Text del 18-06-2013

El diplomat en Ciències Empresarials, auditor i censor jurat de comptes que encapçala l’assessoria empresarial fundada pel seu pare assegura que, si els nostres polítics fossin tan brillants com els nostres empresaris, seríem capdavanters a Europa. Equidistant tant del procés sobiranista com de la idea d’una Espanya que maltracta políticament i fiscalment els ciutadans catalans, advoca per un canvi al sistema tributari que no basi el pes recaptador en les classes mitjanes .

Assessorament fiscal i laboral i auditoria

Diplomat en Ciències Empresarials, vaig posar-me a treballar molt jove al despatx d’assessoria fiscal i auditoria que tenia el meu pare, fins que a la seva mort, el 1996, me’n vaig fer càrrec poc després d’haver obtingut les oposicions de censor jurat de comptes. L’assessoria fiscal i l’auditoria no són activitats incompatibles, fins i tot diria que es complementen molt bé, perquè el camp de visió a l’hora de treballar és molt més ampli. El tràmit de l’auditoria és una imposició obligatòria i el de l’assessoria, no, així que des del punt de vista de l’ambient de treball és més amable assessorar que auditar. No tan sols auditem pimes, sinó també empreses més grans. Així mateix, per diversificar-nos i ampliar negoci, fa un any i mig que, amb altres socis, hem obert un nou despatx dedicat a la gestió de temes fiscals, laborals i consultoria d’empreses.

L’assessorament ideal és aquell que anticipa possibles problemes i proposa accions per evitar-los

Assessorar correctament un client és, per exemple, ajudar-lo a interpretar el maremàgnum de lleis que estableixen com ha de liquidar els impostos, un aspecte sotmès contínuament a tants canvis que fins i tot els assessors hem de fer un esforç per al seu seguiment. L’assessorament ideal, però, és l’assessorament preventiu, aquell que anticipa possibles problemes i proposa accions perquè no succeeixin. En els temps de canvis que vivim, l’horitzó de la prevenció s’ha escurçat. Abans les empreses feien prevencions o planificacions a sis mesos; avui, qualsevol prevenció més enllà de tres mesos és una temeritat.

Elevada responsabilitat dels auditors

Els auditors hem de fer una valoració estricta del que és una empresa en funcionament, i això, en el moment present, en el qual és difícil obtenir o renovar línies de crèdit i les empreses estan financerament en precari, ens obliga a qüestionar-ne la viabilitat. Si un auditor posa una nota de “incertesa per empresa en funcionament”, pot contribuir que aquella empresa no remunti.

Catalunya és un país amb cultura empresarial

Tot i que, evidentment, sempre es pot aprofundir en qualsevol coneixement, a Catalunya disposem d’una cultura empresarial que es remunta a finals els segle XIX. Per aquesta raó avui tenim moltes empreses solvents, competitives i creatives, malgrat el fet que des de les instàncies oficials no se les ajudi com caldria. Són entitats que, davant la crisi, han sabut redimensionar-se, i eliminar d’arrel les despeses supèrflues. Potser per aquesta tradició emprenedora, moltes entitats catalanes també saben que una altra de les claus perquè una empresa funcioni és conèixer l’àmbit de negoci que es tracta. Pot semblar una obvietat dir que no és factible que algú decideixi iniciar, per exemple, una cadena de tendes d’esport si no coneix el negoci, però, de fet, molts petits negocis s’estavellen perquè negligeixen aquest aspecte tan essencial.

Obrir nous mercats i formar-se contínuament

Tot just hem començat a assessorar empreses en la línia de l’exportació i l’obertura de nous mercats. Certament, hi ha productes que aquí tenen un mercat estancat però que tindrien molt bona acollida a altres països. Tot i així, no és fàcil convèncer les empreses, perquè encara hi ha molta cautela a l’hora d’emprendre aquest tipus d’iniciatives, que solen veure’s com un risc, no com una necessitat o una oportunitat. Però apostar per l’exportació avui és tan important com la formació continuada d’empresaris i treballadors. Nosaltres mateixos, en els temes d’auditoria, tenim l’obligació legal de fer un mínim anual d’hores de formació, i el seu incompliment comporta sanció.

Vivim a una societat de la immediatesa que perd la memòria fàcilment

Ignoro si encara som en plena crisi o si ja comencem a remuntar, ja que es detecta un cert repunt del consum. El que sí percebo clarament és que, en general, tothom actua per inèrcia. Som conscients que hem de pagar els excessos comesos i ens hem acostumat a abaixar el llistó de les nostres exigències socials, empresarials i laborals, vivint en continua incertesa pel futur. Amb el temps, la millor lliçó que podrem extreure d’aquesta crisi és no oblidar el que ens ha passat. Malauradament, vivim a una societat de la immediatesa que perd la memòria fàcilment.

