Texto del 09/06/2016
MANEL POUSA ENGROÑAT
Granada
Home de ferms principis, afirma que, si tornés a néixer, seria novament capellà. El seu discurs directe, de tan senzill és revolucionari, ja que creu que cap religió no té l’exclusiva de Déu mentre exposa un missatge allunyat de litúrgies i artificis, tot fent diana en l’essència d’un cristianisme lligat al servei de la societat i la defensa dels desvalguts. Les seves accions n’avalen el discurs: és creador de la Fundació Pare Manel, que impulsa projectes per superar les desigualtats socials.
Tota la meva infància va estar envoltada de felicitat
El meu pare es deia com jo, Manel, i era del barri barceloní del Paral·lel. La meva mare, Tomaseta, vivia al casc antic de la ciutat. Van festejar durant la Guerra Civil, i finalment van contraure matrimoni l’any 1940. El mateix dia del casament tots dos pujaven a un tren que els duria a viure a Granada; el pare era enginyer i li havien ofert una feina a una fàbrica tèxtil al poble de Viznar. Van ser molt feliços a Andalusia, on van viure durant deu anys. El cert és que sempre estaven alegres, a casa hi havia molt bon ambient. Mai no vaig veure cap baralla, ni cap paraula mal dita, ni una mala cara; ni entre ells ni amb nosaltres. Les dues àvies també eren persones molt amoroses, dues dones molt dolces que s’estimaven els néts amb bogeria. Tampoc no recordo haver viscut grans carències durant la postguerra. No érem una família adinerada, però no vam passar gana. La mare procurava sempre transmetre’ns la necessitat d’aprofitar les coses, i no malgastar. Recordo també haver estat molt feliç al col·legi dels Maristes; era un estudiant exemplar, aconseguia bones qualificacions i tenia grans companys.
Sóc el tercer de sis germans: cinc nois i una noia
Vaig néixer el 19 de maig del 1945 a Granada. La meva mare va preferir tenir els seus dos primers fills a Barcelona. Just abans de parir, agafava el tren i se’n tornava cap a la seva ciutat natal. El pare treballava molt i no podia ajudar-la gaire durant el postpart; a Barcelona podia comptar amb el suport de la seva família. Mai no li vaig arribar a preguntar per què a mi no m’havia portat a néixer a Barcelona, però suposo que va ser perquè el segon fill, en Josep, se li va avançar i el va acabar parint al tren; va ser setmesó. Sort que el revisor hi entenia una mica, perquè entre ell i el pare van haver d’atendre-la. El part va anar molt bé, i quan el nadó ja estava enganxat al pit de la mare, el pare es va desmaiar. Era un home molt aprensiu amb la sang i va aguantar com va poder fins al final. El quart fill també va néixer a Granada, mentre que els meus dos germans petits ja van fer-ho a Barcelona. Recordo de manera especial l’últim naixement: per primera vegada tenia una germana. Ho vam viure amb molta alegria; al final va arribar la nena.
A casa, no es parlava gaire de la Guerra Civil
La nostra família no va patir baixes durant el conflicte, ni tampoc repressió ni assassinats. Tanmateix, he conegut gent que durant la postguerra li van matar el pare o la mare, o li van afusellar altres parents propers, perquè havien estat republicans. Recordo que m’havien explicat que al tribunal que jutjava els condemnats hi havia el capellà, i que es dictaven sentències de mort en nom de Déu.
