PC, 21è VOLUM. Estètica corporal i equilibri emocional

JOAN SOLIVA I GARRIGA

ODONTOLOGIA

Text del 06-10-2010

“Cal veure el pacient com una persona, i, per tant, no descuidar-ne mai els aspectes psicològics o emocionals”

“La medicina evoluciona molt tècnicament, i està bé que sigui així sempre que no s’oblidi el seu vessant humanístic i, fins i tot, filosòfic”

“La primera imatge que rebem d’una persona es conforma, en bona part, a partir de l’estat de la seva boca. Hi ha boques que pateixen, amb dents serrades; i hi ha boques, en canvi, relaxades. Per això no es pot entendre una boca sense entendre la persona completa, i a l’inrevés”

“És absurd que tothom porti les mateixes dents, igual de grosses i igual de blanques. No és harmònic. L’individualitat és sempre un valor a preservar”

“Els tractaments dentals que no es fan en el moment oportú, tard o d’hora s’acabaran duent a terme amb més complicacions i menys garanties d’èxit”

Joan Soliva i Garriga és llicenciat en Medicina i especialista en estomatologia des de fa 24 anys. Avui és al capdavant d’un equip de vuit persones a la seva clínica. Dins el context d’hiperespecialització que viu la medicina, l’odontologia és una branca, l’alta tecnificació de la qual sovint comporta un excés de coneixements parcials. “Quan una especialitat mèdica es compartimenta massa, el professional s’arrisca a convertir-se només en un tècnic. Jo em considero sobretot prostodoncista, però tots els dentistes hem de saber ortodòncia, periodòncia, cirurgia i d’altres especialitats.”

El doctor Soliva també és professor de la Universitat Internacional de Catalunya, una vocació que li ha vingut una mica tard però que li dóna moltes satisfaccions. “Faig classes de pròtesis. No són classes només tècniques; també miro de transmetre als futurs odontòlegs la necessitat de veure el pacient com una persona i, per tant, que no en descuidin els aspectes psicològics o emocionals. El pacient cal tractar-lo en la seva dimensió holística. La medicina evoluciona molt tècnicament, i està bé que sigui així sempre que no s’oblidi el seu vessant humanístic i, fins i tot, filosòfic. Seria bo que les facultats d’Odontologia estiguessin més a la vora de les de medicina, i no només físicament. I encara seria més bo que els odontòlegs en formació passessin uns mesos en un centre mèdic.”

La boca reflecteix bastant com és algú. “Hi ha boques que pateixen, amb dents serrades; i hi ha boques, en canvi, relaxades. Per això no es pot entendre una boca sense entendre la persona completa. I a l’inrevés: no es pot entendre una persona sense entendre la seva boca. De fet, la primera imatge que rebem d’una persona es conforma, en bona part, a partir de l’estat de la seva boca. Una boca deixada i defectuosa crea molta inseguretat, genera molta insatisfacció, sobretot quan són les dents més visibles. Algú amb les dents deixades no sol inspirar confiança a cap nivell, ni personal ni professional. A les entrevistes de feina està demostrat que la dentadura és un factor que es té molt en compte. Es fan projeccions: qui no té cura de si mateix no té cura de la feina, etc. En qualsevol cas, tampoc no s’hauria de caure en l’altre extrem: unes pròtesis dentals massa artificioses i lluents. Per això a mi no m’agrada ser massa intervencionista. S’ha de respectar l’esquema propi de cada boca. La moda de les dents flamants i polides ve dels Estats Units. Jo no la comparteixo. És absurd que tothom porti les mateixes dents, igual de grosses i igual de blanques. No és harmònic. L’individualitat és sempre un valor a preservar.”

Fa anys, els dentistes es dedicaven sobretot a extraccions i correccions. “Ara es fa més manteniment i prevenció, i també molts implants. Part de la nostra feina té més a veure amb l’odontologia estètica que no pas amb la mèdica. Hi ha un autèntic esclat de l’odontologia estètica.”

