Text del 27/09/2016
CARLES REXACH I CERDÀ
Barcelona
Confessa sentir-se un privilegiat en haver pogut dedicar-se professionalment al que anhelava. I és que, des de ben petit, somiava convertir-se en jugador de futbol. Menys de President, al Barça ha assumit pràcticament tots els papers. Més reconegut que criticat sobre el terreny de joc, amb el temps ha esdevingut una autoritat a l’entorn blaugrana i, també, un personatge molt estimat entre els afeccionats culers. Ell creu que, en bona part, és perquè parla clar i català.
La mare era una dona molt esportista
Sóc el segon fill d’un matrimoni amb arrels a Ripoll. El pare, en Carles Rexach i Sans, era un industrial que havia continuat l’activitat de l’avi, en Pep Rexach, amb fàbriques de filatures tant a Ripoll com a Campdevànol. La mare, l’Elisa Cerdà i Puig, havia tingut la meva germana, la Maria Rosa, un any abans del meu naixement. Un any després arribarien els meus germans, en Josep i en Joan; uns bessons no idèntics. El fet que en tot just tres anys i mig la família s’hagués completat amb quatre fills condicionà la mare a fer-se càrrec de nosaltres i de la llar. Tot i això, puc dir que era una dona molt trempada i esportista; com la pràctica totalitat de la família. En aquells temps no era gaire comú que la gent esquiés, i encara menys les dones. Però ella, que tenia un bon físic i era molt bonica, ja practicava aquest esport a la neu.
Un home d’esquerres, empresari i amb autoritat afectuosa
Malgrat que tota la família ha influït en el meu tarannà, el meu principal mirall fou el pare. Tot i ser un home seriós i disciplinat, es mostrava afectuós amb nosaltres i era una persona accessible. Li servàvem respecte, però no por. Ell era qui manava a casa, i quan deia «prou» era tan convincent que no calia que ho repetís una segona vegada. Malgrat la seva condició d’empresari, era un home d’esquerres. I recordo que, a vegades, quan a casa ens reuníem per Nadal i venia el meu avi matern, de tarannà franquista, s’embolicava la troca si començaven a parlar de la Guerra Civil. En aquells moments, el pare agafava la iniciativa i deia: «S’ha acabat». I d’aquesta manera aconseguia imposar la seva autoritat i tallar d’arrel qualsevol discussió. Crec que allò em serví per aprendre a conviure amb tothom i a no haver estat una persona radical; perquè sóc dels que pensen que totes les masses piquen.
M’etiquetaren com «el noi de Pedralbes»
El pare compartia el negoci de filatures amb els seus dos germans. Però com que ell n’havia assumit el vessant comercial, decidí instal·lar-se a Barcelona, perquè tot sovint havia de baixar a la ciutat per fer negocis. Amb la mare, vingueren a viure al costat de la Caserna del Bruc, la qual cosa em comportà que se’m volgués etiquetar com un privilegiat, perquè m’anomenaven «el noi de Pedralbes»… Tot i que, quan els meus pares hi arribaren, el barri no gaudia de la mateixa consideració que té actualment. És cert que la nostra era una família benestant, mitja-alta, i que en aquell temps el meu pare disposava d’un parell de cotxes quan la majoria no en tenia cap. Però recordo que a la meva infantesa molts carrers no estaven ni enquitranats. La mateixa Diagonal era una via de terra per on passaven cavalls. A més, solíem estiuejar a Ripoll, la qual cosa em permeté familiaritzar-me amb les fàbriques de filatures i, fins i tot, ajudar a carregar carretons amb bitlles i córrer entre les màquines. Finalment, però, amb l’arribada de la crisi, el pare acabà venent-se les fàbriques i dedicant-se als aspectes purament comercials.
