Text del 09-09-2013

Al capdavant d’aquesta assessoria, que celebrava el seu 25 aniversari, trobem Enric Rigau, l’experiència vital i professional del qual el duen a afirmar que, per ser un bon cap, cal haver estat abans un bon treballador. I és que d’esforç, col·laboració, seny i ètica està fet l’esperit emprenedor català, que avui veu perillar. Per aquesta raó, reclama el suport d’una Administració que hauria de seguir l’exemple empresarial: buscar nous recursos en lloc d’optar només per retallar. 

Vint-i-cinquè aniversari de la fundació de l’assessoria

Aquest setembre ha fet 25 anys que vaig fundar el meu gabinet a Girona, després d’haver estudiat Ciències Empresarials i d’haver treballat durant una dècada al Despatx Cànoves. Gràcies al senyor Cànoves, vaig adquirir un profitós aprenentatge que em va permetre establir-me pel meu compte com a assessor, fonamentalment en matèria fiscal i jurídica. Avui dia, la nostra consultoria compta amb mig miler de clients, entre ells un centenar i mig d’empreses de diferents tipologies. Sentim una especial predilecció pel tema de societats, perquè concentra dos aspectes de la meva professió que m’apassionen: la comptabilitat i la presentació de tots els estats comptables i financers que deriven d’aquesta comptabilitat. Considero que l’àmbit societari proporciona una visió més clara de qüestions financeres i econòmiques, i això ens permet de fer un diagnòstic més adequat de l’activitat de qualsevol empresa.

Empreses abocades a tancar per manca de finançament

En l’actualitat, les empreses que fan fallida no és per falta de validesa del seu projecte sinó perquè estan endeutades, els bancs no els renoven les línies de crèdit i no poden captar nous recursos financers. A conseqüència de la crisi, moltes companyies han d’ajustar el compte de resultats en base principalment al compte d’explotació, i acostumen a incidir en les despeses de personal, un fet que pot acabar determinant la viabilitat de l’empresa. D’aquesta manera s’entra en una dinàmica en la qual es van perdent opcions de competitivitat, i l’empresa es va fent petita, obsoleta i incapaç de recuperar la capacitat de mantenir-se al mercat. I s’ha d’evitar que això no passi.

Una bona tasca assessora, més que guarir, el que fa és prevenir

Val a dir que al nostre àmbit la prevenció és essencial; el bon assessor és aquell que preveu, no aquell que només guareix. Perquè, quan la malaltia ja s’ha manifestat, posar-hi remei resulta més complicat.

Les dificultats de l’emprenedoria

Avui les empreses que poden perdurar en el temps són les consagrades, les que van néixer amb capacitat productiva i amb independència gràcies als recursos propis. Però moltes empreses sorgides les darreres dècades, que han basat la seva activitat en l’endeutament, no han pogut consolidar-se al mercat; per falta de finançament, no han estat capaces de ser competitives i de sobreviure. D’altra banda, no s’ofereixen estímuls perquè sorgeixin nous projectes sòlids. La legislació laboral és tan perniciosa que està provocant que els empresaris s’arruïnin, perquè han d’invertir en la companyia els seus recursos personals; pensem que molts han sacrificat el ser patrimoni per fer front a les indemnitzacions per acomiadament que, atès el context econòmic present, es veuen obligats a fer. Per tant, igual que els treballadors, es troben en l’eventualitat d’arribar a perdre l’habitatge.

Exempció temporal de pagament de la Seguretat Social que beneficiaria a tothom

Calen incentius fiscals per als empresaris, com ara eximir-los de pagar la Seguretat Social d’aquells treballadors que rescatin de l’atur, com a mínim durant el temps que aquestes persones estarien desocupades. Aquesta mesura seria beneficiosa per al treballador, per a l’empresari i també per a l’Estat, que s’estalviaria la prestació per desocupació. A més, això activaria l’economia, perquè el treballador, quan gaudís d’una nòmina, podria incrementar el seu consum i optar a obtenir crèdit dels bancs.

No es tracta tant de retallar com de trobar noves fonts d’ingressos

El funcionament de l’Estat hauria de seguir les guies de qualsevol empresa, i els polítics haurien d’actuar com a especialistes en reflotar companyies. Es tracta d’ajustar els pressupostos a les previsions d’activitat. Però els polítics demostren que l’únic que saben fer és retallar despeses, sense pensar en com incrementar els ingressos per poder fer front a les necessitats existents. En un entorn empresarial, els responsables es preocupen de trobar solucions: noves línes de negoci, nous ingressos, mercats complementaris, mercats substitutius, etc., amb la finalitat d’incrementar els ingressos i evitar retallades. Ignoro quants milions d’euros ha arribat a retallar a l’Administració. La pregunta és: de tots aquests diners que s’han retallat, quants es malgastaven?

