Text del 03-07-2013

Llicenciat en Dret, màster en Relacions Internacionals i soci fundador de Jubert & Briones, aquest lletrat posa l’èmfasi en l’autoconeixement personal per tal de millorar l’entorn i la competitivitat laborals i, de retruc, el conjunt de la societat. Per formació i experiència, recomana a les empreses prudència i el retorn a les bones pràctiques i se sent il·lusionat amb la possibilitat de veure amb els seus ulls una Catalunya amb Estat propi. 

Comunicació directa i fluida amb el client fent prevaldre la tasca preventiva i anticipant-se proactivament

Junt al meu soci, Guillermo Briones, el 1994 fundàrem un despatx d’advocats amb la voluntat d’oferir un assessorament jurídic global a tot tipus d’empreses i empresaris, tant nacionals com internacionals. Cerquem les solucions més útils i adequades amb rapidesa i donem importància a la tasca preventiva, anticipant-nos a les demandes, de forma que els clients puguin desenvolupar les seves activitats amb garanties de seguretat jurídica. La nostra manera de treballar és molt directa: ens desplacem a les oficines i fàbriques de l’empresari per conèixer millor el seu món, les seves inquietuds, els seus objectius i la seva operativa. Establim una comunicació fluida i permanent, tot informant-lo de les novetats jurídiques que afecten la seva activitat. Els nostres clients són principalment petites i mitjanes empreses del sector de la indústria i els serveis, però també assessorem grups empresarials i multinacionals.

És temps de resistir, no de créixer

La nostra empresa ha viscut una evolució constant i a l’alça. Actualment, som un despatx mitjà de 14 professionals que intenta adaptar-se a l’època de crisi que vivim. Repeteixo sovint la idea que avui dia és temps de resistir, no de créixer. Aquelles empreses que suportin bé el temporal guanyaran i en sortiran reforçades. Tot i així, nosaltres hem hagut de contractar dos professionals més aquest 2013 perquè no podíem anar amb feina excessiva de manera permanent. I és que no és positiu que l’equip assumeixi més treball del que materialment por fer, ja que això acaba repercutint en la qualitat de la seva feina i el servei al client.

Obligats a reinventar-nos

Considero que les empreses estan obligades a reinventar-se. Nosaltres mateixos hem modificat el pes de les especialitats amb les quals treballem; en un principi, tractàvem sobretot dret mercantil i financer, però actualment, amb la davallada econòmica, hem reforçat les àrees processal civil o de recuperació de crèdit. I aquest canvi finalment ens ha beneficiat. Durant els últims anys, l’activitat empresarial dins l’àmbit mercantil ha minvat, ja que no hi ha capital ni crèdit disponible per invertir.

Els empresaris han de ser prudents i potenciar bones pràctiques

Als empresaris que assessorem els aconsellem sobretot tenir prudència, que engeguin projectes amb un risc controlat per ells mateixos. I també els recomanem evitar la mala praxis de abusar del endeutament per qüestions de tresoreria i ser curosos en el compliment de les seves obligacions. No podem oblidar que les perspectives de futur són complicades. Aquells que han actuat correctament s’estan recuperant pas a pas, mentre que la resta està patint perquè ja han esgotat les seves reserves.

La crisi ens està retornant valors essencials que havíem perdut

Els últims anys s’havien estès pràctiques polítiques d’empresa poc recomanables. Un bon exemple són les línies de crèdit que es renovaven de manera automàtica i amb independència del seu cost. Estem sobreendeutats, no solament el país i l’Estat, sinó també les empreses, les institucions i els ciutadans. I ara hem de retornar aquest deute. Tanmateix, no dubto que sortirem de la crisi; aquest any, per exemple, ja ha estat una mica millor que el passat. I durant el pròxim exercici tornarem a pujar un altre esglaó. A més, si alguna cosa bona té la crisi és que recuperarem molts valors que havíem perdut. De fet, constato sovint que la gent s’està tornant més solidària i cooperadora.

Som una empresa de persones que tracta amb persones

No solament hem de subsistir, sinó que també hem de ser capaços d’aconseguir un entorn de treball agradable on puguem fer una feina que satisfaci el client i que ens atorgui satisfacció personal. No oblido mai que som una empresa de persones que tracta amb persones. Crec molt en el creixement personal entès com un autoconeixement. S’han de tenir més en compte els sentiments. Molta gent no sap escoltar el seu cor. És una pràctica a la qual s’arriba després d’haver escarmentat diverses vegades i quan es té prou coratge per mirar cap endins. Aleshores, un descobreix que la capa de protecció que s’havia creat, el personatge que s’havia construït de si mateix o que li havia vingut imposat de l’entorn, no respon a les seves necessitats vitals. Quan aconsegueix desprendre’s d’aquesta màscara, transmet una llum diferent, se sent joiós i a la vegada fa feliç la gent que l’envolta. Estic convençut que l’actual desencís social té a veure amb aquest sentiment. Fins fa poc tothom estava obsessionat a acumular béns materials. Quan un és feliç necessita ben poc, passar de l’Estat de “bentenir” al de “benestar”.

