Text del 16/11/2010
En la meva tasca docent intento transmetre la responsabilitat en l’exercici de la professió: els extrems mai no són bons. Per a mi, l’estètica té a veure amb la normalitat física, no amb la perfecció.
A la consulta oferim pròtesis més reals: no són tan blanques i fins i tot hi ha dents no del tot rectes. I el cert és que a la majoria de pacients els acaben agradant més que les dentadures immaculades i perfectes.
Alguns defectes dentals poden esfondrar l’autoestima de qui els té; en casos de complexos greus, pot ser convenient aplicar tractaments més exhaustius per raó d’imatge.
La massificació de la nostra professió no és gens positiva, perquè a la llarga acaba minvant la qualitat assistencial.
El nostre ànim està molt influït per allò que pensem de nosaltres mateixos i de la nostra imatge, i per com creiem que l’aperceben els altres.
Un rostre amb un somriure atractiu és una bona carta de presentació. Tanmateix, aconseguir una dentadura perfecta, deslliurada de petites irregularitats, no hauria d’esdevenir una obsessió. L’odontòleg i professor universitari Pedro Domingo García Juan anteposa la professionalitat de la seva especialitat davant qualsevol intent de banalitzar la salut bucal dels seus pacients. “No sóc partidari de portar a terme tractaments innecessaris. La salut no pot estar mai al servei de la imatge.”
Als alumnes als quals imparteix classes a la Facultat d’Odontologia de la Universitat de Barcelona des del 1997, any en què també es va llicenciar, “els intento transmetre la responsabilitat en l’exercici de la nostra professió. Els extrems mai no són bons. Per a mi, l’estètica té a veure amb la normalitat física, no amb la perfecció.”
Sovint, els presentadors o showmans de la televisió ens tenen acostumats a veure les seves dents rectes i immaculades, “però jo les trobo molt poc naturals. Si tens 70 anys, una dentadura d’actor de pel·lícula implica retoc, artificiositat. A la meva consulta ofereixo als pacients pròtesis més reals: no són tan blanques i fins i tot hi ha dents que no estan del tot rectes, precisament perquè semblin de veritat. I el cert és que a la majoria dels pacients els acaben agradant més que les altres. Però tampoc es tracta de ser dogmàtics: hi ha casos en què cal valorar la conveniència d’aplicar tractaments més exhaustius per raó d’imatge. Perquè alguns defectes dentals poden esfondrar l’autoestima de qui els té. En aquestes situacions, l’odontòleg té un paper cabdal. Quan hi ha complexos greus, per exemple un pacient de dents molt grogues o deformades, pot ser positiu posar-hi remei, ja sigui amb endodòncies, tallats de les dents, extraccions o implants.”
Fa vuit anys que el senyor García Juan va obrir les portes de la Clínica Dental Riureriera a la turística localitat costera de Tossa de Mar. “Solíem estiuejar allà i vam veure que, malgrat haver-hi dos odontòlegs, no s’hi estaven tots els dies. Nosaltres vam optar per anar-nos a viure-hi.”
L’èxit d’aquesta aposta es deu a l’empenta, l’ajut i el suport de la seva dona, l’ortodoncista Isabel Brau i Maire, també professora a la UB, i la col·laboració de la seva germana Puri García Juan, auxiliar i higienista. “Oferim un servei permanent i de proximitat, molt valorat pels usuaris exigents, que abasta des de l’odontopediatria i l’ortodòncia, fins a la cirurgia i l’especialitat de l’odontologia i l’esport. Som a un poble i la nostra consulta és petita. Els pacients no són per a nosaltres cap número, ens agrada tenir un tracte pròxim amb ells, ens coneixen bé i nosaltres també els coneixem. No oferim tractaments d’última generació, en molts casos cars, sinó adequats a les necessitats dels pacients i amb prestacions contrastades.”
