Sra. Esther Cabezas i Herrnández
Sra. Esther Cabezas i Herrnández
TH, 6è VOLUM. Crisi i Perspectiva

ESTHER CABEZAS I HERNÁNDEZ

Cabeco

Text del 15-10-2013

El compromís ètic amb la seva plantilla i la seva societat sempre ha guiat l’actuació d’aquesta lletrada i empresària, avui al capdavant de l’enginyeria d’automatismes industrials fundada pel seu pare fa més de tres dècades. Precisament, es dol de la deriva d’una classe política perduda en debats territorials i que viu aliena a les necessitats reals dels treballadors i dels empresaris, incapaç de donar exemple i d’administrar amb eficàcia els fons públics. 

Formació en dret, interès per l’enginyeria

Tot i que la meva il·lusió hauria estat ser jutgessa o fiscal, a banda del dret la meva altra vocació ha estat el món de l’empresa, molt present en el meu entorn familiar. Recordo com el meu pare, amb qui sempre he tingut molta afinitat, acostumava a explicar-me el funcionament de les coses i em convidava a acompanyar-lo a les fires, perquè s’adonava del meu interès en la matèria i de les meves ganes d’aprendre. Per aquesta raó, en acabar la carrera de Dret primer vaig exercir d’advocada durant un temps, fins que un dia el meu pare em va fer saber que començava a sentir-se cansat i que veia en mi la persona idònia per agafar les regnes de Cabeco, S.A., l’entitat que havia fundat el 1978. Vaig acceptar la proposta i, d’aquesta manera, l’any 2001 vaig abandonar definitivament el bufet per dedicar-me a l’empresa familiar, tot assumint-ne la direcció general el 2006.

Relleu generacional i expansió internacional

Durant la darrera dècada hem crescut; la nostra plantilla ha passat d’estar integrada de 8 persones a 22, entre les quals també es troba una de les meves germanes. a més, hem començat a treballar amb empreses de fora d’Espanya, i gràcies al nostre coneixement de llengües hem pogut establir i/o estrènyer el contacte amb reconegudes companyies internacionals.

Disseny, fabricació i comercialització d’automatismes industrials

Cabeco, S.A., és una empresa familiar dedicada al sector industrial d’automatismes. Inicialment, se centrava en la fabricació de quadres elèctrics i components per a maquinària orientada a la fabricació de peces com ara maons. Amb el temps, l’entitat va anar creixent i es diversificà: primer, amb la incursió en l’àmbit dels sensors magnètics, aparells d’electrònica industrial que s’implementen sobretot als ascensors; més endavant, amb els infladors de pneumàtics de vehicles, que s’instal·len a les estacions de servei, i, finalment, amb les sondes de nivell per a gas liquat propà, línia de negoci que ens ha salvat en aquesta època en què ha caigut la fabricació d’ascensors i la construcció de benzineres. Una altra de les claus que ens ha permès mantenir-nos en el mercat és que som nosaltres els qui ens encarreguem de tot el procés: dissenyem, fabriquem i comercialitzem els nostres productes.

Alta sofistició tècnica que ens permet fidelitzar clients com Repsol

Des de 2003 treballem amb Repsol Gas per desenvolupar una tecnologia avançada i molt especialitzada en l’àmbit de les sondes de nivell, uns sistemes tècnicament molt sofisticats que han de passar uns controls de seguretat molt estrictes, establerts a la normativa europea d’atmosferes explosives. S’ha de tenir en compte que desenvolupem mòdems que s’han d’inserir en dipòsits de gas, amb el risc que això comporta. La satisfacció del client es demostra en el fet que Repsol renova, any rere any, la confiança que té posada en nosaltres.

Aposta per una actitud ètica

Crec que un ventall ampli de la societat veu amb recel la figura de l’empresari. I val a dir que, al meu parer, hi ha hagut col·legues que han aprofitat l’avinentesa per adoptar decisions discutibles moralment parlant, com ara la deslocalització sistemàtica. Com a empresària, no trobo ètic que l’únic criteri que es tingui en compte a l’hora d’escollir la ubicació d’una fàbrica sigui la reducció de costos laborals, i és sens dubte censurable que hi hagi companyies que s’aprofitin de les infrahumanes condicions de treball que es donen en molts països. Jo mateixa he rebut ofertes per obrir una empresa a l’exterior i pagar sous ínfims als treballadors a canvi de jornades infinites, i sempre les he rebutjat, davant la incomprensió d’alguna gent per haver pres una postura ètica que tots hauríem de mantenir, i no només al món dels negocis, sinó a la vida en general.

Una font de productivitat que aporta quelcom positiu al seu entorn

La finalitat de crear una empresa no hauria de ser acumular beneficis, i encara menys a costa l’equip que col·labora amb tu. El meu pare sempre ha posat èmfasi en la idea que una empresa és una font de productivitat i que ha de complir la missió de produir diners per a la gent que hi treballa i, alhora, aportar quelcom positiu a la societat. Es tracta de contribuir a fer un món millor, a aconseguir un nivell de benestar social i econòmic més alt per al màxim nombre possible de persones.

