Texto del 11-11-2013

Els germans Ferriz dirigeixen aquesta empresa de transports internacionals fundada per son pare a la dècada dels seixanta. La filosofia familiar de controlar les despeses i de reinvertir els beneficis, d’una banda, i el seu coneixement de cultures nord-europees, de l’altra, els fan incidir en la necessitat d’optar per l’austeritat i pel foment de l’educació si volem sortir la crisi, tot tenint com a guia els valors del civisme, el bé comú i l’esforç. 

D’un tricicle a una flota de quaranta camions

Els germans Juan Vicente i Modesto Ferriz dirigim Mesquitrans, empresa dedicada al transport internacional. La companyia la va fundar el nostre pare els anys 60, al barri del Poble Sec de Barcelona. Al començament, el pare només tenia un tricicle per fer la seva feina, però amb esforç, coratge i treball va anar creixent i perfilant una veritable activitat empresarial, que culminà l’any 1998, quan l’entitat s’internacionalitzà. Els seus fills vam entrar en el negoci el 1983, de ben joves i combinant la feina amb els estudis. Des de llavors, hem estat totalment implicats en el projecte. Actualment, treballem en un 90% per al mercat francès i transportem tot tipus de material. Tenim un magatzem de 2.000m² a Massanes i una oficina a Perpinyà, i disposem de 40 camions. 

Prendre mesures contra la competència deslleial

El nostre sector té un problema important, i és que sovint el client valora molt més el preu que no pas la qualitat. Aquesta situació comporta que algunes empreses optin per la deslocalització, i que, per exemple, domiciliïn les seves seus en països de l’Europa de l’Est, on la mà d’obra és més barata, també ho són els impostos, etc. Aquestes entitats no inverteixen el seu marge privilegiat en la mateixa empresa com fan les multinacionals o les companyies de l’Europa occidental, sinó que ho descompten distorsionant el mercat i així ofereixen uns preus molt baixos, amb els quals no podem competir. Per tant, es tracta d’una competència deslleial contra la qual caldria prendre mesures serioses.

Pel diàleg entre l’Administració i els empresaris del sector

L’Administració pública és un ens molt important en el nostre sector, i per això creiem que la comunicació i l’entesa entre els empresaris i l’Administració hauria de ser directa i franca. Per això seria idoni que els responsables públics i els empresaris del sector ens asseguéssim a la mateixa taula i establíssim unes bases comunes per a tothom i una normativa que a tots els que ens dediquem a aquest negoci ens permetés, com a mínim, cobrir costos. Després, cadascú hauria de decidir el seu propi marge de benefici.

Permanentment en canvi

En pocs anys, el negoci ha canviat moltíssim. Quan nosaltres vam començar a l’empresa del pare, per ser un bon transportista calia haver trepitjat l’asfalt, haver fet tots els recorreguts per tal de conèixer-ne les particularitats. Ara, però, les noves tecnologies ho han transformat tot. Avui hom pot disposar de la informació que desitgi dels camions en ruta a través d’Internet i dels diferents aparells de localització per satèl·lit. En aquest negoci s’ha d’estar disposat a fer una inversió important en equipament: és l’única manera de créixer i de fer-se un nom, a banda, és clar, de poder oferir un servei de qualitat.

Respecte a la resta del continent, som exportadors de productes de valor baix

Tot i que Catalunya és capdavantera a l’Estat en exportacions, seguim enviant a la resta del món un producte de baix valor. Allò que surt de les nostres fronteres són bàsicament matèries primeres: fruita, ferro, etc. Transportar-les, però, és car, i és per això que als petits i mitjans empresaris els resulta tan difícil assumir aquests costos. No és el mateix pagar per un servei que impliqui el transport de productes elaborats, per la venda del quals l’empresari obtindrà més marge, que pagar el mateix per transportar matèria primera de preu baix.

Controlar costos i reinvertir beneficis

Durant aquests darrers dos o tres anys hem hagut de superar estretors, però hem aconseguit sobreviure. De tota manera, sempre hem cregut que no hi ha res millor que poder gaudir de la feina. Dubtem que la crisi del sector se solucioni a còpia d’ajuts per pagar el gasoil, o d’obtenir algun tipus rebaixa fiscal, ja que som els primers interessats a pagar impostos, si després tenim la garantia que els diners recaptats es gestionen bé. El que hem d’intentar sempre és que se’ns pagui un preu just per la feina que fem, i això s’aconsegueix, en primer lloc, cobrint costos i, en segon, reinvertint el marge de benefici que es consideri oportú, tot buscant l’equilibri entre els guanys i la reinversió.

