Text del 18/04/2016
MONTSERRAT TURA I CAMAFREITA
Mollet del Vallès (Barcelona)
La vocació de servei la portà a estudiar Medicina i a exercir-la a la xarxa pública. Però el seu compromís social també l’empenyé a la militància política des de ben jove, així com a assumir responsabilitats destacades en l’àmbit municipal i també en àrees diverses, com ara Medi Ambient, Interior o Justícia. Li ve de nissaga, atès que tant el besavi com l’avi la precediren a l’Ajuntament de Mollet. Diu que no ha deixat de fer política, i que la vida li ha ensenyat a no descartar mai res.
Arrels molt vinculades a l’alcaldia
Sóc filla de Can Pinyonaire, una casa de pagès de Mollet del Vallès aixecada pel meu avi i on encara visc. La nostra era una família rural però que participava del que passava a la gran ciutat, amb una gran inquietud. El meu besavi, Joan Tura i Pedragosa, era masover i fou fundador d’un sindicat agrícola que, per superar la crisi de la fil·loxera, impulsà una de les cooperatives més competitives del país i que exportà arreu. Es presentà com a Alcalde per la Lliga just quan s’engegava la Mancomunitat de Catalunya, el 1914. Era amic de Prat de la Riba, cosa que no resulta estranya perquè ell era de Castellterçol i els Tura procedim de Sant Feliu de Codines, a la zona alta del Vallès. Va tenir cinc filles i un noi, Feliu Tura i Valldeoriola, el meu avi, que també fou Alcalde de Mollet; en aquest cas, durant la Segona República.
El lideratge de l’avi rabassaire
El meu avi era conscient que tindria poca cosa, però decidí que el poc que tindria seria seu. Per això va construir una masia modesta com és Can Pinyonaire. S’integrà a la Unió de Rabassaires, moviment camperol que sorgeix quan els propietaris agrícoles plantegen als pagesos extingir els contractes emfitèutics de les vinyes en morir els ceps a causa de la fil·loxera. En aquells moments, els camperols eren molt més que pagesos: eren líders que configuraven una manera d’actuar col·lectiva que permetia als treballadors del camp i als petits propietaris tirar endavant tot i les dificultats. Perquè, ara fa un segle, l’Administració no ajudava gens els pagesos i per tant sabien que només podien comptar amb la seva força. Per això s’organitzaven. Durant la dictadura de Primo de Rivera s’hagué d’exiliar a França per haver publicat les seves opinions contràries a la manca de llibertats. Quan va tornar, s’adherí al CCR (Centre Catalanista Republicà) i es presentà a Alcalde el 14 d’abril del 1931. Unes eleccions a les quals el CCR anava en coalició amb ERC i en què només votaven els homes. La Unió de Rabassaires, branca progressista dels pagesos (en contraposició a la conservadora que encarnava la Lliga), resultà clau perquè ERC guanyés aquelles eleccions.
Exili, deportació i extermini a Mauthausen
Les trajectòries polítiques familiars provocaren un curt exili amb la dicta – dura de Primo de Rivera, i un llarg i penós exili, amb deportació als camps d’extermini inclosa, quan la victòria franquista. Les dones es van quedar i van assumir l’explotació agrària de les poques quarteres que teníem, collint les quatre patates que podien i suportant tot sovint registres de la Guàrdia Civil, que s’enduia part de la collita, perquè eren esposes i mares dels que havien estat alcaldes democràtics. Mentrestant, el meu avi, el meu pare i el meu oncle restaven als camps de concentració del sud de França, que el 1940 havia estat envaïda pels nazis sense que hi trobessin cap resistència, i on s’havia establert el règim col·laboracionista de Vichy. Des d’allà els enviaven a treballs forçats. Un dia, al fill gran de l’avi, l’oncle Joan, se l’endugueren en tren suposadament a un camp de treball. Tanmateix, en haver-se negat a sumar-se a la legió francesa per col·laborar amb els nazis, com molts altres catalans fou traslladat a Mauthausen.