Vocació de ser capellà que arrenca durant l’adolescència
Va ser al col·legi dels Maristes de Sant Joan, on estudiàrem els sis germans, quan se’m desperta de ben petit aquesta curiositat pels temes espirituals. Hi va haver un parell de professors que em van desvetllar la inquietud cap a allò diví o humà, que per a mi és el mateix. Les reunions anomenades d’acció catòlica, on es tractaven aquests temes, em van marcar espe-cialment. No obstant, la vocació de ser capellà arrenca sobretot a partir dels catorze anys. Recordo que el meu pare, que era un home amb bon criteri i molt obert, em va dir: “D’acord, però primer acaba el batxillerat”. Quan ja cursava el cinquè curs, em vaig enamorar d’una noia, i als quinze anys vam començar a sortir junts. Mentrestant, continuava assistint als cursets de cristiandat, que no estaven tant centrats en el culte o la litúrgia, sinó en el missatge autèntic de llibertat i germanor de Jesús. Per a mi, van ser una bona experiència. Quan ja vaig acabar el COU i el curs preuniversitari, vaig decidir trencar la relació amb la noia amb la qual festejava: volia ser capellà. Recordo sobretot la influència positiva que va tenir un dels meus professors, que era bisbe a l’Uruguai. Volia que anés amb ell com a missioner, però abans em va animar a inscriure’m, amb un altre company, a un seminari que s’impartia a Salamanca. La veritat és que l’experiència em va decebre molt: totes les classes eren en llatí i estaven impartides per capellans que vestien sotana de dalt a baix. L’ambient era molt tancat. Així doncs, al Nadal vaig decidir tornar a Barcelona. El primer que vaig fer quan vaig arribar a l’estació, i abans de passar per casa, fou anar al Corte Inglés: hi estava treballant la noia que havia deixat. Li vaig explicar que no volia ser sacerdot i que desitjava reprendre la relació amb ella, i de seguida va acceptar.
Des dels estudis d’Arquitectura fins al seminari
Amb aquesta primera xicota ho vam deixar estar, però no vaig trigar a tornar-me a enamorar. Tanmateix, quan portava uns mesos festejant, i mentre cursava el primer curs d’Arquitectura, em vaig tornar a plantejar novament la possibilitat de ser capellà. Finalment, vaig deixar aquesta relació i vaig decidir fer-me sacerdot. Juntament amb l’amic i actor, ja desaparegut, Carles Flavià, viatjàrem per cursar el seminari a París. Hi vam estar estudiant, durant dos anys i amb gent procedent de tot el món, matèries com Filosofia o Teologia; també aprofundírem en la Bíblia i ens donaren classes de llengua i dicció francesa. El 1968, tornem a Barcelona, on completem la formació amb estudis d’Història, Cristologia, Història bíblica, Metafísica, Filosofia o Psicologia. En finalitzar el seminari, l’any 1971, m’oferiren viure i col·laborar amb la parròquia de Sant Josep Oriol, on residiria quatre anys fins que m’ordenessin sacerdot. Vaig tenir la fortuna d’estar amb un equip fantàstic de capellans, que em va ajudar molt. Hi era el mossèn Francesc Llopard i el músic Albert Tauler, que van morir ja fa temps, així com dos companys més procedents de Girona, que van deixar de ser capellans, però amb els quals encara conservo l’amistat.
M’ordenen sacerdot l’any 1975 a la parròquia de Sant Josep Oriol
Tinc molt bon record d’aquell dia, com de tot el que he viscut en aquell barri i en aquella parròquia. Va ser una cerimònia senzilla, viscuda amb naturalitat, i molta vocació. Tenia trenta-un anys. És cert que van trigar una mica a ordenar-me; potser s’ho van pensar abans de prendre una decisió definitiva, ja que no he estat mai un religiós convencional. Per a mi, convertir-me en sacerdot no va ser un acte de poder, mai no ho he viscut d’aquesta manera; ben al contrari, sempre he sentit que tenia una funció a desenvolupar dins la meva comunitat, dins la meva societat. Crec que un sacerdot mai no hauria de sentir-se superior a la gent que l’envolta..
Un enamorat del futbol
M’encantava el futbol i hi jugava sempre que podia, tant quan estudiava com quan era seminarista. Més endavant, a les parròquies on m’havien destinat, solia muntar un equip de futbol amb l’excusa de fer ambient de barri. Fitxava amics meus que jugaven molt bé, i també participava als partits. Hi ha una anècdota d’aquell temps que sempre recordo amb humor. Quan ja treballava a Nou Barris, el districte on he arrelat, vaig muntar un equip que es deia Atlètic San Sebastián. Vaig sortir a jugar a la primera part, però al quart d’hora l’entrenador va decidir canviar-me i em va fer asseure a la banqueta. Se’m va apropar i em va dir: “Vostè, pare, mi-llor que sigui el President del Club”. Li vaig dir: “No cal que m’expliquis res més, t’entenc perfectament, posa’m on vulguis, ja sigui de President, Secretari o Tresorer”. Des d’aquell dia, no vaig tornar a jugar quasi mai amb l’equip. Realment, hi havia jugadors molt bons.
