Text del 15-06-2010
Actualment, la majoria de malalts són malalts socials. L’estrès psicosociolaboral és enorme i genera malalties d’origen psiconeurovegetatiu, com ara infarts, càncers, colesterol, diabetis o l’anomenada fibromiàlgia.
Des de l’Administració, s’ha imposat una visió economicista de la professió mèdica que ha acabat transformant els pacients en clients” “A Catalunya hi ha molt bons professionals mèdics, però no fem la millor medicina, perquè estem sotmesos al tecnicisme.
La SCCOT és la societat mèdica més antiga d’Espanya, i té la fi de promoure el desenvolupament de l’especialitat en cirurgia ortopèdica i traumatologia.
Patir un accident, tenir un dolor intens, no poder caminar o perdre una extremitat forçosament desestabilitzen psicològicament la persona, alhora que afecten la seva imatge.
Josep Maria Amorós i Macau, doctor en medicina especialitzat en cirurgia ortopèdica i traumatologia, constata que l’equilibri emocional és el gran cavall de batalla de la medicina contemporània. “Actualment, la majoria de malalts són malalts socials. L’estrès psicosociolaboral és enorme i genera malalties d’origen psiconeurovegetatiu, com ara infarts, càncers, colesterol, diabetis o l’anomenada fibromiàlgia.”
D’aquí la importància de la tasca dels metges, membres d’un dels oficis més essencials, enriquidores i absorbents que existeixen. “La medicina és una gran professió, ja que possibilita la projecció en el cos i l’ànima del malalt. Ser metge ha estat el nord de la meva vida.”
Abans, el metge era una figura imprescindible i molt respectada, i el malalt era la seva raó de ser; per tant, “la seva relació era estreta, acurada i càlida. Així ho vaig aprendre del meu pare i així he intentat portar-ho a la pràctica.”
A la dècada dels 70 del segle passat, durant els començaments professionals del doctor Amorós, la medicina era més humanista. “Recentment, el Journal of Bone & Joint Surgery americà ha publicat una editorial en la qual es fa ressò de les quatre generacions presents en la població mèdica activa. Atesa la rapidesa dels canvis culturals, cada generació consolida les seves propietats i perspectives més de pressa que abans. Es parla de veterans, majors de 60 anys amb papers de cap executiu i que han dedicat la vida a la medicina, amb una àmplia experiència en el tracte particular del malalt. El gruix es troba en el segon grup, el del baby boom, entre els 40 i els 60 anys. Són la clau de molts llocs i unitats assistencials actives i eficients. Busquen una feina significativa com a base del desenvolupament personal i es troben confortables amb el treball en equip. El tercer grup, dita generació X, entre els 30 i els 40 anys, prefereix estar sota les ordres d’un manager que no els aparti del seu camí i de les seves coses. El quart grup, el del mil·lenni, de menys de 30 anys, el conformen devots d’Internet i del mòbil. Consideren que la medicina és per a ells una professió, no un estil de vida. Tenen idees clares de buscar estabilitat immediata, hores de treball limitades i càrrega assistencial raonable. Els grans no diferencien l’hospital de casa; els joves separen ambdós llocs totalment.”
En conseqüència, la concepció sobre la pràctica mèdica ha variat dràsticament, i un nou model s’imposa, atiat per l’Administració. “L’Institut Català de la Salut ha establert la jubilació obligatòria als 65 anys. Als metges vocacionals de la meva generació no ens volen perquè som massa crítics i se’ns considera caducs.”
La transversalitat és la clau del nou enfocament, força mercantilista, de la salut pública, en confiar la direcció dels hospitals a tècnics gerents formats en escoles de negocis. “Han rebaixat molt la capacitat decisòria dels metges, avui sota les ordres d’un gerent. Aquesta visió economicista ha acabat transformant els pacients en clients. La paraula malalt ha desaparegut de la terminologia hospitalària. Les unitats mèdiques s’han transformat en unitats productives.”
