Text del 2003
La plaga del segle XXI s’anomena sense cap mena de dubte arteriosclerosi.
.
L’angiologia i la cirurgia vascular és una branca mèdica amb una vida autònoma incipient i unes perspectives futures plenes a vessar de protagonisme. L’any 1973 hi havia a Catalunya gairebé 12.000 metges col·legiats, però el nombre d’aquests especialistes no superava la cinquantena. Tanmateix, amb el transcurs del temps, l’escenari del món sanitari ha passat a tenir altres actors principals: els angiòlegs i els cirurgians vasculars han duplicat la seva presència a l’última dècada i, d’altra banda, les patologies que tracten han engrossit les estadístiques sobre afeccions majoritàries, tot liderant la demanda d’assistència als hospitals, concretament la tercera més important arreu de Catalunya, fet que es veu reflectit en unes interminables llistes d’espera. Davant d’aquest panorama, la Societat Catalana d’Angiologia i Cirurgia Vascular assumeix una responsabilitat a gran escala: el seu paper serà primordial per incidir en la necessitat de promoure campanyes de sensibilització per tal de prioritzar la prevenció i l’adopció d’estils de vida més saludables. Així mateix, l’entitat té un repte ambiciós: influir en l’adopció d’una planificació sanitària eficient que permeti atendre amb qualitat un malalt vascular a qualsevol comarca del Principat, i no només a Barcelona.
“El 5 de febrer de 1948, el mateix any que es crea l’OMS a Ginebra, un grup de metges interessats en la patologia vascular adrecen un escrit al president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona demanant la creació en el si de la mateixa de la Asociación de Angiopatología, amb la finalitat d’estimular i afavorir les activitats pròpies de l’especialitat”, explica el doctor Marc Antoni Cairols, president de l’actual Societat, tot fent referència al primer antecedent oficial de l’existència a Catalunya d’un grup de professionals vasculars interessats a unir esforços. Aquesta branca mèdica es definia com a medicoquirúrgica i ja tenia per objecte l’estudi de les malalties dels vasos arterials, venosos i limfàtics. Però no serà fins al 8 de març de 1948 que un segon document, signat per 29 metges, comptarà amb l’impuls necessari per tal de posar la primera pedra a una unió d’especialistes. Concretament, al gener de 1949 es constitueix la primera Junta de la Asociación de Cardiología y Angiología, amb Francesc Estapé Cañellas, com a president. L’any 1978, l’institució passarà a adoptar el nom actual: Societat Catalana d’Angiologia i Cirurgia Vascular, després d’un procés de separació amb l’altra branca mèdica, la cardiologia, que va formar una corporació independent.
Actualment, la Societat concentra un considerable nombre de socis, en total 176. “Hem de tenir en compte que és una especialitat emergent. El Ministeri d’Educació i Ciència no la va reconèixer fins al 1978. De la vintena de doctors que van signar la primera carta hem passat a 176 professionals a Catalunya, i prop de 700 a tot l’Estat espanyol. De fet, encara no és difícil trobar una plaça a la Sanitat privada o concertada”, afirma el doctor Marc Antoni Cairols.
Tot i així, aquesta branca mèdica no trigarà a situar-se en una primera línia, perquè, segons anuncia de manera rotunda el president de la Societat: “La plaga del segle XXI s’anomena, sense cap mena de dubte, arterioesclerosi.”
La malaltia, que ara ha passat a denominar-se atereoesclerosi, es defineix com “l’engruiximent de la capa interna de les artèries fins arribar a un estrenyiment. Això acaba produint una complicació dita aterotrombosis i, per tant, l’oclusió d’aquell vas i la manca de sang”, comenta, tot fent un esforç per a utilitzar termes entenedors.
El president de la Societat ha participat en un estudi de la població, pioner a Espanya, sobre la patologia arterioscleròtica no simptomàtica, i les conclusions són cridaneres: la incidència d’aquesta malaltia a les extremitats inferiors és del 8,5%, tot i que desglossat per sexes, el percentatge se situa en els homes en un 10,2%. Per a les dones arriba al 6,8%. “Fent una extrapolació, Catalunya registraria un índex d’un 6,5%”, concreta el doctor.
