Sr. Carrillo Orozco et alia
Sr. Carrillo Orozco et alia
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. ANTONIO CARRILLO OROZCO, SRA. CLARA SOLÀ

SEGURETAT FUNDACIÓ PRIVADA

Texto del 2002

L’entrada de l’Institut d’Estu­dis de la Seguretat (IDES) al món fundacional l’any 1998 respon al desig d’un grup d’en­ginyers de posar a l’abast del seu propi col·lectiu i de tota la societat el coneixe­ment de la seguretat: “Ho fem des dels col·legis d’engi­nyers tècnics i enginyers in­dus­trials, els quals co­men­cen a orientar els seus es­for­ços per donar servei a la so­cie­­­tat civil, a comu­nic­ar-nos-hi millor amb un dis­curs de qua­litat que li apor­ti un va­lor afegit, i en l’àmbit de la seguretat trobem el punt de parti­da”, explica Antonio Carrillo, president de l’IDES.

No havia de ser gens fàcil una aventura d’aquesta envergadura, però era indispensable res­pondre a una necessitat que el seu àmbit concret i tot l’entorn social reclamaven. “Hem centrat els nostres objectius en l’estudi i, sobre­tot, la promoció i el coneixement de la seguretat. Ens basem en la reflexió, l’anàlisi i la recerca del risc en diferents vessants. Una de les activitats que fem és organitzar anualment un fòrum que se cen­tra en un àmbit del risc de manera monogràfica”, explica el president. L’Observatori del Risc repre­senta una de les labors més significatives de l’IDES, instaurat per observar, mesurar, analitzar i prospectar tota una sèrie de riscos inclosos, presents en el desen­volu­pament d’un país industrial com és Catalunya. Segons Antonio Carrillo, “el fet d’analitzar aquests riscos i emetre un informe anual ens permet comptar amb uns indicadors que descriuen periòdicament l’estat de salut de Catalunya respecte al risc i la seguretat.”

Clara Solà, directora de la Fundació, assumeix la responsabilitat de fer participar les institucions fundadores (Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona, Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya i Midat Mútua) de les seves activitats, decisions i actuacions: “Resulta complicat man­tenir-los assabentats de l’ac­ti­vitat de l’IDES, ja que la quantitat d’in­formació que els arriba és enorme.”

Antonio Carrillo afe­geix: “Els nostres col·lectius estan pa­tint una crisi de creixement signi­fi­cativa. Els re­sulta difícil de gesti­onar i transformar en coneixement útil i aplicable l’allau de dades que reben; però quan l’enginyer obser­va de debò la si­tuació, llavors reconeix que la tasca de l’IDES és ne­cessària i que val la pena que la liderin els enginyers. Cal que algú analitzi i parli deci­di­da­ment sobre la seguretat i el risc.”

Val a dir que, tot i que en el seu mo­ment es va intentar integrar al Patronat persones de diversa procedència pro­fes­sional, els qui el composen actualment són bàsicament enginyers, clarifica la directora: “La Fundació no es va crear per centrar-se només en els aspectes tècnics de la seguretat, sinó per obrir-se a qüestions socials, que afecten a tothom.”

És imprescindible fer col·laborar i parti­ci­par professionals d’altres ciències, com ara psicòlegs: “És important abor­dar la seguretat des de dues perspectives diferents: una més tèc­nica i científica, i una altra capaç de copsar la reacció que es pro­dueix a la societat. La percepció de risc esdevé un dels factors prio­ritaris a l’hora de gestionar la seguretat”, al·lega Clara Solà.

La societat de la informació, del coneixement, ha rellevat la industrial. L’IDES ha volgut recollir en el si de la seva activitat la transformació social consegüent: “Volem transmetre a la gent, amb un llenguat­ge comprensible, els fets i els resultats d’aquests canvis tan impor­tants. Caldria crear i potenciar una cultura de la seguretat, divulgar en la nostra societat el coneixement dels riscos derivats del seu desen­vo­lupament.”

En un país mediterrani com Catalunya, impera un tarannà contestatari; actuem més aviat per la imposició de normatives i no pas pel convenciment de complir-les. La formació, però, juga un paper deci­siu i ambdós portaveus de l’IDES insisteixen en la seva impor­tància: “Els professors haurien d’ensenyar als futurs professionals a integrar uns comportaments ètics i segurs. És un repte a llarg termini que des de les administracions fins a les universitats encara s’ha d’assolir.”