El futbol impedia que em concentrés en l’estudi
Vaig començar els estudis al Col·legi Diagonal-Sant Josep de Calassanç, que era a tocar de casa. Em sembla que els professors van quedar una mica saturats dels Rexach, perquè érem presents a tots els cursos, ja que anàvem esglaonats; fins i tot els bessons anaven a cursos diferents perquè un era més espavilat que l’altre… Després vaig anar a l’Ausiàs March i, més endavant, al Menéndez Pelayo. Jo era un noi molt alegre i molt de la broma, i d’aquella època en conservo bons amics. Un d’ells és el polifacètic Pedro Ruiz, que era company de pupitre a aquest últim centre i amb qui, quan vaig a Madrid, ens trobem i sopem plegats. Finalment, vaig anar a l’Acadèmia Febrer per preparar la revàlida. Com a estudiant, puc dir que en determinades matèries, com ara les matemàtiques o la llengua, me’n sortia prou bé. Però davant de tot allò que reclamava concentració i clavar els colzes sobre els llibres era un negat; perquè era impossible mantenir l’atenció sobre aquells continguts perquè els meus pensaments sempre acabaven desviant-se cap al futbol.
Estava convençut que aconseguiria el meu somni d’esdevenir jugador professional
El meu cap sempre estava pensant en el futbol. Era la meva fal·lera. I ja de ben petit vaig tenir la determinació que, de gran, volia ser futbolista i jugar amb el Barça. El pare m’ho volia treure del cap i em comminava a estudiar i em deixava anar una retòrica amb tota la bona fe per evitar que jo acabés caient en una frustració; perquè volia fer-me veure que, com jo, milers de nois aspiraven a convertir-se en jugadors professionals i que, en canvi, molt pocs ho aconseguien. Tanmateix, jo estava convençut que aconseguiria el meu objectiu. Ara pot semblar presumptuós per la meva part, però certament tenia aquest convenciment. És més: crec que, si no estàs convençut d’assolir un propòsit, és impossible que arribis a fer-lo realitat. Segurament si no hagués estat futbolista hauria pogut fer altres coses, però mai no m’ho vaig plantejar perquè tenia aquesta determinació. En aquest sentit sí he d’admetre que he estat un privilegiat, perquè la majoria de les persones no tenen la sort de treballar d’allò que desitgen. N’hi ha que es guanyen molt bé la vida o que fan molt bé la seva feina; però una altra cosa és gaudir-ne i delir-se per practicar-la.
Tant jugava amb les pilotes que les acabava rebentant
Jo era un nen petit i esquifit. Malgrat tot, tocava molt bé la pilota, que era la meva joguina preferida. Tant és així que, per Reis, sempre en demanava una; però de reglament! Llavors no hi havia gaires possibilitats d’escollir, perquè l’oferta de productes esportius era molt limitada. Pràcticament, l’única opció eren les pilotes Nitram (resultat d’invertir el nom de Martín, un emblemàtic ex davanter del Barça), que les podies escollir en groc o en vermell. Jo sempre la volia groga. I puc dir que mai no he perdut ni una sola pilota. Avui dia veig que hi ha molts nens que no hi paren atenció i que no saben ni on les deixen. Jo, en canvi, les pilotes les mimava, les netejava, els hi posava greix de cavall per cuidar-ne el cuiro… I les acabava rebentant. Perquè les feia servir tant que, a la fi, les pilotes acabaven cedint a les meves puntades de peu. El meu pare, que s’adonà de la meva dèria, va acabar convenint a comprar-me’n dues l’any: una per Reis, que m’havia de durar fins al juny, i una altra a l’estiu, per jugar fins a Nadal. I jo les cuidava al màxim perquè m’aguantessin fins que arribés la data del recanvi.
Tots els papers de l’auca a can Barça, excepte el de la Presidència
Jo havia començat a jugar a futbol a l’escola i, després, en un equip del barri de Les Corts. Uns tècnics del Barça em veieren en algun partit, els va cridar l’atenció la meva manera de tocar la pilota i em proposaren d’incorporar-me al club. No cal dir que no vaig esperar a què m’ho repetissin. I així, amb dotze anys, vaig passar a formar part dels equips inferiors. Encetava d’aquesta manera una etapa llarguíssima amb el Futbol Club Barcelona, perquè avui dia continuo vinculat al club com a assessor de la Presidència. D’alguna manera he seguit les passes d’aquell noi que comença a treballar en un banc com a grum i acaba com a gerent. I és que al Barça vaig jugar als infantils, als juvenils, al filial (que llavors era el Condal), al primer equip… a més de ser-ne després entrenador o director tècnic. Aquesta trajectòria ha estat molt instructiva per a mi, perquè m’ha servit per entendre moltes coses i per saber posar-me al lloc de l’altre; perquè cada rol que he assumit m’ha permès veure el club des d’una perspectiva diferent.
