Texto del 2002
L’entrada de l’Institut d’Estudis de la Seguretat (IDES) al món fundacional l’any 1998 respon al desig d’un grup d’enginyers de posar a l’abast del seu propi col·lectiu i de tota la societat el coneixement de la seguretat: “Ho fem des dels col·legis d’enginyers tècnics i enginyers industrials, els quals comencen a orientar els seus esforços per donar servei a la societat civil, a comunicar-nos-hi millor amb un discurs de qualitat que li aporti un valor afegit, i en l’àmbit de la seguretat trobem el punt de partida”, explica Antonio Carrillo, president de l’IDES.
No havia de ser gens fàcil una aventura d’aquesta envergadura, però era indispensable respondre a una necessitat que el seu àmbit concret i tot l’entorn social reclamaven. “Hem centrat els nostres objectius en l’estudi i, sobretot, la promoció i el coneixement de la seguretat. Ens basem en la reflexió, l’anàlisi i la recerca del risc en diferents vessants. Una de les activitats que fem és organitzar anualment un fòrum que se centra en un àmbit del risc de manera monogràfica”, explica el president. L’Observatori del Risc representa una de les labors més significatives de l’IDES, instaurat per observar, mesurar, analitzar i prospectar tota una sèrie de riscos inclosos, presents en el desenvolupament d’un país industrial com és Catalunya. Segons Antonio Carrillo, “el fet d’analitzar aquests riscos i emetre un informe anual ens permet comptar amb uns indicadors que descriuen periòdicament l’estat de salut de Catalunya respecte al risc i la seguretat.”
Clara Solà, directora de la Fundació, assumeix la responsabilitat de fer participar les institucions fundadores (Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya i Midat Mútua) de les seves activitats, decisions i actuacions: “Resulta complicat mantenir-los assabentats de l’activitat de l’IDES, ja que la quantitat d’informació que els arriba és enorme.”
Antonio Carrillo afegeix: “Els nostres col·lectius estan patint una crisi de creixement significativa. Els resulta difícil de gestionar i transformar en coneixement útil i aplicable l’allau de dades que reben; però quan l’enginyer observa de debò la situació, llavors reconeix que la tasca de l’IDES és necessària i que val la pena que la liderin els enginyers. Cal que algú analitzi i parli decididament sobre la seguretat i el risc.”
Val a dir que, tot i que en el seu moment es va intentar integrar al Patronat persones de diversa procedència professional, els qui el composen actualment són bàsicament enginyers, clarifica la directora: “La Fundació no es va crear per centrar-se només en els aspectes tècnics de la seguretat, sinó per obrir-se a qüestions socials, que afecten a tothom.”
És imprescindible fer col·laborar i participar professionals d’altres ciències, com ara psicòlegs: “És important abordar la seguretat des de dues perspectives diferents: una més tècnica i científica, i una altra capaç de copsar la reacció que es produeix a la societat. La percepció de risc esdevé un dels factors prioritaris a l’hora de gestionar la seguretat”, al·lega Clara Solà.
La societat de la informació, del coneixement, ha rellevat la industrial. L’IDES ha volgut recollir en el si de la seva activitat la transformació social consegüent: “Volem transmetre a la gent, amb un llenguatge comprensible, els fets i els resultats d’aquests canvis tan importants. Caldria crear i potenciar una cultura de la seguretat, divulgar en la nostra societat el coneixement dels riscos derivats del seu desenvolupament.”
En un país mediterrani com Catalunya, impera un tarannà contestatari; actuem més aviat per la imposició de normatives i no pas pel convenciment de complir-les. La formació, però, juga un paper decisiu i ambdós portaveus de l’IDES insisteixen en la seva importància: “Els professors haurien d’ensenyar als futurs professionals a integrar uns comportaments ètics i segurs. És un repte a llarg termini que des de les administracions fins a les universitats encara s’ha d’assolir.”
