Text del 04-03-2014

Una petita empresa catalana, orientada a projectes d’investigació, pot convertir-se en la solució dels tres-cents milions de persones al món que pateixen diabetis. L’entitat, per tant, encarna paradigmàticament els avantatges, socials i humans, però també econòmics, de la recerca aplicada; un àmbit que el doctor en Bioquímica que avui l’encapçala veu essencial per al futur del nostre país si volem que sigui capdavanter dins Europa, sense oblidar el foment de l’esperit científic.

 Millorar la qualitat de vida dels diabètics

La nostra és una petita i dinàmica empresa ubicada al Parc Científic de Barcelona; ens dediquem fonamentalment a la recerca. L’entitat va néixer fruit d’unes investigacions de científics adscrits a la Universitat de Barcelona, els quals han dedicat tota la seva vida a esbrinar les bases científiques per les quals el pàncrees deixa de segregar la insulina fonamental per regular els nivells de sucre a la sang. A partir d’aquí, el curs 2005-2006 es decideix crear una spin-off, el primer projecte de la qual va fracassar. Jo, que compto amb una base científica però tinc més aviat vocació empresarial (sóc doctor en Bioquímica i MBA), m’hi incorporo l’any 2014, després d’haver adquirit experiència en alguns laboratoris farmacèutics. L’objectiu del nostre equip, format per una dotzena de professionals, és desenvolupar nous fàrmacs (també tractaments alternatius) orientats a la millora de la qualitat de vida dels diabètics.

Les complexitats de la recerca aplicada

En el procés de llançament d’un fàrmac aquest ha de passar per tres etapes abans que arribi al mercat. La primera (la que desenvolupem nosaltres) és la recerca; en segon lloc, la producció a gran escala, i, finalment, la part comercial. La nostra activitat s’adscriu a l’àmbit de la recerca aplicada, i busquem socis industrials que ens ajudin a difondre en el mercat aquests projectes. Companyies com la nostra necessiten molts recursos perquè no generen vendes directes. Sortosament, comptem amb un seguit d’inversors locals, el primer dels quals és un fons de capital risc de la Caixa; també ens donen suport Uninvest (fons de capital risc creat per diferents universitats per a empreses d’aquest perfil), l’Institut Català de Finances i altres inversors més petits.

Preservar les cèl·lules beta

A partir de diferents investigacions acadèmiques, ens centrem a entendre les raons (a nivell molecular, cel·lular, proteic…) per les quals el pàncrees deixa de produir insulina. Aquest òrgan conté milions de cèl·lules beta. En els diabètics, aquestes cèl·lules van desapareixent, la qual cosa provoca els problemes derivats de la no-segregació de la insulina. Això ens ha portat a desenvolupar un producte que protegeix la destrucció gradual d’aquestes cèl·lules. Ara mateix és el nostre producte estrella, perquè hi ha medicaments que mitiguen la malaltia, però que no s’orienten a l’arrel del problema (la protecció de les cèl·lules beta); a més, són fàrmacs imperfectes, que comporten molts problemes al pacient i no el guareixen. En canvi, el nostre és un producte innovador que actua amb un mecanisme revolucionari.

Una patologia gens menor: la diabetis

Hi ha dos tipus de diabetis: la de tipus 1, que afecta el 5% dels pacients, que respon a raons genètiques i que es manifesta a una edat primerenca, i la de tipus 2, que concentra el 95% dels diabètics, que desenvolupen la malaltia un cop són adults. És una patologia molt relacionada amb l’estil de vida, amb el tipus d’alimentació i la manca de moviment. Als països àrabs, la incidència és del 25% de la població, mentre que un 25% addicional està predisposat a patir-la, amb el que això suposa pel que fa costos sanitaris. Cal recordar que el problema dels diabètics és que el seu nivell de sucre a la sang és elevat, la qual cosa provoca problemes cardiovasculars, de la vista o d’Alzheimer. D’altra banda, un percentatge altíssim de les amputacions de les extremitats inferiors les pateixen pacients amb diabetis, per problemes d’irrigació d’aquests membres. Recordem també l’obesitat és una altra patologia associada a la diabetis; ara mateix estem experimentant amb un altre producte per tractar la diabetis i, a la vegada, reduir l’obesitat.

Confiança en el nostre producte de les farmacèutiques

El nostre producte, que ens ha permès guanyar la confiança de grans companyies farmacèutiques, aconsegueix frenar la progressió de la malaltia i, en última instància, guarir completament el pacient. Cal tenir en compte que hi ha tres-cents milions de persones al món que pateixen diabetis, una malaltia que va creixent a un ritme del 20% anual. Volem que un producte inventat per nosaltres ajudi a millorar la qualitat de vida dels diabètics i també, òbviament, que generi un rendiment econòmic per poder continuar desenvolupant nous projectes.

