Text del 2004
Estem a les portes, albirant-lo només, d’un gran canvi terapèutic, fins i tot d’una revolució, i no sé si em donarà temps d’observar, aprendre i gaudir dels seus fruits.
En certa manera podem dir que el ginecòleg Gil-Vernet Huguet porta la medicina a la sang, ja que pertany a una destacada nissaga de metges catalans: “El meu pare, Emili Gil-Vernet, va ser ginecòleg i catedràtic de Ginecologia a la Universitat de Barcelona. El meu oncle, Salvador Gil-Vernet, va especialitzar-se en anatomia, de fet va ser catedràtic en aquesta matèria, i també fou un expert reconegut en l’àmbit de la urologia, quan no existia cap càtedra d’aquesta especialitat, que dirigí l’Escola Professional d’Urologia. El seu fill, Josep Maria Gil-Vernet, va poder fer realitat l’aspiració del pare, i es va convertir en el primer catedràtic d’urologia a Barcelona. Altres Gil-Vernet, com Lluís, Josep Maria, Ignasi, Ferran, Alfredo, Salvador, etc., també s’han decantat pel món de la medicina des de diferents especialitats.”
En aquest sentit, el doctor Gil-Vernet considera que “quan un viu al nucli familiar tan intensament una dedicació com la nostra només hi ha dues opcions possibles: entusiasmar-s’hi i voler-s’hi dedicar o rebutjar-la i decantar-se per una activitat professional completament diferent.”
Tot i aquest contacte familiar, el doctor Gil-Vernet fa èmfasi en el fet que “no podem oblidar que la vocació sempre ha d’estar lligada amb el coneixement, és a dir, no és lògic sentir interès per allò que no coneixem.”
Al doctor Gil-Vernet sí que el va seduir la intensitat amb què es vivia la medicina a la seva família; com molts joves de la seva generació escollí per formar-se la Universitat de Barcelona: “Vaig rebre una formació teòrica exquisida de la mà de professors eminents com el meu oncle, el meu pare, els doctors Piulachs, Casanovas, Soriano, Vilanova i un llarg etcètera. També vaig poder ensinistrar-me en el vessant pràctic gràcies a la plaça d’alumne intern.” Finalment, un cop llicenciat, es va decantar per l’especialització en ginecologia i obstetrícia.
Al llarg dels seus anys d’exercici, aquesta especialitat doble li ha donat moltes satisfaccions, tot i que reconeix que el camp de l’obstetrícia comporta per al professional sacrificis personals: “En aquest àmbit mèdic hem fet un salt de gegant en les tres últimes dècades. Actualment podem controlar no només la salut de la mare, sinó també la del fetus. L’ecografia i les proves bioquímiques permeten determinar l’estat i condicions del fetus precoçment, de manera que som capaços de corregir i tractar algunes patologies quan encara l’infant no ha nascut. D’altra banda, l’existència de proves genètiques permet determinar si el fetus gestat presenta alguna alteració cromosòmica.”
Aquesta detecció té el seu contrapunt en el fet que “en saber-ho, els pares han de decidir si desitgen continuar l’embaràs o interrompre’l. Aquesta és una decisió sempre difícil perquè sigui quina sigui l’opció presa pot tenir conseqüències anímiques per a la mare.”
En aquest sentit, el doctor Gil-Vernet assenyala un altre dels avenços socials aconseguits durant el temps d’exercici professional: “afortunadament, avui dia en el nostre país, quan es practica un avortament, es fa amb garanties sanitàries. He tingut la desgràcia d’haver d’atendre –i de veure morir dones que acudien a urgències per mor de les conseqüències d’un avortament practicat de manera salvatge –amb les varetes d’un paraigües, amb la tija del julivert, etc.”
