Sr. Baldiri Ros
Sr. Baldiri Ros
PC, 13è VOLUM. Associacions professionals

SR. BALDIRI ROS

INSTITUT AGRÍCOLA CATALÀ DE SANT ISIDRE

Text del 2002

Un país que sap conservar les seves institucions civils, mantenir-les útils en el temps, és un país amb futur.

“Un país que sap conser­var les seves institucions ci­­vils, i sap mantenir-les útils en el temps, és un país amb fu­­tur, que suma tot allò bo del pas­­­sat per entendre el pre­­sent. El patrimoni his­tò­ric, social i material de l’Ins­­­­ti­tut Agrí­co­­la, la seva po­si­ció sò­li­da i entrella­ça­da, a­ger­­­ma­­na­­da amb tot el món econò­mic, empresari­al, po­lí­tic i so­ci­al, no és fruit de la ca­su­a­li­tat, sinó d’u­­na cau­sa­li­tat treba­lla­da i as­se­nya­­da que s’ha ava­lat amb els anys i les si­tu­­a­­ci­ons.”

L’ac­tual pre­sident de l’Institut Agrícola Català de Sant Isi­dre, Baldiri Ros, es pro­nun­ciava ai­xí l’any del 150è a­ni­­­­ver­sari. Na­ixia el 1851, poc després de constituir-se l’Institut Industrial de Cata­lunya, avui Fo­ment del Treball. El president de la reunió fundadora, Josep Bertran, de­clarà: “Hem d’a­con­­se­guir un creixement harmònic dels tres sectors: l´agricultura, la indústria i el comerç.”

Amb­du­es institucions, pro­fun­da-ment representatives de l’associacionisme ci­vil cata­là, van ser cre­a­des per impulsar les accions productives espanyo­les, fo­men­­tar el progrés i la modernització i fer sortir els diferents sectors eco­nò­mics de la desa­for­tu­na­da situació d’endarreriment que patien aleshores. L’Institut, un nou model d’i­dentitat a Espanya, posaria l’accent sobre les apli­ca­­­cions eco­nò­­miques i tec­nològiques en els àmbits de la indústria i l’agricultura, i estaria al ser­­vei d’una més gran i millor producció. Els instituts no van trigar a fer de Ca­­ta­lunya el mo­tor pro­duc­tiu més capaç d’Espanya. Un segle i mig més tard, el desig d’equiparar els nivells de competitivitat i d’in­te­­gració del sector agrari amb els altres sectors continua sent una prioritat. L’Institut Agrícola ha sabut preservar la seva vocació inicial “d’adaptar-se a les necessitats que el sector agrari i els seus socis han anat requerint.”

U­na responsabilitat civil i social, clarament apolítica, l’ha fet perdurar a tra­vés dels temps, malgrat moments històrics, polítics, econòmics i socials so­vint intricats, però que l’ha fet esdevenir “un organisme obert i altruista al ser­­vei del benestar rural, amb la imprescindible i valuosa orientació dels seus socis. Molts ciutadans han estat testimonis de les constants ac­­tu­acions de l’entitat en benefici conjunt de l’agricultura i la pro­pi­etat rural. Mai en la seva història no ha tingut barreres quan es trac­­ta de be­ne­ficiar el sector, encara menys avui dia.”

Des de la cente­nà­­ria seu bar­ce­­­lo­nina al casc antic, al Palau Fivaller, l’Institut Agrícola as­se­s­sora eco­nò­­mi­­cament i tècnica més de 2.000 empreses petites, mit­ja­nes i grans del sec­­tor agrari, “els socis i amics de totes les comarques de Ca­ta­lunya”; di­­vul­­ga per a tot l’àmbit rural i agrari uns criteris propis basats en l’o­ri­en­ta­ci­ó empresarial i professional i en l’aportació dels instru­ments nor­ma­­tius, financers i tecnològics necessaris.