Em veia com un Quixot, amb l’ímpetu d’arranjar el món
Quan miro enrere, veig un jove amb molta vocació d’ajudar els altres; em sentia com un Quixot —un personatge literari que sempre m’ha agradat molt—, i pensava que començaria a arranjar el món. Amb el temps, però, te n’adones que prou feina tens si aconsegueixes arreglar-te a tu mateix. Considero que la vocació és alhora cristiana i humana; són dos termes que per a mi s’identifiquen totalment. Conec gent que no es creient ni practicant, però amb la qual també m’hi entenc. I a la vegada, ells també comprenen el meu sacerdoci i la meva funció dins la comunitat; m’accepten perquè compartim uns valors i els posem en pràctica cada dia.
Drogues, delinqüència i presons
Quan vaig tornar de París, vaig tenir la sort de contactar amb la Institució Obinso, a mitjan dels setanta. Gràcies a ells em vaig apropar al món de les presons. A l’Eixample, ja havia vist els efectes del consum de l’alcohol i les drogues, però va ser sobretot quan vaig començar a exercir el ministeri, l’any 1977, a la parròquia de la Santíssima Trinitat de la Trinitat Vella, i als barris de Verdú i Roquetes, del districte de Nou Barris, on vaig observar el gran impacte de l’heroïna. Hi havia canalla de quinze anys que ja es punxava. Recordo que anava a veure’ls a les anomenades “casetes del governador”, al safareig públic on es reunien, i els portava begudes i tabac. Intentava parlar amb ells, ser-hi a prop. La majoria d’aquests joves estan ja al cel, i aquells que han sobreviscut han quedat malparats, i amb quaranta o cinquanta anys es passen tot el dia a casa. No fa falta ser un premi Nobel ni tenir cap màster per adonar-se’n que cal fer prevenció, que és necessari adoptar polítiques socials per tal que la gent no entri a la presó. Hem de centrar la nostra mirada en els joves i els infants: ells són el futur.
La Fundació Pare Manel representa tot un treball col·lectiu i sostingut
La feina social que vam desenvolupar durant aquells anys va desembocar, a principi dels vuitanta, i gràcies a la col·laboració de molts voluntaris i professionals, en la constitució del Grup Muntanyés, associació enfocada sobretot a l’atenció a la infància i a les famílies dels barris de la zona. El vam batejar amb aquell nom en honor a un equip de futbol que havia desa-paregut. L’any 2000 el projecte començà a créixer i els meus assessors m’aconsellen crear la Fundació Pare Manel, que es fundà finalment el 2004. La intenció no era vincular-ho a la meva persona, sinó a una realitat que ja existia. Ens volíem emparar en la forma jurídica més idònia per tal que la tasca que desenvolupàvem, des de feia ja tant anys, no es veiés truncada de manera sobtada si em moria. Volíem donar-li una continuïtat. Tampoc no hem pretès mai esdevenir una obra perpètua; aquest projecte durarà segons els vincles que la gent sigui capaç de mantenir. El meu nom acabarà desapareixent, però no el treball en xarxa que ja han establert les parròquies, les esglésies i les associacions de veïns, així com altres entitats del barri.
