Text del 26-10-2010
Els professionals de la psicologia sabem que hi ha trastorns o problemes mentals que poden arribar a manifestar-se físicament. Certes depressions, per exemple, poden comportar problemes cardiovasculars, mal d’esquena o migranya. No dubtem, per tant, de la relació indissoluble entre el cos i la ment.
Darrere d’una excessiva preocupació per la imatge personal sempre hi ha algun tipus de trastorn psicològic.
El meu pare, Josep Ball i Armengol, senador durant deu anys durant la Transició, sempre deia que, quan els polítics pretenen fer de tècnics o intenten inculcar a la societat el camí que ha de seguir, les coses comencen a anar malament.
La societat actual confon la felicitat amb l’acció d’aparentar, de lluir. Però realment la felicitat és estar bé amb un mateix, sentir-se realitzat només amb el fet de viure i aprendre dels errors.
Josep Ball i Papiol gestiona dues consultes, una a Barcelona i l’altra a Lleida, on exerceix de neuropsicòleg i de psicòleg clínic. Paral·lelament, el senyor Ball és també patró de la Fundació La Tutela, una entitat privada catalana d’iniciativa social que, sense afany de lucre, vetlla per la qualitat de vida i la protecció dels drets de les persones amb discapacitat psíquica. “Es tracta d’una fundació constituïda l’any 1985 que va ser pionera a l’Estat espanyol. Amb seus a Barcelona, Girona, Lleida i Reus, l’entitat enfoca els seus objectius a potenciar les capacitats de persones limitades en el seu funcionament cognitiu i a evitar situacions de desemparament quan els familiars no se’n poden fer càrrec.”
La psicologia és una bona eina per aprendre que la ment i el cos mai no es poden dissociar. “Avui dia els professionals de la salut sabem que existeixen trastorns o problemes mentals que poden arribar-se a manifestar físicament. Ens consta que certes depressions poden comportar problemes cardiovasculars, mal d’esquena o migranya. Els especialistes tenim cada vegada més dades de la relació existent entre els problemes psíquics i els problemes físics.”
Això no obstant, alguns professionals de la psicologia han manifestat el seu desgrat per la manca de sintonia amb metges de certes especialitats que no són partidaris d’actuar conjuntament a l’hora de tractar un pacient. “Malauradament, a vegades ens costa molt establir lligams amb alguns metges. Fins i tot, sorprenentment trobem obstacles a l’hora d’interactuar amb els psiquiatres. A grans trets, la psiquiatria tracta la salut mental mitjançant el diagnòstic i la medicació (el camí mèdic habitual) i la psicologia ho fa a partir del coneixement de la persona, a la qual s’apliquen unes tècniques de modificació de la conducta. A la nostra consulta sovint acudeixen persones que porten anys medicant-se sense haver obtingut cap millora. Més tard, fetes les sessions pertinents de teràpia, ens adonem que una àmplia majoria experimenta una remissió dels seus desequilibris després d’un seguiment psicològic continuat. Per tant, els psicòlegs constatem constantment que molts anys de tractament farmacològic, amb els efectes secundaris que això comporta, sovint no són ni necessaris ni recomanables. Sóc del parer que l’ús de la farmacologia només és recomanable en casos que impliquin problemes profunds, perquè permet el pacient gaudir d’una certa qualitat de vida que el seu trastorn psíquic impedeix. Moltes vegades he tractat pacients, acusats d’una certa gravetat, a qui he recomanat que es mediquessin de manera provisional i paral·lela a la psicoteràpia, i ho he fet per tal que poguessin dur la seva vida quotidiana dins la màxima normalitat durant el seu procés de millora. Considero que els psicofàrmacs han d’actuar com a ajuts puntuals. Si bé és cert que aquelles persones afectades per patologies psicòtiques, com ara l’esquizofrènia o les paranoies, hauran de seguir un tractament amb psicofàrmacs de per vida, els trastorns que pertanyen al grup de les neurosis, com les depressions, l’ansietat o les fòbies, haurien de seguir exclusivament un tractament farmacològic temporal. Només cal mirar al nostre entorn per adonar-nos que se’n fa un ús inadequat, dels psicofàrmacs. No comprenc ni comparteixo la facilitat amb què certs psiquiatres els prescriuen sense haver estudiat abans el pacient a fons. Em consta que la Seguretat Social alemanya ha arribat a la conclusió que resulta més rendible contractar dos mil psicòlegs que no pas assumir el cost de la gran quantitat de psicofàrmacs que s’estaven receptant fins al moment. Aquesta és una realitat que parla per si sola.”