Sovint es diu que l’odontologia ha caigut en un excés de mercantilisme. “El mercantilisme envaeix la medicina en general i l’odontologia no n’és una excepció, sobretot en les generacions més joves. Dissortadament, els que som més vocacionals i idealistes, com els de la meva generació, hem de compaginar la vocació amb la pressió comercial que ens envolta.”

Navegar entre aquestes dues aigües no és fàcil. “Una clínica dental és una empresa per fer salut, no una fàbrica de diners. Perquè, si se segueix aquesta deriva mercantilista, es pot arribar al punt que la medicina ja no curi, sinó que perjudiqui la salut. Sobretractar pot perjudicar; sobrediagnosticar pot generar angoixes infundades, estrès, etc. Només pel fet de demanar una analítica, ja se li provoca al pacient un estat ansiós, quan en principi hauria de ser al revés. Això també repercuteix en el nostre mateix exercici. Si el pacient té estrès, ens el transmet. Al cap del dia, uns quants pacients poden esgotar. Per això és molt important incidir amb delicadesa i cura en la relació metge/pacient, basada en la confiança; la confiança, guareix; la desconfiança, tot el contrari.”

El gran repte de l’odontòleg és fer compatible salut i bellesa. “Es pot donar estètica amb funcionalitat, fins i tot quan el pacient et demana només estètica. Que les dents siguin útils és el més important de tot.”

L’odontòleg té un ampli marge d’actuació, però no és il·limitat, no pot fer miracles. “El pas dels anys és el pas dels anys. La boca té una geniva que amb l’edat empitjora, les dents es gasten, etc. No pots deixar algú de 50 anys com quan en tenia 25, per molt que et portin una foto d’aleshores perquè faci de model. Val a dir que els tractaments dentals que no es fan en el moment oportú, tard o d’hora s’acabaran duent a terme amb més complicacions i menys garanties d’èxit. Per això és bo abordar els problemes en el seu punt.”

Hi ha pacients que el que més necessiten és un psicoterapeuta. “Si algú ve a la meva consulta perquè té un problema amb la seva imatge dental i això li provoca un desequilibri, jo no puc curar tot el desequilibri, però sí la part que em pertoca. Tanmateix, davant d’un pacient molt inestable, el millor és abstenir-se de tractar-lo. No en va, a la carrera d’Odontologia hi ha alguns crèdits sobre els aspectes psicològics de la professió. Són uns coneixements bàsics, ja que seria complicat encabir-ne més. En realitat, sovint els estudiants no entenen ben bé perquè els serveixen fins que no exerceixen, fins a la pràctica quotidiana.”

La dentadura és, també, la part inicial del tub digestiu. “Sovint mengem amb presses. Si no dediquem el temps necessari a mastegar, la feina digestiva l’hauran de fer altres òrgans.”

Els carnívors tenen una dentadura segons les seves necessitats alimentàries. I els herbívors, també. “Els omnívors fins ara hem tingut una dentadura adaptada a les nostres necessitats, però les coses estan canviant, i ara l’estem fent servir molt malament. Cada cop mengem aliments més tous, més fàcils de pair i més ensucrats. Des del punt de vista de l’alimentació, poc a poc necessitem menys la dentadura. I a això s’afegeix la creixent longevitat humana”, que crea nous reptes en el camp de la recerca odontològica. “La investigació amb cèl·lules mare ens portarà novetats importants. D’altra banda, l’enginyeria i la medicina van cada cop més de la mà. S’estan fent coses interessantíssimes, però calen més bioenginyers per transmetre’ls les nostres demandes com a metges. Cada cop més, a la pràctica odontològica es fan servir les noves tecnologies i es planifiquen els treballs i es dissenyen les pròtesis mitjançant models informàtics. Ha d’haver un especialista, un odontòleg, que governi i decideixi. Pensem que sobretot s’aprèn de l’error, cosa que, de moment, ens fa millors que les màquines.”

L’èxit d’un odontòleg de prestigi no té cap secret. “Allò essencial és que la clínica sigui acollidora. S’ha de rebre els pacients amb somriures i calidesa. L’altivesa dels metges –tan freqüent– s’ha de deixar a casa. Un cop fet això, la resta ja és pura tècnica i tot rutlla sol.”