Text del 2002
Un país que sap conservar les seves institucions civils, mantenir-les útils en el temps, és un país amb futur.
“Un país que sap conservar les seves institucions civils, i sap mantenir-les útils en el temps, és un país amb futur, que suma tot allò bo del passat per entendre el present. El patrimoni històric, social i material de l’Institut Agrícola, la seva posició sòlida i entrellaçada, agermanada amb tot el món econòmic, empresarial, polític i social, no és fruit de la casualitat, sinó d’una causalitat treballada i assenyada que s’ha avalat amb els anys i les situacions.”
L’actual president de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, Baldiri Ros, es pronunciava així l’any del 150è aniversari. Naixia el 1851, poc després de constituir-se l’Institut Industrial de Catalunya, avui Foment del Treball. El president de la reunió fundadora, Josep Bertran, declarà: “Hem d’aconseguir un creixement harmònic dels tres sectors: l´agricultura, la indústria i el comerç.”
Ambdues institucions, profunda-ment representatives de l’associacionisme civil català, van ser creades per impulsar les accions productives espanyoles, fomentar el progrés i la modernització i fer sortir els diferents sectors econòmics de la desafortunada situació d’endarreriment que patien aleshores. L’Institut, un nou model d’identitat a Espanya, posaria l’accent sobre les aplicacions econòmiques i tecnològiques en els àmbits de la indústria i l’agricultura, i estaria al servei d’una més gran i millor producció. Els instituts no van trigar a fer de Catalunya el motor productiu més capaç d’Espanya. Un segle i mig més tard, el desig d’equiparar els nivells de competitivitat i d’integració del sector agrari amb els altres sectors continua sent una prioritat. L’Institut Agrícola ha sabut preservar la seva vocació inicial “d’adaptar-se a les necessitats que el sector agrari i els seus socis han anat requerint.”
Una responsabilitat civil i social, clarament apolítica, l’ha fet perdurar a través dels temps, malgrat moments històrics, polítics, econòmics i socials sovint intricats, però que l’ha fet esdevenir “un organisme obert i altruista al servei del benestar rural, amb la imprescindible i valuosa orientació dels seus socis. Molts ciutadans han estat testimonis de les constants actuacions de l’entitat en benefici conjunt de l’agricultura i la propietat rural. Mai en la seva història no ha tingut barreres quan es tracta de beneficiar el sector, encara menys avui dia.”
Des de la centenària seu barcelonina al casc antic, al Palau Fivaller, l’Institut Agrícola assessora econòmicament i tècnica més de 2.000 empreses petites, mitjanes i grans del sector agrari, “els socis i amics de totes les comarques de Catalunya”; divulga per a tot l’àmbit rural i agrari uns criteris propis basats en l’orientació empresarial i professional i en l’aportació dels instruments normatius, financers i tecnològics necessaris.
Segons Raimon Ferrer-Solervicens, el vicepresident, “garantim als associats que es tracta d’un sector amb futur de negoci. Volem assegurar-los que es pot viure al territori, crear-hi riquesa, fixar-la-hi, generar-hi llocs de treball, però cal estar ben format i informat. L’Institut ofereix això justament, formació, informació i mecanismes legals; allà on l’empresari a títol particular no arriba, ho fa l’Institut.”
La societat civil es nodreix d’idees i inquietuds, d’una actitud oberta, comunicadora i liberal. Baldiri Ros defineix els socis “com a referents sobre l’adequació o no dels plantejaments duts a terme. Són detectors de situacions errònies o inoperatives. Defensem un sector que aplegui empresaris i professionals amb criteri propi, alliberats i amb ambició.”
Tanmateix, no és –ni ha estat mai– un camí sense espines per a l’Institut ni per al camp català. Per entendre la situació actual del sector a Catalunya, cal observar la conjuntura de la política social agrària dels darrers setanta anys a Europa, un model decebedor per al món rural, que no ha deixat prosperar una mentalitat econòmica i empresarial: “El gran fracàs ha estat desplegar una política social agrària a Europa des d’abans de la Segona Guerra Mundial i no haver entès que aquest és un sector econòmic. Ens hem passat dècades en la deixadesa i ara, quan volem fer economia del món agrari, resulta que no en sabem. El fiasco ha consistit a prescindir de comptar amb grans economistes especialitzats en agricultura.”
