Text del 2004
Cal analitzar i sistematitzar l’acte quirúrgic i fer-lo amb els mínims passos necessaris.
La cirurgia és una especialitat mèdica que en els darrers anys ha rebut importants aportacions del món de la investigació i la innovació tecnològica per millorar les tècniques d’intervenció. El doctor Enric Laporte Roselló ha viscut de molt a prop els canvis i transformacions que han tingut lloc en el món de la medicina al llarg de les últimes dècades. Format en la cirurgia més conservadora, va voler incorporar al seu treball les últimes novetats tècniques i quirúrgiques d’arreu del món. No és fàcil introduir nous conceptes i plantejaments quirúrgics, però la lluita i la demostració que el progrés científic pot beneficiar la població són arguments prou destacats per arribar a consolidar-los. La trajectòria professional del doctor Laporte és la conseqüència d’haver viscut des de petit envoltat de metges. “A casa hi havia una tradició familiar, el pare era metge i la mare, farmacèutica. El pare sempre va estar envoltat d’amics i companys de la professió que van fer que m’interessés per l’àmbit de la medicina.” El 1964 iniciava la carrera de medicina. “Van ser els primers anys de massificació a les aules, la qual cosa va comportar una alteració progressiva del model d’ensenyament. La formació pràctica no era bona i, com a conseqüència, s’acabava la carrera sense saber exercir. Hi havia un coneixement enciclopèdic ampli però no operatiu. Els estudiants teníem l’opció de fer pràctiques per lliure amb altres metges del Clínic amb molta voluntat docent. Vaig tenir l’oportunitat d’estar intern al Servei de Patologia General del Clínic, on vaig conèixer el doctor Joan Vivancos, qui em va iniciar en una etapa fonamental per al metge, la d’aprendre a interrelacionar amb el pacient, a historiar i orientar la patologia. Igualment va ser impactant el meu internat al Servei de Cirurgia del professor Piulachs, on vaig coneixer al Dr. Jaume Suñol, el meu primer mestre en l’art de la cirurgia. Es diu que han de passar deu anys des que un cirurgià acaba la carrera fins que pot treballar amb una certa seguretat. Tot i que tampoc acaba aquí. En el decurs de la vida, un metge ha de seguir estudiant i estant al dia per a un necessari desenvolupament professional.”
Va ser a l’Hospital de Bellvitge on tingué l’oportunitat del seu primer contracte com a cirurgià. “Vaig formar part del servei de cirurgia del doctor Sitges Creus, un cirurgià capaç i innovador. Aquí vaig començar a veure que l’activitat quirúrgica es polaritzava i el meu interès es va començar a centrar en la cirurgia digestiva. A Bellvitge, el doctor Sánchez Ortega em va ensenyar els fonaments de la tècnica quirúrgica, a fer els mínims moviments ineficaços quan operes, que cada gest serveixi per alguna cosa. Es tracta d’analitzar i sistematitzar amb precisió l’acte quirúrgic i de fer-lo amb els mínims passos. El cirurgià que corre no és el que va de pressa, sinó el que fa menys moviments ineficaços.”
En aquest hospital català va prendre contacte amb tres grans seccions: coloproctologia, estómac-esòfag i via biliar. “L’aprenentatge en aquestes seccions em va permetre anar més enllà de l’àmbit de l’hospital i viatjar a París a estudiar cirurgia hepàtica. Allà vaig conèixer casualment un professor, el doctor Perisat, que parlava de la laparoscòpia. Aquell nou sistema quirúrgic que tot just s’apuntava em va apassionar i vaig decidir iniciar una nova etapa i lluitar per introduir aquesta tècnica a l’Estat espanyol. No va ser fàcil. El doctor Xavier Trias, en aquell temps Conseller de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat, va ser la persona que va apostar per la nova tècnica donant-me un espai a la Clínica Adrià. Allà vaig fer la primera intervenció el 1989, i el 1990 presentava els resultats d’intervencions per laparoscòpia. Era important en aquells primers moments que les coses sortissin bé perquè la societat i els cirurgians acceptessin una tècnica innovadora. Hi ha hagut entorns que han bloquejat el desenvolupament de la cirurgia laparoscòpica, encara no prou consolidada a l’Estat espanyol.”
La cirurgia laparoscòpica no pressuposa un canvi abismal des del punt de vista conceptual: “És la mateixa operació que es faria a cel obert, però aplicant una tecnologia que minimitza l’agressió quirúrgica. A més, aporta avantatges estètics perquè no es fan grans cicatrius. És una tècnica especialment adequada en la meva especialitat, la cirurgia digestiva.”
El pacient ha de ser l’eix de l’actuació dels professionals mèdics. “Avui l’atenció dels pacients ha de ser multidisciplinària. Una malaltia que corresponia ser tractada per un cirurgià, avui és àmbit de pertinença de diferents especialistes. El cirurgià no ho pot abastar tot; la quantitat de coneixement és tan gran que t’has de centrar i polaritzar al màxim en una àmbit concret, saber on obtenir la informació que necessitis en un moment determinat i controlar la xarxa de coneixement necessària per poder desenvolupar la feina amb el màxim de garanties.”
El doctor Laporte destaca que un dels aspectes més rellevants del cirurgià és “el fet d’estar obligat a prendre decisions en un moment determinat. No pots deixar una operació a mig fer, per acabar-la l’endemà.”
El doctor Laporte treballa actualment a l’Hospital de Sabadell i a la Fundació Parc Taulí, en aquest últim participant en la creació d’un Parc de Salut lligat al desenvolupament tecnològic de la medicina. “Sóc el director de Programa de noves tecnologies en cirurgia i això suposa una tasca de recerca en col·laboració amb la UPC. Intentem aportar a l’entorn quirúrgic les millores per tal que els professionals mèdics treballin de forma més precisa i segura.”
