Text del 2001
Cinc socis estan al capdavant del Bufet Miralbell Guerin: els germans Lluís M., Mario i Pere Miralbell Guerin, Miquel Masramon Ordis i Alfons Gutiérrez Arqued. Tots són advocats excepte el darrer, que és economista. Malgrat ser “especialistes en els processos”, cadascun té unes responsabilitats molt concretes dins l’oficina. Mario Miralbell és al capdavant de l’àrea concursal, bancària i societària del despatx; Pere Miralbell és responsable dels assumptes immobiliaris i civils; Miquel Masramon s’ocupa de la vessant mercantil, i Lluís M. Miralbell, fundador de la firma juntament amb el seu germà Mario, es defineix com “el coordinador i director del bufet.”
“La fundació del despatx va coincidir exactament amb els Jocs Olímpics.” Aquell estiu va ser, doncs, el tret de sortida d’una carrera de fons al llarg de la qual han demostrat les seves habilitats. “Nosaltres estimem el plet. Ara bé, no pledegem sistemàticament, sense analitzar si hi ha raons o no. El plet és una forma de buscar una transacció.”
Sens dubte, els antecedents de Lluís M. Miralbell tenen molt a veure amb aquesta actitud: “Vaig començar de la mà d’un processalista a ultrança, el gran mestre i advocat Carreras.”
D’aquí ha sorgit una de les màximes del despatx: “Només hi incorporem gent que domini el procés del camp en què estigui especialitzat.”
I es mostren contraris a l’arbitratge, “si no és el de tipus tècnic encarregat per un jutge a un perit de la seva confiança, perquè, en un judici, disposem de les armes que coneixem; en un procés arbitral, en canvi, qui pren la resolució no és ni tan sols un jutge.”
Reconeixen que, “en el marc de la nostra professió, el plet no està gaire ben considerat perquè no resulta rendible. Implica moltes hores de dedicació i patiment amb un resultat incert. Es prefereix tenir molts d’assumptes extrajudicials, ja que es cobren amb més celeritat. El ritme dels processos és molt descoratjador i la gent es desanima.”
Ells, però, volen desmentir els tòpics que s’han creat entorn el litigi: “En dret processal, els qui afirmen que qui té més diners té millor advocat s’equivoquen.”
Així, el més insigne catedràtic no té per què ser el més capacitat per portar endavant un plet, perquè en aquesta fase del dret cal ser tot un expert en “l’art de convèncer”, cosa “bastant escassa i d’alguna manera innata.”
Ells aconsellen, “sobretot a les empreses que per la seva estructura econòmica s’ho poden permetre”, que no tinguin por de submergir-se en els processos.
L’experiència els ha ensenyat a conèixer clients, jutges i contraris. Pel que fa als primers, “n’hi ha que es prenen la situació de manera molt visceral i pretenen contagiar-te el seu enuig. Cal ser capaç de mantenir l’objectiu i distanciar-se del problema, com el cirurgià que opera un ésser estimat.”
D’altra banda, “el client vol solucions ràpides, però ha d’assumir que, quan presentes un plet, hi has de conviure durant una bona temporada. Costa arribar al final, però s’hi arriba. És la justícia que funciona lentament. L’advocat no pot ni vol dilatar els processos. Si hi hagués més jutges, els clients tindrien un grau de satisfacció bastant elevat.”
Estan convençuts que “l’agilitat de la justícia produeix un efecte dissuasiu. Evitaria el plet, perquè els ciutadans veurien que la veritat s’acabaria sabent de seguida, de forma que els mentiders se sentirien molt més incòmodes. Si la justícia fos més àgil, el lletrat que s’avé a emprar certs subterfugis per entrebancar el procés hauria de desaparèixer.”
I el públic també actuaria d’una manera més ètica: “Quan es va aprovar la Llei d’enjudiciament civil i es va estendre el rumor que qui no pagués les quotes de la comunitat el perdria, els administradors de finques espanyols van recaptar, en només dos mesos, milers de milions de pessetes.”
Quant als encarregats d’impartir justícia, aquests cinc socis han comprovat l’existència de “jutges bons i dolents. Sempre et trobes sentències que, amb independència de si et donen la raó o no, mostren unes mancances notables.”
Sorprenentment, també han constatat que “hi ha jutges que, en cas de topar amb un lletrat no gaire eficient, s’ocupen d’esgrimir ells mateixos i de manera impecable els arguments que aquell advocat no sap exposar correctament.”
En el seu cas concret, en un procés sempre s’estimen més enfrontar-se “a un advocat agressiu que a un de temerari. Al primer pots acabar doblegant-lo, mentre que el segon mai no saps com reaccionarà.”
“El jurista ha d’actuar en tot moment segons uns criteris ètics i morals”, conclouen. “Si la teva part té raó, l’has de defensar fins a la mort; si no en té, l’has de dissuadir. Només que hi hagi una possibilitat pots iniciar un procés. Ara bé, sempre has de fer entendre molt bé al client quines són aquestes possibilitats.”
Subratllen que “has de partir d’un argument amb fortalesa; altrament, el lletrat es converteix en mercenari d’un individu que té diners però no la raó. El jutge ha d’administrar justícia, independentment del saldo del compte corrent o del nom dels implicats.”
Els clients del bufet Miralbell estan estructurats “de forma piramidal: a la punta, les multinacionals, les menys nombroses; a continuació, la petita i mitjana empresa, i a la base, una sòlida cartera de clients particulars. La nostra intenció és mantenir aquesta estructura, perquè si atenguéssim molts clients de gran abast perdríem el contacte amb l’advocacia més tradicional.”
Ara bé, el treballar diàriament amb el món empresarial els ha permès aprofundir en les seves bases, ja de per si sòlides, en branques del dret com ara la successòria: “A l’hora de mantenir una firma cal tenir certa sensibilitat social, perquè es tracta d’una entitat que dóna vida a molta gent, i això implica unes responsabilitats. Si tens familiars objectivament competents, és legítim que intentis arreglar aquest procés amb temps; si no, et caldrà professionalitzar la gestió del negoci. Si no te’n surts per cap d’aquestes dues vies, el que has de fer és vendre, perquè no és possible mantenir unes persones ineficaces al capdavant d’una companyia que factura milers de milions de pessetes i que dóna feina a molts treballadors.”
Un altre problema malauradament estès en el món empresarial català és la competència deslleial: “Hi ha una normativa, bastant paral·lela a la dels països del nostre entorn, que respon a les imposicions comunitàries. La llei s’aplica amb molta efectivitat. El que passa és que no hi ha costum de recórrer a la protecció dels tribunals en aquesta matèria.” Un cop més, doncs, aquests cinc professionals de tarannà resolut però rigorós recomanen als ciutadans defensar la seva causa sempre que sigui justa.
