Text del 23-02-2010
“A nivell familiar no es transmet la cultura de l’esforç ni hi ha un joc dialèctic entre necessitat i satisfacció”
“L’estat emocional ens condiciona molt a l’hora de ser perceptius a allò que ens diuen”
“L’ànima, el cos, l’esperit o el pensament; tot plegat és la mateixa cosa. Hi ha una matèria amb una energia que es manifesta a través de fenòmens físics o psicològics, però uns i altres estan molt imbricats”
“La felicitat no és una harmonia de quietud; això seria com una mort. La felicitat s’ha d’entendre com una harmonia de progrés, un procés de consecucions aconseguides a còpia de treball”
“Un individu normal és el que modifica l’ambient a fi d’aconseguir la satisfacció de les seves necessitats millorant alhora la relació amb els altres”
La crisi econòmica, que tants problemes emocionals provoca, és també una crisi de valors. I aquí és on intervenen, també, els professionals de la salut mental com el doctor Josep Tomàs i Vilaltella, del Centre Londres 94, coordinador d’un mestratge de formació en psiquiatria de nens i adolescents al Departament de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Arran d’una conversa sobre la crisi, el degà del Col·legi de Psicòlegs, el doctor Almenara, em va dir que era partidari de crear l’assignatura de psicologia econòmica, per estudiar com la psicologia humana individual i col·lectiva intervé en la marxa de l’economia i pertorben els aspectes més matemàtics d’aquesta.”
Des d’un punt de vista de la psiquiatria, el món occidental, en ser cada cop de més edat, és més relativista i ideològicament més temperat. “D’altra banda, la incorporació de la dona al món del treball ha provocat una deserció de la llar que ha interromput la transmissió de bona part del cabal cultural i dels valors seculars.”
L’educació és –o hauria de ser-ho– un dels puntals de la nostra societat. “A nivell familiar no hi ha exigència, no es transmet la cultura de l’esforç ni hi ha un joc dialèctic entre necessitat i satisfacció, amb tots els tempos necessaris. Es busca la satisfacció immediata dels desitjos.”
El principal problema, però, és que es parla poc. “Parlem poc a casa. No hi ha converses dels pares amb els fills ni dels fills amb els pares. I no diguem ja amb els veïns… Vivim una rarificació del llenguatge. Hem assumit una estructura verbal d’espot publicitari, de llenguatge escadusser, repetitiu i empobridor. El dèficit qualitatiu i quantitatiu de llenguatge comporta una minva de la capacitat de matisació i d’interiorització.”
La comunicació verbal també implica la capacitat d’escoltar. “L’estat emocional ens condiciona molt a l’hora de ser perceptius a allò que ens diuen.”
En parlar i escoltar poc, la comunicació es deriva cap a la gestualitat i el llenguatge del cos. “L’ànima, el cos, l’esperit o el pensament; tot plegat és la mateixa cosa. Hi ha una matèria que té una energia que es manifesta a través de fenòmens físics i fenòmens psicològics, però uns i altres estan molt imbricats.”
I cal no oblidar la nostra dimensió animal. “Konrad Lorenz va expressar que l’home porta implícita la capacitat de reproduir qualsevol de les conductes que es donen en l’àmbit global de la naturalesa.”
En un altre ordre de coses, es carrega l’escola amb excessives responsabilitats. “L’escola ha d’ensenyar massa coses: des de com es fa el coit a com es travessa un carrer o què és la democràcia o com vola un ocell. En conseqüència, a penes es fan treballs de pensament i d’elaboració. I el resultat és molts coneixements en forma d’espots però poc pensament.”
No s’ha de confondre les capacitats tècniques que s’adquireixen a la formació bàsica amb la capacitat de pensar. “Pensar és treure una abstracció, deduir i induir en funció d’un sistema. Avui dia, ningú dedueix i indueix, però tothom sap, que és el més preocupant. Quan tothom sap, comencem a no saber gaire tots plegats, perquè així es rebaixa el llindar dels coneixements compartits.”