Segons Raimon Ferrer-Solervicens, el vicepresident, “ga­rantim als associats que es tracta d’un sector amb futur de negoci. Vo­lem assegurar-los que es pot viure al territori, cre­ar-hi riquesa, fixar-la-hi, generar-hi llocs de treball, però cal estar ben for­mat i informat. L’Ins­titut ofereix això justament, formació, infor­ma­­ció i meca­nismes le­gals; allà on l’empresari a títol particular no arri­ba, ho fa l’Insti­tut.”

La so­cietat civil es nodreix d’idees i inquietuds, d’una ac­ti­tud oberta, comuni­ca­do­­ra i liberal. Baldiri Ros defineix els socis “com a re­fe­rents sobre l’ade­qua­­ció o no dels plantejaments duts a terme. Són de­tec­tors de si­tu­a­ci­­ons errònies o inoperatives. Defensem un sector que aple­gui em­­­pre­sa­ris i professionals amb criteri propi, alliberats i amb ambició.”

Tanmateix, no és –ni ha estat mai– un camí sense espines per a l’Institut ni per al camp català. Per entendre la situació actual del sector a Catalunya, cal ob­servar la conjuntura de la política social agrària dels darrers setanta anys a Europa, un model decebedor per al món rural, que no ha deixat prosperar una mentalitat econòmica i empresarial: “El gran fracàs ha estat desple­gar una política social agrària a Europa des d’abans de la Segona Guer­­­ra Mundial i no haver entès que aquest és un sector eco­nòmic. Ens hem passat dècades en la deixadesa i ara, quan volem fer econo­mi­a del món agrari, resulta que no en sabem. El fiasco ha consistit a prescindir de comptar amb grans economistes especia­lit­zats en agri­cul­­tura.”

Aquestes són unes frases contundents del vice­pre­sident que sap per la pròpia ex­pe­ri­èn­­cia que l’absència de proximitat entre l’economia i el sector productiu a­gra­­ri és una realitat. “No hem mostrat en cap moment la voluntat de vo­ler so­­lu­cionar una situació que ens ofega a tots i ens condemna a la pre­ca­­rietat”, tenint en compte que a Espanya i a Catalunya, en canvi, es van sa­ber assolir la transició i la recon­versió industrials d’una manera excel·lent, “encara que no es va iniciar la recon­ver­sió agrària, perquè s’ignorava com i per on aga­­far-la.”

Catalunya es caracteritza per la seva arrelada vocació agrària, vo­ca­­ció que es veu amenaçada per la manca de recursos humans, afirma el senyor Ferrer-Solervicens: “El dèficit més rellevant del sector és el factor humà. Hem sa­but desenvolupar una economia com mai l’havíem tin­gu­da, gau­dim d’uns interessos a favor de l’agricultura, i d’uns avenços tecnolò­gics i ci­entífics avantatjosos, però ens falta des del tècnic o professi­o­nal con­tractat fins a la figura de líder capaç de dirigir una em­pre­sa agrà­ria amb intel·ligència, formació i il·lusió. Som pocs i ca­da vegada menys do­tats. Es necessita una joventut emprenedora, con­ven­­çuda que el sec­tor agrari és un entorn productiu i de negoci com qual­sevol al­tre.”

Les causes del desinterès dels joves no es troben en aspectes forma­tius, ja que la formació existeix a Catalunya, ara més que mai i amb uns ni­vells mag­ní­fics d’ensenyament. Més aviat estan relacio­na­des amb una ajuda i un inter­vencionisme abusius dels estats, “un pater­nalis­me i proteccio­nis­me als quals s’ha sotmès tota l’agricultura euro­pea des de la Segona Guer­ra Mun­dial. L’activitat agrària només es pot entendre com una ac­ti­­vi­­tat econò­mica essencial per al desenvo­lupa­ment econòmic del nos­tre pa­ís”, assevera el president. “El problema ha radicat en l’àmbit legal, en el pro­fessional, i a no haver estat comu­nicadors de la situació agrà­ria real a la societat”, afegeix el vicepresident. “La meva empresa no va tan bé com podia haver anat, però tampoc hauria funcionat millor si jo ha­gués ro­màs a casa. Em vaig adonar que el que realment mancava era factor hu­mà i també líders amb dos dits de front.”