Amb aquestes dades a les mans, la urgència de posar en pràctica polítiques de prevenció eficaces és un repte que s’hauria d’assolir en un termini no gaire llarg. “Quan s’arriba a la necessitat de fer una intervenció quirúrgica és perquè els passos previs han fracassat o perquè simplement no n’hi ha hagut. Tot sistema nacional de salut hauria de ser capaç d’influir en la població”, considera, abans d’afegir que a Catalunya s’han fet esforços importants en aquest sentit, però “la veritat és que no sé fins a quin punt la societat està receptiva. Si ets un fervent admirador d’un valor cultural o social no intentes transmetre-ho als teus fills per imposició, sinó que comuniques certs models de comportament de forma natural. Quan els responsables de l’Administració o d’entitats esportives i culturals rellevants surten a les televisions oferint una imatge de persones fumadores i que no practiquen esport, es produeix una influència social negativa.”
Hi ha hàbits, acceptats i fins i tot valorats, amb un efecte perniciós per a la nostra salut: pautes alimentàries incorrectes, addicció al tabac o a la beguda, o una vida massa sedentària són el cultiu idoni d’una possible afecció arterioscleròtica. Tot i que el ventall de la patologia és molt ampli, Marc Antoni Cairols sintetitza tres localitzacions anatòmiques per tal d’il·lustrar i aclarir-ne les possibles conseqüències. En primer lloc, es pot desencadenar un aneorisme. “Es produeix quan una arteria es dilata més enllà de la pressió que pot suportar i té lloc una hemorràgia, per exemple, a l’aorta, per posar un vas important. S’ha de dir que el 60% de les persones mor. Aquesta seria la conseqüència més greu.”
El segon territori de la patologia té a veure amb el cervell: “Si hi ha una oclusió arterial pot haver una hemiplegia, és a dir, una zona d’aquesta part del cos es troba sense sang i la persona pot quedar paralítica del seu cantó dret o esquerra. És el que es coneix per isquèmia cerebral.”
En tercer lloc, l’estrenyiment vascular a les extremitats inferiors pot desencadenar en els casos més greus la carència de sang i, finalment l’amputació d’algun membre. A aquest fenomen se l’anomena isquèmia crítica. Lluny de voler crear una alarma social, el president de la Societat reitera que la prevenció és cabdal per a evitar aquests exemples portats a l’extrem. “Una població superior a 55 anys, amb factors com tabaquisme, hipertensió o diabetis, hauria de tenir un primer contacte amb el sistema sanitari i aquest hauria de ser capaç de fer un cribratge per detectar els pacients amb risc de desenvolupar aquestes patologies. Si això fos una realitat, estaríem davant d’un avenç molt important que reduiria la taxa d’esdeveniments cardiovasculars” assenyala aquest especialista, que considera que la medicina del futur “serà la profilàctica”, és a dir, la que posarà en marxa tractaments preventius per preservar els individus de determinades malalties.
De moment, els medicaments emprats en aquesta especialitat han estat efectius. “Amb ells pots estalviar fins al 15% d’incidents cardiovasculars en el decurs de cinc anys, i això no és cap nimietat. Però si el pacient no controla els factors de risc i, per exemple, continua fumant, l’eficàcia terapèutica disminueix considerablement.”
Els primers símptomes que han de despertar l’alarma són fonamentalment dos: “Quan una persona es cansa després de caminar i no perquè s’ofegui sinó perquè li fa mal la musculatura de les cames, sobretot quan puja. Això rep el nom de claudicació intermitent i és el primer signe de la malaltia. El segon té a veure amb els vertígens i la pèrdua temporal de visió o de força en una extremitat. Abans d’extreure cap conclusió personal, el pacient ha d’anar al metge per tal de poder esbrinar i descartar la presència de l’afecció. La fase precoç és cabdal.”
Un altre àmbit de l’especialitat és el tractament de les varius, un camp en el qual aquests professionals coincideixen amb altres especialistes de l’estètica. En aquest cas, l’enemic del pacient afectat per una patologia venosa crònica pot ser la desinformació. “Tot és lícit sempre que el malalt estigui degudament informat. Un metge li pot dir al seu pacient: vostè té un problema estètic i per resoldre’l hi ha una sèrie d’alternatives, amb aquest índex de complicacions o reincidències. El problema arriba quan el professional comunica a la persona que les seves varius poden desembocar en una trombosi o una ambolia pulmonar i que per això s’ha d’intervenir. Això no és ètic.” afirma.