Per una imposició tributària més flexible

Probablement caldria una imposició més flexible, per tal que tothom fos més procliu a satisfer les responsabilitats fiscals que li pertoquen, i evitar així l’economia submergida provocada per una fiscalitat excessivament severa. I la inspecció fiscal hauria d’anar més orientada a perseguir els contribuents que no tributen, que no a mirar d’esgarrapar ingressos addicionals d’aquells que ja estan satisfent impostos. D’altra banda, el gravamen de l’IVA suposa un fre al consum. Els clients que són subjectes passius davant d’Hisenda, que paguen la diferència entre IVA repercutit i IVA suportat, no noten la diferència. El problema és per al consumidor final. Alguns rams s’han vist afectats per la davallada del consum a causa de l’exagerat increment del preu final.

En temps globals, cal una unificació fiscal de la UE

Seria lògic que a Europa s’unifiquessin els marcs fiscals, encara més si tenim en compte que ens trobem immersos en una economia global; per posar un exemple, el conflicte de Síria, com qualsevol altre conflicte, afecta l’economia del nostre país. El món està interconnectat i el comportament de les Borses està condicionat per qualsevol esdeveniment que succeeixi al planeta. La solució a aquesta crisi no la trobarem als llibres, perquè no hi ha referències prèvies; no hem assistit mai a una crisi d’aquestes dimensions. Els indicadors de les Borses, que tradicionalment anticipen el comportament de l’economia, assenyalen una recuperació, ni que sigui petita i lenta. Si no aprofitem el moment present, probablement fins al 2020 no ens en sortirem.

Els Jocs Olímpics a Madrid, una oportunitat perduda

Em saben greu els comentaris d’alguns catalans que s’alegren que Madrid no hagi obtingut la designació com a seu dels Jocs Olímpics de 2020. I em saben més greu els comentaris despectius sorgits posteriorment, perquè la gent menysté els milers de milions d’euros que haurien suposat per a l’economia espanyola la designació de Madrid, i aquests diners, indirectament, haurien estimulat les vendes de les empreses catalanes. A més de ser una font de riquesa, un projecte com les Olimpíades hauria generat optimisme i il·lusió entre milions d’espanyols i hauria contribuït a crear un ambient més favorable a la recuperació econòmica.

Pànic a la secessió catalana per part de les empreses amb mercat a tot el territori estatal

Les empreses amb certa entitat, que venen els seus productes a tot l’Estat, senten pànic a una possible secessió de Catalunya, ja que un volum important del seu negoci l’obtenen del mercat espanyol. Aquestes companyies temen boicots derivats de la independència. De fet, he hagut de realitzar algunes tasques de recerca de noves localitzacions per tal d’evitar aquestes hipotètiques represàlies.

Recuperar l’esperit català d’esforç i col·laboració entre treballadors i empresaris

Per la meva experiència personal i professional, sóc persona d’unir, mai de trencar. I, ara per ara, ningú no ha estat capaç d’explicar-me com es concretaria la Catalunya independent. Més que entrar en realitat quimèriques, un pacte fiscal segur que seria una bona opció i una ajuda per a les empreses catalanes amb dificultats, que per cert tampoc no troben suport per part de la Generalitat. La realitat industrial catalana és que avui hi ha molts polígons on totes les naus resten tancades. Al meu parer, s’ha perdut l’esperit del català treballador, el que s’aixecava al matí amb ganes de produir, amic i col·laborador de l’empresari, que, per la seva banda, es mostrava atent, generós i agraït amb els seus operaris. I, si no recuperem aquest esperit, dubto que la crisi es resolgui amb brevetat.

El primer que comporta la llibertat és saber assumir responsabilitats

Justament aquest esperit català de compromís el tinc, en bona part, gràcies al meu pare, Martí Rigau, una persona amb un alt sentit de la ètica del treball. Honest i bondadós, sempre em va donar suport però deixant-me fer. He procurat que els meus fills també gaudissin d’aquesta llibertat d’actuació i que sabessin que, paradoxalment, el primer que comporta la llibertat és saber assumir responsabilitats.

Per ser un gran empresari, cal haver estat abans un gran treballador

El meu poble, Sarrià de Ter, és un referent injustament oblidat de la indústria paperera del nostre país; Sarrià de Ter ha estat seu de Torras Hostench i de moltes altres indústries papereres. Gràcies al senyor Torras, el meu pare va ocupar un càrrec de responsabilitat en aquesta empresa i jo vaig poder estudiar i formar-me per arribar a ser el que sóc avui dia. El senyor Higini Torras era un empresari autèntic, que baixava a la fàbrica a saludar els treballadors, que connectava amb ells i s’interessava per les seves vides. Perquè, per ser un gran empresari,cal haver estat abans un gran treballador.