoria fiscal, laboral, comptable, mercantil, gestió administrativa i assegurances. Sempre he tingut molt clar que havíem d’oferir als nostres clients tot els serveis possibles, però com que no és factible contractar gent només per realitzar tasques puntuals, hem optat per crear una xarxa externa de col·laboradors; per aquesta raó comptem amb un gestor a Tarragona, i amb despatx d’advocats, i un altre despatx encarregat de l’àmbit de les asseguradores a Tortosa. Sempre busquem col·laboradors que siguin afins a la nostra política de qualitat. Oferim tots els serveis necessaris per impulsar un projecte, de manera integrada i coordinada a través de cada departament. La nostra oferta i els nostres serveis s’adapten a les característiques i necessitats particulars de cada tipus d’empresa.

Amb programes de formació a mida

Treballem principalment amb petites i mitjanes empreses dedicades a sectors diversos, com comerç, construcció, aplicacions informàtiques o serveis. A més a més, col·laborem amb centres per a emprenedors, tot oferint-los formació sobre algun tema específic. I dissenyem programes de formació a mida sobre, per exemple, facturació, comptabilitat, emprenedoria o temes laborals. També, treballem amb molts autònoms.

Poca formació financera dels empresaris

La nostra feina és exposar als nostres clients la seva situació financera; sovint és una tasca complexa perquè, generalment, els empresaris compten amb una escassa formació en aquest àmbit, i hem de poder oferir-los explicacions didàctiques per tal que entenguin els mínims conceptes per interpretar, per exemple, un estat financer, un balanç o un compte d’explotació. Encara hi ha molta gent que no entén per què no té diners al banc si considera que en guanya molts. La pregunta típica que et formulen és: «On són aquests vint mil euros que dius que guanyo si al banc no hi són?».

Hisenda sempre creu que les PIMES l’enganyen

Els empresaris haurien de ser valorats positivament perquè són un pilar bàsic de la nostra societat; per contra, els tracten sovint com si fossin delinqüents. Hisenda sempre creu que les petites i mitjanes empreses li amaguen secrets, un prejudici que hauria de desaparèixer. Considero que la nostra societat ha de posar en valor els emprenedors, ja que empenyen el país i el fan créixer, tot jugant-se sovint el seu patrimoni personal. Ens hauríem de preguntar qui crea ocupació a Catalunya: doncs aquelles petites i mitjanes empreses, o PIMES, que donen feina potser a quatre o cinc treballadors amb els quals desenvolupen un fort lligam emocional, i que quan es veuen obligades a acomiadar algú, el seu màxim responsable pateix molt. En canvi, a una gran empresa tots són números. Un 90 % de l’activitat empresarial catalana és desenvolupada per PIMES, autèntic objecte de desig per a Hisenda i la Tresoreria General de la Seguretat Social. Fins i tot, m’han arribat a reconèixer que, quan detecten una persona que supera un límit de deute, no van més enllà: és més fàcil perseguir aquells que registren deutes inferiors. Els petits empresaris sovint s’enfronten a situacions d’indefensió: és paradigmàtic el cas per exemple d’un aparellador que fa servir el cotxe per visitar les obres, però Hisenda no li permet desgravar la benzina, els peatges, el taller ni les autopistes. Encara que els ho demostris, no s’ho creuen. És un volum de despesa petit, d’uns tres mil euros a l’any. En primer lloc, ho vam sol·licitar a la gestió de l’Agència Tributària, que ens ho va denegar. I després, ens vam plantejar de demanar-ho al Tribunal Econòmic, però aquesta gestió ja representava un cost elevat per al meu client, per això molts empresaris prefereixen no iniciar el tràmit. I juguen amb això: són petits imports que la gent opta per no reclamar.

