Entrevistat el 22-10-2013 per Sr. Font

Una Unió Europea que no prioritzi els interessos de França i Alemanya, els dos grans Estats promotors; uns governants que treballin i pensin a llarg termini; una Administració que compleixi les seves pròpies lleis i que eviti finançar-se amb els seus proveïdors, i una bona solució per al contenciós Catalunya-Espanya serien el marc ideal per a aquest economista i director general de la plataforma de compres líder en el sector farmacèutic espanyol.

Economista amb experiència executiva

Malgrat que la meva vocació frustrada fou l’odontologia, el 1996 em vaig llicenciar en Ciències Econòmiques per la UB. La meva primera feina va ser al departament de comptabilitat d’una empresa del grup Carrefour. Després, durant tres anys vaig ser director financer en una fàbrica de productes plàstics a Saragossa, fins que l’any 2001 em vaig traslladar a Girona per integrar-me a XarxaFarma; aquesta empresa havia estat creada el gener del 2000 per quinze professionals del sector farmacèutic i buscava el personal adient per organitzar-se, estructurar-se i créixer. Al llarg dels darrers dotze anys, la companyia s’ha expandit a tots els nivells: facturació, recursos humans (avui som 29 persones) i també en serveis als nostres clients; i tot aquest desenvolupament l’hem intentat dur a terme en un ambient humà de màxima cordialitat.

El grup més gran d’Espanya en l’àmbit de l’agrupació independent farmacèutica

El primer repte que se’ns va plantejar a XarxaFarma va ser encaixar en un sector tan atomitzat i amb una distribució i una indústria tan potents com les del nostre àmbit sanitari. Amb aquest repte vam crear tres serveis bàsics: el primer, una plataforma que permet adquirir productes a un preu més econòmic, i que en l’actualitat es concreta en un magatzem de més de 2.000 m² i una oferta de 7.500 referències de parafarmàcia, incloent-hi medicaments sense recepta; el segon, una targeta de fidelització orientada al consumidor final que avui ja compta amb 175.000 usuaris; i el tercer, una revista bimestral de 36 pàgines amb continguts sobre temes de salut. Amb aquesta oferta de serveis hem aconseguit diferenciar-nos de la competència i convertir-nos en el grup més gran a l’Estat espanyol dins l’àmbit de l’agrupació independent farmacèutica.

A la recerca de l’altre gran mercat de l’Estat: Madrid

A Espanya hi ha dos mercats farmacèutics molt potents: l’àrea mediterrània i Madrid. Amb XarxaFarma cobrim Catalunya i les Illes Balears, i per tal de captar farmàcies de la resta del territori de l’Estat hem creat una nova marca: NeoxFarma. Malgrat que a Madrid, en principi, no hem de fer front a una gran competència, de moment només hi tenim una agent comercial, i confiem que, de mica en mica, podrem trencar la dinàmica dels farmacèutics de no agrupar-se, que a Madrid és fins i tot més acusada que a Catalunya.

Disposem d’una logística eficient i veloç gràcies als partners distribuïdors

Els nostres partners distribuïdors s’encarreguen del 95% de la logística, i d’aquesta manera podem garantir que els farmacèutics que treballen amb XarxaFarma rebin les seves comandes en un lapse de temps de només tres hores. Gràcies a aquest efectiu sistema de distribució hem aconseguit que els farmacèutics s’interessin pels nostres productes, els nostres preus i la nostra eficiència. Abans, en canvi, quan treballàvem amb transportistes tradicionals, no arribaven a la farmàcia les comandes abans d’entre 24 i 48 hores a partir que aquestes es feien.

Un model de negoci basat en l’agrupament i la col·laboració

Els farmacèutics són uns grans professionals de la salut, però a vegades, en situacions empresarials complicades, no sempre són capaços de sortir-se’n a nivell individual; aquesta circumstància implica que part del nostre treball consisteixi a ajudar-los i a fer-los entendre els beneficis que representa formar part d’un col·lectiu com el nostre.

Sobre la inexcusable morositat de l’Administració

Estic convençut que les empreses que es troben en dificultats per mantenir-se en el mercat s’esforcen per dur a terme totes les estratègies que tenen a l’abast, començant per ajustar costos. De vegades, però, hi ha aspectes que escapen del control de l’empresari, com passa quan una companyia té l’Administració com a client principal. En realitat, es donen molts casos d’empreses que es troben en situacions crítiques perquè l’Administració demora de manera molt excessiva els pagaments. En el sector farmacèutic, a hores d’ara ja s’acumulen quatre mesos d’impagament, i aquest fet, en alguns casos, obliga els farmacèutics a comprometre el seu patrimoni personal i a negociar pòlisses amb els bancs per poder fer front a les seves despeses.