Abans jugar amb l’equip C que anar convocat amb l’A i passar el partit assegut a la banqueta
Arribar al primer equip, però, no m’obsedia. A mi el que m’agradava era jugar a futbol. És per això que, quan al principi em deien que aquell cap de setmana aniria amb l’A, gairebé em disgustava; perquè això podia significar passar-me bona part del partit, o tota, assegut a la banqueta. M’estimava més anar convocat amb el B o amb el C perquè tindria més oportunitat i més minuts per ser al terreny de joc. Les setmanes se’m feien llargues tot esperant que arribés el diumenge per poder jugar. I resava perquè fes bon temps i la pluja no fes suspendre el partit. Vaig anar creixent a can Barça. Fou entre els quinze i els divuit anys que vaig fer l’estirada; d’una manera que, fins i tot, en un determinat moment la meva figura era un xic malgirbada. I fou als divuit anys quan vaig debutar amb el primer equip. La meva estrena es produí al Sardinero, l’estadi del Racing de Santander, on vam guanyar per zero a quatre en un partit d’anada dels setzens de final de la Copa del Generalísimo. El debut fou doblement exitós, perquè vaig marcar un dels gols de la victòria. Quan em pregunten pel dia més feliç de la meva vida, dic que de jornades especials n’he viscut moltes, com ara el naixement del meu primer fill. Però futbolísticament, aquell 25 d’abril del 1965 és el que recordo amb més felicitat, perquè suposava culminar un somni que nodria des de nen.
Estudiar hauria reclamat molta voluntat
Vaig estudiar fins a quart i vaig fer la revàlida. Posteriorment també vaig seguir alguns cursos de comptabilitat. M’hauria agradat estudiar més, però en aquell temps resultava difícil compatibilitzar-ho amb la carrera futbolística. Perquè un cop vaig arribar al primer equip, cremava moltes hores en viatges. Les coses eren molt diferents llavors, ja que si hi havia competició internacional entre setmana invertíem tot un dilluns a arribar a la destinació. Dimarts entrenàvem al lloc, dimecres jugàvem i dijous, viatge de tornada. I l’endemà, divendres, potser havíem d’agafar el tren perquè diumenge teníem partit a Vigo o a Gijón, i calia ser-hi un dia abans. Aquells anys, amb avió com a molt podies anar a Madrid o a Sevilla. A la resta de ciutats ens hi desplaçàvem en tren; viatges llarguíssims amb lents cotxes-llit. És cert que hi havia moltes estones mortes que hauria pogut aprofitar per estudiar, però aleshores venia un company i et proposava fer una partida de cartes o de dòmino, o simplement petar la xerrada. Hauria calgut molta voluntat i disciplina per poder estudiar en aquell entorn.
Allò sí que era jugar a camp contrari
Als anys setanta, saltar a la majoria dels terrenys de joc era jugar en autèntics camps contraris. L’ambient era molt hostil. Els únics estadis on llavors ens acollien amb una mica de simpatia eren a San Mamés, a Bilbao, o al Luis Casanova (l’actual Mestalla) de València; on ara precisament no hi som tan benvinguts. Però en aquell temps la majoria dels afeccionats eren seguidors madridistes;, amb una proporció possiblement de set o vuit a un. Anaves al camp del Betis i els seus seguidors primer eren del Reial Madrid i, després, de l’equip local; visitaves Saragossa i et trobaves amb el mateix: els afeccionats prioritzaven el club de la capital al de la seva ciutat. I des de la grada et deien de tot; el més suau podia ser allò de «polaco». Els terrenys de joc tampoc no exhibien la gespa d’avui dia, i a vegades hi havia dos pams d’aigua; i, a diferència d’ara, que si la pilota no rodola se suspèn el partit, llavors es jugava en les condicions que fos, encara que el fang impedís que poguessis fer avançar la pilota.