Estimat i ser estimat: els valors fonamentals.

L’home busca bàsicament dues coses: estimar i ser estimat. Quan es tenen aquests dos pilars, tots els altres valors, com la humilitat, l’austeritat o la generositat, s’encaixen a la perfecció. Un no pot ser estimat si actua sense escrúpols, si no escolta les demandes de la gent, si no s’adona que no tot val per tal de guanyar. Cal tornar als principis de la lògica més bàsica. I l’ego finalment no és més que una altra cuirassa, és viure amb una disfressa que un es va construir i que malgrat que l’hagi ajudat a tenir èxit, o a dissimular inseguretats o fracassos realment no li aporta res.

Es continua sense solucionar els problemes de fons de la nostra economia

Els líders de l’Estat espanyol continuen sense vetllar pel bé comú i perpetuant polítiques que no solucionen els problemes, amb un clientelisme partidista aliè als votants. Finalment, serà Europa qui ens posarà a lloc per la via de la intervenció, obligant a l’Administració, per exemple, a reduïr l’excés de funcionaris i càrrecs que avui té.

No podem seguir mantenint dues categories de treballadors

L’eradicació de l’atur juvenil vindrà guiada per la flexibilització del mercat laboral. No podem mantenir molt més temps l’existència de dues categories: la dels treballadors nous i la dels assalariats de llarga durada. Qui pagarà les nostres pensions si no comencem a aplicar les mesures adients? Tinguem en compte que, quan l’empresari té feina, sempre busca personal. En lloc de promoure la contractació, s’ha promogut la permanència. Com que no es poden tocar els treballadors que fa anys que són a una companyia, s’acaben perpetuant els contractes d’aprenent o temporals i la incorporació de nou personal minva.

Reduir el nombre d’universitats i atorgar a la formació professional el prestigi que es mereix

No té sentit mantenir universitats per donar formació a persones que no trobaran feina quan es llicenciïn. L’oferta actual de centres és desmesurada, més tenint en compte que la majoria fan pràcticament el mateix i que suposen una despesa innecessària que no ens podem permetre; segurament la seva creació, com la d’altres infraestructures, respon a una concepció equivocada d’endeutament i d’ingressos que no tenim. D’altra banda, hem d’atorgar a la formació professional el prestigi que es mereix.

Voler ser més competitius abaixant els sous ha estat un error

Si volem augmentar la nostra competitivitat, hem de millorar els nostres controls de qualitat, que no estan a l’altura de les exigències d’una realitat globalitzada. D’altra banda, en preus ja som prou competitius, però ho hem aconseguit amb la pitjor estratègia: la reducció dels salaris, que no s’adiuen al cost actual de la vida ni de les necessitats bàsiques i que, per tant, tot i donar-nos competitivitat, no incentivaran al consum que cal per créixer.

L’engany de la compra

Pensàvem que llogar era llençar els diners, però no ens vam adonar que una hipoteca a 40 anys es, en realitat, com pagar un lloguer. Cada mes s’ha de complir amb el pagament d’una quota. El ciutadà de carrer tenia tants diners per pagar-se aquell pis en una situació de dificultat imprevista? La resposta és no. Quan un és arrendatari, si un mes no pot pagar per malaltia o perquè perd la feina, no està tan castigat com quan està hipotecat. I sempre té l’opció de marxar.

Europa hauria de viure un procés de constant integració

Tot i que els catalans i els espanyols gairebé no tenim res en comú amb els alemanys o els finlandesos, això no significa que no hi hagi punts d’unió. Als Estats Units tampoc no s’assemblen gens una immigrant xinesa de segona generació amb un immigrant sicilià de tercera. De fet, és una nació en què molts dels seus habitants estan en un procés de constant integració. I Europa també hauria de passar per aquest procés, perquè qualsevol altra solució seria pitjor.

La independència ens atorga un plus d’il·lusió col·lectiva

Les il·lusions col·lectives fan créixer un país i la possibilitat de ser independents ens encoratja, sobretot al petit i mitjà empresari, que sap que amb els actuals governants no pot avançar. Personalment, tota la vida he pensat que els meus néts arribarien a veure una Catalunya independent; avui crec que potser no caldrà esperar tant, perquè molt probablement ho veuré amb els meus ulls i ho viuran també els meus fills. Les noves generacions, que no van votar l’actual Constitució, ja tenen assumit que tard o d’hora es desenvoluparan en un nou escenari de país.