Encara avui “atenc uns 10 parts mensualment. En referència a les intervencions relacionades amb la incontinència urinària i el sol pèlvic ha estat prioritària la cirurgia laparoscòpica. Aquest trastorn afecta una tercera part de les dones en un o en un altre moment de la seva via i té greus conseqüències socials, personals i psicològiques. Per sort, amb el pas del temps, hem desenvolupat intervencions poc traumàtiques que poden corregir aquesta alteració de forma satisfactòria.”
Un altre dels seus camps d’actuació on s’ha evolucionat de manera espectacular ha estat en el tractament dels càncers, i més encara si ens referim al càncer de mama: “La tasca i especialització dels oncòlegs ha permès millorar l’atenció i teràpia que reben les persones afectades, de manera que ha augmentat força l’esperança de vida. La irrupció dels oncòlegs ha comportat que la direcció de la teràpia es deixi en mans dels especialistes oncològics, d’altra banda, el paper dels ginecòlegs és importantíssim en el diagnòstic precoç i el tractament quirúrgic dels càncers ginecològics. D’altra banda, la prevenció i les revisions periòdiques han permès de reduir considerablement la mortalitat ocasionada per aquestes patologies malignes. En el cas del càncer de mamà, a més a més, hem passat d’haver d’extirpar la mama sencera, a poder extirpar-ne únicament la zona afectada o, com a màxim eradicar el tumor de tal manera que es pugui portar a terme una reconstrucció mamària, la qual cosa té un avantatge estètic i psicològic inqüestionable per a la dona. Cal, però, que el cirurgià que practica la intervenció sigui curós i que mitjançant la seva intervenció faciliti la tasca reconstructiva del plàstic tenint en compte una sèrie de precaucions: no extirpar el munyó, deixar tant teixit mamari com sigui possible, etc.”
Tot en aquesta vida té un límit, fins i tot les mesures preventives. La prevenció és una eina bàsica per millorar i assegurar la salut de la població, però aquesta acció a priori ha de ser sempre beneficiosa i no ha de comportar en si mateixa cap conseqüència negativa per a la salut del pacient. Per aquesta raó, el doctor Gil-Vernet no és partidari de les tècniques preventives anticàncer traumàtiques, és a dir, de la intervenció i extirpació de la mama en cas que hi hagi predisposició hereditària que desenvolupi la malaltia: “és indiscutible la genètica ens predisposa, però cadascú de nosaltres és un ésser humà original i excepcional i s’han de conjugar diversos factors –genètics, de forma de vida, etc.- perquè es desencadeni la formació d’un tumor. Quan sabem que una pacient té antecedents cancerígens a la seva família, cal controlar-la atentament i periòdicament, però mai no hem d’alarmar-la sense un veritable motiu i mai no hem d’actuar de forma traumàtica sense una causa mèdica justificada.”.
El doctor Gil-Vernet és un dels professionals que està convençut que la cirurgia ginecològica viurà una evolució espectacular en els propers anys gràcies a l’aplicació dels avenços genètics i de laboratori: “La introducció, per exemple, de teixits artificials i la cirurgia mínimament invasiva permeten poder intervenir de manera menys traumàtica i accelerar i millorar la recuperació de les pacients.”
Com a professional profundament humà i proper reconeix que “em sabria greu no poder ser testimoni de la multitud d’estris i tècniques noves que es posaran en pràctica en un futur no molt llunyà. Estem a les portes, albirant-lo només, d’un gran canvi terapèutic, fins i tot d’una revolució, i no sé si em donarà temps d’observar, aprendre i gaudir dels seus fruits, que de segur seran espectaculars.”
De fet, el progrés científic de la medicina durant el segle XX “ha permès no només allargar la vida de les persones, sinó brindar-los una bona qualitat de vida durant més temps.”
És per això que les dones han pogut endarrerir actes vitals com la maternitat o que puguin experimentar etapes noves com la de la menopausa: “En el moment present, ningú no s’atreveix a dir que una persona de 60 anys sigui vella; no obstant això, fa 45 anys les dones de més de 50 anys eren considerades com ancianes venerables.”
