Text del 10-03-2010
La psicosomatització és resultat d’una falta de representació psíquica. Això fa que els problemes es manifestin a través de dolors, malestars, afeccions a la pell o alteracions de l’aparell digestiu.
La psicoterapeuta i psicoanalista Hiltrud Amuser Burger és directora de la Clínica Psicoterapèutica Psicosomàtica Kur Klinikum, entitat amb centres a Barcelona i Girona. També és fundadora i presidenta de la Fundació Lethe assisteix a joves i joves adults en situació de crisi. “El jovent és la meva especialitat.”
Aquesta fundació sorgeix de la demanda social. “La vaig crear perquè, fins aleshores, els joves no eren motiu d’atenció; tot els recursos es dedicaven a la tercera edat.”
Instal·lada en una gran casa pairal situada a la comarca del Gironès, en un entorn rural i relaxant, la Fundació Lethe cobreix les patologies actuals que són significatives de la nostra societat. “No treballem amb psicòtics o drogoaddictes, sinó amb joves normals amb problemes normals, més nombrosos d’allò que hom pensa.”
Actualment el centre disposa de 21 places. “El temps màxim de la teràpia són dos anys. L’estada també contempla la seva escolarització, ja que la finalitat és que surtin amb un projecte de vida. N’estic molt orgullosa, perquè els nois i les noies de La Cellera són una gran família i estableixen lligams de per vida.”
La Fundació requereix un esforç inversor important i continu. “L’Administració reconeix la feina que fem i ens ofereix la seva col·laboració.”
La separació entre cos i ment és quelcom artificial que no es troba a la natura. “Com a psicoterapeuta no puc desvincular el patiment del cos del patiment de l’ànima. Treballo amb els pacients d’una manera integral.”
El camp de la psicosomàtica centra el seu interès. “Avui hi ha dolors difusos que la gent té sense saber ben bé per què, però que creen un malestar real. El cos ens parla si el sabem escoltar, i nosaltres li posem paraules a allò que vol dir-nos. Una angoixa, una fòbia o una obsessió són simptomatologies que indiquen que un pacient està patint, i aquest quantum de més és el que fa que acudeixi a la consulta.”
Aquests dolors són la suma del seguit de pèrdues que es donen a la vida. “Són pèrdues que no s’han treballat i que acaben per manifestar-se fisiològicament. Els psicoterapeutes hem d’aconseguir que el pacient estableixi relació entre els dolors que pateix i altres aspectes de la seva vida, com ara una pèrdua emocional que hagi quedat enquistada o congelada.”
Hi ha la idea errònia que les pèrdues esdevingudes anys enrere no tenen conseqüències en el present. “Per molts anys que passin, quan el pacient comença a parlar, tard o d’hora desemboca en aquella pèrdua. La temporalitat és un enquadrament construït, fictici. Hi ha pèrdues intemporals, i la intemporalitat és tan real com la temporalitat.”
La psicosomatització, per sorgir, necessita d’un escenari concret. “La psicosomatització és el resultat d’una falta de representació psíquica. Tenim una representació imaginària de nosaltres, de la qual som actors i espectadors alhora. Arran d’això fem les nostres projeccions, construïm un escenari imaginari. Pensem en una persona anorèxica. És algú que s’imagina d’una manera que no concorda amb la realitat. Viu, doncs, una distorsió que té conseqüències dramàtiques, perquè no li permet assolir l’ideal propi, i això li causa una insatisfacció contínua.”
En els trastorns psicosomàtics –no és el cas de l’anorèxia– els dolors romanen en el cos mentre no se’n parli. “Això fa que es manifestin a través de dolors, malestars, afeccions a la pell o alteracions de l’aparell digestiu. Normalment, des del camp de la salut només s’incideix en les conseqüències externes d’aquestes simptomatologies, però no en la seva causa interna.”
Les afeccions cutànies són una manifestació habitual de la psicosomatització. “La pell és el primer contacte que té el nadó amb la seva mare. La importància de la pell en el nostre pla emocional és indiscutible.”
La farmacologia pot ser de gran ajuda en la psicosomàtica. “Els fàrmacs tenen el seu moment dins el procés terapèutic. Són molt útils per alleujar un patiment o relaxar la musculatura, sobretot en casos de dol recent; durant els sis mesos següents a un dol, no podem fer tasca terapèutica, només acompanyem el pacient perquè encara no hi ha prou perspectiva.”
Un element de desestabilització de l’autoestima és l’anomenada tirania de la imatge. “Hi ha una mena de mandat social que ens vol fer a tots estèticament clònics: no podem acceptar-ho. Cada subjecte és personal i intransferible.”
La joventut és la més vulnerable a les imatges dominants. “Els joves són el bé de la nostra societat, i ara estan molt desorientats. Falta sentit comú i els pares no saben com abordar les problemàtiques emocionals dels seus fills.”
Una de les explicacions d’aquesta incomunicació entre pares i fills en el nostre país és que ens ha faltat un temps d’adaptació. “S’ha generat un buit de transmissió generacional. Hem passat en molt poc temps d’una autarquia en tots els sentits a una societat de consum globalitzada. Aquest desconcert es fa palès, sobretot, en el tema del sexe. Hi ha més sexe que mai, però no tenim temps per a la sexualitat ni per a la sensualitat.”
Recuperar aquesta generació perduda no es pot fer per decret. “Els joves ens ho estan dient amb la seva apatia i el seu poc esperit de lluita. Els falten models. Volen créixer, però no saben com.”
Els valors no s’han perdut. Simplement, no s’han ensenyat. “Els valors són on eren. Tots sabem què està bé i què malament. Abans, als autobusos, quan pujava una persona gran els joves s’aixecaven per deixar-la seure: se’ls havia ensenyat aquest valor. Ara, si s’aixequen, és perquè hi ha un escrit que els obliga a fer-ho. Aquesta és la diferència. És preferible educar que normativitzar. Com menys normativitzada està una societat, més sana i civilitzada és.”
Cada cop són més els joves que busquen en la cirurgia estètica la solució a la seva manca d’autoestima. “Cirurgia i teràpia han de sumar, no restar-se. Hi ha qui té fixació contra una part del seu cos. Podem treballar psicològicament per buscar l’arrel d’aquesta fixació, però l’última decisió sobre operar-se o no és d’ell.”