Intentem oferir una atenció integral a les persones
Som una institució sense ànim de lucre que lidera i desenvolupa projectes d’acció social i educativa. Treballem preferentment amb infants, joves i famílies que estan en situació de major vulnerabilitat. Intentem dur a terme una atenció integral, que afavoreixi la socialització i treballi per reduir la desigualtat d’oportunitats. També impulsem projectes dins del món penitenciari. Fem visites i seguiment personal a diverses presons de Catalunya. Així mateix, hem engegat un programa d’inserció laboral que intenta capacitar aquestes persones, tot dissenyant-ne itineraris laborals integrals i personalitzats. L’esport també ocupa un lloc especial entre les nostres accions. Creiem que facilita la relació amb altres persones i grups fora de l’entorn quotidià més immediat, i alhora fomenta la integració social. Hi ha vint equips de futbol sala i de bàsquet als patis dels col·legis públics del barri. Tant els entrenadors, com els delegats i els acompanyants són voluntaris. Amb tots aquests projectes conformem una xarxa d’un centenar de persones que col·labora voluntàriament en un projecte comú; tothom se sol sentir molt a gust. Hi ha un ambient molt enriquidor i heterogeni; des de gent que hi col·labora un cop per setmana a estudiants que vénen a fer pràctiques amb nosaltres tot un any. També hi ha els voluntaris de cada presó. Personalment, dono assistència als dos centres de Can Brians i col·laboro a Wad Ras, Quatre Camins i la Model. També, faig un seguiment de les famílies del barri, per tal que no pateixin mancances pel fet que la mare o el pare estiguin a la presó.
Si tornés a néixer, crec que tornaria a ser capellà
El meu bisbe, que sempre ha estat al meu costat, m’ha aconsellat diverses vegades que no parli tant amb els periodistes, que no surti a la televisió, però ho ha fet sempre per prudència. Sovint, en aquesta cautela de l’església a l’hora de relacionar-se amb els mitjans de comunicació, no hi ha cap posat de superioritat sinó de precaució. Ara bé, a vegades sí que es pot donar certa manifestació de poder: he vist alguns companys que es creuen els amos de la parròquia. Hem de ser conscients que els veritables protagonistes són la gent que ens envolta, per a la qual treballem. Quan ens posem davant dels mitjans de comunicació, ha de ser per una bona causa, hem de saber comunicar aquesta realitat, hem de ser bons transmissors de les maneres de viure d’una societat que exclou i margina; els protagonistes no som nosaltres, sinó la gent que pateix. D’altra banda, la parròquia sempre ha de ser del poble, de tota la comunitat, tant dels nostres feligresos com dels no creients o no practicants: hem de saber decidir les coses plegats. Saber relacionar-nos amb les persones laiques va més enllà del fet que ens portin els comptes o la imatge: es tracta de fer-los entendre la nostra feina. Crec que si tornés a néixer, sense cap mena de dubte tornaria a ser capellà. Sé que tinc una missió i desenvolupo una funció, com fa qualsevol altre membre d’una comunitat cristiana o civil.
Cap religió no té l’exclusiva de Déu
La vocació religiosa és patrimoni de la humanitat, no d’una religió determinada. Sempre intento diferenciar molt entre el concepte d’espiritualitat i el de religió. La vocació no es pot reduir a la qüestió clerical. Cap religió té l’exclusiva de Déu. Personalment, em serveix el missatge de Jesús, per a mi és un bon referent, però sóc conscient que poden haver altres espiritualitats, altres líders religiosos vàlids, com ho van ser Buda o Mahoma. Hi ha aportacions d’altres cultures que Europa sempre ha tendit a rebutjar. Existeix una gran riquesa a les tradicions religioses d’Amèrica Llatina, per exemple. De fet, la nostra religió cristiana no obliga a canviar de cultura, tal com hem acabat obligant als nouvinguts. Hem de llegir la història i hem de ser capaços d’ésser objectius. Molts van anar a evangelitzar fora de les seves fronteres, i van confondre —i continuem confonent— el veritable missatge cristià: una persona no ha de deixar de parlar el seu idioma pel teu, no ha d’abandonar les seves tradicions espirituals i adoptar les nostres. Vam exterminar cultures i es van assassinar persones únicament perquè no eren com nosaltres volíem. Déu és el patrimoni de totes les religions, és el cim de la muntanya on vivim tots. Hi ha gent que considera que aquesta afirmació és herètica. Penso que moltes religions han acabat traint o no estan en consonància amb el missatge dels seus fundadors i fundadores.