Als setze anys ja militava en una organització clandestina
Hi havia famílies que aquestes tràgiques circumstàncies preferien silenciar-les. Però a casa ens sentíem orgullosos quan se’ns titllava de «rojos». I érem plenament conscients que en qualsevol moment podíem enfrontar-nos a situacions difícils. Al pare el venia a buscar sovint la Guàrdia Civil; recordo que un cop per quelcom tan absurd com que algú féu una pintada en nom de la Comissió Obrera Nacional a la paret de casa nostra. I la mare es presentava amb els fills a la porta de la caserna, amb l’esperança que anant-hi amb la canalla no li fessin mal. A casa es parlava permanentment de política, per les absències, pels problemes o per les persecucions patides. En haver estat una família molt destacada durant la Segona República, vam estar sotmesos a un setge constant. Unes circumstàncies que, evidentment, em van marcar i em portaren als setze anys a militar en una organització clandestina. I jo estic molt agraïda perquè la meva família no hagués optat pel silenci absolut, sinó per parlar lliurement i no amagar res del que havia passat.
Els «nacionales» cremaren la biblioteca de l’avi al pati de casa
El franquisme fou molt llarg. La Guerra Civil no acabà fins al 1963, quan mataren Julián Grimau aplicant-li una norma militar perquè es pogués considerar delicte una acció que ja no podia condemnar-se amb la pena capital. Mentre Europa caminava cap a un sistema basat en els drets humans, aquí s’executaven militants d’esquerra. I es destruïa la cultura. Els «nacionales» ens van cremar tots els llibres de l’avi al pati de casa, a excepció d’una Bíblia. L’avi no era creient, però tampoc no era anticlerical, i fins i tot intentà evitar que es cremessin esglésies i convents. Una de les constants de les dictadures és creure que si cremen el coneixement i la possibilitat d’informar-nos, ens faran més ignorants i més submisos.
Crueltat d’uns funcionaris que s’alegraren de la mort d’un nen, el meu germà
L’avi, tot i ser pagès, era una persona molt instruïda. I amb molta capacitat d’organització. Per això va treballar amb sindicats en la millora de les condicions de la gent més humil i lluità perquè els seus fills tinguessin estudis. Tanmateix, l’esclat de la guerra ho impedí. El pare també ho intentà. Resistia com podia la situació de la casa pagesa, empobrit i aïllat, i ens repetia: «Estudieu, que jo no us podré deixar res més i la vida és molt difícil, i amb estudis te’n pots sortir». Era un home molt racional, que va tenir quatre fills. Jo vaig ser la tercera i l’única noia, però el primogènit morí d’una hidrocefàlia quan era petit. Perquè el poguessin atendre, la mare fregava els terres i apedaçava els llençols de l’hospital. Quan va morir, els pares van anar a formalitzar la documentació per enterrar-lo, i els funcionaris de l’època van dir-los: «Otro perro Tura menos». Van alegrar-se de la mort d’una criatura que havia nascut malalta i no suposava cap perill per a ningú…
En Jordi Solé Tura era entranyable, intel·ligent i extraordinari
En Jordi Solé Tura, el meu oncle valencià, també tastà la presó Model, com el pare. Era una criatura de la guerra, fill de la Vicenta, una de les cinc filles del meu besavi. Sempre el recordaré com una persona entranyable, intel·ligent i extraordinària. No oblidaré mai aquell dia en què, com a rellevista olímpic, va arribar a la plaça de l’Ajuntament de Mollet, on jo l’esperava com a Alcaldessa. Fou un moment tan emocionant… De fet, tots els Jocs Olímpics van ser-ho, no només per l’èxit organitzatiu i esportiu, sinó per la implicació de tothom. Mollet era subseu olímpica de tir i, malgrat que semblava que la població no s’hi implicaria, vam rebre una allau de voluntaris, i al pas de la torxa, la gent es llançava al carrer. A Catalunya ens solem implicar perquè els projectes col·lectius surtin bé.
