Text del 02/09/2013

La singladura professional de l’administrador d’aquesta assessoria lleidatana va travessar diverses etapes, fins al punt d’ocupar rellevants càrrecs sindicals i polítics. Tota aquesta experiència vital li permet diagnosticar els mals que ara pateix la nostra realitat, com un sistema fiscal que carrega les classes mitjanes o una estructura Estatal anquilosada; per aquesta raó advoca per expressar pacíficament el descontent popular i assolir una UE unida federalment. 

Andalusia com a origen, Lleida com a bressol

Sóc d’origen andalús: vaig néixer a Motril, Granada. Essent un infant, vaig emigrar amb els meus pares a Catalunya. El primer en partir fou el meu pare: tenia 18 anys quan va arribar a Malpàs, a la província de Lleida, cercant un futur pròsper. Allí treballà en una mina de carbó propietat d’Enher. El jaciment proveïa el combustible les pedreres de ciment de Xerallo, fet que va permetre la construcció del sistema de centrals hidroelèctriques del riu Noguera Ribagorçana. Quan la mina va tancar, el meu pare exercí d’electricista a la delegació de la mateixa empresa a Lleida ciutat. En aquells moments jo només tenia 7 anys. Per tant, la meva infància, adolescència i transició cap a l’edat adulta van transcórrer a la capital del Segrià.

Una trajectòria que em dugué fins al Parlament de Catalunya

Amb tant sols 14 anys vaig començar a treballar en un torrador de cafè. El propietari del negoci també regentava un cinema, on els caps de setmana feia d’acomodador. Després vaig estar en un taller de joieria, durant 6 anys. Vaig realitzar estudis d’Administració d’Empreses i vaig treballar com a auxiliar administratiu a Correus, fins acomplir el servei militar. Seguint la tradició de militància sindicalista del meu pare, em vaig afiliar a la Germandat Obrera d’Acció Catòlica (HOAC), i anys després, ja en temps de democràcia, vaig esdevenir secretari general de Comerç de la UGT i president de la UGT de Lleida. L’any 1979 vaig ser escollit regidor a les primeres eleccions municipals del Consistori, i també vaig ser nomenat diputat al Parlament de Catalunya, càrrec que vaig exercir durant la legislatura de 1980-1984. 

Nou rumb emprenedor en l’àmbit de l’assessoria

Per motius personals, em vaig retirar de la política i del sindicat i vaig començar a treballar en una gestoria. Aquesta experiència fou l’avantsala de la fundació del meu propi negoci, el 1990, juntament amb dos socis. Avui el nostre objectiu és oferir un servei d’atenció integral, tot i que estem especialitzats en temes fiscals, comptables, laborals i jurídics. La nostra clientela està constituïda per autònoms i pimes, tret de quatre grans empreses del sector agrari. Per fer front a la davallada de feina que ha comportat l’actual crisi, hem començat a treballar amb casos procedents de les comunitats de propietaris, ja que ha sorgit molta problemàtica derivada de la morositat; això ha compensat la pèrdua de clients autònoms. D’acord amb la meva vocació sindicalista, sempre intento defensar els drets i els interessos dels clients com si fossin els meus. 

Tres crisis viscudes per la meva generació

Els de la meva generació ja hem viscut altres crisis: la del petroli dels anys 70, per exemple, i després la de la dècada dels 90 que, tot i que fou contundent (734.000 persones es van quedar sense feina en només un any), no va afectar tant com l’actual. La conjuntura d’aquell moment, d’altra banda, va propiciar la reconversió dels nous aturats en autònoms, i les gestories, que havien d’aconsellar aquests nous autònoms, van incrementar el nombre de clients. Nosaltres, durant aquest període, vam arribar a comptar amb unes 50-60 cooperatives de treballadors associats. A diferència d’ara, va significar per al nostre sector una etapa de creixement. 

El handicap de l’economia submergida

Un atur tan elevat com l’actual propicia l’augment d’activitats econòmiques no declarades. Però l’economia submergida persisteix sobretot perquè satisfà els interessos de certes persones. Una part important del sector de la construcció continua treballant sense emetre factures, i no hem d’oblidar la immigració il·legal i la prostitució. Segons el Sindicat de Tècnics d’Hisenda, les activitats que queden al marge del fisc representarien una facturació de 250.000 milions d’euros, dels quals se’n podrien recaptar 38.000 milions a través d’impostos: una xifra que equival al 40% del dèficit del conjunt de les administracions públiques. 