Els sobretractaments estan desterrats de la seva pràctica. “L’ètica, per a nosaltres, és imprescindible. Poder-nos anar a dormir amb la consciència tranquil·la cada nit és important. Aconsellem els pacients que sobretot intentin conservar les seves dents. La confiança que ja tenen dipositada en nosaltres fa que sàpiguen que no els venem tractaments innecessaris ni els practiquem cap intervenció que no requereixin. Sovint, amb un tractament d’ortodòncia pots solucionar un problema i no cal fer-hi res més.”
La consulta compta també amb els serveis d’una cirurgiana. “Ve un cop o dos al mes, depèn de la feina que hi hagi. És una professional de confiança i, quan hi ha extraccions més complicades, preferim que les practiqui ella. Nosaltres, com a odontòlegs, també podem fer extraccions, però s’ha de tenir en compte que quan surts de la facultat tendeixes a especialitzar-te, no pots pretendre abastar-ho tot i és millor comptar amb especialistes per a cada branca de la nostra professió.”
El nivell de l’odontologia espanyola i catalana “està per sota del nivell europeu quant a metodologia d’ensenyament, però tanmateix nosaltres hem millorat alguns tractaments que continuen estan presents a altres països europeus. I ho dic perquè ho veig sovint. Estic en una localitat turística i rebo pacients d’altres nacionalitats, com russos, anglesos, francesos o alemanys, per exemple. És aleshores quan me n’adono que els odontòlegs espanyols o catalans res tenim a envejar a altres professionals d’Europa. Val a dir, però, que mentre que al nostre continent ja s’ha posat fre al nombre de nous odontòlegs, a Espanya encara es continuen obrint noves facultats d’odontologia privades i públiques. En aquest sentit, anem enrere. La massificació no és gens positiva, perquè a la llarga acaba minvant la qualitat assistencial.”
En l’actualitat, als joves llicenciats els costa començar a posar en pràctica els coneixements apresos; trobar feina no és una tasca fàcil per a qui vol exercir d’una manera responsable. “En teoria, quan acabes els estudis no hi ha cap impediment legal perquè un nou llicenciat pugui obrir una clínica i començar a treballar. Però a la pràctica, ni sol tenir els mitjans econòmics per fer-ho ni l’experiència per portar-ho a bon terme.”
Tanmateix, tampoc no escassegen les ofertes de feina de “certes corporacions mèdiques que es nodreixen d’aquests alumnes inexperts, tot oferint-los sous molt baixos i horaris molt extensos. Son joves que en cinquè de carrera són capaços de fer obturacions en una hora, però que en aquests centres es veuen obligats a fer-les en 10 minuts. Ni els professionals experts les fem en aquest marge de temps tan curt!”
L’existència d’aquesta petita sortida laboral fa que hi hagi alumnes que es despreocupin per lluitar pel seu futur professional i laboral. “Hi ha qui vol acabar la carrera, tenir el títol i ja està. Però ser un bon odontòleg també implica saber diagnosticar bé i elegir el tractament més adequat. Per això, seria bo que s’afegís un any més d’estudis durant el qual el futur odontòleg pogués exercir la professió amb la presència d’un tutor, similar als residents en els hospitals.”
L’especialitat de l’odontologia i l’esport és actualment la nineta dels ulls del senyor García Juan. “Sempre he estat molt vinculat al bàsquet: n’he estat jugador durant molts anys. Ara estic cursant una formació professional per treure’m el títol d’entrenador. Ho faig per les nits, després de treballar. A Espanya, a diferència d’altres països, mai no s’ha prestat gaire atenció a l’odontologia en l’esport i m’agradaria impulsar-lo. Hi ha estudis europeus que indiquen que un 50% de les urgències dentals tenen a veure amb els traumatismes, sobretot vinculats a la pràctica de l’esport de joves entre 12 i 18 anys. L’impuls de polítiques preventives, com la promoció de protectors bucals, podria ser una solució. No podem oblidar que la pèrdua de dents per traumatismes, a més de ser un problema de salut, afecta l’autoestima, sobretot en els adolescents. El cert és que la ment té un gran poder i, sovint, estem molt influïts per allò que pensem de nosaltres mateixos i de la nostra imatge, i per com creiem que l’aperceben els altres.”
