Text del 13-07-10
DiR nasqué per facilitar a la majoria de la població l’accés a la pràctica esportiva sota supervisió de professionals preparats i il·lusionats, amb l’assistència de les últimes tendències en disciplines esportives i amb la millor maquinària biomecànica.
A més d’una millora estètica, les evidències científiques confirmen que l’exercici físic comporta una major autoestima, menys quadres depressius, més capacitat d’empenta i menor envelliment neuronal entre altres.
Una quarta part dels usuaris tenen problemes d’autoestima que els porten a voler transformar el seu físic. Un sector important ha decidit fer exercici arran d’un problema de salut comú. Hi ha qui senzillament gaudeix de l’esport; i després d’altres s’hi adrecen puntualment per tractar lesions.
Per obtenir benestar físic i emocional, cal que l’activitat esportiva es combini amb una alimentació sana, equilibrada i variada.
La coneguda –i reconeguda– cadena barcelonina d’establiments DiR, lligats al benestar i la salut, ha contribuït des de la seva fundació, l’any 1979, al desenvolupament físic i mental dels catalans. El seu naixement, expansió, consolidació i reconeixement són fruit de la filosofia i l’intens treball del seu creador, Ramon Canela i Piqué, que tingué un somni i el pogué materialitzar. “El primer DiR va néixer perquè al meu barri, Guinardó/Camp de l’Arpa, no hi havia cap equipament on fos possible practicar l’esport individualment; per això em vaig proposar posar a l’abast de tothom unes instal·lacions dignes.”
Els problemes, malgrat la seva lloable voluntat, sorgiren de seguida. “Es produí un conflicte urbanístic, superat finalment el 1985 amb una sentència del Tribunal Suprem, que féu perillar la continuïtat d’aquest primer establiment i que condicionà la inauguració l’any 1983 del segon, però que, finalment, ens permeté garantir la perdurabilitat i viabilitat del nostre projecte.”
El propòsit dels gimnasos DiR ha estat “facilitar a la majoria de la població l’accés a la pràctica de l’esport sota supervisió de professionals preparats, il·lusionats i amb empenta, amb l’assistència de les últimes tendències en disciplines esportives i amb la millor maquinària i els millors avenços tecnològics. Fins llavors, l’accés a aquesta mena d’entitats o clubs era restringit i elitista, ja que prèviament s’havia d’abonar una matrícula molt costosa. De fet, un dels meus grans objectius ha estat que a DiR tingués cabuda i s’hi sentís bé un públic molt heterogeni.”
Al final dels anys 80 es decidí “engegar nou centres alhora; fou una decisió propiciada per la imminent arribada del model anglès de gimnasos. Avaluant els riscos, vaig optar per apropar la nostra concepció al màxim nombre de persones possible. A priori no era gens fàcil econòmicament, i he d’agrair la implicació dels més de 2.800 clients nostres, que n’esdevingueren socis. També l’ICF em donà el seu suport. Tampoc fou senzill consolidar el funcionament de tots aquests centres, perquè l’aposta per l’excel·lència requereix un personal format i motivat, no gaire abundant.”
Avui hi ha 15 instal·lacions a Barcelona i una a Sant Cugat del Vallès. “Properament, s’iniciarà la construcció de dos més. Aquesta expansió respon a les exigències comercials del sector: els usuaris desitgen que les instal·lacions es trobin prop del seu domicili o de la seva feina.”
El model de funcionament dels centres DiR té una idiosincràsia pròpia. “Els nostres clients poden exercitar-se mitjançant les classes col·lectives dirigides per professionals, molts d’ells llicenciats en INEF; igualment, poden disposar d’un entrenador personal, una opció que s’ha introduït i ha augmentat exponencialment en els últims tres anys, sens dubte per l’atenció personalitzada, l’increment del rendiment físic que comporta i la possibilitat d’acoblar les classes als horaris personals. Actualment, els nostres preparadors realitzen unes 12.000 hores mensuals d’activitats dirigides i més de 10.000 d’entrenament personal; també hem introduït, a hores que no hi ha tècnic en les sales, classes virtuals. La tercera opció és acudir a la sala de màquines, on un monitor resol els dubtes i ajuda a desenvolupar els exercicis.”