A les nenes no se’ns permetia fer batxillerat, però el vaig estudiar per lliure i vaig poder entrar a la universitat
Vaig estudiar a l’escola nacional perquè era l’única que ens podíem permetre. Però a les nenes no se’ns permetia fer batxillerat. Amb l’ajuda del pare, que no admetia la discriminació per sexe (ell impedí que la llevadora em foradés les orelles per posar-me arracades i jo, per respecte a ell, no me les he foradades mai), vaig treure’m el batxillerat lliure amb els llibres del meu germà gran. Això em permeté entrar a la universitat i estudiar Medicina. Si vaig triar aquesta disciplina és perquè té un fort component de servei a la comunitat. Sempre vaig pensar que volia fer medicina hospitalària i a la xarxa pública. Mai no m’ha passat pel cap obrir una consulta privada. Vaig començar a l’Hospital Clínic, que ja era un centre capdavanter, tot i que de beneficència, on anaven a parar els qui no estaven coberts per la Seguretat Social. Allí vaig veure la patologia de la misèria: anèmies provocades per picades de xinxes, nens desnodrits, raquitisme, poliomielitis… El sistema de salut que tenim ara té un gran mèrit, perquè s’ha construït en molt poques dècades i amb gran èxit. Si no m’he doctorat mai és perquè m’he complicat massa la vida. M’he casat dues vegades, m’he divorciat dues vegades i tinc dues filles. La gran ha estudiat Belles Arts i Història de l’Art i ara imparteix classes a York de Conservació del Vitrall Medieval, mentre que la petita ha començat a estudiar Medicina.
Primer record com a Batllessa
Mai no vaig pensar a tenir un càrrec públic. Quan m’ho van oferir, el 1979, vaig dir que volia seguir exercint de metgessa, perquè em semblava que ja complia amb el meu compromís social. No vaig renunciar-hi, però m’hi vaig resistir. Finalment, però, el 1987 vaig acabar cedint. Vaig sentir la necessitat de fer-ho perquè no pots estar sempre fent propostes i negant-te a assumir responsabilitats quan t’ho demanen. Vaig guanyar contra pronòstic, perquè a Mollet sempre havia guanyat el PSUC. Dos anys després d’accedir a l’alcaldia, vaig agafar l’excedència de l’Hospital de Palamós, on era la directora d’hospital més jove d’Espanya (llavors n’érem poques). El primer que recordo com a Batllessa és que, en acabar de signar l’acta d’arqueig (l’estat dels comptes municipals), em digueren que el responsable de la funerària em volia veure perquè només quedaven tres nínxols lliures al cementiri, i que si patíem un accident greu ens enfrontaríem a un problema força seriós. Fou un bany de realitat extraordinari.
Vam convertir un suburbi en una ciutat digna
La meva mare no encaixà bé que m’hagués presentat a les eleccions. Ella acceptava el compromís polític, i ser valents i tenir coratge per mantenir les conviccions, però assumir representativitat popular ho identificava amb el que havien patit l’avi i el pare. Amb l’alcaldia m’hi vaig comprometre per quatre anys. El franquisme havia convertit aquell petit poble rural, on l’avi havia estat Batlle, en un suburbi que havia quadruplicat la població, amb moltes mancances de serveis i on s’havia intentat aniquilar la vida cultural. De fet, havien desaparegut teatres i ateneus i no hi havia biblioteca. El repte era convertir aquell erm en una ciutat on es pogués viure amb dignitat, dotar-nos de xarxa de clavegue-ram, purificar l’aigua, instal·lar enllumenat… L’obra pública de millora urbana és una gran eina de cohesió social. Enllaçar un barri aïllat amb el centre permet que aquelles persones que hi viuen no se sentin marginades, que s’incorpori a la dinàmica del poble. Els nostres pisos eren tan humils que no tenien balcó ni terrassa. Per tant, dignificant l’espai públic, esdevé el pati, el jardí, del qual en gaudiran sobretot els qui no tenen ni un trist balcó. Es produeix una redistribució de beneficis en funció de la procedència i la renda de cadascú. Hi ha molta ideologia en la política municipal quan dignifiques l’espai de tots.
