Text del 05-10-2010
La fe transcendeix els nostres mateixos límits, ens millora i eleva i, amb això, ens fa més veritablement humans
L’ànsia de consum no neix naturalment de nosaltres, ni se suggereix amablement: es provoca amb violència. D’aquí que molt poca gent escapi als seus cants de sirena. Hem de rebel·lar-nos-hi
L’estètica corporal s’ha codificat excessivament, de manera que s’ha convertit en excloent. No és estrany, per tant, que estigui fent estralls entre molta gent
L’autoestima és la seguretat existencial de la persona. Implica autoconeixement sense enganyar-se i acceptació de la pròpia vàlua en relació amb la realitat. L’estètica del cos ajuda l’autoestima, però no és el seu element cabdal. I molt menys en els temps actuals de banalització de la bellesa, deguda, precisament, a una manca d’autoestima” “Déu ha creat un cos i un ànima. Descuidar el cos posa en perill la salut. Descuidar l’ànima, ho posa en perill tot”
El frare Antonio Garcia Lozano és un home de Déu molt atent a la disciplina del servei, en tant prior de l’Ordre dels Predicadors dels Dominics del convent de Santa Caterina de Barcelona. “Vinc de Roma, on he estat dos anys al Consell General, cosa que m’ha permès ampliar molt els meus horitzons, perquè he hagut de viatjar per Europa i Amèrica del Sud seguint l’ordre. Els capellans som una mica com els militars: anem allà on ens destinen.” Tot i residir a la ciutat comtal, “em trasllado habitualment a València, perquè en sóc professor de la Facultat de Teologia.”
Llicenciat en Geografia i Història i en Teologia per la Universitat de St. Tomàs de Roma, “les responsabilitats de govern no m’han deixat temps per doctorar-me.”
Durant un bienni ha estat conseller general de l’ordre i ha fet missa al costat del Papa. “El Sant Pare comença la Quaresma a la nostra església de Santa Sabina, a Roma, un temple del segle v. És una persona molt humana, equilibrada i propera a la gent, tot i la seva timidesa. Té una preparació impressionant, però amb una alta capacitat divulgadora.”
La religió i la fe cristianes, viscudes amb maduresa i adultesa, “tenen una profunda repercussió en la realitat de cada ésser humà. Un altre individu aïllat no pot ajudar, enriquir, enfortir o transcendir el nostre propi coneixement personal com ho fa la nostra mateixa guspira de transcendència. La fe és una afirmació i confirmació d’allò que ens fa humans i valuosos, és la relació i comunicació amb el nostre jo immanent i espiritual. L’home no està sol, sinó acompanyat i nodrit per Déu. La fe amplia i dóna plenitud a l’humà, a un nivell de coneixement i discerniment, d’enfortiment de les nostres febleses. La fe transcendeix els nostres mateixos límits, ens millora i eleva i, amb això, ens fa més veritablement humans.”
La crisi de valors dels nostres dies és un fet preocupant. “La persona religiosa es construeix sobre els valors humans, que són els que avui s’estan perdent. Com més humà ets, més sensible ets al patiment i també a la joia del proïsme. I la manera de ser més humà és estar a prop de Jesucrist.”
Com a docent té una màxima inqüestionable: els valors, les idees, no s’han d’imposar, sinó de proposar. “Jo ensenyo els meus alumnes a tenir esperit crític. Els dic que captin el que els proposo com si fossin esponges, i que després ho processin tot per extreure les seves pròpies idees i actuar en conseqüència. El consumisme, per exemple, és un terreny abonat per posar a prova l’esperit crític. L’ànsia de consum no neix naturalment de nosaltres, ni se suggereix amablement: es provoca amb violència. No és estrany, doncs, que molt poca gent escapi als seus cants de sirena. Davant d’això ens hem de rebel·lar.”