Riscos d’actuar a curt termini políticament

Amb unes xifres d’atur com les que actualment ens trobem al nostre país, poca gent posa en dubte que aquest és un problema greu i que cal prendre mesures per solucionar-ho; ara bé, des de l’Administració no s’ofereix cap tipus d’incentiu a les empreses per tal que incrementin les seves plantilles. Si es reduïssin les aportacions tant d’IRPF com de la Seguretat Social de les noves contractacions, la taxa d’atur minvaria significativament. Davant d’aquest immobilisme per part de l’Administració, es diria que els nostres governants no tenen gaire interès a veure-hi més enllà del curt termini i de la recaptació immediata, i aquesta manca de visió és, si més no en part, responsable de les preocupants taxes d’atur d’avui en dia.

L’allunyament de la classe política dels interessos de la ciutadania

Si una cosa ha posat de manifest la conjuntura de crisi que viu Espanya des de fa aproximadament un lustre és que la nostra classe política sembla equidistant de les necessitats de la ciutadana, i es mou sobretot per interessos propis.

Economia submergida i pau social

No crec que el Govern mostri una veritable determinació per combatre l’economia submergida. Si fos així, podria, per exemple, aplicar mesures que incentivéssim la pràctica legal de la facturació, com donar algun tipus de retorn en la declaració de renda dels contribuents que la facin. A més, si amb tants milions d’aturats encara hi ha certa calma o pau social als carrers, no és difícil deduir que gran part d’aquestes persones treballen a l’economia submergida.

Dins la UE, els països del sud tenen molt poc marge de decisió i de maniobra

La Unió Europea és un projecte il·lusionant i brillant, sobretot per als països que la van promoure; hem de tenir en compte que, en el cas d’Espanya, ens hi vam afegir perquè vam ser convidats, però que mai no hi hem tingut poder de decisió real. Al meu parer, les dues velocitats que s’estan consolidant en el si de la Unió Europea són una realitat preocupant: fins a un determinat moment, els països del sud vam rebre diners dels països del nord, de vegades sense tenir gaire clar quins interessos hi havia en joc, i ara els països del nord reclamen comptes per allò que van invertir, i tenen la potestat d’intervenir en els governs dels països del sud quan ho consideren oportú. Crec que no es van aprofitar degudament els diners d’Europa per arribar als nivells d’eficiència i productivitat dels països capdavanters, i ara tornem a estar a la cua. Així doncs, ens hauríem d’emmirallar més amb països com Alemanya i França, i menys en països del sud d’Europa.

En contra del rescat de la banca i de la creació d’un banc dolent

No sóc gens partidari de rescatar una empresa privada amb diners públics, i encara menys de rescatar tot un sector privat, com s’ha fet amb la banca. En un mercat de lliure competència, les empreses que treballen bé perduren, i les que treballen malament desapareixen, com ha passat amb la banca relacionada amb les subprimes als Estats Units sense que s’hagi donat cap efecte de contagi i sense que s’hagi produït cap cataclisme. De la mateixa manera, la creació d’un banc dolent no em sembla encertada perquè l’acabarem pagant entre tots els ciutadans, quan el que hauria estat just fóra que haguessin assumit les pèrdues els bancs i les caixes que hi estaven implicats.

Tot i que mesclar política i negocis és un error, no sempre és tan fàcil mantenir-los separats

Els empresaris sempre tractem que les decisions que prenem en la gestió dels nostres negocis no es vegin influïdes per les implicacions afectives de molts plantejaments polítics; diguem que, des d’un punt de vista empresarial, mesclar política i negocis és un error. Per aquest motiu, quan hi ha un conflicte polític, les empreses sempre són les darreres a posicionar-se. En aquesta línia, i pel que fa a la qüestió del procés sobiranista català, un empresari pot estar, afectivament parlant, a favor de la independència, però, si el 70% de la facturació de la seva empresa procedeix del mercat espanyol, tindrà una situació molt complicada; potser podria renunciar com a empresari al 5%, però no al 70%. És evident, per tant, que, en relació amb el procés sobiranista, no tots els empresaris catalans ho tindran tan fàcil a l’hora de prendre decisions.

Partidari del dret a decidir

Com a empresari, existeixen moltes incerteses pel que fa a una possible Catalunya independent que no em permeten posicionar-me en el moment actual. Ara bé, com a ciutadà, sóc partidari del dret a decidir. D’altra banda, també considero que les tensions entre Espanya i Catalunya s’haurien de resoldre seguint l’exemple ja existent del que s’ha fet amb Euskadi: una hisenda pròpia seria el mínim que s’hauria de pactar amb el Govern de Madrid. Tanmateix, una cosa és que Madrid pugui renunciar al 5% del PIB espanyol que representa el País Basc i una altra, molt diferent, és que renunciï al 20% del PIB que representa Catalunya.