Igualment, el terme metge ha estat substituït per estranys circumloquis tecnocràtics. “Oficialment, un metge traumatòleg és avui un tècnic superior en medicina especialista en traumatologia i ortopèdia. Darrere d’una terminologia tan empresarial, els termes humanisme i vocació queden esvaïts. Ara ja no es curen malalts, es curen malalties.”
Com a president de la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (SCCOT), el doctor Amorós intenta combatre la creixent deshumanització de la medicina. “El tecnicisme ha d’estar al nostre servei, no nosaltres al servei del tecnicisme. A Catalunya hi ha molts bons professionals mèdics, però no fem la millor medicina, precisament per aquesta servitud al tecnicisme liderada des de l’Administració.”
La SCCOT és la societat mèdica més antiga d’Espanya, amb 78 anys d’existència. “Contínuament organitzem cursos de formació especialitzada i sessions clíniques interhospitàlaries, i aportem mensualment temes de contingut científic o social, tot de la mà de professionals de primer nivell. Som una conseqüència de la tradició associacionista catalana i apleguem més de 800 socis de Catalunya.”
Entre els seus objectius es troba, a banda d’agrupar tots els professionals del sector, “fomentar la formació continuada dels nostres associats, des del punt de vista tecnològic i científic; assessorar els organismes públics i les societats privades en la matèria; col·laborar amb universitats, centres de recerca i altres entitats cinetífico-mèdiques de l’Estat i internacionals… En definitiva, promoure el desenvolupament de la nostra especialitat.”
De fet, la cirurgia ortopèdica i la traumatologia estan molt vinculades a l’equilibri emocional de les persones, “ja que patir un accident, tenir un dolor intens, no poder caminar o perdre una extremitat forçosament desestabilitzen psicològicament la persona.”
Aquesta mena de problemes també solen afectar l’aspecte i la imatge del pacient. “El traumatòleg es dedica a fractures i reparacions macroscòpiques; per aquest motiu, sovint treballem en col·laboració amb el cirurgià plàstic, que fa cirurgia reparadora de parts toves.”
La incorporació de la microcirurgia i la informàtica a les intervencions quirúrgiques ha ajudat molt en la reimplantació de membres amputats. “Cal tenir en compte, però, que la microcirurgia és encara una subespecialització molt minoritària.”
Això no obstant, el nivell català en la reimplantació de membres és molt elevat. “El primer centre de recerca en microcirurgia d’Espanya es va fer a Sabadell ja fa 40 anys i continua en plena activitat.”
Reimplantar mans, per exemple, és avui dia perfectament possible. “Hi ha, però, inconvenients. Reimplantar una mà és delicat però factible. El més difícil és la seva refuncionalització, tot sovint abocada, malauradament, a una mà congelada i pràcticament inútil, a més de dolorosa. Les reimplantacions de mà es fan, doncs, per una qüestió més estètica que no pas pràctica. D’aquí que hagin caigut una mica en desús.”
Els avenços en cèl·lules mare també poden esdevenir revolucionaris. “La regeneració de teixits, amb l’objectiu final de la regeneració de cartílags, és el futur de la traumatologia. Pot acabar amb les pròtesis i els implants. I seria ideal per tapar els estigmes de l’artrosi.”
Això no significa que es puguin aturar les malalties típiques de l’edat. “Hem d’envellir i morir: aquesta és la realitat. Però, si almenys poguéssim desfer-nos de tots els artificis que ens veiem obligats a posar als malats i donar pas a una regeneració biològica, assistiríem a l’avenç del segle, atès que canviaria la vida de la gran majoria de la població afectada de dolor artròsic.”
L’ús del làser, una de les grans innovacions en el camp de la salut, en traumatologia és mínim. “No s’ha fet servir com a tal dins una tècnica preconitzada, només com a complement per allisar el cartílag.”