Val a dir que “exercitar-se a la sala de màquines no resulta en principi una activitat lúdica; per això, cal facilitar i incentivar els usuaris perquè ho facin, la qual cosa s’aconsegueix proporcionant-los màquines biomecàniques d’última generació, amb els avenços i els serveis més moderns, com ara els televisors, amb accés a 15 cadenes de televisió satèl·lit, instal·lats en tots els aparells cardiovasculars perquè els usuaris es puguin informar o entretenir mentre fan esport. Satisfer aquest principi té un elevat cost econòmic, però el diner mai no han estat la meva prioritat, perquè he tingut la sort d’haver-ne disposat sempre prou per a les meves necessitats personals; per això el considero un mitjà, no pas una finalitat. Quan vaig crear DiR, estava convençut que podia millorar la qualitat de vida de les persones, perquè això és el que permet la pràctica regular i ben supervisada d’esport: una millora en la salut, primer física i, seguidament, psicològica i anímica, ja que l’exercici segrega endorfines, les anomenades hormones de la felicitat. Per això vaig engegar aquest projecte i per això ha estat inevitable que creixés, més per una necessitat de conservació del model que no pas pel desig intrínsec d’expandir-nos, i per això hi continuaré al capdavant. Però, per aquesta mateixa raó, no tindria cap mena de sentit que els centres DiR s’estenguessin per tot el país, perquè ni tan sols hi hauria prou professionals per gestionar-los.”
La tipologia dels socis de DiR és molt variada. “Una quarta part dels usuaris tenen problemes d’autoestima o acceptació personal que els porten a voler transformar el seu físic per millorar la imatge. També un sector important ha decidit fer esport arran d’un problema de salut comú, com desviacions a la columna vertebral i altres. Hi ha qui senzillament gaudeix de l’esport; i després d’altres s’hi adrecen puntualment per tractar lesions.”
El sacrifici inicial que comporta la pràctica esportiva obté ràpidament recompensa. “Els estudis confirmen que els practicants d’esport demanen un 15% menys els serveis mèdics; per afegitó, a més de les millores estètiques que es produeixen en el nostre exterior, les evidències científiques confirmen que l’exercici físic comporta una major autoestima, menys quadres depressius, més capacitat d’empenta i menor envelliment neuronal, entre d’altres beneficis.”
El pas següent que es vol engegar des dels centres DiR “és estendre la preocupació per la cura del cos a l’alimentació. Per obtenir el benestar físic i l’equilibri emocional que perseguim, cal que l’activitat esportiva es combini amb una alimentació sana, equilibrada i variada. S’ha de potenciar la ingestió de fruites, verdures i llegums i minimitzar la de carns, sobretot les roges. Igualment, cal que els aliments que consumim siguin de temporada i que no continguin ni additius ni conservants ni colorants. Hem de variar els nostres hàbits culturals i alimentaris, ser disciplinats i portar una dieta condicionada cinc dels set dies de la setmana per aconseguir un cos sa i una ment equilibrada.”
Per estendre aquesta preocupació, ara “a DiR treballen 21 dietistes, però n’hi haurà molts més en el futur perquè pensem que és una figura tan important com la del preparador físic.”
La compromesa tasca empresarial del senyor Canela ha estat premiada diverses vegades; entre les distincions rebudes, cal destacar el Premi IHRSA 2006, que guardonà “el fet que més d’un 5% de la població de Barcelona fos client de DiR” o el Premi a l’Emprenedor de l’any 2002, donat per l’IESE i ERN&YOUNG, a més de la seva posició des del 2002 com a membre del ple de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, així com les vicepresidències de les Fundacions DiR i F.C. Barcelona.