Aquestes són unes frases contundents del vicepresident que sap per la pròpia experiència que l’absència de proximitat entre l’economia i el sector productiu agrari és una realitat. “No hem mostrat en cap moment la voluntat de voler solucionar una situació que ens ofega a tots i ens condemna a la precarietat”, tenint en compte que a Espanya i a Catalunya, en canvi, es van saber assolir la transició i la reconversió industrials d’una manera excel·lent, “encara que no es va iniciar la reconversió agrària, perquè s’ignorava com i per on agafar-la.”
Catalunya es caracteritza per la seva arrelada vocació agrària, vocació que es veu amenaçada per la manca de recursos humans, afirma el senyor Ferrer-Solervicens: “El dèficit més rellevant del sector és el factor humà. Hem sabut desenvolupar una economia com mai l’havíem tinguda, gaudim d’uns interessos a favor de l’agricultura, i d’uns avenços tecnològics i científics avantatjosos, però ens falta des del tècnic o professional contractat fins a la figura de líder capaç de dirigir una empresa agrària amb intel·ligència, formació i il·lusió. Som pocs i cada vegada menys dotats. Es necessita una joventut emprenedora, convençuda que el sector agrari és un entorn productiu i de negoci com qualsevol altre.”
Les causes del desinterès dels joves no es troben en aspectes formatius, ja que la formació existeix a Catalunya, ara més que mai i amb uns nivells magnífics d’ensenyament. Més aviat estan relacionades amb una ajuda i un intervencionisme abusius dels estats, “un paternalisme i proteccionisme als quals s’ha sotmès tota l’agricultura europea des de la Segona Guerra Mundial. L’activitat agrària només es pot entendre com una activitat econòmica essencial per al desenvolupament econòmic del nostre país”, assevera el president. “El problema ha radicat en l’àmbit legal, en el professional, i a no haver estat comunicadors de la situació agrària real a la societat”, afegeix el vicepresident. “La meva empresa no va tan bé com podia haver anat, però tampoc hauria funcionat millor si jo hagués romàs a casa. Em vaig adonar que el que realment mancava era factor humà i també líders amb dos dits de front.”
L’experiència de Baldiri Ros i de Raimon Ferrer-Solervicens sols és un dels molts exemples que hi ha a terres catalanes de generacions que un dia compten amb una herència, unes vinculacions patrimonials i un bagatge inestimable de coneixements. Combinació ideal, però en la majoria dels casos frustrant. El sector agrari pateix el dèficit d’un empresariat valent amb possibilitats de futur, però desmotivat per les mancances d’una política social agrària i per la privació d’un marc legal ben articulat que pugui donar pas a tot un planter de gent engrescada per preservar una activitat econòmica agrària potent, amb una mentalitat empresarial oberta i liberal que apunti cap a un futur. “Darrere de l’empresa familiar agrària que representem, defensem i assessorem davant l’Administració, no existeix una legislació adient. No s’ha legislat sobre agricultura en els darrers 25 anys. L’última definició d’empresari agrari data de 1972, d’una llei de la Seguretat Social, gràcies a la qual podem contractar gent. Les nostres lleis no s’han modificat des de 1932”, assegura el senyor Ferrer-Solervicens. “Actualment, el pagès que desenvolupa activitat econòmica en el territori, si tracta de guanyar-se la vida en altres sectors, deixa de ser agricultor. En canvi, un empresari industrial o de serveis pot comprar una finca i ser empresari de diverses activitats.”
La pèrdua del valor del territori cultivable n’és la causa, ha deixat de generar renda agrària. “Per desgràcia, el sòl rústic català ha de servir per fer qualsevol cosa menys per fer agricultura. En els darrers anys, hem esdevingut la primera autonomia amb ingressos provinents del turisme, hi hem desplegat activitats de lleure, turisme i serveis adreçats a la tercera edat.”
Però cal fer una reflexió econòmica: “Per donar accés a les PIME en aquest món, si la vocació catalana també és de serveis, amb una indústria mitjanament forta, si els guanys del país han de deduir-se majoritàriament d’aquest sector, hem d’aconseguir que la PIME agrària familiar generi uns ingressos derivats de l’agricultura del país. Catalunya és un país amb un paisatge de qualitat i uns serveis de qualitat per a un turisme de qualitat, on manca, però, una alimentació de qualitat.”