Les primeres pintades les havia fet a Gallecs amb el pare
En els debats sobre ordenació territorial, qualitat de vida, medi ambient, macrociutats, espais metropolitans sense discontinuïtat… jo ja hi havia participat molt abans de tenir cap càrrec, amb personalitats com Manuel Royes o Joaquim Nadal. Hi era especialment sensible perquè al pare li van expropiar tot el que tenia en una operació per fer una ciutat dormitori a Gallecs, un projecte que, per sort, no s’arribà a culminar. Les primeres pintades que vaig fer van ser amb el pare en contra d’aquesta expropiació i aquesta ciutat artificial amb què es pretenia ocupar el 70% del terme municipal de Mollet i que ara està protegit gràcies als Governs d’esquerres de la Generalitat. Actualment la nostra ciutat és molt compacta, no té urbanitzacions i aquest espai protegit concentra una associació de pagesos compromesos amb l’agricultura ecològica i és un lloc molt concorregut de passeig. A banda d’haver rebut, l’any 2000, el primer premi a l’Espai Urbà d’Europa, a la ciutat gaudim d’obres d’alguns dels millors arquitectes de finals del segle XX, com Bohigas, Ribes Piera, Bach i Mora, Garcés i Sòria, Miralles… Però el més important, sobretot, era recuperar l’estima dels ciutadans envers la seva ciutat. I la ciutadania va saber entendre, i acceptar, que aquelles millores suposaven un increment de la pressió fiscal.
Quan participava en la redacció del pacte d’esquerres, no pensava que seria Consellera
El 2003, tot i haver dit que hi seria poc temps, portava ja setze anys a l’Ajuntament i acabava de guanyar les eleccions per cinquena vegada. Mollet havia canviat prou i me’n sentia satisfeta. Havia complert amb les meves obligacions. També era Secretària de Política Territorial del PSC i Portaveu i Diputada de Medi Ambient al Parlament. Pasqual Maragall, com a cap de l’Oposició, havia format un Govern a l’ombra per fiscalitzar l’acció política de la Generalitat. I jo tenia la responsabilitat de Medi Ambient. Quan es produí la possibilitat d’establir un pacte d’esquerres a Catalunya, vaig estar tancada amb Esquerra Republicana redactant el projecte de Govern en matèria de política territorial, infraestructures i medi ambient. Però no pensava pas que hagués d’acabar com a Consellera. Me’n vaig adonar en fer un Consell Nacional del partit, amb les especulacions dels companys sobre com seria el futur Executiu. Però a mi només em preocupava aprofitar l’oportunitat que l’esquerra arribés a governar. El que em sabé greu és que el meu pare no ho va veure.
En temps difícils, els ciutadans volen sentir-se protagonistes
La vida m’ha portat a ser molt polifacètica, perquè a banda d’assumir el paper d’Alcaldessa, he treballat en Medicina, Justícia, Interior, Medi Ambient, Ordenació Territorial, Cultura… Quan em vaig incorporar a Interior, em digueren que m’havia tocat la conselleria menys agraïda. Però trobo que vam dur a terme projectes molt interessants des de l’àmbit de la seguretat i la protecció dels ciutadans, com ara la substitució de la policia de l’Estat per la de la Generalitat. I en l’àmbit de les emergències o dels incendis forestals, vam tenir l’oportunitat d’aplicar la ciència a trans-formacions socials. Mai no tindré prou paraules per agrair al President Maragall aquesta oportunitat que em donà. Fou una etapa en què vaig aprendre moltíssim i en què vaig comprovar com en temps difícils els ciutadans volen sentir-se protagonistes; com soldats civils, participen en tasques d’extinció d’incendis o ajuden davant qualsevol tragèdia. En les crisis els ciutadans no volen limitar-se a ser simples espectadors.