Moltes famílies subsisteixen per l’economia submergida

S’ha dit que, si tota l’economia submergida es legalitzés de cop, el PIB augmentaria notablement i sortiríem de la crisi. Però aquest és un tema massa delicat per tractar-lo de manera superficial. És difícil creure que una quarta part del país estigui a l’atur sense que aquest fet comporti revoltes populars; això significa que moltes famílies senceres, amb greus problemes econòmics, surten endavant al marge d’unes lleis que tampoc solucionen ni apaivaguen els seus problemes.

Simplificar i reformar el sistema fiscal

La fiscalitat a Espanya pateix dos greus problemes que redunden en la salut financera de l’Estat: d’una banda, hi ha un excés de lleis, reials decrets i burocràcia al respecte, la qual cosa s’agreuja amb les continues reformes normatives, fins al punt que inclús als mateixos experts ens costa mantenir-nos completament informats i al dia. A això s’afegeix el fet que el sistema tributari afavoreix les grans empreses, que es poden acollir a uns beneficis fiscals fora de mida, i a les grans fortunes, que, per exemple, a través d’una sicav tributen només un 1%: tot un despropòsit que acaba repercutint en les classes mitjanes i assalariades, que són les que, de fet, sostenen les finances públiques.

En la conjuntura actual, la independència és una opció poc pragmàtica

No em declaro partidari de la independència de Catalunya i, pel que he pogut advertir, en general els meus clients tampoc troben que sigui una opció pragmàtica en els moments de retraïment de mercat que vivim. Altra cosa són les simpaties personals i les ideologies polítiques, totes aquestes qüestions que haurien de quedar sempre fora dels negocis. En qualsevol cas, haig de reconèixer que, per la manera que el Govern actual està tractant Catalunya, amb la falta de sensibilitat que mostra i amb la utilització dels catalans com a dimonis per distreure de la seva inoperància econòmica, estic més a prop de la idea de la independència avui que no pas fa cinc anys.

Per un concert econòmic similar al basc

Enyoro la Convergència i Unió garant de la moderació i de l’estabilitat; i si bé la manifestació de l’Onze de Setembre del 2012 va ser històrica, la interpretació que en va fer el President Mas em sembla esbiaixada. Al meu parer, l’encaix perfecte de Catalunya dins d’Espanya passaria per tenir un concert econòmic amb les mateixes prerrogatives del concert basc, i considero que tot aquest tema sobiranista està encaminat, en realitat, vers aquest objectiu. En altres aspectes, no sóc gens conservador. La monarquia, per exemple, no m’agrada. No oblidem que va ser una imposició del dictador.

La idea d’Espanya

Així com veig incerteses econòmiques en la idea d’una Catalunya independent, també veig incerteses econòmiques en la idea d’Espanya tal com s’està portant a la pràctica. La relació de grans infraestructures (aeroports, autovies…) que s’han fet arreu de l’Estat sense tenir en compte ni el trànsit de població ni la seva posterior explotació i rendibilitat demostra que no és la practicitat, sinó la ideologia, la que pren decisions que haurien de ser tècniques i objectives. I el pitjor de tot és que, malgrat les advertències de la Unió Europea, es persisteix en l’error, com ho demostra l’AVE que s’està fent a Extremadura i que morirà a la frontera de Portugal; per no esmentar l’error estratègic dramàtic que suposa no fer el corredor mediterrani que enllaçaria els ports importants d’Algesires, Alacant, València, Tarragona i Barcelona per privilegiar, en canvi, un impossible i caríssim corredor central que hauria de perforar els Pirineus.

No hi ha banderes de la UE als nostres jardins

Els països de la Unió Europea tenim una cultura, una història i una idiosincràsia molt divergents, i el pes de les distintes tradicions nacionals no ha estat substituït per cap sentiment unitari. Si ens comparem amb els Estats Units, veiem que els ciutadans europeus no pengem una bandera de la UE al jardí de casa, una pràctica molt arrelada entre els nord-americans. D’altra banda, el ciutadà mitjà desconeix qui són els seus representants a la UE, malgrat que la tasca que estan fent a Brussel·les o a Estrasburg és molt important, perquè les decisions que es prenen allà incideixen cada cop més al nostre dia a dia.

Avui Alemanya controla el Banc Central Europeu

La Unió Europea té un problema greu d’equilibri de poders. Actualment hi ha un Estat molt fort, Alemanya, que controla el Banc Central Europeu, i uns quants Estats mediterranis molt febles que no tenen cap mena d’incidència en ell. Segons els plantejaments teòrics de la UE, l’Estat fort hauria d’ajudar els Estats febles per caminar cap a una modulació de diferències, però la realitat ens mostra que això no succeeix. Per tant, si bé la idea de la Unió Europea és magnífica en el seu pla conceptual, és evident que té importants problemes de plasmació.