Text del 2006
“Sempre he tingut present que, en la ciència, les diverses disciplines es complementen les unes amb les altres”
En el transcurs de la seva extensa trajectòria professional, el geòleg Oriol Riba Arderiu, ha diversificat la seva ocupació en diverses facetes. Implicat al món de la indústria durant molts anys, va aprofundir en l’estudi dels sediments i en la geologia del petroli alhora que compatibilitzava aquesta tasca amb la docència, activitat que va exercir a la Universitat de Saragossa, primer, i a la Universitat de Barcelona, després. A banda de tot això, el doctor Oriol Riba també s’ha interessat per la ciutat de Barcelona —especialment per la façana marítima— i per la terminologia geològica. Fill de l’escriptor i poeta Carles Riba i la poetessa Clementina Arderiu, Oriol Riba Arderiu considera que l’ambient familiar marca les tendències i les aficions de qualsevol persona. “El fet que els meus pares fossin escriptors ha repercutit en què una de les meves preocupacions dins la geologia fos el llenguatge. Sempre m’ha atret la terminologia i m’he preocupat pel llenguatge geològic. És per aquest motiu que he ocupat 16 anys de la meva vida en la configuració d’un projecte que expressés la normalització del llenguatge geològic i que, finalment, va culminar l’any 1998 amb el Diccionari de geologia, publicat per Enciclopèdia Catalana i l’Institut d’Estudis Catalans.”
La primera afició del doctor Riba, però, va ser la meteorologia i, amb 14 anys, va muntar el seu primer observatori meteorològic a casa seva. Durant aquella època va relacionar-se amb el Dr. Eduard Fontseré, qui és considerat el pare de la meteorologia catalana. “En veure el meu interès vers la meteorologia, el meu pare em va posar en contacte amb el doctor Fontseré; ell em va iniciar en aquesta disciplina, em va ensenyar nombrosos coneixements i em va encarregar petits treballs. A conseqüència de la Guerra Civil Espanyola, però, les tropes feixistes van confiscar la major part de l’arxiu d’Eduard Fontseré i les meves col·laboracions van acabar. Finalitzada la guerra, vaig matricular-me a la Facultat de ciències de la Universitat de Barcelona, on vaig conèixer al doctor Lluís Solé Sabarís, un professor brillant de geologia que va captar la meva atenció amb les seves explicacions. Paral·lelament, també havia començat a interessar-me per alguns tractats de geografia física, concretament d’Emmanuel Martonne i de Marcel Chevalier, que varen captivar-me. Tot plegat va contribuir en què, finalment, acabés decantant-me per la geologia.”
Obtinguda la llicenciatura, Oriol Riba va proposar-se fer la tesi doctoral. “Vaig traslladar-me a la serra d’Albarracín, als Montes Universales. Aquella va ser una etapa dura, en plena postguerra les muntanyes estaven ocupades pels maquis i jo em desplaçava tot sol fent les meves recerques de camp. Malgrat això, aquell va ser un treball que va consolidar els meus coneixements de geologia i, alhora, em va convertir en pioner pel que fa als estudis geològics de la Serralada Ibèrica, perquè, fins aquell moment, no s’havia realitzat cap investigació d’aquella zona.”
Enllestida la tesi, Oriol Riba va entrar a treballar a la Companyia d’Investigacions Petrolíferes (CIEPSA) des de l’any 1953 al 1965, sempre de manera discontínua. “Aquella feina em va donar la possibilitat de col·laborar estretament amb geòlegs alemanys i americans, dels quals vaig aprendre a treballar metòdicament. A la llarga, aquella experiència em va servir per convertir-me en un especialista en geologia del petroli, una assignatura que, més tard, vaig impartir a la Universitat de Barcelona.”
Els primers encàrrecs d’investigació sobre el petroli que va rebre Oriol Riba van anar dirigits als estudis d’estratigrafia i cartografia geològica de la Rioja, la conca de Miranda-Treviño i la Baixa Navarra. “També, quan inesperadament es va descobrir el jaciment de petroli d’Ayoluengo (Burgos), em van encarregar que esbrinés per què havia aparegut petroli en unes fàcies estratigràfiques on, a primera vista, semblava estrany que se n’hi pogués trobar.”
Després d’aquella experiència, va venir la recerca africana. “Allà vaig realitzar un treball de camp intens. Em vaig traslladar a Guinea Equatorial i, després al desert del Sàhara; l’objectiu del viatge era esbrinar si el territori presentava indicis de petroli i a Guinea sí que n’hi vam trobar (aquesta antiga colònia és ara el tercer país més productor de tota l’Àfrica). Aquella va ser una experiència d’un gran interès per la meva formació personal.”
Després de les llargues estades al continent africà, el doctor Riba Arderiu va realitzar un estudi a la conca terciària catalana. “Durant aquest període vaig tenir l’ocasió d’estudiar detalladament les mines de sal de Cardona, que és l’únic indret d’Europa on la sal aflora a la superfície.”
Paral·lelament a la seva feina a l’empresa de petroli, l’any 1960, Oriol Riba començà a combinar aquesta tasca amb la docència. “Primer vaig estar a la Universitat de Saragossa, on vaig arribar a ser catedràtic de geografia física i geologia aplicada i on, també, vaig col·laborar en la creació del Servei Geològic de Navarra. L’any 1969 em vaig traslladar a la Universitat de Barcelona i allà vaig exercir com a professor fins a la meva jubilació, l’any 1988. Amb els meus alumnes sempre he procurat trepitjar el territori, perquè ningú no pot explicar la geologia i les roques des d’una perspectiva teòrica. La teoria s’ha de complementar necessàriament amb la pràctica. Per tal d’aprendre sedimentologia, jo mateix vaig traslladar-me a Holanda, on m’hi vaig estar durant un curs, perquè aquest país és una mena de laboratori natural en aquesta especialitat.”
Anys més tard, al 1987 l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya (ITEC), amb motiu de l’organització de les Olimpíades de Barcelona, va demanar la col·laboració d’Oriol Riba per realitzar un estudi geològic i històric dels terrenys del Poblenou, on s’hi havia de construir la Vila Olímpica. “Aquell estudi va despertar el meu interès per la morfologia marítima de Barcelona i, d’ençà d’aquell moment, vaig començar a realitzar geologia històrica amb l’objectiu de reconstruir les línies de costa romanes i medievals i la geologia del subsòl de Barcelona. Amb aquest estudi vaig poder comprovar que les diferents línies de la costa, que hi ha hagut a Barcelona al llarg de la història, queden enregistrades en la seva morfologia actual.”
El doctor Oriol Riba Arderiu, actual professor emèrit de la Universitat de Barcelona, considera que a la ciència no existeixen fronteres. “Sempre he tingut present que, en la ciència, les diverses disciplines es complementen les unes amb les altres i aquesta és una bona manera d’enriquir la recerca i el coneixement científic. Un dels problemes que veig avui dia és l’excessiva especialització que hi ha entorn del món científic.”