Una sortida incòmoda
A Burgos, recordo un partit en què, a l’hostilitat de l’afecció local, s’hi afegí un camp impracticable. Vam perdre per un a zero i Johan Cruyff va fallar un penal perquè era impossible xutar la pilota amb el fang que hi havia. Però si rememoro aquell partit és perquè després vam fer nit a Madrid i, amb en Marcial i en Neeskens, vam anar a fer una copa a una sala de festes de la capital. Allí coincidírem amb Bárbara Rey, llavors una de les actrius més populars. D’aquell capítol se’n va fer ressò la premsa, que el magnificà i en donà una imatge tergiversada, com si no ens hagués importat haver perdut el partit i haguéssim vulnerat algun codi disciplinari. Tanmateix, només vam sortir a fer una copa a una sala on hi havia tres-centes persones (per la qual cosa no vam fer res d’amagat), jo era una persona soltera i, a més, el cap de setmana següent no hi havia competició. Però en aquell temps ja hi havia gent amb ganes de criticar qualsevol detall. Després d’aquell episodi, en Marcial va acabar marxant a l’Atlètic de Madrid i en Neeskens començà a ser qüestionat al si del club.
L’endemà de conèixer la Sílvia ja demanava un capellà per casar-m’hi
Ser futbolista i jugar al Barça et facilita conèixer noies i fer-hi amistat. Però crec que és una faceta semblant a la que passa si ets conegut per qualsevol altra activitat, com pot ser la música. Un noi amb una guitarra sempre té més possibilitats d’èxit amb les noies perquè amb la música té més entrada. Sí que és cert que a mi em devia ajudar a conquerir la meva dona, Sílvia Itoiz. Recordo que la vaig conèixer un dia que jo anava passejant pel carrer amb Martí Filosia. En veure-la, li vaig dir alguna cosa, però ella no em va fer cap cas. La seva amiga, però, em reconegué i li va comentar que jo era jugador del Barça. Vam intentar infructuosament convidar-les a anar a prendre alguna copa. Finalment, però, van agafar un cotxe i vam decidir seguir-les. I vam començar a jugar amb elles fent-los petites topades i empentes amb el nostre vehicle fins que van accedir a anar a compartir una cervesa. He d’admetre que vaig caure sobtadament enamorat de la Sílvia. Tant és així que, l’endemà mateix, vaig dir-li a l’amiga si coneixia algun capellà, perquè volia casar-m’hi.
En ple viatge de noces, em vingueren a buscar per fer un partit
Va ser just després de tornar del Mundial de l’Argentina, el setembre del 1978, quan em vaig casar amb la Sílvia. Vam decidir fer el viatge de nuvis a les illes Seychelles, tot pensant que gaudiríem de la intimitat i tranquil·litat que desitjàvem. Tanmateix, l’endemà d’haver-hi arribat, de bon matí van trucar a la porta de l’habitació de l’hotel. En obrir, em vaig trobar un grup d’adolescents, vuit o deu, amb uns ulls com a plats i un rostre d’entusiasme, que em demanaren que anés a jugar amb ells. No vaig voler desil·lusionar-los i vaig accedir a acompanyar-los. «Ara te’n vas a jugar a futbol?», em digué la Sílvia, amb cara de no entendre res. Jo, que vaig veure que el matrimoni podia començar a trontollar abans d’hora, vaig mirar de calmar-la i de fer-li veure que només seria un moment. L’endemà, però, aquella canalla esperava que jo tornés a jugar amb ells. I vaig haver-los de convèncer que cada dia no podia ser…
Un ambient molt procliu a l’esport a casa nostra
Amb la Sílvia vaig trobar la persona que necessitava un futbolista que, a vegades, amb prou feines parava a casa unes poques hores. Perquè igual arribaves de jugar un partit internacional un dijous al vespre i divendres ja havies d’embarcar-te en un nou viatge. Ella és una persona molt esportista: juga al pàdel, va al gimnàs, munta a cavall, va en bicicleta… Fins i tot practica el trial amb la moto. És deu anys més jove que jo, però sempre ens hem entès molt bé i crec que, tant per la meva carrera professional com pel seu tarannà esportiu, hem estat un bon mirall perquè els nostres fills també hagin orientat les seves passes cap a l’esport. En Carles, que ara té trenta-sis anys i que ha seguit la tradició de mantenir el nom per quarta generació consecutiva al nostre nét de dinous mesos, és monitor de tennis. Ell també havia jugat als infantils del Barça, però les comparacions amb el seu pare eren difícils d’encaixar (personalment he constatat casos semblants amb altres companys, com Jordi Cruyff, el fill d’en Neeskens o d’en Costas, a banda de generar recels, en el sentit que hi ha qui pensa que formen part de l’equip no per mèrits personals sinó per raons familiars). A més, acabà adonant-se que dominava millor el tennis. I la meva filla Marta, que amb trenta-quatre anys té dues filles (l’Ainara, amb vuit anys, i la Naroa, de sis), és la directora del centre Dir del Putxet i ha estat sotscampiona catalana de pàdel.
