Text del 2004
Els homes se senten molt condicionats pel seu penis perquè és un òrgan noble i evident; poden patir tant una erecció a deshora com no aconseguir-la durant l’acte sexual.
L’interès que va portar Javier Ruiz a l’exercici de la medicina va ser més de tipus antropològic que no pas merament científic: “El meu pare era uròleg, però quan era petit aquesta activitat no m’atreia gaire per la intensitat que comportava. No obstant això, a mesura que em vaig fer adult em va anar interessant més conèixer el funcionament del cos humà i la seva essència.”
Per tal de formar-se com a metge es va decantar per la Universitat de Saragossa perquè “estava tan interessat en el vessant acadèmic com en el personal de la meva formació.”
Va ser en aquesta universitat que va conèixer la tasca del doctor Àngel Bayo, “un dels primers andròlegs de l’Estat espanyol.”
Va ser un dels seus alumnes interhonoraris i va tenir l’oportunitat que el doctor Bayo l’introduís en l’apassionant món de l’andrologia: “Aquesta especialitat em va captivar des del vessant humanístic, biològic, clínic i quirúrgic.” Per tal de poder-se dedicar professionalment a aquesta branca es va formar primer en urologia i posteriorment en andrologia a la Fundació Puigvert.
L’andrologia és una de les especialitats mèdiques més desconegudes. El doctor Ruiz ens n’explica la finalitat mèdica i humana: “És la branca de la medicina que s’encarrega del tractament de totes aquelles patologies relacionades amb els genitals masculins, és a dir, les afeccions relacionades amb les disfuncions erèctils o la infertilitat. Com que la nostra tasca està lligada amb la sexualitat, i aquesta té unes connotacions personals i culturals que van més enllà dels mecanismes biològics, la nostra àrea és interdisciplinària, ja que comporta disposar de coneixements en les disciplines de la urologia, de la cirurgia i microcirurgia, de l’antropologia, de la psicologia i de l’endocrinologia. La tasca psicològica i la flexibilitat són fonamentals perquè per tractar els nostres pacients n’hem de conèixer els hàbits sexuals, sempre, però, sense jutjar-los i analitzant-los d’una manera objectiva i sense inhibicions personals. En aquest sentit hem de partir del fet que, d’una banda, la sexualitat és un dels factors fonamentals per gaudir d’una bona qualitat de vida i, d’una altra, que és sempre individual; parteix d’unes tendències, unes vivències i uns gustos que es poden compartir amb un altre o altres, però que són sempre únics. El gran repte dels andròlegs és esdevenir el ginecòleg dels homes amb tot el que això representa. Les dones acostumen a tenir un lligam molt intens i personal amb el seu ginecòleg, que pot arribar a ser el seu metge generalista. Aquesta relació està basada en la confiança i ultrapassa el simple tractament mèdic. Aquesta és la nostra fita de futur. Sabem, però, que caldrà temps i conscienciació. Les dones, possiblement pels canvis hormonals que contínuament pateixen, estan avesades a consultar i prevenir l’aparició de patologies. Els homes, en canvi, només acudeixen a l’especialista davant de l’evidència i moltes vegades quan la intervenció mèdica difícilment arranjarà la problemàtica.”
Un cop va acabar el període d’especialització a la Fundació Puigvert, va haver de decantar-se per l’exercici de la professió des del sector públic o privat: “Tenia molt clar que la meva tasca requereix un contacte molt íntim i personal amb el pacient, la qual cosa es pot traduir en visites que superin el temps de durada mitjà. Sabia que la medicina pública no em donaria pas aquesta oportunitat, de manera que vaig optar únicament per l’exercici privat de l’andrologia.”
Aquesta decisió podia comportar un risc: “la dificultat a l’hora de reciclar-me i d’assumir els nous avenços. Per fortuna el meu contacte amb la Fundació Puigvert continua sent regular. D’altra banda, l’aparició de noves tecnologies com Internet ha afavorit molt el transvasament d’informació. A més, el fet de ser encara una especialitat petita determina que no existeixi rivalitat entre els uns i els altres. Tota innovació és donada a conèixer ràpidament perquè els col·legues en puguin gaudir i millorar l’atenció dels pacients.”
Per afegitó, el doctor Ruiz Romero és membre de diverses societats mèdiques i ha participat en nombrosos estudis. En aquestes ratlles en volem destacar dos. El primer per la seva importància mèdica; el segon per la seva rellevància social: “Vaig participar en un projecte d’investigació per determinar els gens que intervenien en l’aparició de la fibrosi quística i la infertilitat. Finalment, els vam aïllar, de manera que en aquests moments no sols és factible que un home afectat per aquesta malaltia pugui tenir fills, sinó que aquests nens ja no presentin la malaltia, ja que són concebuts mitjançant FIV i diagnóstic preimplantacional. També vaig coordinar un altre estudi de la Asociación Española de Andrología sobre la longitud mitjana del penis dels espanyols. Aquesta recerca va ser engegada en adonar-nos de l’auge en la demanda d’intervencions d’allargament del penis i de la manca d’uns estàndards que fixessin quina era la mida mitjana per sota la qual podria ser recomanable, per raons psicològiques, intervenir (en aquest sentit, hem de tenir present que com a màxim el penis es pot allargar uns dos centímetres i que aquest allargament és sobretot notori en estat de flaccidesa). La conclusió final del nostre estudi va ser que la longitud mitjana del penis en estat de flaccidesa dels espanyols era de 13,58 cm. Per a una dona és difícil d’entendre la importància que aquesta longitud té en la psique d’un home (de fet, els estudis arriben a la conclusió que només un 35% de les dones hi concedeixen importància), però, possiblement, té motivacions antropològiques: tal volta en les primeres organitzacions humanes el mascle dominant era aquell que tenia més capacitat d’inseminació, la qual cosa es va relacionar amb les dimensions del penis. Els homes se senten molt condicionats pel seu penis perquè és un òrgan noble i evident; poden patir tant una erecció a deshora com no aconseguir-la durant l’acte sexual.”
La seva tasca sanitària en el sector privat s’ha centrat “en la col·laboració amb la Secció d’Andrologia de la Unitat d’Urologia i Andrologia de la clínica barcelonina Tres Torres” –de la qual és el màxim responsable– “en la creació, l’any 1994, i direcció de l’Institut de Fertilitat i Reproducció Humana Conceptum a Reus.”
Aquesta segona dedicació va ser una aposta agosarada per tal d’introduir el tractament de la infertilitat als nuclis urbans de dimensions mitjanes: “Tot just havia conclòs la meva especialització, quan vaig conèixer el doctor Josep Ibarz i ens vam proposar d’establir un centre per al tractament de la infertilitat in situ, és a dir, sense que la gent de la comarca hagués de desplaçar-se a Barcelona.”
La seva experiència en aquest vessant li permet afirmar que “els homes no estan encara prou implicats en la concepció i contracepció de les seves parelles. En general, en presentar-se un cas d’infertilitat en la parella acostuma a pensar-se que la problemàtica rau en la part femenina, quan en un 70% dels casos és d’origen masculí.”
