Text del 2004
“La majoria de trastorns mentals tenen un suport biològic”
El doctor Francesc Sabanés és metge psiquiatre una mica per casualitat, segons ell mateix afirma, però el que en tot cas és ben segur és que l’atzar el va portar a una professió en la qual va descobrir la seva veritable vocació: “Quan tenia tretze anys ja em van fer escollir entre ciències o lletres i a mi la veritat és que tot m’agradava, però em van fer decantar per les ciències per allò de les sortides professionals. —Sempre penso que de no haver estat metge, m’hauria agradat ser poeta—. Després, als setze, ja vaig haver d’escollir carrera i el cert és que en aquella edat et falta molta maduresa. Encara que sospito que en el meu cas, tant a l’avi matern com al pare, els hauria agradat ser metges, i això es transpira.”
Així, doncs, després de fer el curs preuniversitari que es feia aleshores, Francesc Sabanés va iniciar l’aventura d’estudiar medicina. “Per sort, de seguida vaig veure que era una cosa que m’agradava, m’ho passava bé estudiant i això era molt important. Però quan vaig acabar tampoc vaig pensar en la psiquiatria, sinó que vaig demanar la residència a la Mútua de Terrassa per a medicina interna.”
Les guàrdies i les visites als pacients hospitalitzats van fer adonar a Francesc Sabanés que hi havia pacients que es trobaven malament, que tenien símptomes que els feien patir i que, en canvi, els havien de fer marxar dient-los que no tenien res perquè no hi havia cap analítica ni prova que determinés cap patologia: “Jo no em vaig creure mai que aquelles persones no tinguessin res, jo pensava que sí que tenien alguna cosa, el que passava és que nosaltres no sabíem què era. A partir d’aquestes experiències em vaig començar a interessar per la psiquiatria, vaig veure que gairebé la meitat dels pacients que venien a urgències tenien problemes d’ordre psicològic o psiquiàtric.”
A més, l’arribada d’un company procedent dels Estats Units va fer que aquest món entrés amb força a l’hospital: “José Ángel Bueno va muntar un dels primers serveis de psiquiatria que hi havia en un hospital, i jo vaig decidir canviar la residència i tornar a primer de MIR per fer psiquiatria. Em va semblar que era el tractament integral de la persona, i això em va fascinar.”
La psiquiatria és una especialitat mèdica, científica, que cada vegada és més eclèctica, de manera que s’aplica a cada pacient allò que li va millor encara que no sigui el mateix que necessita un altre pacient amb símptomes semblants: “Hi ha pacients que necessiten una orientació més biològica, d’altres més psicològica, i la majoria necessita els dos vessants. Però bàsicament del que es tracta és de l’estudi i el tractament dels trastorns mentals, que sabem amb absoluta seguretat que la majoria tenen un suport biològic.”
A banda d’aquest suport biològic, però, hi ha d’altres factors que també cal tenir en compte: “Hi ha patologies en què l’entorn, en què l’evolució vital d’aquella persona hi tenen molt a veure, i d’altres que no. Quan parlem d’esquizofrènia, per exemple, el factor ambiental és molt petit, és més un factor biològic, genètic; en canvi, quan parlem d’altres trastorns, com poden ser els de l’alimentació o de conducta, els factors psicilògic i sociològic són molt importants.”
Tot aquest món que envolta la psiquiatria fa que per a un resident de primer any les coses no siguin gens senzilles: “Un cop s’ha superat aquest primer any i s’han vist els primers brots psicòtics, les primeres síndromes d’abstinència de toxicòmans, aleshores ja et converteixes en un professional com el de qualsevol altra especialitat.”
Amb la residència acabada, el doctor Sabanés va passar directament a ser cap de servei del Centre de Salut Mental, que aleshores era a Cerdanyola i que rebia pacients de gairebé tot el Vallès Occidental. Això va ser fins l’any 1984, en què el doctor començà a exercir la medicina privada, primer a la clínica Quirón i després de 1992 coordinant el departament de psiquiatria i psicologia de la Clínica Teknon, fins que el 1998 la Quirón va tornar a demanar els seus serveis amb la voluntat de muntar una unitat important de psiquiatria, que en aquests moments està coordinant amb el doctor Ros. Tot això combinat sempre amb l’exercici mèdic diari en una consulta privada.
La medicina s’ha tecnificat molt en els darrers anys, han aparegut nous aparells al mercat que han ajudat els professionals a fer millors diagnòstics, però malgrat tots aquests avenços, la psiquiatria encara utilitza com a eina fonamental la paraula. La conversa entre metge i pacient és fonamental per aconseguir un bon diagnòstic: “Nosaltres no comptem encara amb mètodes científics mesurables i quantificables, jo no puc fer una anàlisi a un pacient i saber quanta depressió té, no li puc fer una ressonància per descobrir on és el centre d’aquesta depressió, de manera que nosaltres treballem amb uns criteris diagnòstics que són agrupacions de símptomes i que obtenim a través de l’exploració psicopatològica del pacient. És important el que et diu el pacient, però també tot allò que no et diu, com es mou, com et mira… per això la primera entrevista és molt important. El pacient s’hi ha de trobar bé perquè t’ha d’explicar coses que no ha explicat mai a ningú. En molts casos és la primera vegada que tenen l’oportunitat de parlar amb algú i explicar tota la veritat sobre la seva vida sense sentir-se jutjats.” Un cop el psiquiatre té ben pautada la història clínica i l’exploració psicopatològica, del que es tracta és d’explicar-li molt bé allò que té, que ho pugui entendre i que entengui què és el que aconseguirà millorar si segueix el tractament indicat.
Actualment, els casos que més tracten els psiquiatres catalans són els trastorns d’angoixa i els depressius, dos trastorns que estan augmentant: “La possibilitat que una persona tingui un atac d’angoixa a la seva vida en els països occidentals és entre un 10 i un 20% de la població, i de trastorns depressius la prevalència és també altíssima.”
També es tracten força les anomenades patologies modernes, com són els trastorns de l’alimentació i les dependències. L’augment d’aquest tipus de malalties ha anat acompanyat de la introducció en el llenguatge quotidià de determinats termes que s’utilitzen molt frívolament i que són autèntiques barbaritats si es té en compte la seriositat d’aquestes malalties: “Sovint sentim a dir la gent que està deprimida amb un somriure als llavis, o que li agafarà una paranoia, i el cert és que dues patologies com aquestes són molt greus i no s’hi pot fer broma. Una persona amb una crisi d’angoixa, per exemple, pateix moltíssim, i també pateix molt una persona en estat depressiu perquè perd tota la seva esfera afectiva, ja no hi ha res que li interessi i això és molt greu.”
El doctor Sabanés Magrinyà encara el futur amb il·lusió i plenament dedicat a la seva feina: “A la tardor començo a treballar al Centre Sociosanitari Palau, inaugurem trenta-sis llits de psiquiatria i vint-i-sis de psicogeriatria, i penso que serà una experiència molt interessant.”
