Text del 02-02-2011
“Quan es fa practicar a nois o noies esports per als quals no tenen aptituds, se’ls acaba frustrant psicològicament i castigant físicament, i per això perden l’equilibri emocional”
“La gran evolució de la traumatologia ha estat centrar-se en el tractament del dolor, des de la consciència que cadascun ha de ser abordat de manera diferent i pertinent”
“Quan un pacient fa un tipus de tractament que entén i amb el que està d’acord, el resultat serà molt més efectiu que no pas si no l’entén o no hi està d’acord”
“Per preservar el màxim la salut i l’estabilitat emocional dels pacients –perquè tota operació és sempre traumàtica–, el pas del cirurgià pel cos del pacient ha molt poc invasiu i afectar-ne el menys possible l’estètica”
Quan només tenia 28 anys, el traumatòleg Jaume Soler i Subirats, format a la càtedra del doctor Piulachs de l’Hospital Clínic de Barcelona, entrà com a metge d’empresa a la companyia Hilados y Tejidos Puigneró, S.A., on havia de tractar prop de 2.000 pacients entre treballadors i familiars, amb un 22% d’absentisme laboral. Al cap de poc temps, introduint racionalitat i alhora un tracte més humanista, el doctor Soler va reduir el percentatge al 7%. “Vaig anar-hi per dos mesos a fer una suplència i m’hi vaig quedar 16 anys. Era novell, no tenia ni idea de medicina d’empresa, però fou una experiència molt enriquidora i va esdevenir molt estimada per mi.”
En una segona etapa, i durant set anys, formà part de l’equip de guàrdia de la Clínica Peracamps de Barcelona. “Hi vaig anar voluntari i hi dormia dos dies a la setmana, intern. Allà em vaig conscienciar de la importància de reduir l’agressivitat de la cirurgia per les conseqüències psicològiques que els seus acabats tenien en els pacients.”
Completen el seu historial els 12 anys que va fer de metge del club de futbol de La Gramenet, “en uns temps que l’esport base es feia sempre en camps de terra, més propicis a les lesions.”
Actualment, el dia a dia del doctor Soler consisteix a passar consulta ambulatòria a dos centres mèdics: un a Barcelona i, l’altre, a Pineda de Mar. “En ambdós, implementem les tècniques de cirurgia mínimament invasiva a l’acte i també minvem el dolor amb ozó i oxigen, mètodes dels quals vaig ser l’introductor a Espanya, l’any 1987. Estadísticament, els pacients em vénen sobretot per problemes a la columna vertebral.” També té convenis de col·laboració amb diverses clíniques (Creu Blanca, Remei, Pilar, Dexeus, Hospital General de Catalunya…) una tarda a la setmana.
L’esport, tot i els seus efectes saludables, és un dels àmbits que donen més feina als traumatòlegs. “Ara l’esport és la carrera més brillant que pot fer un jove, la que porta a l’èxit d’una manera més ràpida i mediàtica. Potser per això, a vegades tot s’ho val per esdevenir un campió. Fins i tot, sotmetre el cos a excessos. Orientar un noi o una noia cap a un esport o un altre hauria de ser matèria de la medicina antroposòfica. Quan se’ls fa practicar esports per als quals no tenen aptituds, se’ls acaba frustrant psicològicament i castigant físicament, i com a conseqüència d’això perden l’equilibri emocional. S’hauria de tenir en compte que no tots els cossos serveixen per al mateix.”
Tanmateix, no tothom accepta aquest ús preventiu de la medicina antroposòfica. “Molts volen resultats i èxit a costa del que faci falta, i si cal posar-se injeccions per augmentar la capacitat anaeròbica, se les fan posar, uns abusos que de tant en tant fan dura la nostra professió.”