Els autònoms, un preuat actiu per a una societat

Els autònoms són gent que no es queda asseguda al sofà sinó que decideix emprendre per tal de viure dignament; no obstant això, el nostre país no els tracta bé. Sóc membre de l’executiva de PIMEC de les Terres de l’Ebre i fa poc els vaig oferir una ponència sobre la nova Llei dels Autònoms, durant la qual vaig exposar que el Govern només ha decidit maquillar la normativa que, com sempre, s’ha quedat curta. Encara queda pendent reformar un tema bàsic: s’hauria de correspondre la cotització amb els ingressos que obté cada treballador. No és just que un autònom que cobra mil euros al mes hagi de pagar el mateix que el conegut propietari d’una gran cadena de roba. Fins i tot, hi ha persones que podrien compatibilitzar una activitat com a assalariades amb una altra com a autònomes, però les condicions són tan adverses que no ho arriben a fer. Actualment, només existeix una tarifa plana per als primers mesos, però després obliguen a abonar la mateixa quantitat mensual a tots els autònoms: gairebé tres-cents euros. Aquesta política representa una important barrera d’entrada per a la gent que podria donar d’alta la seva activitat i es veu obligada a no fer-ho. D’altra banda, un autònom continua sense poder posar-se malalt: la quantitat que rep una persona que cotitza el mínim, quan està de baixa, és tan minsa que es veu abocada a la pobresa. És una llàstima: crec que als autònoms els hauríem de posar una catifa vermella.

Buscar fórmules per perllongar els negocis familiars

Hi ha moltes petites i mitjanes empreses de família que es veuen obligades a tancar les seves portes, o a traspassar-les a un altre propietari, perquè no troben relleu generacional. Sovint, aquest tema no es planteja de manera adequada, ja que és possible buscar altres fórmules que et permetin continuar mantenint l’empresa dels teus pares, avis o besavis. Per exemple, crec que és factible que el negoci continuï sent de la família, però gestionat per un altre professional. D’altra banda, he observat que a moltes cases encara es manté el rol de l’hereu: malgrat que hi treballin el fill i la filla, quan es parla del successor només es pensa en el fill, sense tenir en compte les habilitats o capacitats directives de la germana.

Quan ets empresari, sovint et sents sol

Engegar i ser l’únic responsable d’un negoci és una tasca àrdua, és normal que sovint ens puguem sentir sols, sobretot quan passem èpoques dures o hem de prendre decisions difícils. A vegades, he pensat que seria més fàcil tenir un altre soci, però tot seguit m’adono que seria un error i em dic a mi mateixa: «Beneïda solitud!». Fa poc vaig llegir un llibre sobre emprenedors que exposava que abans de buscar un partner és necessari reflexionar detingudament sobre la persona que volem triar. Si haguéssim de ser dins d’un submarí, tot convivint-hi dia i nit, a qui escolliríem? Hem de pensar- ho molt bé, perquè pot ser una experiència gratificant o insuportable. Per tal de no equivocar-nos, val la pena intentar visualitzar èpoques de dificultat, ja que quan tot va com una seda és molt fàcil entendre’s, però quan vénen mal dades és quan apareixen les diferències.

Ni tots els empresaris són dolents ni tots els treballadors són bons

Quan contactem amb un bon treballador, el volem conservar perquè la veritat és que costa trobar gent que faci bé la seva feina. Hi ha molts empresaris que coincideixen a comentar-me que és complicat conèixer algú que estigui motivat per desenvolupar la tasca que se li encomana, que mostri una actitud positiva i activa. No obstant això, hi ha molta gent a l’atur, i no ho entenem. Si faig balanç de la meva vida laboral, puc afirmar que he treballat molt dur per arribar on sóc ara, que mai no he abaixat la guàrdia ni he triat l’opció de quedar-me a casa asseguda a un sofà. També hem de ser capaços de ser crítics amb nosaltres mateixos: si estem a l’atur, hem d’aprofitar el temps tot reciclant-nos, completant la nostra formació, o realitzant una recerca activa de feina. Vull dir que no sempre els empresaris són dolents, però tampoc no sempre els treballadors són bons; n’hi ha de tot tipus, de persones. D’altra banda, ara comença a parlar-se de la nova generació Zeta, nascuda entre el 1995 i el 2015: són joves que no tenen incorporada la cultura de l’esforç a les seves vides, i volen ocupar un cinquanta per cent del seu temps només a l’oci; així doncs, no estan gaire disposats a dedicar més hores a la feina quan són necessàries. Ens enfrontem a un nou canvi de paradigma.