Una reforma laboral amb molts aspectes discutibles

La reforma laboral presenta molts aspectes controvertits. En concret, estic en desacord amb els expedients de regulació a jornada completa. En canvi, un ERE a temps parcial no és desestimable. Una empresa deficitària no té altre remei que implementar-lo. Ara bé, si aquesta empresa remunta el vol, ha de facilitar la reincorporació dels seus treballadors. Mentre s’aplica, els empleats mantenen el seu sou perquè una meitat la retribueix la companyia, i l’altra, l’atur. Arribats a aquests límits, potser és la solució menys perjudicial per al treballador, l’Administració i l’empresa. El que és vergonyós és que empreses com Telefónica hagin aplicat l’ERE malgrat haver obtingut beneficis. 

Marge per incrementar els impostos a les elits econòmiques del país

Recentment, la ministra Fátima Báñez va reunir el seu consell assessor per plantejar una segona reforma de les pensions, la darrera de les quals va entrar en vigor l’1 gener d’aquest any. El plantejament del Govern continua sent erroni; pretén que tot s’autofinanci a través de les cotitzacions, la qual cosa no és viable, tenint en compte l’augment de l’atur i el descens del consum. Si no es combina amb una injecció de diners públics, la proposta no és factible. A més, els ingressos que Espanya destina a l’Estat són més baixos (32% del PIB) que, per exemple, Suècia (54%). Aquesta xifra evidencia l’existència d’un marge per incrementar els impostos a les elits econòmiques del país.

Retallant no s’avança

Les polítiques d’austeritat decretades pel Govern, reflectides en les retallades en sanitat i educació, impedeixen progressar. És cert que són temps difícils i no es poden malbaratar els recursos públics. Però, com a mínim, aquestes mesures s’haurien de combinar amb l’obtenció d’ingressos. En aquest país han de canviar moltes coses, i entre elles, una que m’indigna bastant: el fet que les classes benestants, que només suposen un 10% de la població, juguen amb l’economia especulativa i no productiva; en canvi, el 90% restant, constituït pels treballadors assalariats o autònoms, som els encarregats de mantenir el sistema i, a sobre, patim directament les conseqüències de les tisorades. 

En defensa d’una UE unitària i solidària

Tal com està plantejada, avui dia la UE només fomenta la competitivitat entre països. Els del nord, amb més poder econòmic, dominen als del sud. Per reduir aquesta concurrència i anivellar salaris, les negociacions dels convenis s’haurien de realitzar a escala europea. S’han d’impulsar valors més positius, com el de la cooperació. A més, alguns organismes europeus no s’escullen de forma comunitària. Els mecanismes de funcionament no són transparents. A Grècia van elegir un nou Govern a dit i a Itàlia van fer dimitir Berlusconi. Necessitem que les lleis es coordinin entre els Estats membre, perquè, si no, acabem obeint els mandats de determinades entitats que ni tan sols han estat escollides democràticament. 

Secessió significa desunió, rebuig, egoisme

Hi ha diversos factors que han atiat el sentiment independentista. Un d’ells és el menyspreu de la resta d’Espanya envers Catalunya, i l’altre està relacionat amb la crisi econòmica. Alguns han aprofitat la situació actual per posar aquest tema sobre la taula, i defensen que amb la independència milloraran les finances. No estic d’acord amb aquesta visió esbiaixada de la secessió. Significa desunió, rebuig, egoisme. És el contrari de la solidaritat i la cooperació. A més, tampoc aconseguirem una autonomia plena perquè formaríem part de la UE. El més encertat és promoure un bon clima de convivència. Personalment, sóc granadí i també em sento català. 

Cap a un Estat federal

Confio plenament en el pacte fiscal; és més, crec que, d’una manera o altra, quest acord arribarà. Realment, la configuració d’un Estat federal és l’única alternativa per millorar les relacions entre Catalunya i Espanya i garantir un equilibri territorial. Ens dotaria dels recursos necessaris per crear ocupació, per posar fre a les retallades i per reforçar les polítiques socials. Però, lògicament, per dur a terme l’Estat federal cal reformar la Constitució Espanyola i modificar radicalment el capítol de les autonomies; només així tot el conjunt de l’Estat sortirà reforçat d’aquesta situació econòmica tan complexa. Penso que els nostres patiments presents poden suposar una oportunitat futura.

Protestar sense violència per mostrar la nostra disconformitat

Les crisis són cícliques i han de servir a la humanitat per aprendre dels errors i avançar. En paraules del papa Francesc I, “sense igualtat, llibertat i justícia no hi haurà pau social”. Per tant, hem de protestar sense violència i mostrar la nostra disconformitat. Es percep una crisi de valors entre el jovent, que mostra desafecció envers la política; és un fet totalment comprensible, perquè la majoria estan a l’atur, sense perspectives de futur. Aquest jovent s’ha de mobilitzar, com van fer amb el moviment dels indignats. D’altra banda, els nostres governants han de ser conseqüents: haurien de convocar unes eleccions generals, reformar la constitució i establir unes llistes obertes a l’hora d’escollir els nostres representants.