Text del 19/04/2010
Com a terapeuta intento que la gent accepti el seu cos tal com és perquè així pugui millorar. S’ha de tenir molt clara la identitat i l’autoimatge.
Vivim en una societat amb tendència cap a la saturació informativa i, per tant, cap a la superficialitat, on predomina la imatge perquè no hi ha temps per aprofundir.
El problema és que, en general, estem acostumats a pensar en negatiu davant qualsevol situació, i això és el que ens genera ansietat i ens desestabilitza psíquicament i físicament.
La pèrdua de valors com l’esforç i el sacrifici és una realitat que tindrà unes conseqüències molt greus. Als infants se’ls evita la frustració, se’ls avicia. I així, quan arribin a adults, no sabran acceptar un no, i això pot conduir-los a la depressió i al suïcidi.
Xavier Amat i Garcia és psicòleg clínic i de recursos humans i exerceix a Lleida, la seva ciutat natal. De ben jove, sentí la crida vocacional. “Vaig estudiar al Col·legi Episcopal de Lleida, on la influència de mossèn Sallan féu que m’interessés per certs aspectes de la meva futura professió, com mirar de conèixer una persona per poder ajudar-la.”
Malgrat les primeres reticències familiars, aconseguí finalment dedicar-se a la psicologia. “Els meus pares tenien un negoci i volien que continués la nissaga. Quan els vaig comentar que existia una branca que era la psicologia dedicada a l’empresa, ho veieren amb altres ulls. Em vaig centrar en la part clínica i la part industrial. Després vaig complementar la meva formació al Col·legi de Psicòlegs de Barcelona i amb màsters i cursos externs a diverses facultats.”
El senyor Amat desenvolupa la seva tasca a l’Administració i a un centre privat de Lleida. “Vaig treballar a la Diputació de Lleida com a director de recursos humans i, avui, sóc tècnic al Centre Especial de Treball de l’IMO de l’Ajuntament lleidatà, organisme que, fonamentalment, dóna feina a disminuïts psíquics. Dedico tardes al Centre Orum, una entitat especialitzada en psicologia i logopèdia, de la qual sóc fundador amb dues persones més: la Sílvia, la meva germana, i la Mònica. També formen part de l’equip l’Anna, que és psicopedagoga, i la Jessi, logopeda, i una psicòloga infantil. Treballem per a particulars i mútues. Principalment, ens arriben persones que sofreixen mobbing, depressions lleus, ansietat, estrès, etc. Alteracions com esquizofrènies, depressions greus o trastorns d’alimentació les derivem.”
L’enfocament terapèutic que F. Xavier Amat sol utilitzar per atendre els pacients és el conductual sistèmic, tot i que pren d’altres escoles aquells recursos que li poden fer servei. “Seguint el mètode socràtic, a partir de les dades que obtinc vaig guiant i orientant, vaig entrenant el pacient perquè ell arribi a les seves pròpies conclusions. El primer que faig és posar-lo en situació, en deixar-li clar que estem a la consulta per treballar de valent, que potser hi haurà dies que en sortirà content i dies que no, ja que tocarem punts delicats.”
L’equilibri emocional i l’estètica corporal van units; de fet, “sóc cada cop més partidari del famós mens sana in corpore sano. En casos en què hi ha una deformitat especial a causa d’un accident o un defecte congènit, la cirurgia estètica pot ser una solució. Però, en general, com a terapeuta intento que la gent accepti el seu cos tal com és perquè pugui millorar. S’ha de tenir molt clara la identitat i l’autoimatge.”
Cal acostar-se a la cirurgia estètica, doncs, amb prudència, “perquè és molt addictiva. Hi ha persones que comencen per operar-se una part del cos i després volen continuar, i ja no paren. Alguns, fins i tot, s’operen per agradar els altres, i així la intervenció els proporciona una momentània sensació de seguretat. En realitat, és un remei artificial i transitori, en no solucionar veritablement els seus problemes d’autoestima.”