Per una profunda reforma del mercat laboral

És del tot insostenible que de cada cent euros que una petita o mitjana empresa paga a un treballador, quaranta els hagi de destinar a la Seguretat Social. Si aquesta xifra minvés, es contractaria més gent, o les mitges jornades passarien a ser senceres; segurament, es crearia més ocupació. L’actual impost sobre el treball és desmesurat. Per contra, el Govern creu que si ens falten diners, hem d’augmentar les recaptacions amb més impostos, però produeixen l’efecte contrari: l’empresari s’adona que no pot assumir quatre-cents euros de sobrecost si ja en paga mil a l’assalariat. No entenc per què no s’aplica una altra política: no sé si és per incapacitat o per desídia. D’altra banda, també tenim un altre tema important sobre la taula: les pensions. O s’asseuen bé i pensen una solució o en els propers anys toparem amb un greu problema; la piràmide poblacional ja és aquí, apujar impostos no és una solució viable; hem de ser capaços de crear respostes resolutives, eficaces i imaginatives.

Convivim amb una constant inseguretat jurídica

Tots ja sabem que una de les primeres actuacions d’un nou govern sol ser canviar la normativa vigent, sobretot pel que fa a l’àmbit fiscal, com és l’impost de la renda o de les societats, per exemple, i amb l’agreujant afegit que es legisla molt malament. Com a professionals, hem de conviure amb una constant inseguretat jurídica: quan afegeixen quatre línies a un article, en aquell petit paràgraf hi ha tot un món interpretatiu que sol generar molts dubtes. Com que hem de ser prudents a l’hora d’actuar, ja que mai no volem perjudicar el nostre client, normalment sempre adrecem la nostra consulta a Hisenda; així mateix, assistim a congressos organitzats pel Col·le- gi d’Economistes de Catalunya (CEC), on experts aclareixen dubtes al respecte. I sovint ens veiem obligats a esperar molts mesos fins que no es resol completament un dubte interpretatiu, perquè pot passar que hi hagi fonts d’informació que es contradiguin.

Comptem amb un collegi professional actiu i capdavanter

El CEC representa per a nosaltres una font útil d’informació i de formació, és una entitat al servei dels professionals, molt activa i capdavantera. Hi ha només un tema que crec que podrien millorar: seria molt positiu que els assessors que no vivim a Barcelona també poguéssim assistir a la formació per videoconferència des del nostre despatx. Cada vegada que decideixo fer algun curs o escoltar una ponència, haig de conduir dues hores d’anada i dues de tornada en un sol dia, a més de la despesa que em representa la benzina i l’aparcament. Altres entitats professionals ja han incorporat les videoconferències a la seva oferta formativa; és una eina útil que permet arribar a tots els associats. Hem de cuidar la perifèria i procurar descentralitzar més els serveis.

Sempre he sentit vocació de servei públic

Quan estava embarassada del meu fill Sergi, Convergència i Unió em va venir a buscar perquè me n’incorporés a les llistes municipals. Vaig acceptar, ja que el tema polític sempre m’havia interessat. Des de ben jove, he tingut ganes d’involucrar-me en activitats que intentessin millorar la vida del poble; no he sentit mai la necessitat d’escalar posicions, tanmateix tinc la voluntat de ser útil a la meva gent. Em vaig presentar a dues legislatures i, a la tercera, apareixia com a segona de la llista del PdeCAT. Finalment, vaig entrar com a regidora de l’Ajuntament de l’Aldea. A l’anterior legislatura, ja vaig ocupar el lloc de cap de llista, i actualment sóc la Vicepresidenta del Consell Comarcal en l’Àrea d’Educació i Joventut, i Cultura i Esports. He gaudit molt, amb aquesta tasca, i m’ha fet molta il·lusió contribuir-hi amb la meva feina. Ara bé, l’any vinent he decidit que ja no m’hi presentaré: crec que no estic feta per a algunes dinàmiques existents dins l’àmbit polític, com són l’amiguisme o la necessitat de donar copets a l’esquena. Quan vas per lliure i el teu únic punt de mira és el poble, et pots arribar a sentir una mica sol o incomprès. Prefereixo marxar abans que el món polític canviï la meva manera de pensar. D’altra banda, penso que és millor exercitar una oposició col·laborativa amb el Govern, però hi ha gent que considera que és preferible avivar la confrontació; no és la meva dinàmica. Ja he destinat vuit anys de la meva vida a la política, i he procurat tirar endavant projectes que tinguessin un influència positiva per al poble. Per tant, m’emporto aquest bagatge positiu.