L’arma de doble tall dels crèdits ICO

El primer any de crisi vam sobreviure gràcies a les reserves de l’exercici anterior i a l’ajuda dels bancs. Per sort, gaudíem de la confiança de les entitats financeres perquè sempre hem estat bons pagadors i bons clients. I el segon i el tercer any ens en vam sortir mitjançant les ajudes de l’Instituto de Crédito Oficial. Aquest suport, en contemplar un tipus d’interès molt reduït, era molt llaminer en aquell moment; res a veure amb els finançaments actuals, difícils d’aconseguir i, en cas d’obetnir-los, difícils de retornar.

Escassa eficiència de l’assessorament i l’ajut rebuts de l’ICEX/ACCIÓ10

Vam contactar amb l’Institut de Comerç Exterior perquè confiàvem que, assessorats pels seus experts, podríem entrar en el mercat internacional. Tanmateix, ens adonàrem que aquest organisme està concebut per a aquelles empreses que gaudeixen d’una situació estable, ja que les condicions que et demanen per accedir a les subvencions no s’ajusten a les situacions complicades en què moltes empreses es troben actualment. Tinguem en compte que, per tal d’entrar al programa, cal disposar de diners per pagar un assessor, que ells t’envien, així com per contractar un expert en comerç exterior, que et poden recomanar i que està obligat a fer un curs amb ells. a més, necessites comptar amb prou recursos per poder viatjar arreu del món. i tot això acompanyat d’una burocràcia excessiva. conclusió: ofereixen assessorament, és cert, però només a les empreses que s’ho puguin permetre econòmicament.

Recursos públics mal gestionats

Considero que les subvencions haurien de servir perquè una empresa pogués créixer i, d’aquesta manera, generar ocupació. Tanmateix, a nosaltres ens han negat subvencions quan complíem amb tots els requisits. per això crec que, si a una empresa amb 35 anys de vida, amb pagaments al corrent i que demana una petita subvenció per maquinària, no li arriba cap ajut, no és que estigui malament repartit, sinó que no s’hi destinen prous recursos. I a això se suma a la negativa dels bancs a concedir crèdits. Amb aquest panorama, a molts empresaris no ens queda altra opció que recórrer al nostre patrimoni particular, o bé plantejar-nos de llançar la tovallola. I si bé aquesta crisi està afectant molt els treballadors, no cal oblidar el patiment d’una àmplia majoria d’empresaris. 

Els riscos d’establir-se als països emergents o al Tercer Món

Prendre la decisió d’expandir-se a països emergents comporta certs riscos. Per la meva experiència, el fet mateix de donar el salt a l’Amèrica Llatina és complicat; per diferències culturals, hem comprovat que les empreses espanyoles que hi treballen han d’afrontar incerteses quant a garanties jurídiques i a decisions arbitràries de les administracions locals. D’altra banda, l’Àfrica és un continent que també ofereix possibilitats engrescadores, però en general els països del Tercer Món són inestables en molts aspectes, a banda del poc respecte que, en general, hi ha pels Drets Humans.

Avui els productes espanyols pateixen de desprestigi

Ara mateix, els empresaris espanyols ens trobem que hi ha clients estrangers que desconfien dels nostres productes, perquè dubten que els puguem oferir el servei que els hem promès. És una situació enutjosa, però, en tot cas, transitòria: el prestigi o el desprestigi de determinats països sempre fluctua, i en qüestió de pocs anys es pot passar d’un extrem a l’altre. A més, amb un bon producte i amb serietat en els acords i les condicions pactades, s’acaba tirant endavant.

Deriva d’una classe política que viu d’esquena a les necessitats dels ciutadans

Com a responsable d’una entitat que sustenta diverses famílies, he de valorar si la independència de Catalunya l’afavoriria o la perjudicaria. Al meu parer, cas que s’arribés a produir, continuaríem amb l’euro, i dubto que ningú tingués interès a gravar el comerç amb aranzels. Ara bé, no hi ha cap garantia del que comportaria la secessió, ni tan sols de si queraríem fora o no de la UE. Ningú no sap del cert què passaria, i els polítics, aliens a les preocupacions reals de la societat, no saben donar respostes ni a aquests dubtes ni a la recuperació econòmica amb un lideratge actiu i eficient. Els empresaris, que mirem de tirar endavant una societat a la deriva, ens sentim impotents per la manca d’iniciativa d’aquesta classe política que viu d’esquena als ciutadans.

Agraïment familiar

A vegades trobo que no es reconeix prou l’esforç de persones que, com el meu pare, ho han sacrificat tot per l’empresa. A ell, Nicolás Cabezas i Hernández, dec la meva formació com a empresària i com a persona. I també, és clar, a la meva mare, Maria Hernández i González, a banda de tenir la sort d’haver comptat sempre amb el suport i la complicitat de les meves dues germanes i del meu marit.