Malgrat que el doctor Marc Antoni Cairols lloa el model sanitari català i el qualifica de capdavanter a Espanya, creu que trontolla en la planificació, que no és homogènia i igualitària a totes les províncies, sobretot pel que fa a l’oferta mèdica d’especialitats amb gran incidència a la població. “A Catalunya hi ha un hospital cada 20 quilòmetres. Això és molt positiu i es pot considerar que l’assistència sanitària general és correcte, però quan valorem la presència de les especialitats als centres, aquesta repartició territorial ranqueja. Mentre que hi ha una gran concentració a Barcelona, existeix una gran desassistència a altres àrees geogràfiques. Per posar un exemple, a la capital catalana hi ha com a mínim cinc serveis de cirurgia vascular de guàrdia mentre que a Lleida no n’hi ha cap. Això vol dir que si un pacient afectat per aquesta patologia necessita anar d’urgències durant la matinada ha de viatjar fins a la capital.”
El president de l’entitat considera que s’hauria de portar a terme una planificació més acurada, que tingués en compte l’assessorament de les societats mèdiques. “Hi ha serveis que han nascut sense consultar-nos i d’una manera aïllada i individual, quan l’hospital ho ha cregut convenient. A vegades s’han creat unitats, només amb una o dues persones i amb un equipament que s’ha demostrat insuficient per donar una atenció qualificada, sobretot pel que fa a la medicina urgent”, critica, no sense abans anunciar un dels principals objectius de la seva presidència: “Volem influir amb xifres, propostes, arguments, i no només amb opinions, per tal d’allisar aquesta heterogènia superfície de l’assistència sanitària en angiologia i cirurgia vascular i endovascular.”
Catalunya és capdavantera en aquesta especialitat. “La nostra producció científica supera amb escreix la de la resta de l’Estat espanyol. A més, la representació d’experts catalans fora de l’àmbit estatal, sobretot a una escala europea o americana, és notable.”
D’altra banda, el desenvolupament tècnic de la cirurgia ha estat “espectacular, sobretot pel que fa a la tecnologia endovascular. De l’antiga arteriografia hem passat a tècniques de ressonància magnètica. I de la cirurgia d’agressió hem evolucionat cap a la laparoscòpia, molt menys invasiva. Per exemple, per mitjà de petites incisions en l’abdomen som capaços de practicar operacions que abans precisaven d’una gran obertura.”
L’adaptació dels professionals més veterans ha estat del tot necessària. “Molts hem hagut de canviar el xip, com es diu popularment, per adaptar-nos a un nou model assistencial -on la medicina bàsica i profilàctica hauria de tenir més protagonisme- i a una cirurgia amb nous mètodes. No és el mateix obrir l’abdomen d’una persona i anar directament a l’aorta (que la pots veure i tocar), que seguir la intervenció des d’un monitor.”
La recerca en el camp de la biologia tindrà un paper protagonista en un futur no gaire llunyà. “L’estudi de la trombosi comença molt abans amb l’anàlisi de la cèl·lula endotelial, que és l’inici de tot el procés. Les investigacions dutes a terme per professionals com Valentí Fuster han estat molt útils per a crear nous medicaments i per a entendre tot el desenvolupament d’aquesta afecció.”
Contribuir al millorament científic dels seus afiliats, tot fomentant la col·laboració amb les universitats i altres institucions nacionals i internacionals, és un dels objectius prioritaris de la Societat, que també fomenta la creació de beques per a l’ampliació d’estudis. L’entitat celebra durant el curs acadèmic almenys una sessió científica mensual, que dona cabuda a l’exposició d’experts nacionals o forans sobre un tema d’interès. L’impuls a la investigació -que a Catalunya és encara deficitària- continua sent una assignatura pendent. “La recerca científica no deixa de ser un esforç econòmic i personal força important per a molta gent. És una opció difícil de prendre, ja que no et dóna satisfaccions immediates. Dins del context europeu, l’activitat investigadora catalana destaca, malgrat les limitacions pressupostàries”, comenta el doctor Marc Antoni Cairols, abans d’anunciar que des de la Societat s’està buscant recolzament econòmic per promoure la recerca en l’especialitat. “És una inversió que dóna fruïts en el futur i que te’n torna multiplicada per deu.”
I ho diu amb el convenciment de qui ja ha trepitjat el terreny: “Vaig estar treballant als Estats Units, on hi havia el bressol del desenvolupament de l’ecografia doble. Vaig tenir el plaer d’introduir-la a Espanya i el benefici per als pacients ha estat enorme.”
L’ètica ha de prevaler en qualsevol actuació mèdica: “La investigació mai no s’ha de fer sobre el pacient. L’ésser humà és massa valuós com perquè algú es dediqui a fer avaluacions que no han estat prou contrastades”, conclou.