Sense una legislació que ofereixi garanties plenes a la producció artesana de la petita i mitjana empresa, no es pot desenvolupar un turisme rural durable ni afavorir una política social de repoblació de les zones rurals amb emprenedors especialitzats que hi fixin la seva residència i el seu modus vivendi, i “que generin riquesa, xarxes de petites, mitjanes i grans empreses que convisquin solidàriament en harmonia, produint, elaborant i transformant les matèries primeres del país. En un territori com el nostre que gaudeix d’una vocació de turisme i de servei, hem de saber vendre una alimentació autòctona.”
L’empresa agrària, que es confessa descapitalitzada, i per a la qual la terra, la propietat, és el valor actiu més important, requereix nous plantejaments creadors de rendes de treball. A Europa les polítiques sempre s’han basat en funció de la terra, “la qual cosa ha perjudicat el nostre factor humà, perquè en la societat actual l’home es guanya la vida pel seu desenvolupament professional, no per les vinculacions patrimonials. Un cirurgià opera a l’hospital, però no l’obliguen a adquirir el centre mèdic; el sector agrari viu encara en el segle xii. Les solucions a les dificultats d’una política intervencionista amb les vocacions del factor humà és una tasca de la societat civil. Hem de ser dolçament agressius i tocar de peus a terra. Lluitem, perquè és una causa justa en què creiem fermament. És qüestió de voler desenvolupar un sector, per molta vocació tercialitzadora que tinguem al país. Es pot fer alimentació de qualitat, hi ha lloc i vocació per fer empresa al territori. Cal, això sí, no condemnar el propietari de les terres a la sola activitat de la pagesia.”
És una realitat que el futur de l’agricultura a Catalunya implica la desaparició de pagesos. Tanmateix, d’altres amb vocació, ben preparats i amb prou terra, continuaran, però se’ls ha de facilitar mecanismes de legislació per ser competitius amb la resta de països europeus, si no, res no serà viable. Les polítiques europees han contribuït a dissimular una problemàtica que no es resol amb subvencions destinades a la superfície i al conreu que s’hi desenvolupava, segons el vicepresident: “S’han llençat molts diners a fons perdut a Catalunya aquests anys d’unificació, durant els quals s’ha posat en marxa la política europea de preservació del medi ambient, que ha repercutit sobre les rendes empresarials. Les subvencions que sortien cap al territori català hi arriben, però es desvien cap a altres menesters de caràcter polític. Els subsidis havien d’anar a parar realment al factor humà, a la qualificació professional, a les persones capaces de generar riquesa i de fixar-la en el territori. Si no s’ha fet així, les polítiques resulten sospitoses i creen desconfiança davant l’evident existència d’una oligarquia econòmica europea, interessada a mantenir el sector de la propietat vinculat a la professió. És l’únic sector que es troba en aquestes condicions, perquè finalment es pugui vendre la terra més barata, i perquè, en definitiva, els àmbits de desenvolupament econòmic del sòl rústic europeu no són agraris.”
Conclusions d’una institució que observa estupefacta el panorama. Es requereix el coratge i la temprança pròpia dels homes ferms de la terra, com ho són la majoria de socis i amics de l’Institut Agrícola. Es necessita guardar una comunicació amb la ciutadania desconeixedora d’allò que succeeix al camp i al món rural, i una estreta relació de treball, oberta al diàleg i a la proposta amb els ministeris i conselleries. Baldiri Ros insisteix: “Calen més societats civils que, amb el seu tarannà empresarial, afrontin la sòlida rendibilitat que el sector ha d’oferir. El camp necessita urgentment un desenvolupament econòmic i empresarial raonable i factible, social i sostenible.”
La Barcelona d’avui, esdevinguda una ciutat pròspera i globalitzada, no ha d’oblidar mai que sota l’asfalt d’un Eixample urbanitzat i envaït ara pels signes de la modernitat, es mantenen latents les seves arrels agrícoles: “La visita a la ciutat d’Isabel II l’any 1860 corroborà l’enderrocament de les muralles i suposà l’expansió de la urbs cap a l’Eixample. Aleshores, els advocats de l’Institut Agrícola defensaren els interessos dels pagesos ubicats als indrets afectats. Com a resultat, els camperols pogueren capitalitzar-se, anar-se’n al Baix Llobregat o més amunt per assentar la seva explotació. Allò va ser possible gràcies al seny i a la capacitat característics dels catalans. En ple segle xxi, hem de ser capaços de fer idènticament el mateix, de donar dret al català que vulgui ser agricultor empresari, a ser-ho amb llibertat de drets, sense assotar-lo ni atemptar contra el sòl, amb una legislació adequada i en mateixa igualtat de condicions que els altres sectors econòmics.”
Tant de bo sigui així.