Text del 2004
Facilitar la recerca hauria de ser tan important com proporcionar fons per reduir les llistes d’espera. El coneixament és per compartir, altrament no té sentit.
El Dr. Blanch no té cap antecedent familiar vinculat a la medicina. Els seus progenitors eren la típica família catalana de clase treballadora, i amb un gran esforç, li van facilitar l’accés als estudis superiors. “Els meus pares sempre van creure en mi i em van ajudar, i jo sempre els ho he agraït molt. La meva esposa també ha estat molt important perquè m’ha donat suport en tot i m’ha acompanyat arreu.”
El Dr. Blanch va estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona i es va especialitzar, via MIR, en medicina intensiva. Un cop acabat el període formatiu es va traslladar al Canadà per un any, gràcies a una beca concedida per la Generalitat de Catalunya, per dur a terme projectes de recerca. Finalment, l’any 1989 es va incorporar a la recentment creada corporació del Parc Taulí de Sabadell, on va exercir com a cap clínic durant nou anys, un d’ells sabàtic als Estats Units, fen recerca i posteriorment com a director executiu durant quasi tres anys. Actualment desenvolupa l’activitat professional al mateix hospital actuant en diversos fronts: “Estic com a director científic de la Corporació Parc Taulí i també com a director de l’Institut Universitari FPT adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona; faig assistència a la unitat de cures intensives; participo en la creació del futur parc de salut que s’ubicarà a Sabadell, i faig investigació sobre la insuficiència respiratòria aguda greu.”
La imatge que tenim d’una unitat de cures intensives (uci) sovint no es correspon amb la realitat. “A la uci només entren aquells malalts que estan greus però que tenen possibilitat de curar-se. El nostre objectiu com a metges intensivistes és curar malalts amb tots els recursos tècnics i humans disponibles. Contràriament, si un pacient té una malaltia greu que el portarà a la mort a curt termini, se li hauria de facilitar l’estada a casa seva, amb els especialistes adequats i amb totes les atencions mèdiques necessàries.”
En un servei de medicina intensiva on es tracten malalts molt greus que requereixen una atenció ininterrompuda, el col·lectiu d’infermers juga un paper fonamental. “Les infermeres estan permanentment amb els malalts i treballen sota una gran pressió assistencial. La seva activitat professional, sovint poc reconeguda per les institucions, és imprescindible. Fan a més una tasca social d’atenció al pacient i a la família que ens hauria d’enorgullir. Al Parc Taulí vam ser pioners a oferir un règim obert de visites dels familiars de les dotze del migdia a les deu de la nit. Això ha suposat un gran esforç per a les infermeres i també una gran satisfacció. Els familiars poden participar en les cures i tenir contacte amb les infermeres i els metges. Al mateix temps, els pacients agraeixen el fet de tenir a prop una persona coneguda i estimada. La infermeria de cures intensives és un camp que s’ha de desenvolupar més. El futur segurament passa per la professionalització i per més participació en docència i recerca.”
A la uci el metge intensivista porta la batuta, però manté el contacte amb el professional mèdic que ha derivat el malalt al servei perquè quan surti se’n tornarà a ocupar. “ Compartim decisions amb altres professionals facultatius i fem un seguiment conjuntament. Per damunt de tot hi ha una relació de confiança mútua.”
En la medicina intensiva, com en la resta d’especialitats mèdiques, el contacte amb professionals d’altres disciplines és del tot indispensable. “Treballem transversalment amb altres especialistes per decidir i actuar a fi de donar el millor per al pacient.”
El malalt d’intensius, donada la gravetat de la seva malaltia, voldria decidir com ser tractat. Amb aquest objectiu el govern ha desenvolupat la llei de les voluntats anticipades. Hi ha un interès remarcable per part de la Conselleria de Salut a difondre-la en tots els centres perquè tots els malalts sàpiguen de la seva existència. Té un gran valor ètic i humanitari, i des del punt de vista sanitari ajuda a prendre decisions. “El malalt ha de ser tractat com ell vulgui. Ha de determinar fins on vol que arribem els metges i quan ens hem d’aturar, per la qual cosa la llei de voluntats anticipades serà molt útil. No obstant això, els professionals mèdics avui dia tenim molt clars uns principis ètics: no hem de fer futilitat terapèutica, parlem sempre amb la família i procurem no fer res que el malalt no hauria desitjat.”
Quan una malaltia és molt greu i se sap que portarà a la mort a curt termini, la decisió és complexa. Hi ha malalts que no volen morir a la uci sinó a casa seva envoltats dels seus familiars. “Amb els serveis de cures pal·liatives avui dia es pot morir a casa dignament i sense dolor. El metge i la infermera van a visitar el pacient al seu domicili, però a vegades necessita atenció tot el dia, la qual cosa no sempre és fàcil de resoldre. Jo reivindico la mort a casa. El meu pare va morir així, al costat dels seus éssers més estimats.”
Les estadístiques de Catalunya indiquen que la mortalitat en un servei de cures intensives, tenint en compte el conjunt de totes les malalties, oscil·la entre el 5 i el 15%. “Actualment s’estan fent estudis arreu del món per avaluar la qualitat de vida dels malalts anys després d’haver passat per la uci. La realitat és que molts d’ells han superat la malaltia i fan vida quasi normal. D’altres necessiten suport psicològic.”
Com a director científic de la Corporació Parc Taulí, el Dr. Blanch estimula la recerca i el treball conjunt amb centres punters d’arreu. “Des de la Universitat Autònoma de Barcelona es vol impulsar la creació d’una xarxa que vinculi totes les institucions per dur a terme projectes d’investigació. Fer recerca és una manera de millorar, ja que dels resultats obtinguts se’n beneficia a tota la societat. Facilitar la recerca hauria de ser quasi tan important com proporcionar fons per reduir les llistes d’espera hospitalàries. El coneixement és per compartir, altrament no té sentit. Ara bé, la investigació ha d’estar coordinada perquè potser no cal fer recerca en tot. Cada institució ha de saber què pot fer i com col·laborar.”
La investigació que es fa en medicina intensiva abasta camps diversos i obre perspectives de futur que suposaran un gran avenç de l’especialitat. “Fem estudis de recerca en fisiopatologia, epidemiològics, genòmics, tecnològics, i també per determinar els mecanismes de les malalties, entre d’altres. Hi ha un camp molt ric en la recerca de medicina intensiva que té lligams amb altres especialitats, la qual cosa li confereix una gran riquesa.”