L’experiència de Bal­diri Ros i de Raimon Ferrer-Solervicens sols és un dels molts exemples que hi ha a terres ca­ta­lanes de generacions que un dia compten amb una herència, unes vin­cu­la­cions patrimonials i un ba­gat­ge inestimable de coneixements. Com­binació ideal, però en la majoria dels casos frustrant. El sector agrari pa­teix el dèficit d’un empresariat valent amb possibilitats de futur, però desmo­ti­vat per les man­can­ces d’una política social agrària i per la privació d’un marc legal ben articulat que pugui donar pas a tot un planter de gent en­gres­­­cada per preservar una activitat econò­mi­ca agrària potent, amb una men­­talitat em­pre­sa­rial oberta i liberal que apun­ti cap a un futur. “Darrere de l’empresa familiar agrària que repre­sentem, defensem i assessorem da­vant l’Ad­mi­nis­tració, no existeix una le­gis­lació adient. No s’ha legis­lat sobre a­gri­cultura en els darrers 25 anys. L’última definició d’empre­sa­ri agrari data de 1972, d’una llei de la Se­gu­retat Social, gràcies a la qual podem con­tractar gent. Les nostres lleis no s’han modificat des de 1932”, as­se­gura el senyor Ferrer-Soler­vi­cens. “Actualment, el pagès que desenvolupa activitat econòmica en el ter­ri­to­­ri, si tracta de guanyar-se la vida en altres sectors, deixa de ser agri­cul­tor. En canvi, un empresari industrial o de serveis pot comprar una fin­ca i ser empresari de diverses activitats.”

La pèrdua del valor del ter­ri­tori cultivable n’és la causa, ha deixat de generar renda agrària. “Per des­grà­­cia, el sòl rústic català ha de servir per fer qualsevol cosa menys per fer agricultura. En els darrers anys, hem esdevingut la primera au­to­no­mi­a amb ingressos provinents del turisme, hi hem desplegat activitats de lleure, turisme i serveis adreçats a la tercera edat.”

Però cal fer una refle­xió econòmica: “Per donar accés a les PIME en aquest món, si la vo­ca­ció catalana també és de serveis, amb una indústria mitjana­ment for­ta, si els guanys del país han de deduir-se majoritàriament d’a­quest sec­tor, hem d’aconseguir que la PIME agrària familiar generi uns in­gres­sos derivats de l’agricultura del país. Catalunya és un país amb un pai­satge de qualitat i uns serveis de qualitat per a un turisme de qua­li­tat, on manca, però, una alimentació de qualitat.”

Sense una legis­la­ció que ofereixi garanties plenes a la producció artesana de la petita i mit­ja­na em­pre­sa, no es pot desenvolupar un turisme rural durable ni afavorir una po­lí­tica social de repoblació de les zones rurals amb emprenedors es­pe­cia­litzats que hi fixin la seva residència i el seu modus vivendi, i “que ge­ne­rin ri­quesa, xarxes de petites, mitjanes i grans empreses que con­vis­quin soli­dàriament en harmonia, produint, elaborant i transformant les ma­tè­ries primeres del país. En un territori com el nostre que gaudeix d’una vo­cació de turisme i de servei, hem de saber vendre una alimen­ta­ció au­tòc­tona.”

L’empresa agrària, que es confessa descapitalitzada, i per a la qual la terra, la propietat, és el valor actiu més important, requereix nous plan­tejaments creadors de rendes de treball. A Europa les polítiques sem­pre s’han basat en funció de la terra, “la qual cosa ha perjudicat el nos­tre fac­tor humà, perquè en la societat actual l’home es guanya la vi­da pel seu des­envolupament professional, no per les vinculacions pa­tri­­mo­nials. Un cirurgià opera a l’hospital, però no l’obliguen a adquirir el centre mè­dic; el sector agrari viu encara en el segle xii. Les soluci­ons a les difi­cultats d’una política intervencionista amb les vocacions del factor hu­mà és una tasca de la societat civil. Hem de ser dol­ça­ment agressius i tocar de peus a terra. Lluitem, perquè és una causa jus­ta en què creiem fermament. És qüestió de voler des­en­vo­lu­par un sec­tor, per mol­ta vocació tercialitzadora que tinguem al país. Es pot fer ali­men­ta­ció de qualitat, hi ha lloc i vocació per fer empresa al ter­ritori. Cal, això sí, no con­demnar el propietari de les terres a la sola acti­vitat de la pa­ge­sia.”