En aquesta era del postmodernisme, la importància del físic d’una persona ve donada, sovint, per la gent que l’envolta. “Igual que, quan anem a comprar a un supermercat, ens fixem en l’embolcall d’un producte desconegut i, si aquest no ens resulta agradable, no el comprem per bo que sigui, succeeix el mateix amb l’estètica d’un individu. Vivim en una societat amb tendència cap a la saturació informativa i, per tant, cap a la superficialitat, on predomina la imatge perquè no hi ha temps per aprofundir, perquè és més fàcil, ràpid i directe optar per uns estàndards visuals identificadors. A causa dels missatges fragmentaris, consumistes i frívols que se’ns trameten, molts adolescents pateixen trastorns alimentaris.”
Amb freqüència, les persones que visiten centres terapèutics volen retrobar l’equilibri emocional perdut. “La gent busca orientació, vol assolir una estabilitat. Val a dir que no hi ha res negatiu a sofrir diferents crisis a la vida. Ben al contrari: sovint cal passar-ne per unes quantes a fi de trobar el veritable equilibri. Pensem que, si existeix el bé, existeix el mal. Tot té el seu antònim; si no, no hi hauria simetria, harmonia. A la teràpia no es tracta de retornar a l’estat anterior, sinó d’arribar a l’arrel de la inestabilitat present per intentar obtenir una completa homeòstasi. Ajudar el sistema a arribar a aquesta situació òptima significa submergir-s’hi. El pacient aconseguirà una millora a llarg termini segons vagi acceptant moltes coses que li estan passant, com el malestar o l’ansietat, símptomes de què quelcom més greu els succeeix per dins. Treballant conjuntament amb el malalt, tracto que s’adoni d’allò que li passa a un nivell profund.”
L’ansietat és un element que forma part de l’ésser humà i que té una funció concreta. “Tothom té ansietat, i és bo tenir-ne. Amb l’ansietat, el cos ens avisa que alguna cosa no funciona bé. Per tant, els psicòlegs busquem les eines perquè, en un futur, la persona que pateix ansietat sigui capaç d’autoregular-la. Al principi, potser una medicació és necessària però, amb l’adquisició d’aquestes eines, els psicofàrmacs s’han d’eliminar per no crear dependència. Les causes de l’ansietat poden ser diverses; el pensament ens la provoca; els estímuls, en si mateixos, són neutres: és tot allò que aboco a la ment el que fa que es generi. El gran problema és que, en general, estem acostumats a pensar en negatiu davant qualsevol situació, i això és el que ens provoca ansietat.”
En l’àmbit de la psicologia i la psiquiatria és un debat continu saber fins a quin punt és adient comunicar el diagnòstic al pacient. “Acostumo a dir-lo o a reservar-me’l en funció de diverses variables: el pacient, la seva família… En qualsevol cas, hi ha moltes maneres d’explicar les coses. I utilitzar etiquetes no és pas la millor. Actualment l’ús d’etiquetes va en augment i comença des de petits: dislèxia, autisme, trastorn general de desenvolupament, etc. És clar que, en alguns casos, com per exemple en els judicis, són inevitables.”
Les noves generacions no saben afrontar certes situacions. “En un futur, partirem un daltabaix social important. La pèrdua de valors com l’esforç, la solidaritat i el sacrifici és una realitat que tindrà unes conseqüències molt negatives. Als infants se’ls evita la frustració, se’ls avicia i se’ls compren accessoris que fan que la seva vida no pugui funcionar sense ells. D’aquesta manera, quan arribin a adults no sabran acceptar un no, i això pot conduir-los a la depressió i al suïcidi. No vull ser alarmista però, si seguim com fins ara, els nostres fills ho tindran difícil.”
El senyor Amat, tanmateix, creu molt en el nucli familiar, d’aquí la importància dels “meus pares Paco i Enriqueta, figures cabdals a la meva vida, la meva germana Sílvia, sòcia en molts aspectes de la vida, i la meva petita gran dona Mònica, per ser tan pacient i entusiasta amb la meva feina, així com dels meus dos grans bitxets, l’Àngel i el Francesc.”