En traumatologia, hi ha una llei primordial: “davant d’una mateixa imatge radiològica les manifestacions són completament diferents en cada pacient. De la mateixa manera, quan un pacient fa un tipus de tractament que entén i amb el que està d’acord, el resultat serà molt més efectiu que no pas si no l’entén o no hi està d’acord. Avui la traumatologia ha esdevingut molt més que limitar-se a posar a lloc els ossos. La gran evolució de la nostra especialitat ha estat centrar-se en el tractament del dolor, un símptoma inevitable per a qualsevol persona. Hem descobert que cada dolor ha de ser abordat de la manera pertinent, necessitat de la qual va néixer la cirurgia mínimament invasiva.”
Dolor a banda, la cirurgia tècnicament no invasiva també té una dimensió estètica important. “Amb les noves tecnologies, una punxada al braç ens pot permetre fer eixamplar la coronària del cor, quelcom que abans s’havia de dur a terme en una operació a cor obert, amb la consegüent cicatriu o els possibles problemes postoperatoris; o bé, que puguem treure un bony a la medul·la –una hèrnia discal– i l’endemà ni tan sols s’apreciï per on hem fet entrar-hi l’agulla. Estem aconseguint el vell somni dels pacients: que no quedin marques. El desenvolupament tecnològic ja permet que el cirurgià no deixi cap empremta en el cos del pacient. De fet, per preservar-ne al màxim la salut i l’estabilitat emocional –perquè una intervenció sempre és traumàtica– el pas del cirurgià pel cos del pacient ha de ser imperceptible i afectar-ne el menys possible l’estètica. Les cicatrius aparatoses aviat passaran a millor vida. A més, els postoperatoris d’una cirurgia mínimament invasiva són cada vegada més breus. De fet, podríem donar l’alta a un pacient a les 24 hores. Normalment, però, els fem quedar 48 hores per prudència, però no té sentit que estiguin més temps al llit. Val a dir que aquesta tecnologia tan avançada és molt costosa, i la majoria de metges no se la pot permetre. Renovar els aparells representa inversions astronòmiques; per tant, només amb el temps es farà aquesta obligatòria modernització.”
Precisament, una tecnologia tan canviant obliga els cirurgians traumatòlegs a un reciclatge continu. “La microenginyeria que fem servir ens obliga constantment a fer coses que no sabíem, com ara aprendre a veure una agulla a través d’un monitor. D’aquí que sigui tan cabdal la col·laboració amb altres professionals, com els tècnics en radiologia. Abans, la perícia de les mans dels cirurgians era el principal factor diferencial entre ells; la tecnologia ha fet que allò que anomenàvem genialitat quirúrgica estigui desapareixent, i està bé que sigui així, perquè s’eleva el nivell general de la pràctica. En el present, el mèrit d’una bona operació està més repartit entre el cirurgià, l’anestesista i el radiòleg.”
Un esment a part mereix la tècnica del làser. “Quan ningú a Espanya coneixia el làser, vaig anar a Budapest a fer una estatge a l’equip del metge hongarès Andrew Mester, guanyador del Nobel de Medicina. Amb ell vaig aprendre a emprar aquesta tècnica. Malgrat la renovació que suposà, i les seves excel·lents qualitats com a bisturí precís i asèptic, el làser ha patit, tanmateix, un abús; els centres especialitzats en aquesta tècnica han proliferat tant, fins i tot els que res tenen a veure amb la medicina, que costa de creure que hi hagi tants especialistes.”
L’increment de l’esperança de vida suposa un nou repte per als professionals de la salut. “Crec que podrem arribar a ser molt longeus, viure fins als 110-120 anys. La genètica molecular és la clau, perquè conté el codi genètic de l’ésser humà que permetrà saber l’historial de cada pacient i fer tractaments abans no apareguin les patologies.”
I, per a un metge vocacional com el doctor Soler, no hi ha sinó esperar els descobriments que li depara el futur. “Orfe de mare als 16 anys i fill de paleta, em costà molt tirar la carrera endavant, però l’esforç de fer-ho jo tot sol refermà la meva vocació.”
L’any passat fou convidat a Sao Paulo a presentar una ponència sobre la seva especialitat. “Tot i el reconeixement rebut per les aplicacions de les teràpies d’hèrnia discal dins el disc, per a mi, la veritable recompensa és tenir la consulta plena i poder fer la medicina que vull fer.”