Així mateix, l’IDES realitza anàlisis comparatives entre Catalunya, Espanya i altres països europeus. Segons Clara Solà: “Un dels objectius de l’Ob­servatori del Risc és fer la foto de Catalunya cada any. Es tracta d’estu­­diar les nostres flaqueses i el nostre avanç. Per exemple, pel que fa al risc viari i al laboral fallem estrepitosament; en canvi, quant als riscos sanitaris, els catalans gaudim d’una prolongada esperan­ça de vida i d’una bona salut. També tractem el risc de ruptura social, que es fixa en la problemàtica de les desigualtats socials ocasi­onades per la pèr­dua de poder adquisitiu, i en la nova realitat social de la immigració. Tot això ho analitzem i oferim dades que ser­vei­xen per valorar casa nostra respecte de la resta de l’Estat i d’altres països similars de la UE.”

Un equip modest de tres persones porta endavant una labor intensa compaginada amb la col·laboració d’experts de diferents àmbits per fer realitat els projectes. La fundació IDES és jove, però el seu ventall de propòsits és ric i encoratjador: “El primer informe de l’Observatori del Risc de l’any 2001 va tenir un ressò mediàtic considerable. Amb l’i­nforme a la mà, hi ha un abans i un després”, precisa el president. Tot i que, Clara Solà reconeix que el recolzament rebut per part de l’Admi­nis­tració és encara tímid: “Tot i que hem rebut suport, és cert que tenen una actitud força prudent a l’hora de comprometre’s amb ajuts eco­nòmics amb iniciatives com la nostra.”

Si volem realment una societat segura per a tothom, cal tenir un canvi d’actitud i de comportament. Hi ha formes preventives i formes reactives d’afrontar el risc. La Fundació lluita per un entorn social preventiu, cada cop més conscient, des dels ens públics fins als ciutadans: “Hi ha latent a les noves normatives una intenció preventiva força significativa. Tot i així, el sistema no està preparat. La prevenció forma part d’un caràcter pro­actiu, però no pot existir si prèviament no hi ha una cul­tura de segu­re­tat real i generalitzada.” Cal mantenir la mateixa il·lusió dels inicis, perquè els enginyers de la cultura de la seguretat reunits en aquesta realitat funda­cional tracin per a la societat un camí lliure de riscos innecessaris.

 obli­dar el que ha sig­ni­ficat tenir al seu cos­tat la res­ta dels germans Bonet: Jordi, Mariona i Narcís. Tota una fa­mí­lia d’artistes: Jordi, ar­qui­­te­cte; Mariona, vio­­li­nis­ta, i Narcís, el més jove de tots, músic. Sens dubte, la història d’aquesta nissaga catalana està molt estretament vinculada a la del barceloní temple de la Sagrada Família, “uns vincles que va iniciar el pare, col·laborador d’Antoni Gaudí.” Uns anys després el seu fill, Jordi Bonet, el més gran dels ger­mans Bonet, en seria l’arquitecte director.

Més tard, Lluís s’hi incorporaria com a rector: “Quan vaig passar a for­mar part de la parròquia, els meus coneixements de la Sagrada Famí­lia ja eren molts, gràcies al meu pare. Treballar-hi és un gran plaer. M’entusiasma acompanyar la gent perquè puguin conèixer allò que jo conec.”

I és que, per a aquest català, “les pedres vives del tem­ple no són al­­tra cosa que els fidels, tota la gent que col·labora amb mi. Tinc una bona colla de companys de camí.” Francesc corrobora el punt de vista del seu germà i el reformula de la següent manera: “L’Es­glésia és la com­binació de la matèria i l’esperit.”

De tots els moments que ha viscut entre les parets d’aquest símbol de Catalunya, n’hi ha un que mossèn Lluís recorda amb especial afecte: “La missa concelebrada el 2000, amb motiu de l’acabament de l’any sant, amb la presència de l’Arquebisbe.” Li plau repetir que “voldria que el visitant del temple es convertís en pelegrí de la Sagrada Família. No voldria que aquest temple fos únicament un monument d’interès turístic. Vull que sigui el lloc de la fe en Jesucrist.”