La por, la pitjor conseqüència de la crisi

Al final, els que han sobreviscut a la crisi són, per una banda, els que hem tingut capacitat d’estalvi, i per l’altra, els que, sense haver fet bé la feina, han pogut aguantar perquè tenien recursos econòmics. Enrere han quedat negocis sense futur o aquells que, tot i tenir possibilitats de desenvolupar-se, per falta de crèdit no han pogut tirar endavant. Però el pitjor d’aquesta crisi ha estat la por: una por que ens ha paralitzat. No hi ha circulació de diner ni consum, que és el que els fa falta a les pimes per mantenir-se i per créixer.

Ara estem pagant el balafiament dels anys de bonança

La situació de crisi actual està directament relacionada amb la nostra praxi en època de bonança econòmica. A casa sempre ho vam tenir molt clar: l’austeritat era norma en el negoci. Sempre hem actuat amb l’objectiu d’oferir el millor servei als nostres clients, però mai vam creure que per aconseguir-ho havíem de gastar més del que calia. Si havíem de menester un camió d’unes característiques determinades per fer un transport, no en compràvem un de més car perquè sí. Malauradament, aquesta no va ser l’actitud dominant, ni dins del sector ni en cap altre àmbit de la nostra societat. Es van malgastar molts diners, només amb l’objectiu d’ostentar riquesa. No ens vam preparar per als mals moments, i ara ho estem pagant.

Austeritat, crèdit i educació

Si volem sortir definitivament de la crisi, hem d’encaminar-nos, en primer lloc, cap a l’austeritat; en segon lloc, cap a la disponibilitat de crèdit per a les empreses, i en tercer, però no menys important, ans al contrari, cap a una societat més preparada i amb molta més formació. I per això s’ha d’invertir decididament en educació i R+D+I.

Una mà d’obra escassament qualificada

El nivell de fracàs escolar al nostre país és molt preocupant. El jovent no aprofita l’educació, manca motivació i il·lusió a les escoles, els centres educatius i les universitats. I els que, malgrat tot, han aconseguit una bona formació, han de marxar a l’estranger per poder desenvolupar-se professionalment, o bé són captats per les multinacionals. Què ens queda, doncs, a les pimes? Poc més que optar per mà d’obra no qualificada, sense formació ni perspectives de tenir-ne. Per això cal que la nostra societat aposti clarament per una educació de qualitat si realment ens en volem sortir; i això només s’aconsegueix invertint-hi recursos, tant econòmics com humans.

Els països de l’Europa del nord faran el que calgui per seguir dominat econòmicament els del sud

Els països mediterranis tenim una manera de treballar molt diferent dels de l’Europa del nord, i és evident que, sobretot a Alemanya, li interessa que les coses continuïn igual, tenint en compte que, així, els seus productes seguiran essent més competitius que els nostres. Per això no fructifiquen temes tan lògics dins una unió supraestatal veritable com ara l’homogeneïtzació fiscal. Si es fes efectiva, tots estaríem en igualtat de condicions i, per tant, tots tindríem les mateixes oportunitats, i els nostres productes podrien fer ombra als seus. Això no treu que els països nord-europeus tenen un compromís d’esforç i d’unitat que aquí no veiem enlloc. Viuen d’una manera molt austera, treballen molt dur i estalvien durant tot l’any per tenir un mes merescut de vacances. No ens ha de sorprendre, doncs, que no els interessi donar-nos facilitats als països del sud. Podem analitzar el fenomen com una lluita econòmica en la qual ells es troben en una posició de poder, i la volen mantenir. Els països del nord faran el que calgui per seguir dominant econòmicament els països del sud.

Sentiment de pertinença

Malgrat que els nostres pares són de Terol, nosaltres ens sentim també molt catalans, perquè som nascuts i crescuts aquí; amb tot, aquest sentiment el tenim molt més acusat quan hem de viatjar a Madrid o a França que quan som a Catalunya. Ens dol sentir parlar malament de la nostra gent, encara que es critiquin alguns discursos ideològics que potser ni nosaltres mateixos compartim. Quan sortim de Catalunya, ens sentim més catalans que mai, i inconscientment parlem de les nostres virtuts; d’alguna manera, en fem promoció. I és un orgull fer-ho.

Ningú ens ofereix una anàlisi objectiva del que pot passar si assolim la independència

Vivim moments de gran incertesa. No sabem el que ens depararà el futur, en gran manera perquè cap de les parts en aquest conflicte parla prou clar. Mariano Rajoy només ens vol convèncer de com li anirà de malament a Catalunya si esdevé un país independent, i Artur Mas, tot el contrari: només hi veu avantatges. Ningú ens ofereix una anàlisi objectiva del que pot passar si ens escindim d’Espanya i ens convertim en un Estat independent. Personalment, potser pensem que, com deia el President Jordi Pujol, “ara això no toca”. Tot i així, és ben cert que la Via Catalana del darrer Onze de Setembre va ser un fet excepcional i únic. La societat es va unir i va sortir al carrer per un objectiu comú; es va pronunciar, i això s’hauria de tenir molt en compte.