Així mateix, l’IDES realitza anàlisis comparatives entre Catalunya, Espanya i altres països europeus. Segons Clara Solà: “Un dels objectius de l’Observatori del Risc és fer la foto de Catalunya cada any. Es tracta d’estudiar les nostres flaqueses i el nostre avanç. Per exemple, pel que fa al risc viari i al laboral fallem estrepitosament; en canvi, quant als riscos sanitaris, els catalans gaudim d’una prolongada esperança de vida i d’una bona salut. També tractem el risc de ruptura social, que es fixa en la problemàtica de les desigualtats socials ocasionades per la pèrdua de poder adquisitiu, i en la nova realitat social de la immigració. Tot això ho analitzem i oferim dades que serveixen per valorar casa nostra respecte de la resta de l’Estat i d’altres països similars de la UE.”
Un equip modest de tres persones porta endavant una labor intensa compaginada amb la col·laboració d’experts de diferents àmbits per fer realitat els projectes. La fundació IDES és jove, però el seu ventall de propòsits és ric i encoratjador: “El primer informe de l’Observatori del Risc de l’any 2001 va tenir un ressò mediàtic considerable. Amb l’informe a la mà, hi ha un abans i un després”, precisa el president. Tot i que, Clara Solà reconeix que el recolzament rebut per part de l’Administració és encara tímid: “Tot i que hem rebut suport, és cert que tenen una actitud força prudent a l’hora de comprometre’s amb ajuts econòmics amb iniciatives com la nostra.”
Si volem realment una societat segura per a tothom, cal tenir un canvi d’actitud i de comportament. Hi ha formes preventives i formes reactives d’afrontar el risc. La Fundació lluita per un entorn social preventiu, cada cop més conscient, des dels ens públics fins als ciutadans: “Hi ha latent a les noves normatives una intenció preventiva força significativa. Tot i així, el sistema no està preparat. La prevenció forma part d’un caràcter proactiu, però no pot existir si prèviament no hi ha una cultura de seguretat real i generalitzada.” Cal mantenir la mateixa il·lusió dels inicis, perquè els enginyers de la cultura de la seguretat reunits en aquesta realitat fundacional tracin per a la societat un camí lliure de riscos innecessaris.
oblidar el que ha significat tenir al seu costat la resta dels germans Bonet: Jordi, Mariona i Narcís. Tota una família d’artistes: Jordi, arquitecte; Mariona, violinista, i Narcís, el més jove de tots, músic. Sens dubte, la història d’aquesta nissaga catalana està molt estretament vinculada a la del barceloní temple de la Sagrada Família, “uns vincles que va iniciar el pare, col·laborador d’Antoni Gaudí.” Uns anys després el seu fill, Jordi Bonet, el més gran dels germans Bonet, en seria l’arquitecte director.
Més tard, Lluís s’hi incorporaria com a rector: “Quan vaig passar a formar part de la parròquia, els meus coneixements de la Sagrada Família ja eren molts, gràcies al meu pare. Treballar-hi és un gran plaer. M’entusiasma acompanyar la gent perquè puguin conèixer allò que jo conec.”
I és que, per a aquest català, “les pedres vives del temple no són altra cosa que els fidels, tota la gent que col·labora amb mi. Tinc una bona colla de companys de camí.” Francesc corrobora el punt de vista del seu germà i el reformula de la següent manera: “L’Església és la combinació de la matèria i l’esperit.”
De tots els moments que ha viscut entre les parets d’aquest símbol de Catalunya, n’hi ha un que mossèn Lluís recorda amb especial afecte: “La missa concelebrada el 2000, amb motiu de l’acabament de l’any sant, amb la presència de l’Arquebisbe.” Li plau repetir que “voldria que el visitant del temple es convertís en pelegrí de la Sagrada Família. No voldria que aquest temple fos únicament un monument d’interès turístic. Vull que sigui el lloc de la fe en Jesucrist.”