Els valors altruistes són patrimoni de tota la humanitat
L’església és un conjunt de persones, d’històries i de situacions diverses. Considero que no tenim l’exclusivitat de la bondat ni de l’amor ni de la fe. Ben al contrari: els valors altruistes són patrimoni de tota la humanitat. I tothom els pot entendre, siguin del Barça o del Madrid, provinguin d’un país del nord o del sud, tinguin una raça o una altra… Pots anomenar un valor amb termes diferents, pots dir-li justícia, solidaritat o caritat; tant se val, la denominació canvia amb el temps o les modes, però en essència manté el mateix significat. Les paraules ens ajuden a corregir, i ens serveixen per entendre’ns. Per a mi, el terme caritat no té cap sentit pejoratiu; tot depèn com facis servir la paraula, tot depèn com la visquis.
És la manera de viure la que ha de convèncer, no el discurs
Què és el que maleeix Jesús? No abomina dels homosexuals ni de les prostitutes; al contrari, l’acusen de ser-ne amic, i diuen: “Fins i tot menja amb els pecadors”. Quina acusació més bonica! En canvi, dels diners sí que en parla, perquè són una manifestació del poder, que sempre exclou la gent pobre. En aquest punt, l’Evangeli és molt clar. Sovint, és més fàcil predicar que no donar exemple amb les teves pròpies actuacions. Tinc clar que és la meva manera de viure la que ha de convèncer, no el meu discurs.
Evitar caure en el proselitisme
Mai no he tingut cap complex pel fet de ser capellà, i no m’he amagat a l’hora de parlar de certs valors cristians que considero importants. Tot i així, observo que tenim la tendència a caure en un cert proselitisme quan diem: “És molt bon xicot, llàstima que no vingui a l’església”. El fet de ser creient o practicant —dos aspectes diferents, que no s’han de confondre— és un procés del tot personal. Per a mi, allò que em compensa i m’allibera no és que la gent vingui a la meva missa ni es converteixi a la meva religió, sinó que pensi, reflexioni, sigui conscient, mediti, pregui, tingui empatia…
Cada dia hauríem de fer un examen de consciència
Quan em diuen que sóc molt planer quan parlo de religió i que sóc capaç d’arribar a les persones amb el meu missatge, sempre penso que en realitat no he tingut massa èxit, és a dir, no m’he trobat amb massa gent que s’hagi convertit al cristianisme pel fet d’haver-me conegut a mi. També és cert que no vaig pel món amb cap actitud de convertir ningú, perquè sóc conscient que a la fe s’arriba per mitjà d’un procés personal. Ara bé, sí que m’identifico amb molta gent quan parlo de justícia o solidaritat. Aleshores, me n’adono que el meu llenguatge és el mateix que adopta qualsevol individu bo. Molts educadors, monitors, voluntaris i col·laboradors que treballen amb nosaltres, a la Fundació Pare Manel, no van a missa. Què ens vincula? És el llenguatge de l’exemple, i són sobretot les ganes d’ajudar els nens i les famílies que ho necessiten. Així com la capacitat d’endinsar-se dins d’un mateix, de reflexionar sobre les teves vivències. Considero que cada dia hauríem de fer un examen de consciència, a la nit o al matí; quan ens vagi millor. No és una pràctica religiosa, no és un culte, es tracta d’aixecar-te i donar gràcies a la vida; és tenir la capacitat de plantejar-te diàriament què és el millor que pots oferir de tu mateix al món que t’envolta.
No és cert que hi hagi una crisi de valors
Hi ha gent que sovint diu que el jovent no té valors, que els han perdut. Crec que no és cert; cada generació sempre els extravia i, després, els torna a trobar. Els valors tampoc no han estat mai privilegi d’una determinada edat o classe social. Tendim a enganyar-nos i a desfigurar el passat. No som prou objectius quan fem aquestes afirmacions. És cert que l’adolescència és una etapa dura, de confusió, i molt rebel. Ens costa entendre’ls, perquè ens descol·loquen amb els seus horaris, les seves actituds o la seva manera d’entendre la sexualitat. I això ho saben molts pares, i molts educadors i mestres, que conviuen amb aquesta realitat de la joventut.