Ens volien desacreditar perquè veníem de l’esquerra
Em vaig trobar amb una Conselleria d’Interior sense cap paper ni expedient. És d’una indescriptible irresponsabilitat no transferir informació en matèria de seguretat perquè és un tema delicat que reclama una cura especial, ja que es pot posar en risc la vida de moltes persones. Que es dubtés de la nostra competència davant l’opinió pública, em sabé greu. Volien desacreditar-nos perquè veníem de l’esquerra, del món del treball, de l’esforç, de la imaginació, de les classes populars. Vam treballar per donar solucions als problemes, vam fer fora els dubtes i vam demostrar que érem fiables. Com a Alcaldessa de Mollet, mai no se m’havia donat veu a l’Escola de Policia, malgrat estar ubicada al nostre municipi. El President Pujol havia fet tot el possible per evitar una Catalunya «hanseàtica», de ciutats unides que poguessin afeblir el poder de la Generalitat. No deixava participar els alcaldes, i menys si no eren de la seva corda. Quan vaig ser Consellera, a l’Alcalde de Mollet i als altres que vaig conèixer, vaig donar-los veu en els actes de l’Escola.
Una de les coses que ens explica com a nació és la persistència de les nostres institucions jurídiques
Tres anys després, quan el President Maragall abandonà el càrrec i n’agafà el relleu el President Montilla, aquest darrer em preguntà si volia seguir formant part dels Governs de progrés. M’advertí que no podria ser a la mateixa conselleria. En proposar-me Justícia, vaig quedar tan sorpresa que l’hi vaig fer repetir per si s’havia equivocat. Mai no se n’havia fet càrrec ningú que no vingués del món del dret. Van ser, però, quatre anys d’experiències positives. Una de les coses que ens explica com a nació és la persistència de les nostres institucions jurídiques, el nostre dret propi, el que en diem «dret civil català», hereu de les nostres Constitucions. El que més em preocupava era el poder judicial i, especialment, el món penitenciari. A mi, que sempre havia estat activista dels drets humans, em correspongué primer responsabilitzar-me de la policia i de l’ordre públic i, a continuació, de les penes de privació de llibertat. Això em provocava diàriament una pregunta, davant el mirall em qüestionava si la meva integritat era tan sòlida com pensava en mantenir dotze mil persones a la presó.
Desenvolupar programes de rehabilitació dels delinqüents
El món penitenciari és d’una duresa extraordinària, però que també amaga tasques sensibles i apassionants, perquè acabes descobrint que hi ha criminòlegs, sociòlegs, psicòlegs… persones meravelloses mirant de desenvolupar programes de rehabilitació dels delinqüents. Vam aconseguir avenços molt interessants: que el 100% dels presos participessin en programes de tractament; implantar escoles d’adults a tots els centres; integrar els serveis sanitaris a la xarxa pública de salut o dur a terme programes de deshabituació de toxicomanies. Tot això et permet descobrir el vessant humà del sector segurament més marginat de la societat, perquè els presos tenen poques possibilitats que els seus conciutadans els perdonin. Malgrat que ells puguin haver complert la seva penitència, la societat els continuarà rebutjant la resta de les seves vides. Prova d’això és que la majoria de reinsercions són anònimes.
Una escassa minoria va fer molt mal al moviment dels «indignats»
Sóc conscient que una de les imatges que a vegades m’acompanya correspon a quan, coincidint amb les mobilitzacions del 15-M, em van marcar amb una creu la gavardina quan anava al Parlament. Llavors jo ja no era al Govern. Havent estat Consellera d’Interior, havia passat pel mig dels manifestants i havia parlat amb ells. Aquell dia vaig fer el mateix, i els problemes foren amb una escassa minoria que li va fer molt mal al moviment dels «indignats». Els fets es jutjaren als tribunals perquè eren constitutius de delicte, però jo vaig renunciar a presentar cap reclamació personal. Tanmateix, a aquests manifestants se’ls ha d’explicar que als representants elegits democràticament per més de dos milions i mig de persones cal respectar-los. A mi, aquell atac em sabé greu per la institució, perquè la dignitat que jo tractava de mantenir no era la meva personal, sinó la de la cambra democràtica que representava. No m’agraden les persones que pensen que les institucions només són democràtiques quan manen els que ells han votat.