A la botiga d’esports, hi venia però no cobrava
A principis dels anys setanta, amb Martí Filosia vam decidir obrir una botiga d’esports. Vam considerar que podíem aprofitar la nostra experiència esportiva i la força dels nostres noms per atraure públic a l’establiment i muntar un negoci que ens permetés guanyar-nos les garrofes un cop haguéssim acabat la nostra carrera com a futbolistes. Vam comprar un local a l’edifici Les Amèriques, al carrer Muntaner, i vam obrir-hi Rexach-Martí Esports. Més endavant, el meu soci va decidir vendre’m la seva part i l’establiment passà a dir-se Rexach Esports. El meu germà Josep també hi despatxava. La botiga va funcionar durant un temps, però al final vaig decidir que no pagava la pena continuar amb el negoci. És cert que la botiga venia i que, quan jo hi anava a la tarda, hi havia gent que hi entrava ni que fos per veure’m i parlar amb mi. El problema era el cobrament. D’una banda, em trobava que venia algun nen, demanava una pilota i, en preguntar-ne el preu, veia que li canviava la cara. Jo li deia: «A veure, quant tens?». I si la pilota valia mil pessetes i ell en portava quatre-centes, l’hi acabava rebaixant, perquè no podia evitar recordar la meva infantesa i identificar-me amb la il·lusió que devia sentir aquell xaval davant la pilota. Després n’hi havia d’altres que et deien: «Ep, Charly! Apunta-m’ho que la setmana que ve t’ho vinc a pagar». I ja no els tornava a veure mai més…
Millor llogar el local
El que fou definitiu per tancar la botiga, però, fou la visita d’un visionari. Em féu veure que aquell negoci no tenia futur, perquè més endavant vindrien multinacionals de la distribució esportiva que, en comprar grans quantitats de productes, aconseguirien unes condicions comercials amb les quals jo no podria competir; perquè en el fons jo en aquella faceta no deixava de ser un petit botiguer. També em va treure del cap la possibilitat d’aliar-me amb Meyba, la marca que llavors equipava el Barça. «Desenganya’t, Carles: d’aquí pocs anys el Barça l’equiparà alguna altra marca multinacional. No et pots casar amb cap perquè compromets el teu futur a l’evolució que elles segueixin», em digué. Vaig parlar-ho amb la Sílvia, que era partidària de continuar amb el negoci, perquè veia la possibilitat de fer-se’n càrrec quan els fills es fessin grans… Però al final vaig fer números i vaig arribar a la conclusió que no pagava la pena mantenir la botiga, perquè em sortia més a compte llogar el local i percebre’n l’arrendament. I així m’oblidava de tot el que són programacions de producte, que m’obligaven a apostar per uns determinats articles amb mig any d’antelació, amb tot el risc que comportava si després els clients no et compraven els anoracs; o l’època de rebaixes; o les liquidacions…
En el meu homenatge, on vaig plorar fou a la dutxa
Si el dia del meu debut amb el primer equip fou, a nivell esportiu, el més feliç de la meva vida, quan em feren un homenatge de comiat fou el més trist. Va ser l’1 de setembre del 1981, en un partit contra la selecció argentina. Tot i que puc semblar una persona bastant freda, recordo que a la dutxa vaig plorar, perquè m’adonava que allí s’acabava tot allò pel que havia lluitat des de petit. I no va resultar fàcil acostumar-me a aquell nou ritme de vida, perquè, per començar, si volia anar a jugar a tennis, em trobava que els meus amics treballaven i només podia comptar amb ells els caps de setmana. A la fi em vaig adonar que l’única manera de treure’m