Assaig esperançador

La nostra companyia es troba en un moment clau, perquè hem demostrat que el nostre producte guareix la diabetis de rates i ratolins. Ara estem duent a terme un assaig clínic en una mostra d’una cinquantena de pacients a Anglaterra per comprovar si som capaços de reproduir aquest efecte en humans. Si l’assaig prospera positivament, haurem fet un pas molt important de cara a aconseguir un soci industrial que pugui assumir-ne la producció a gran escala i la comercialització mundial. Això ens permetria aconseguir l’èxit en dos vessants: el social i l’econòmic. Val a dir que, normalment, les empreses farmacèutiques s’enlairen amb un primer producte revolucionari, malgrat que el risc que corren a fiar-ho tot a aquella referència és molt alt.

Mancats de cultura i tradició científiques

L’esforç que s’ha fet a Catalunya en els darrers vint anys per incrementar el valor tecnològic és molt alt. Lamentablement, ara s’hi està posant fre; i això a llarg termini tindrà conseqüències, perquè els països capdavanters són els que dominen la innovació. L’atenció que es dedica a altres activitats és desproporcionada respecte a la que es dedica a la ciència, malgrat que cada vegada hi ha més entrevistes amb científics als mitjans de comunicació. De fet, estem mancats de cultura científica; és imprescindible un canvi de mentalitat social, perquè en aquest país sembla un disbarat no saber qui era Shakespeare però es disculpa que es desconegui qui era Newton.

Un nou salt cap a la societat del coneixement

Si no vigilem, el nostre país acabarà orientat al turisme i als productes de poc valor afegit. Hauríem de prendre una decisió sobre el tipus de país que volem; si ens volem mantenir en la primera divisió dins d’Europa, cal apostar per un projecte a llarg termini d’innovació tecnològica i de recerca. Hi va haver una generació que va fer una transició de la dictadura a la democràcia i va cobrir satisfactòriament una etapa. En l’actualitat, cal fer un nou salt al país que es basi sobretot en la societat del coneixement.

A tot Occident hi ha inversors disposats a confiar en projectes de qualitat

És necessari invertir en recerca i innovació de qualitat. Potser a Catalunya hi ha certes limitacions pel que fa a recursos; però a Europa, o als Estats Units, hi ha capital i inversors disposats a confiar en projectes de qualitat, sense pensar en fronteres. En realitat, Catalunya concentra proporcionalment més inversions d’aquesta mena que altres àrees geogràfiques europees. Ara ha arrencat un programa europeu a set anys vista, l’Horizon 2020, dotat amb 80.000 milions d’euros. Aquesta inversió es distribueix per criteris únics de qualitat; ni polítics ni d’equilibri geogràfic. I Catalunya, tot i que el seu pes econòmic pot estar per sota del 5%, podria aspirar a obtenir una partida que, percentualment, seria molt més alta.

El llast de l’atur i de l’emigració

La prioritat del nostre país ha de ser resoldre el problema de l’atur. Les estadístiques sobre la desocupació són esfereïdores. Fixem-nos que la mitjana de l’atur dels països de l’OCDE és del 12%; fins que no baixi del 10% no podrem parlar de recuperació econòmica. Aquest és un llast que genera un gran problema social, com és el fet que la gent amb més formació hagi de marxar i buscar oportunitats professionals a l’estranger. A llarg termini, per molt que desitgin tornar, els resultarà difícil fer-ho. Estem perdent bona part del nostre capital intel·lectual.

Somni de llibertat

Parlo sis llengües i he viscut a uns quants països europeus, així com als Estats Units; a més a més, la meva dona és nord-americana i la meva filla viu a Anglaterra. Em considero, per tant, un ciudatà del món, i el meu somni seria veure una Catalunya lliure integrada dins de la Unió Europea, però no sé si ho aconseguiré. Encara que desitjo que se celebri la consulta, crec que no es farà. Segurament haurem d’acabar en una mena de pacte. En aquest sentit, potser el més sensat, ara com ara, és que els polítics siguin realistes i advoquin per un diàleg que, actualment, és inexistent. Es tenen que admetre els fets diferencials català i basc, perquè el cafè para todos que representa l’Estat de les autonomies ha evidenciat el fracàs d’aquesta política, nascuda per apaivagar la identitat nacional d’aquests dos territoris.

No hi ha a Espanya una cultura del diàleg

A Espanya encara continua imperant-hi la crispació; és un país mancat d’una autèntica cultura del pacte. Aquesta circumstància és en bona part responsable que, en el seu moment, els partits polítics no fessin front a la crisi de manera conjunta i amb autèntica vocació de resoldre el problema. Tenim molt que aprendre de països amb tradicions democràtiques molt més llargues i sòlides, com Suïssa o el Regne Unit.