L’estat anímic, més o menys feliç, es tradueix en una major o menor bellesa física. “La felicitat no és una harmonia de quietud; això seria com una mort. La felicitat s’ha d’entendre com una harmonia de progrés, un procés de consecucions aconseguides a còpia de treball.”
No és possible l’èxit –en cap camp de la vida– sense una alta seguretat en el propi cos. “L’empatia, que és el component clau de l’èxit, està lligada a un codi d’expressió corporal que es conforma en funció de com se sent físicament un mateix. Unes condicions físiques òptimes permeten expressar amb més facilitat els seus mecanismes emocionals als altres.”
Relacionada amb això, hi ha una dada reveladora: “En un simposi fet al Canadà es va publicar una estadística que deia que el 73% de l’èxit psicoterapèutic està lligat a la sensació que té el pacient de ser ben rebut pel psicoterapeuta.”
Persona en grec vol dir màscara. “Posar-se màscares és del tot necessari. La persona normal és la que s’adapta a qualsevol situació, la que fa el que convé en funció de les circumstàncies. La persona anormal és la que no s’adapta i s’excusa dient sóc així o jo sóc aixà perquè té una personalitat fixa.”
La definició d’individu normal des del punt de vista psiquiàtric encara es pot perfilar millor. “Un individu normal és el que modifica l’ambient a fi d’aconseguir la satisfacció de les seves necessitats millorant alhora la relació dels altres.”
La capacitat d’adaptació és la veritable vara de mesura. “Si jo vaig a un lloc desconegut, d’entrada aplico uns esquemes primaris per veure què tal em va. A mesura que aquests esquemes van sortint efecte, faig algun assaig nou, i en aquest assaig puc tenir èxit o fracassar. Si tinc èxit, arribaré al centre de l’escena; si fracasso, em quedaré a la perifèria.”
Intentar copsar l’estat emocional d’una societat o un país com Catalunya no és fàcil. “Una de les característiques emocionals de Catalunya és que es fa contínuament a ella mateixa a través d’una manera de fer basada en la tolerància, el pacte i la responsabilitat, virtuts a les que hauríem de sumar una gran capacitat d’autocrítica.”
La flexibilitat dels catalans ens fa similars al jonc, molt resistent a les ventades. “Un cop vaig sentir dir que la gran salvació de Catalunya era la nostra mediocritat. No som res extraordinari, però, com no hi ha manera que ho deixem de ser, tenim una mania de persistència que ens fa ajustar-nos a totes les circumstàncies que van venint.”
Aquesta perseverança col·lectiva es reafirma també a la universitat, un àmbit que el doctor Tomàs coneix molt bé per haver-hi estat professor titulat durant molts anys. “Tenim unes universitats d’alt nivell, sobretot en els àmbits científics. En el camp del pensament tampoc no ens quedem curts. Comptem amb autèntiques eminències com Norbert Bilbeny, catedràtic a Chicago i catedràtic aquí, o Vicente Navarro, no menys prestigiós. Ambdós representen molt bé el cosmopolitisme que els catalans sempre hem buscat.”
Salut mental i filosofia són disciplines que no es poden dissociar. “Descarto buscar el per què, perquè no hi ha possibilitat de saber-lo. Millor renunciar-hi. Sí que busco saber el com del que faig i trobar-li un sentit.”
Josep Tomàs pertany a una generació que es va enlluernar intensament per l’existencialisme de postguerra. “Avui dia, però, ha quedat una mica superat, perquè la història demostra que les coses van a millor, i que el món d’avui, en general, és millor que el d’ahir, per molt que generi inquietuds.”
Tot i això, els nous temps comporten certes pèrdues. “El món universitari està dominat per un tecnicisme massa instrumental que acaba sent reduccionista per excés de focalització i va en detriment de la capacitat de comprensió de la globalitat. Confio, però, que, com que gairebé tot és cíclic, tard o d’hora sorgiran moviments que corregiran aquest factor.”