Deu està també dins l’arbre, l’ocell, la formiga, el cel…
Per a mi, la comunicació amb Déu és una experiència vital. Crec que tot allò que ens envolta és Déu, és a dir, no l’identifico amb una sola cosa, persona o institució, sinó amb cadascuna de les meravelles que ens envolten. Déu també està dins l’arbre, l’ocell, la formiga, dins teu, dins meu, dins aquell altre senyor; tot forma part de Déu, del qual venim i cap al qual anem. Ara bé, que ningú no em pregunti com serà el cel. No ho sé. Hi ha cultures que l’han pintat amb àngels rossos d’ulls blaus. A mi, aquesta simbologia no em diu res, i cada dia que passa em transmet menys. Allò que veritablement em comunica amb Déu és la capacitat d’estar en silenci, de parlar i observar la natura. Recordo que, quan feia maratons, un esport que vaig practicar durant molts anys, m’agradava observar el cel. Si t’hi fixes bé, veuràs que és irrepetible, mai té el mateix color, ni el mateix disseny de núvols i de blaus, sempre és variat i ric. D’altra banda, la pregària també m’apropa a Déu. I no parlo d’una pregària eclesiàstica. Cadascú ha de trobar la més adient: pot ser llegir, meditar, estar en silenci…
Mai no he volgut esdevenir un esclau de la litúrgia
Sovint, durant la celebració d’una missa, faig broma i dic: “No fa falta que llegeixi la consagració: si m’equivoco en una paraula, el bon Jesús vindrà igual, aquell pa continuarà sent el significat de la seva presència”. Crec que part del clergue, així com gent molt piadosa, continua estant massa subjecte a la rigidesa d’un llenguatge litúrgic. A vegades, fins i tot dubto quan dic: “Déu, totpoderós…”, perquè no vull transmetre la idea d’un Déu superman; la meva intenció és comunicar el Déu que visc personalment, en el meu interior; i aquest Déu és a prop de la vida, i a prop de tothom, no és algú amb poder, que n’abusa i fa tot allò que vol. Si Déu és amor, si Déu és un amic, li haig de poder parlar a la meva manera, segons les caracte-rístiques pròpies de la meva cultura o entorn: o, fins i tot, segons com em trobi aquell dia. No vull ser l’esclau d’un text. No podem perdre aquesta riquesa humana. No obstant, hi ha textos litúrgics que és positiu que siguin universals, com és el Pare Nostre, del qual trobem traducció a totes les llengües; això no ho trobo malament.
No sóc una persona d’institucions ni normatives
No sabria ser governant ni alcalde ni regidor. Em sento més d’acord amb una ideologia liberal. Potser sóc una persona una mica anàrquica, perquè m’identifico totalment amb aquesta frase de Sant Agustí, un dels pares del cristianisme: “Estima, i fes el que vulguis”. Fer allò que desitjo es fàcil, però estimar no ho és tant. Què ens vol dir Sant Agustí? Què ens transmet? Ha d’haver-hi normes? Si tots som capaços d’estimar, no farem res que estigui malament. Però sovint no ho aconseguim, per això contínuament hem de rectificar, i acabem necessitant normes.
Abans d’una revolució social ha d’haver-hi una personal
Accepto l’etiqueta d’antisistema que em posa gent qualificada; em solen dir que, quan la nostra Fundació endega programes de reinserció a les presons, estem traient feina a les Administracions: creuen que les autoritats ens utilitzen. El cert és que dubto que alleugerim les responsabilitats dels mandataris. En tot cas, les Administracions han de fer una bona feina, i els ciutadans també hem de ser responsables i tenir uns valors. Crec en la revolució social, però si primer no hi ha una revolució personal, no podem anar gaire lluny. Potser tinc una assignatura pendent: no sé si és covardia o prudència, però no m’identifico clarament amb les protestes polítiques o amb manifestacions molt concretes, com poden ser les dels moviments okupes. I és perquè tinc dubtes. No crec en la divisió que fan de la societat quan a unes persones els assignen el paper dels bons de la pel·lícula i a unes altres, la funció dels dolents. El funcionari o el policia, que han de vigilar que s’apliquin les normes, són realment els dolents? En la tasca que desenvolupo és molt fàcil que a mi m’assignin el paper del bo. Però no m’hi sento identificat, i no és falsa modèstia. Agraeixo l’estima que em té la gent del barri i els joves que estan a la presó. Quan em diuen: “Vostè sí que és bo, pare Manel”, els responc que amb el meu sou no podria fer-ho. Si fem colònies, campaments o futbol és gràcies a les donacions i a la col·laboració de molta gent. El meu paper és esdevenir un bon transmissor de les necessitats socials i de l’educació en valors. D’altra banda, no li puc dir a un jutge com ha de fer la seva feina. Tanmateix, aquells que estem al barri, treballant a les trinxeres, sí que podem aconsellar-li que no sigui tan normatiu; perquè, quan un noi de bona família roba una cartera, li cauen dos anys, però si ho fa un jove d’un barri deprimit, el condemnen a sis. De la mateixa manera, no és cert que tots els polítics siguin corruptes. I és necessari que algú ens governi, que porti el timó de la nostra nau.