La gènesi de l’entitat que protagonitza aquesta pàgina ens trasllada una generació enrere: “Els nostres oncles, Ferran Armengol i Tubau i Carme Mir, com que no tenien fills, van distribuir tot el patrimoni entre els nebots.”
És gràcies a la seva generositat que va néixer l’entitat que ens ocupa, i d’aquí que els nostres protagonistes la bategessin amb aquest nom. La idea de crear-la va sorgir del magí de mossèn Lluís, “resultat de la seva inquietud per la formació dins l’esperit cristià i l’obra educadora desenvolupada a través de les escoles parroquials.”
Francesc, llicenciat en dret i professional de les assegurances, no va trigar gens ni mica a “canalitzar” aquest projecte: “Em va semblar que generar una fundació era la millor manera de donar continuïtat a la iniciativa del meu germà. Ara bé, tota la faceta jurídica de la Fundació la vam posar en mans del lletrat Francesc Serra, un dels meus companys de promoció.”
No van ser uns inicis fàcils. Corria l’any 1974 quan mossèn Lluís va ser destinat a la parròquia de Terrassa, al barri de Can Anglada: “El que em vaig trobar allà va ser una escola parroquial, amb els problemes que implica el fet que estigués ubicada en una zona obrera.”
Juntament amb altres homes i dones d’esperit altruista, el nostre protagonista va haver d’esmerçar tots els seus esforços per millorar les condicions del centre: “Com que havia escollit el camí del despreniment, no volia quedar-me amb tot el llegat que em corresponia dels oncles, de manera que en part el vaig destinar a aquests fins.”
En una època en què Catalunya encara no disposava del seu propi govern, aquest rector va haver de fer “múltiples visites a la capital espanyola, a fi de recaptar algun ajut del Ministeri d’Educació.” Mossèn Lluís va restar 20 anys treballant per a la parròquia terrassenca que li va inspirar la idea de crear l’entitat.
Aquesta va ser la primera llavor de la Fundació. Per tal que aquesta fita no restés un fet aïllat, van contactar amb la Fundació de les Escoles Parroquials del bisbat de Barcelona. No oblidem que aquesta mena de centres d’ensenyament privat “tenen una gran tradició a la capital catalana. Van sorgir aproximadament l’any 1918, per tal de pal·liar les deficiències que aleshores patia el món educatiu. Afortunadament, avui dia, en canvi, les escoles públiques imparteixen una formació excel·lent.”
La contribució de l’entitat al món de l’educació és notable: “Independentment de la matèria impartida, sempre hi ha un contingut ètic.” Tots dos germans són sens dubte uns apassionats de l’ensenyament. Val a dir, només a tall d’exemple, que Francesc Bonet va ser un dels creadors del “Centre de Formació dels Mitjancers d’Assegurances. De fet, al llarg d’una bona pila d’anys, n’he estat el president.” L’experiència dels Bonet i Armengol en les activitats altruistes és, doncs, considerablement àmplia, i encara pensen que queden moltes coses per fer.
La finalitat de la fundació Armengol-Mir és, en poques paraules, “l’ajuda a l’educació cristiana a través de les escoles parroquials.” Són també els patrocinadors del “premi Ferran Armengol i Tubau sobre assegurances, un guardó que es va començar a concedir fa ja 25 anys. L’entitat que convoca aquest concurs és la Societat Catalana d’Economia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva finalitat és promocionar els estudis sobre l’assegurança en tots els aspectes: històric, jurídic, matemàtic, financer…”
Reconeixen que les aportacions que poden fer a la societat catalana no són nombroses: “El capital de què disposem és molt reduït. Hem tirat endavant gràcies a l’herència dels oncles i d’altres benefactors. Ara bé, mai no sabem del cert el pressupost de què disposarem cada any.”
Evidentment, la seva no és una tasca senzilla, i seria impossible dur-la a terme sense el tarannà lluitador que caracteritza els germans Bonet, un tarannà que, sens dubte, porten a la sang.