És una realitat que el futur de l’agricultura a Catalunya implica la desaparició de pagesos. Tanmateix, d’altres amb vocació, ben preparats i amb prou ter­ra, continuaran, però se’ls ha de facilitar mecanismes de legislació per ser com­­­petitius amb la resta de països europeus, si no, res no serà viable. Les polí­­tiques europees han contribuït a dissimular una problemàtica que no es re­­sol amb subvencions destinades a la superfície i al conreu que s’hi des­en­vo­­lupava, segons el vicepresident: “S’han llençat molts diners a fons per­dut a Catalunya aquests anys d’unificació, durant els quals s’ha posat en marxa la política europea de preservació del medi am­bi­ent, que ha re­per­cutit sobre les rendes empresarials. Les subvencions que sortien cap al territori català hi arriben, però es desvien cap a altres me­nesters de caràcter polític. Els subsidis havien d’anar a parar re­al­ment al factor hu­mà, a la qualificació professional, a les persones capa­ces de generar ri­que­sa i de fixar-la en el territori. Si no s’ha fet així, les po­lítiques resul­ten sospitoses i creen desconfiança davant l’evident e­xis­tència d’una oli­garquia econòmica europea, interessada a mantenir el sector de la pro­pietat vinculat a la professió. És l’únic sector que es tro­ba en aques­­tes condicions, perquè finalment es pugui vendre la ter­ra més ba­ra­ta, i perquè, en definitiva, els àmbits de desenvolupament e­co­nò­mic del sòl rús­tic europeu no són agraris.”

Conclusions d’una institució que observa estupefacta el panorama. Es re­que­­reix el coratge i la temprança pròpia dels homes ferms de la terra, com ho són la majoria de socis i amics de l’Institut Agrícola. Es necessita guar­dar u­na comunicació amb la ciutadania desconeixedora d’allò que suc­ce­eix al camp i al món rural, i una estreta relació de treball, oberta al diàleg i a la pro­pos­ta amb els ministeris i conselleries. Baldiri Ros insisteix: “Ca­len més so­ci­­e­­tats civils que, amb el seu tarannà empresarial, afron­tin la sòlida ren­­dibilitat que el sector ha d’oferir. El camp necessita ur­­gent­ment un des­­envolupament econòmic i empresarial raonable i fac­­tible, social i sos­­te­nible.”

La Barcelona d’avui, esdevinguda una ciutat pròspera i globalitzada, no ha d’o­­­blidar mai que sota l’asfalt d’un Eixample urbanitzat i envaït ara pels sig­nes de la modernitat, es mantenen latents les seves arrels agrícoles: “La vi­si­­­ta a la ciutat d’Isabel II l’any 1860 corroborà l’enderrocament de les muralles i suposà l’expansió de la urbs cap a l’Eixample. Ales­ho­res, els ad­vocats de l’Institut Agrícola defensaren els interessos dels pa­­ge­­sos ubi­cats als indrets afectats. Com a resultat, els camperols po­gueren ca­­pi­talitzar-se, anar-se’n al Baix Llobregat o més a­munt per as­sen­tar la seva explotació. Allò va ser possible gràcies al seny i a la ca­pa­­­citat ca­rac­terístics dels catalans. En ple segle xxi, hem de ser ca­pa­ços de fer idènticament el mateix, de donar dret al català que vulgui ser agri­­­cultor em­presari, a ser-ho amb llibertat de drets, sen­­se assotar-lo ni atemptar con­tra el sòl, amb una legislació ade­quada i en mateixa i­gual­­tat de con­di­cions que els altres sectors econòmics.”

Tant de bo sigui així.