Fàcilment, caiem en la idolatria de figures com el Papa
Tenim sort de comptar amb l’actual papa Francesc, i és important recalcar que el seu tarannà és anterior al seu nomenament. Ens ajuda molt tot allò que diu i la manera com ho diu, malgrat l’oposició que segur desperta al seu voltant. Ara bé, considero que l’església catòlica no pot centrar les seves mires i els seus objectius futurs només en aquesta figura; hem de ser capaços de revisar-la. Les esglésies cristianes també podrien ser successores vàlides dels apòstols. Fàcilment, caiem en la idolatria de figures públiques, no només la del Papa; també tendim a admirar de forma fervorosa a Leo Messi o a qualsevol personatge vinculat al carisma o al poder. Un ídol sempre ens pot ajudar a una escala personal; per exemple, a mi el Papa m’ajuda a viure de manera més autèntica i a posar les coses al seu lloc; tot i així, mai no ha de ser el meu únic referent. No podem caure en una papalatria.
Donar una resposta personalment i socialment compresa als problemes de la nostra societat
Recentment, un amic que llegia una trista notícia sobre els refugiats, em va dir: “Em fa vergonya pertànyer al gènere humà”. És inevitable sentir aquesta angoixa i aquesta impotència quan ets conscient d’aquest drama. Vull tenir l’esperança vital, tanmateix, que l’espècie humana està en evolució. Crec fermament en les paraules del cantautor i escriptor José Antonio Labordeta, quan deia que “Tal vez aquella hermosa mañana ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver, pero habrá que empujarla para que pueda ser”. Les guerres es produeixen perquè hi ha armes, i aquestes es fabriquen perquè hi ha un capital descontrolat. Hem de saber mirar els orígens de les coses. D’altra banda, no podem limitar-nos només al prejudici o la condemna d’aquella persona que delinqueix: sempre hi ha una causa, un perquè. I les anàlisis han d’anar acompanyades d’una resposta, personalment i socialment compromesa, i no violenta. Tenim assignatures pendents i sempre hem d’estar alerta per saber què podem aportar cadascú de nosaltres al nostre entorn.
Hem nascut per ser feliços en vida, no només en el més enllà
La vida té un sabor d’eternitat. Quan t’enamores d’una altra persona, d’un paisatge, d’una obra d’art o de la visió d’un cel canviant, tens la sensació que aquesta vivència es manté al marge del pas del temps. Amb la fe passa quelcom semblant; és una experiència vital lligada a la confiança i l’esperança. Sé que la mort serà com un tornar a aquesta eternitat, a Déu… Quan algú ha estat infeliç, quan no ha pogut viure l’amor, quan no troba sentit a la vida, quan ha delinquit i ha hagut d’entrar a la presó, segurament no és per culpa seva ni perquè sigui essencialment dolent, sinó que li ha passat alguna cosa que li ha impedit experimentar l’alegria de la vida. I és que sóc del parer que també hem nascut per ser feliços en aquest món, no només en el més enllà.
Saber apropar-se al jovent
La majoria dels joves actualment no van a missa. Qui és Déu per al jovent? La seva concepció no té punts en comú amb les nostres tradicions, parlen amb un llenguatge diferent. Ens interessa apropar-nos-hi per tal que ens expliquin com veuen el món. Aquest diàleg pot ser molt profitós: podem ajudar-los a descobrir nous conceptes, a orientar-los, i els adults també podem aprendre molt d’ells.