La gènesi de l’entitat que protagonitza aquesta pàgina ens trasllada una generació enrere: “Els nostres oncles, Ferran Armengol i Tubau i Car­me Mir, com que no tenien fills, van distribuir tot el patrimoni entre els nebots.”

És gràcies a la seva generositat que va néixer l’entitat que ens ocupa, i d’aquí que els nostres protagonistes la bategessin amb aquest nom. La idea de crear-la va sorgir del magí de mossèn Lluís, “resultat de la seva inquietud per la formació dins l’esperit cristià i l’obra educadora desenvolupada a través de les escoles parroquials.”

Francesc, llicenciat en dret i professional de les assegurances, no va trigar gens ni mica a “canalitzar” aquest projecte: “Em va semblar que generar una fundació era la millor manera de donar con­ti­nuï­tat a la inici­ativa del meu germà. Ara bé, tota la faceta jurídica de la Fundació la vam posar en mans del lletrat Francesc Serra, un dels meus com­panys de promoció.”

No van ser uns inicis fàcils. Corria l’any 1974 quan mossèn Lluís va ser destinat a la parròquia de Terrassa, al barri de Can Anglada: “El que em vaig trobar allà va ser una escola parroquial, amb els pro­ble­mes que impli­ca el fet que estigués ubicada en una zona obrera.”

Juntament amb altres homes i dones d’esperit altruista, el nostre protagonista va haver d’esmerçar tots els seus esforços per millorar les condicions del centre: “Com que havia escollit el camí del despreni­ment, no volia quedar-me amb tot el llegat que em corresponia dels oncles, de manera que en part el vaig destinar a aquests fins.”

En una època en què Catalunya encara no disposava del seu propi govern, aquest rector va haver de fer “múltiples visites a la capital espa­nyola, a fi de recaptar algun ajut del Ministeri d’Educació.” Mossèn Lluís va restar 20 anys treballant per a la parròquia terrassenca que li va inspirar la idea de crear l’entitat.

Aquesta va ser la primera llavor de la Fundació. Per tal que aquesta fita no restés un fet aïllat, van contactar amb la Fundació de les Escoles Par­ro­quials del bisbat de Barcelona. No oblidem que aquesta mena de centres d’ensenyament privat “tenen una gran tradició a la capital catalana. Van sorgir aproximadament l’any 1918, per tal de pal·liar les deficièn­cies que aleshores patia el món educatiu. Afortunadament, avui dia, en canvi, les escoles públiques imparteixen una formació excel·lent.”

La contribució de l’entitat al món de l’educació és notable: “Independent­ment de la matèria impartida, sempre hi ha un contingut ètic.” Tots dos germans són sens dubte uns apassionats de l’ensenyament. Val a dir, només a tall d’exemple, que Francesc Bonet va ser un dels creadors del “Centre de Formació dels Mitjancers d’Assegurances. De fet, al llarg d’una bona pila d’anys, n’he estat el president.” L’experiència dels Bo­net i Armengol en les activitats altruistes és, doncs, considerablement àm­plia, i encara pensen que queden moltes coses per fer.

La finalitat de la fundació Armengol-Mir és, en poques paraules, “l’ajuda a l’educació cristiana a través de les escoles parroquials.” Són també els patrocinadors del “premi Ferran Armengol i Tubau so­bre assegu­ran­ces, un guardó que es va començar a concedir fa ja 25 anys. L’entitat que convoca aquest concurs és la Societat Cata­la­na d’Eco­no­mia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva fi­na­litat és promocionar els estudis sobre l’assegurança en tots els aspectes: històric, jurídic, matemàtic, financer…”

Reconeixen que les aportacions que poden fer a la societat catalana no són nombroses: “El capital de què disposem és molt reduït. Hem tirat endavant gràcies a l’herència dels oncles i d’altres benefactors. Ara bé, mai no sabem del cert el pressupost de què disposarem cada any.”

Evidentment, la seva no és una tasca senzilla, i seria impossible dur-la a terme sense el tarannà lluitador que caracteritza els germans Bonet, un tarannà que, sens dubte, porten a la sang.