La trajectòria del PSC ha influït molt en la meva
Mai no m’he vist com a Presidenta de la Generalitat. No tinc aquesta ambició. Però és cert que no he decidit deixar de fer política i que la vida m’ha situat a llocs que mai no m’havia plantejat. Ara estic molt en pau amb mi mateixa. Crec que he fet a cada moment el que corresponia i he intentat ser coherent. A finals del 2012, vaig tornar a la meva feina com a metgessa a l’Hospital de Palamós i el 2015 vaig retornar el carnet del PSC. Però em sento socialista i les meves sigles sempre seran el PSC. Tenir carnet per a mi és compromís, militància. I quan en un moment determinat sents que no pots donar suport a allò que defensa el teu partit, i no pots fer campanya perquè no pots (o no volen que en facis), és millor aclarir la teva situació. ERC em proposà integrar-me a la seva llista al Parlament el 2012. Vaig declinar la invitació perquè no em sembla gaire ètic abandonar unes sigles per abraçar-ne unes altres. És cert que la trajectòria del PSC ha influït molt en la meva, sobretot la que va emprendre després de l’etapa del Govern d’esquerres. La gestió davant les esmenes de l’Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional van provocar discrepàncies entre la part del PSC més catalanista i la més vinculada al PSOE. Amb el President Montilla s’inicià un distanciament el 2010, després de les eleccions, en què jo anava en segon lloc i ell, davant els resultats obtinguts, refusà l’acta de diputat. Llavors hi va haver qui interpretà que jo podia aspirar a presidir la Generalitat. Però jo no era ni la Portaveu del PSC.
Vaig provocar un petit daltabaix amb les primàries
Després d’haver perdut les eleccions autonòmiques del 2010, se’ns presentaven les municipals del 2011. Vaig reclamar un viratge per afrontar-les amb més valentia, perquè, si no, anàvem al desastre. Una de les maneres de sacsejar el partit podia ser disputar la candidatura de Barcelona a l’Alcalde Hereu, ja que aquelles municipals foren una prova de la pèrdua de suport popular per les posicions adoptades des de la direcció del PSC. Em vaig presentar a les primàries amb un discurs alternatiu i potent, tant en l’àmbit social com nacional: el discurs que sempre ha definit els federalistes asimètrics amb els quals m’identifico; el pensament de Pi i Margall o de Pasqual Maragall. Un discurs que parteix de la base que la unió amb Espanya només és possible amb el lliure consentiment de les seves nacions. Vaig forçar un petit daltabaix en aquelles primàries que duraren vint-i-nou dies i en què guanyà qui comptava amb l’estructura, l’aparell i el càrrec. Però no me’n penedeixo gens d’aquella experiència. I vaig intentar donar-li continuïtat optant a la Secretaria del Partit com a alternativa a Pere Navarro, perquè la discrepància es mantenia. Tanmateix, es negaren a celebrar primàries, al·legant que el PSC no era un partit assembleari. Pocs anys més tard hem vist com a Pedro Sánchez o Miquel Iceta els han triat els militants, perquè així ho han reclamat les bases. Crec que vaig contribuir a aportar fórmules trencadores a les quals han hagut d’acabar cedint perquè formen part de la normalitat política i de l’aprofundiment democràtic.
Les meves jornades sempre han estat molt llargues
Quan marxo d’un lloc de responsabilitat sempre em queda la recança de si podria haver fet més. A vegades he pensat que això de considerar que no deixava la feina prou enllestida era patològic. És cert que, quan t’agrada el que fas, ho vius intensament i en gaudeixes. Per això, les meves jornades sempre han estat molt llargues i, quan m’han convidat a parlar de conciliació, els he advertit que no sóc precisament la persona més adequada. La meva vida és un compromís social amb la comunitat. I tinc clar que el dia que perdi el tracte amb el públic em moriré, deixaré de ser qui sóc.