A Catalunya, el diàleg continua sent necessari

Sóc mediadora i sempre defensaré la conveniència que ambdues parts d’un conflicte s’asseguin a una taula per intentar apropar-ne les diferències. Tanmateix, avui les posicions entre Catalunya i l’Estat espanyol estan massa enquistades, precisament per falta de diàleg. Requeriríem l’ajuda d’un expert en resolució de conflictes, però no el trobem perquè una de les parts es nega a parlar. Ara bé, hem de ser capaços de recordar per què estem en aquest punt: tot comença amb una demanda popular pacífica i lògica; la gent, que feia anys que se sentia maltractada per l’Estat espanyol, es volia comptar per tal de comprovar si el seu sentiment era o no majoritari. I és lícit dir: «Ja n’hi ha prou, no vull continuar mantenint relacions amb un país que em sacseja!». Però també és lícit mantenir una posició contrària a la independència. El poble volia comptar-se amb un referèndum, res més. Però, de tota manera, no ens ho van permetre. Sóc independentista, des de sempre, i tinc molt clar que una Catalunya independent podria ser econòmicament autònoma. Fa dècades que la falta d’inversions malmet les terres de l’Ebre, les nostres infraestructures fan pena. I quan viatjo a Barcelona haig de pagar per fer servir l’autopista, però a Madrid són gratuïtes.

El primer d’octubre del 2017 vaig tallar emocionalment amb l’Estat espanyol

Va ser un dels pitjors dies de la meva vida: com a regidora, vaig haver d’estar tot el dia al col·legi electoral i quan vaig veure, de bon matí, les imatges de les càrregues policials que s’havien produït a Sant Carles de la Ràpita, se’m va trencar el cor. No les podré oblidar mai; aquell dia, l’Estat espanyol em va perdre. Al col·legi electoral de l’Aldea hi havia infants, avis i moltes altres persones que havien acudit a exercir el seu dret al vot; sabia que, si venia la policia, començarien a pegar-los sense control. Vaig patir molt. Quan finalment vaig arribar a casa, em vaig enfonsar; poques vegades el meu fill m’ha vist plorar, però aquell dia necessitava treure la pressió de l’experiència viscuda. Recordo que li vaig dir que faria tot el possible perquè poguéssim sortir d’un país que no permet que algú defensi democràticament les seves idees. Ens haurien de permetre comptar-nos, hauríem de poder convocar un referèndum pactat.

Calen referents femenins dins el món de l’emprenedoria

És cert que tots sabem de grans empresàries, procedents de famílies de renom, que s’han fet un lloc dins del món dels negocis; no obstant això, considero que ens cal conèixer altres referents de persones que hagin començat realment des de zero. Seria positiu donar visibilitat a aquelles dones emprenedores que han aconseguit vèncer obstacles econòmics i familiars, i han aixecat el seu propi negoci. Com a membre també de Comissió de Dones de PIMEC de les Terres de l’Ebre, treballem en aquesta direcció. Crec que el missatge que hem de ser capaços de transmetre és que, amb esforç i moltes ganes, és possible emprendre fins i tot en una societat no del tot paritària.

Una única persona al món que em dóna forces: el meu fill

El Sergi és el meu puntal, la meva font d’energia, ho és tot. Tots els éssers humans tenim els nostres moments dolents, èpoques en què ens cal passar pàgina i no sabem on trobar les forces; en el meu cas, sóc afortunada: gràcies a ell, puc continuar sempre endavant.