Darrerament, s’acostuma a definir les malalties mentals com a l’epidèmia del nostre segle. “Són diversos els factors que ens duen a creure-ho. Per una banda, quan major és l’esperança de vida, majors són també les possibilitats de desenvolupar algun tipus de trastorn mental o neurològic durant la vellesa. Una altra circumstància que contribueix a refermar aquesta consideració és que formem part d’una societat on cada vegada és més fàcil l’accés a les drogues, el consum de les quals, a la llarga, deriva en problemes mentals determinats. Per últim, afegiria que vivim immersos en una societat totalment equivocada que ha enfocat la seva raó de ser cap el consum compulsiu, una societat que no valora l’esforç i que basa els seus anhels en la immediatesa. El seny, el sentit comú i la resistència de les adversitats sembla que s’hagin perdut. Els fills no aprenen dels pares i la transmissió oral d’usos i costums està desapareixent. Com a conseqüència de tot això, trobem que no disposem de cap mena de referents de la nostra història com a societat, com a civilització. La nostra estructura social viu de portes enfora i camina cap a un rumb erroni, quelcom que paguem amb un augment dels problemes psicològics. L’àmbit de l’educació i l’entorn familiar acusen series mancances, i la classe política llança missatges contradictoris. El meu pare, Josep Ball i Armengol, que fou senador durant deu anys en l’època de la Transició, sempre deia que, quan els polítics pretenen fer de tècnics o intenten inculcar a la societat el camí que ha de seguir, les coses comencen a anar malament.”
Fruit d’un enfocament vital erroni és la banalització assolida, en les darreres dècades, pel culte al cos. “El sentit de l’estètica està arribant a límits totalment trivials. Darrere d’una excessiva preocupació per la imatge personal sempre hi ha algun tipus de trastorn psicològic. El sentit de la bellesa és molt relatiu. Tothom ha topat amb persones que no obeeixen als cànons clàssics de bellesa a les quals, tanmateix, trobem molt atractives. Per contra, també sabem que algú molt bell físicament pot deixar-nos indiferents. Generalment això obeeix al grau de satisfacció interior que cada persona té de si mateixa, quelcom que emergeix a l’exterior captivant, o decebent, els altres.”
Les operacions quirúrgiques d’estètica s’han convertit en una moda massiva que despersonalitza l’individu. “La societat actual confon la felicitat amb l’acció d’aparentar, de lluir. Però realment la felicitat consisteix a estar bé amb un mateix, a sentir-se realitzat només amb el fet de viure i a aprendre dels errors. Hem d’adonar-nos que és necessari tenir problemes i equivocar-nos, perquè si no observem el punt de vista oposat difícilment sabrem què és millor per a nosaltres.”
Potser convindria que la persona que desitja practicar-se una cirurgia estètica assistís prèviament a la consulta d’un psicòleg. “Seria molt positiu que tothom prengués aquesta determinació; això ens ajudaria a descartar la possibilitat de patologies com ara la dismorfofòbia, un trastorn de la percepció i la valoració corporals. Hem d’evitar casos com els d’alguns adolescents que pretenen ser una còpia de personatges populars, perquè desitjar ser algú altre significa no acceptar-se a un mateix, quelcom que desvetlla l’existència de problemes psicològics importants.»