No s’està conduint adequadament el Procés
Sóc crítica amb la manera com s’està conduint el Procés de Transició Nacional, tot i que valoro molt positivament aquesta capacitat de mobilització popular, cívica i pacífica. Tenim una gran oportunitat al davant –i espero que sapiguem aprofitar-la– de lluitar per una emancipació i un reconeixement de la nació catalana. Crec que és una de les millors eines perquè les institucions espanyoles s’adonin d’aquell acte de confiança que es va fer a la Transició acceptant l’article segon de la Constitució, que diu que el territori és indissoluble però que està organitzat en regions i nacionalitats. Aquest era el pacte: vosaltres no tindreu vel·leïtats inde-pendentistes però nosaltres, a canvi, us reconeixem com a nació des del principi. I com costà arribar a l’acord, amb les renúncies per part de l’esquerra i dels anomenats «nacionalismes perifèrics». Aquell acte de generositat s’ha malmenat i s’ha intentat diluir amb les comunitats autònomes sense reconèixer les nacions històriques. Si s’hagués dispensat un bon tracte, s’haguessin transferit més competències i hi hagués hagut més reconeixements de la nostra llengua, cultura, tradició jurídica… I les coses haurien anat diferent. I si, pel que fa a l’Estatut, se’ns hagués escoltat als catalanistes que defensem la lliure unió dels pobles, hi hagués hagut la possibilitat d’aconduir la situació de manera intel·ligent i trobar una solució que satisfés tothom.
Guanyem en radicalitat però perdem suports al món occidental
En aquest moment, les nostres institucions no estan a l’altura del poble. Tan inadmissible és que el Govern espanyol traspassi les responsabilitats al Tribunal Constitucional com que Catalunya pensi que, per assolir la seva llibertat, cal atacar aquest organisme. Les institucions són democràtiques arreu, perquè tant el Parlament com el Congrés els elegeixen els ciutadans. Si desobeïm institucions creades per cambres parlamentàries de sufragi universal, estem atemptant contra un dels principis dels Estats democràtics moderns. A Catalunya potser guanyem en radicalitat, però en el món occidental perdem suports, perquè hi ha pocs Estats democràtics avançats que entenguin que el Parlament desobeeixi l’equivalent al que per a ells és la Cort Suprema. Hi ha qui només confia en la desobediència i la ruptura per assolir canvis. Però de canvis se n’han produït molts des que el poble català va començar a mobilitzar-se. Els problemes per investir un president espanyol estan condicionats per la situació catalana. Estic convençuda que si ho fem bé acabarem decidint què volem. Però no ho podem fer trencant uns esquemes que en països avançats no es trencarien mai, com ara desobeir sentències que no ens plauen, per molt desprestigiat que estigui un tribunal de Justícia. I val a dir que el Constitucional, cada cop que ha fet una declaració sobre Catalunya ha reiterat que el dret a decidir és possible però que calen acords polítics. Els nostres adversaris són polítics, doncs, no judicials; al cap i a la fi, l’organització del poder judicial la decideix el poder polític.
Tant el PP com el PSOE han pecat d’inacció
En política es fracassa si actues i t’equivoques, però també si no actues. Durant un període molt llarg, la inacció del Govern del PP s’ha sumat a l’acció equivocada en què incorregué aquest partit en recollir signatures contra l’Estatut propagant mentides diverses. Un partit que basa la seva victòria electoral en el trencament de la cohesió social és un perill públic. Guanyar vots generant confrontació entre persones de diferents territoris és l’actitud política més irresponsable que conec. També és criticable la posició del PSOE, no només per les declaracions desafortunades d’alguns dels seus dirigents, sinó pel que no va fer. Si entre l’aprovació de l’Estatut i la sentència del Tribunal Constitucional hagués modificat la Llei Orgànica del Poder Judicial i hagués aprovat una Llei Orgànica de Llengües, la sentència no hauria estat tan desfavorable i ara s’estaria desenvolupant l’Estatut. Aquella sentència provocà la manifestació de juliol del 2010, que quedà sense resposta. Els socialistes es desentengueren del problema i es refugiaren en el programa social. Davant aquesta actitud passiva i covarda, la gent s’indignà i una important part de la societat catalana sentí desafecció cap a les institucions espanyoles. Quan no t’ofereixen cap alternativa, les posicions es van radicalitzant. Així, el 2012 la manifestació ja fou a favor de la independència. Aquesta situació només es resoldrà adoptant decisions valentes, com ara incloure a la Constitució que les nacions històriques accepten formar part d’Espanya voluntàriament i establir un mecanisme que permeti al poble pronunciar-s’hi.
