Text del 2004
“Cal que els pacients siguin visitats per un especialista i rebin un tractament adequat en funció de les seves circunstàncies”
La neurologia és “l’especialitat mèdica que estudia el cervell des d’un punt de vista estructural.”
No podem oblidar que el cervell “és l’òrgan que determina els nostres senyals d’identitat. És impossible parlar d’un trasplantament de cervell perquè això equivaldria a un canvi de personalitat.”
El dr. Titus es va decantar per l’especialitat després d’haver decidit durant la seva adolescència que esdevindria metge: “La meva opció professional no va respondre a raons lògiques, sinó que va ser una decisió precoç i totalment vocacional. M’atreia la part humana i científica de la nostra activitat, i sentia interès per l’estructura i comportament d’un òrgan del que posseíem tan poques dades.”
Va formar-se com a metge a la Universitat de Barcelona, quan aquesta era un centre dels moviments politicosocials antidictadura: “Parlant estrictament en termes acadèmics, vam patir les mancances formatives d’una universitat massificada i despersonalitzada on els alumnes no rebíem ni ensenyaments eficients ni un tracte ni un interès personalitzat cap a la nostra formació i evolució. La universitat era reflex de la societat en què vivíem, i aquestes eren les seves característiques.”
Els alumnes buscaven la manera de poder formar-se des del vessant pràctic. “Vaig ser alumne intern i col·laborador de les càtedres de psiquiatria i medicina interna, ja que en aquella època no existia l’especialitat de neurologia.”
I va ser alumne intern de l’Institut Frenopàtic. Els mèrits anteriors van fer possible que en acabar la carrera el dr. Titus accedís al programa de formació de residents en neurologia de l’Hospital de la Vall d’Hebron sense haver de realitzar cap prova teòrica: “Pertanyo a la darrera promoció de metges que no hagueren de sotmetre’s a la prova de valoració dels coneixements teòrics que comporta el MIR per especialitzar-se. Fins aleshores els facultatius es decantaven majoritàriament per l’assistència privada i, per tant, el nombre d’aspirants a formar-se i treballar dins del sistema públic hospitalari era força limitat. No hi havia cap motiu que justifiqués l’existència d’un sistema de selecció tan acurat. En canviar el context, però, aquesta necessitat es va fer palesa.”
L’escola mèdica que representà el període de residència l’acabà de formar com a professional i com a persona: “Tinc molt present la figura i model del dr. Ramon Sales Vázquez; a més d’excel·lir pels seus coneixements mèdics i de demostrar en tot moment la seva estimació, fins i tot passió, per la medicina, també destacava per la seva humanitat que es traduïa en l’entusiasme que aportava a la feina assistencial i per la seva accessibilitat, que no era freqüent en un personatge tan destacat.”
Després d’acabar el període de residència el dr. Titus es va poder incorporar com a membre de plantilla del hospital barceloní. Des d’aleshores hi ha exercit com a neuròleg: “Vaig començar la meva activitat amb molta il·lusió, però amb molts interrogants perquè en aquell moment la neurologia era encara una branca incipient, de forma que no disposàvem de cap tractament per a moltes malalties.”
Més tard, a mesura que la neurologia s’anava assentant com a especialitat mèdica i s’eixamplaven els seus coneixements i descobriments, calgué que els seus practicants es dediquessin únicament a una de les seves àrees o patologies: “A partir dels 80 em vaig anar subespecialitzant en el mal de cap. En principi va ser simplement per una raó organitzativa de centre; després, però, m’hi vaig anar abocant més, en part perquè aquesta branca de tractament em permet un contacte molt estret i continuat amb el malalt. Per determinar les causes o orígens d’una cefalea cal confeccionar durant la primera visita una exhaustiva història clínica i recollir tanta informació com sigui possible del pacient mitjançant una entrevista. Després efectuem una exploració per excloure patologies malignes. En algun cas, pocs, es desenvolupa alguna prova diagnòstica quan es desitja excloure l’existència de determinades malalties que puguin provocar aquesta sensació de malestar; tanmateix, la nostra prioritat és detectar els símptomes o els desencadenants d’aquests dolors. Per altra banda, per a nosaltres no és gaire informatiu l’estadiatge del dolor perquè aquesta és una percepció canviant –si fa dos mesos que el pacient va patir el darrer mal de cap la sensació no serà la mateixa que si fa dos dies en sofrí l’últim- i subjectiva –hi ha pacients que pateixen o experimenten amb més intensitat el dolor. Tot i així treballem amb l’escala següent 0 (dolor); 1 (dolor que permet l’activitat); 2 (dolor que limita l’activitat del subjecte que el pateix), i 3 (impedeix l’activitat física del que el pateix). Sí que considerem, en canvi, altres símptomes associats com ara les nàusees.” Al 1986 l’Hospital Vall d’Hebron va inaugurar la primera unitat existent de tractament de la cefalea que actualment coordina el Dr. Titus i que encara avui continua sent una unitat de referència en l’àmbit nacional i internacional.
El mal de cap “no mata cap pacient, però si que mata les ganes de viure dels que el pateixen.”
A més a més, aquest fenomen és força desconegut tant per als afectats, que sovint el minimitzen, com per als facultatius: “El mal de cap és tot aquell dolor que se situa en l’àrea del crani i que pot constituir la manifestació d’una patologia, de manera que el dolor que sentim pot ser el nom, el símptoma, però que cal que el neuròleg esbrini quin és el seu cognom, és a dir, la patologia amb què s’associa. Hem de tenir en compte que existeixen dos tipus de cefalees: les primàries, en què el mal de cap és la patologia en ella mateixa, i les secundàries, en què la molèstia és la conseqüència d’un altre trastorn fisiològic o d’una patologia com ara ressaca, grip, etc.”
Dins de les cefalees primàries destaquen “la tensional, provocada per un estat de nervis, és muscular, causada pel cansament o per una mala postura, i la migranya que afecta un 17% de dones i un 8% d’homes i pot arribar a dificultar o, fins i tot, impossibilitar la continuació de les activitats quotidianes de les persones que en pateixen atacs. La major incidència en dones en edat fèrtil s’explica per causes hormonals: moltes dones presenten crisis migranyoses durant els seus cicles menstruals quan pateixen la baixada dels estrògens.”
El dr. Titus ha recollit els seus coneixements científics sobre la migranya a nombrosos articles i llibres. Destaca, no obstant això, el seu intent d’apropar el gran públic aquesta malaltia a través del volum Vencer la migraña: del conocimiento al control: “Desitjava divulgar, sense vulgaritzar, què és la migranya, com afecta les persones que la pateixen i com es pot eradicar. El meu missatge, fonamentalment, volia incidir sobre el fet que cal que els pacients siguin visitats per un especialista i que rebin un tractament adequat en funció de les seves circumstàncies. Molts afectats continuen patint simplement per desconeixement; actualment disposem dels fàrmacs adients per sufucar un atac de migranya en dues hores. D’altres s’automediquen amb la qual cosa poden cronificar, d’una banda, els atacs, i, d’una altra, no veure alleugerides les seves molèsties.”