La institució familiar tampoc no passa el seu millor moment. “Ara ens trobem amb fills massa acomodaticis, incapaços d’emprendre el seu propi vol a la vida. S’imposa la filosofia de viure dels pares fins que es pugui viure dels fills. Ens arrisquem a que tota una generació no estigui preparada per assumir compromisos. De fet, el compromís es defuig per sistema, fins i tot en ambients cristians. Hi ha fidels que s’estimen més viure la seva fe sols que no pas participar en un grup eclesial, pel compromís. I no estic parlant de compromís econòmic; només un simple compromís d’assistència els aclapara. La falta de compromís s’evidencia molt clarament en el gran nombre de divorcis i separacions. Hi ha molta immaduresa, molta incapacitat de comprendre els propis sentiments i molts conceptes erronis sobre allò que és una parella. Si la gent comprengués què significa veritablement casar-se, un sagrament com el del matrimoni seria molt més respectat. Recordem que els que més pateixen els efectes d’un matrimoni trencat són els fills. Ho veus molt clar quan les notes escolars de nois i noies brillants cauen en picat. I quan els caps de setmana van amunt i avall de casa del pare a casa de la mare amb una bossa d’esports i havent de conviure amb els nous amics sentimentals dels pares… Tot això afecta molt l’estabilitat psicològica dels joves. L’egoisme i individualisme han fet estralls. En aquesta societat està de moda prescindir dels demés. El tresor més preuat que tenim com a persones és el nostre temps, però preferim dedicar-lo a anar al cinema que no pas a visitar algú que ens estima.”
En aquesta pèrdua de valors, els mitjans de comunicació, i especialment la televisió, tenen força responsabilitat. “Falten programes de televisió per a nens i joves, i teatre de nivell, que posi en escena autors clàssics. I òpera, i sarsuela, i emissions sobre pintura, escultura… En canvi, no tinc res contra els programes esportius, que se’n fan molts, perquè l’esport transmet valors de sacrifici, cooperació i superació molt positius.”
Un altre dels problemes dels nostres temps és que “l’estètica corporal s’ha codificat excessivament, de manera que s’ha convertit en excloent. No és estrany que estigui fent estralls entre molta gent. L’ésser humà té tres dimensions: corporal, psicoafectiva i espiritual. Totes tres han de convergir per ser una persona que actua conseqüentment, una persona equilibrada i integrada. L’autoestima és la confiança en un mateix, la seguretat existencial de la persona. Permet relacionar-se i implica autoconeixement personal i veritable, sense enganyar-se. També significa acceptar la pròpia realitat personal, la pròpia vàlua en relació amb la realitat. L’estètica del cos ajuda l’autoestima, però no és el seu element més significatiu. I molt menys en els temps actuals de banalització de la bellesa, sovint deguda, precisament, a una mancança d’autoestima. Prenguem, per exemple, la cirurgia plàstica, una pràctica que planteja molts dilemes morals. Si hi ha un accidentat o un malalt, se l’ha d’operar i no s’hi pot fer res més; el cirurgià estètic, en canvi, ha de procurar que les persones que es volen intervenir calibrin molt bé el pas que estan fent. Perquè operar-se sempre és arriscat. S’han donat bastants casos de persones que han mort només per estar una mica més guapes. Abans de passar pel quiròfan, la gent hauria d’esgotar primer altres solucions. Si un té sobre pes, més que fer-se una reducció d’estómac, no hauria de provar d’anar a un endocrí i que li faci un règim?”
Cultivar el cos és cultivar l’esperit. “Per estar en equilibri hem de procurar-nos moments per cuidar-nos el cos i per esboirar la ment. Els dominics, després de dinar i sopar, fem una recreació en comú i conversem una mica de tot, de manera distesa. Estar sempre concentrat intel·lectualment o espiritualment tampoc és bo.”
La confessió i la direcció espiritual responen a la necessitat humana de comprendre’s i també d’interactuar. “Diuen que la gent ja no es confessa. Moltes vegades és perquè no troba amb qui. Nosaltres, cada dia, mitja hora abans de cada eucaristia, tenim dos o tres confessors. I no paren, se’ls formen cues. Déu ha creat un cos i un ànima. Descuidar el cos posa en perill la salut. Descuidar l’ànima, ho posa en perill tot.”
