Text del 2006
“Sens dubte, la manera més efectiva de protegir el secret empresarial és la via contractual”
Marta Pons de Vall exerceix d’advocada al bufet d’advocats Gómez-Acebo & Pombo, com a especialista en dret farmacèutic. Té una àmplia experiència en el sector farmacèutic fruit de la dedicació en diversos bufets i també en la indústria farmacèutica. “Quan era estudiant de dret ja m’interessava tot el que estava relacionat amb el món de les patents. Aquestes tenen una rellevància especial dins del camp farmacèutic. Al 1986, quan acabava la carrera, es va reformar la Llei de Patents, que va establir la possibilitat de patentar els productes farmacèutics, una solució que fins aleshores a Espanya havia estat inviable. Des d’un bon començament vaig voler involucrar-me en aquell terreny del tot incipient al nostre país.”
En finalitzar la carrera de Dret a la Universitat Autònoma de Barcelona, va obtenir una beca de la Generalitat de Catalunya per seguir uns estudis de postgrau al Col·legi d’Europa de Bruges. “Allà vaig formar-me en dret europeu. Aquells coneixements van ser molt profitosos per a mi, perquè la Llei del Medicament que avui regeix a Espanya es basa en directives comunitàries. Actualment, per obtenir l’aprovació d’un producte farmacèutic es poden seguir dos processos diferents: l’estatal o el centralitzat. Aquest últim és vigent en tota la Unió Europea, per aquest motiu disposar d’una formació en dret europeu és essencial per a la meva dedicació professional.”
Els coneixements de Marta Pons de Vall s’han consolidat a partir de la participació activa en el sector farmacèutic. “Vaig reforçar la meva formació universitària gràcies a l’experiència adquirida amb els clients i especialment durant tres anys de treball als Laboratoris Almirall Prodesfarma, SA, on vaig col·laborar amb professionals que tenien formació científica: biòlegs, químics o metges. També el contacte amb el client és fonamental per acabar de formar-se, ja que conèixer-ne les necessitats t’impulsa a assolir nous coneixements. La recerca farmacèutica es desenvolupa dins d’un marc legal molt estricte; per aconseguir l’aprovació d’un medicament s’ha de superar una sèrie d’etapes regulades per llei. Els advocats som qui podem indicar als científics quin procés han de seguir per superar aquests requisits legals.”
Arran de la seva trajectòria professional en el sector de la propietat industrial, la dedicació de Marta Pons de Vall ha anat derivant cap a temes relacionats amb la contractació. “El món de la recerca farmacèutica és molt dinàmic en aquest sentit. La gent creu en l’estereotip del domini de les grans multinacionals, però no funciona ben bé així. Evidentment, les multinacionals hi tenen el seu pes específic, però avui en dia la recerca és tan complexa i tan costosa que cada vegada proliferen més les petites empreses biotecnològiques que focalitzen la seva investigació en una única molècula o família de molècules. Els descobriments s’acostumen a fer en una fase molt embrionària del projecte i aquestes empreses no tenen recursos econòmics suficients per acabar el desenvolupament del producte ni per comercialitzar-lo. Aquesta situació provoca que necessitin la col·laboració d’altres empreses més grans per concloure el projecte. Per aquest motiu aquest sector es converteix en un cosmos on tothom necessita la col·laboració de tothom: els més grans necessiten els més petits perquè són els que realitzen recerques embrionàries, i els petits requereixen els grans per acabar el seu desenvolupament. És un mercat basat en la col·laboració.”
Una part molt important del volum de feina de Marta Pons de Vall consisteix a elaborar contractes per regular les relacions entre companyies farmacèutiques. “És una contractació molt complexa perquè les inversions econòmiques són molt elevades. L’empresa que s’ocupa de fer la recerca aspira a recuperar el capital invertit, i la que es fa càrrec de la comercialització del producte confia a obtenir-ne un bon rendiment. Totes les parts s’hi juguen molt. Això ocasiona que la contractació sigui molt delicada i costosa.”
Quan es tracta de realitzar contractes en fase de desenvolupament, el producte encara no ha estat aprovat i és probable que encara faltin anys perquè surti al mercat. “En aquest cas existeix una complexitat en matèria de patents. Es tendeix als contractes globalitzats, però no tots els mercats es regeixen per les mateixes normatives i, per tant, els advocats ja sabem en quins països seran més efectius. El sector farmacèutic està dominat per uns elements de gran complexitat, però és precisament això el que el fa tan interessant.”
En aquest àmbit, es tendeix a seguir un model de contractació anglosaxona: “Els contractes poden ser molt extensos ja que els anglosaxons no empren un dret positiu tan desenvolupat com nosaltres. Per altra banda el contracte pot arribar a tenir moltes variables: el desenvolupament podria fallar o la comercialització podria tenir més èxit en alguns països que en d’altres. Tots aquests aspectes s’han de tenir en compte de manera molt meticulosa.”
Un dels aspectes més enriquidors de la contractació farmacèutica és el seu objectiu: ambdues parts s’uneixen per assolir un guany recíproc. “Tots els implicats hi tenen alguna cosa a guanyar. Són contractes que normalment tenen una durada llarga -15 o 20 anys aproximadament, o més-; en aquest període, les dues parts col·laboren amb un interès parell. Els advocats no hem d’actuar de manera agressiva, ens hem de mostrar com a bons negociants. És un procés en què no existeixen contrincants, tenim l’obligació d’arribar a un acord el més equilibrat possible per a ambdues parts. Normalment, en els contractes es preveu quins seran els tribunals competents en cas d’existir desavinences i, en la gran majoria dels casos, es tendeix a l’arbitratge en una zona o país neutral. Acudir a un jutge ordinari podria suposar topar amb un cert desconeixement del sector perquè estem parlant d’un camp molt específic. Val a dir que en cas de desacords i conflictes, l’entesa entre les parts implicades acostuma a predominar.”
Els contractes de confidencialitat són un puntal bàsic en el món de la recerca. “La informació té un valor incalculable i és imprescindible protegir-la. S’ha de ser molt prudent i vetllar pel secret empresarial en qualsevol supòsit de revelació. És aconsellable que els contractes de confidencialitat se subscriguin per un període molt llarg. La informació s’ha d’utilitzar de manera restringida i és essencial que qualsevol empresa que vulgui protegir els seus coneixements imposi el deure de mantenir el secret. Un secret que no tan sols ha d’implicar el personal de l’empresa, sinó també qualsevol persona amb qui l’empresa mantingui una relació comercial o d’assessorament científic, o, fins i tot, els visitants que hi pugin acudir. Sens dubte, la manera més efectiva de protegir el secret empresarial és la via contractual.”