l’espina d’haver acabat la carrera com a futbolista era exercint com a entrenador. Fou així que vaig començar a entrenar els equips inferiors del Barça; inicialment nens de dotze anys, on hi havia Guillermo Amor, Jordi Roura, Tito Vilanova, Cristóbal Parralo, Carles Busquets… D’aquesta manera satisfeia el delit de seguir vinculat al futbol i, alhora, transmetia coneixements a les promeses blaugrana. Jugava amb l’avantatge que, per als joves, jo era un referent; perquè sabien qui era i comptava amb autoritat. A banda, les instruccions que els donava no eren simple teoria, atès que, si els deia com havien de colpejar la pilota, els podia demostrar empíricament com fer-ho, en executar jo mateix els serveis. Perquè sempre que he exercit d’entrenador m’ha agradat participar en el joc; i és que porto el futbol a la sang.
Jo no casava amb l’anomenada furia española
A la meva etapa com a futbolista, sovint se’m titllava de jugador fred i se’m criticava per no perseguir determinades pilotes. Els qui ho feien tenen part de raó, perquè el meu joc no casava gaire amb la filosofia de l’anomenada furia española que llavors s’estilava i que tenia associades expressions com ara «cal deixar-se la pell al terreny de joc» o «cal suar la samarreta». Llavors ningú no parlava de jugar bé al futbol. Tot semblava que es reduïa a córrer, a lluitar, a la força bruta… Sortosament, les coses han canviat i avui dia els afeccionats tenen una altra concepció d’aquest esport i valoren el talent de jugadors com en Xavi o l’Iniesta, que no basen la seva superioritat en una fortalesa física sinó en una depurada tècnica. Però, a la dècada dels setanta, jugadors com en Suárez, en Velázquez, en Marcial o jo mateix sovint rebíem xiulades perquè renunciàvem a fer esprints inútils per mirar de caçar una pilota impossible. Això no treu que, al final del partit, els mateixos que ens qüestionaven acabessin lloant-nos o, si podien, pujant-nos a collibè.
Un bon President no pot ser mai amic dels jugadors
Amb tots els presidents del Barça he mantingut molt bona relació. Amb el temps, però, la figura del President ha canviat, perquè abans era algú més institucional i distant, que ens venia a saludar a principi de temporada, ens desitjava bones festes per Nadal i s’acomiadava a final de campanya. Des de l’arribada de Laporta, els presidents són més accessibles per als jugadors. Això és un xic perillós, perquè el President no pot ser mai amic dels futbolistes, atès que, en determinats moments, haurà d’adoptar decisions que poden resultar doloroses, com és comunicar-los que no es compta més amb ells. El President ha de mantenir la seva autoritat, tal com alguns entrenadors dispensen tracte de «vostè» als jugadors -com ho feia, per exemple, Luis Aragonés-, per evitar que es prenguin certes confiances. En el meu cas era diferent, perquè jo venia treballant amb els jugadors des que eren nens; però si hagués anat a entrenar a un altre equip, segurament hauria seguit aquesta fórmula.
Al Japó, qui mana, mana
Si el 1997 vaig decidir marxar a entrenar al Japó fou perquè a can Barça érem massa entrenadors. Primer hi havia Bobby Robson amb en Mourinho; i, més tard, va arribar Van Gaal amb els seus tres ajudants. Si hi afegim l’Alexanko i jo, en sumàvem set. En aquell organigrama l’encaix era difícil. Inicialment m’havien assignat responsabilitzar-me del futbol internacional i havia de recórrer tot Europa controlant els jugadors sots-18. Tanmateix, finalment aquestes funcions les assumiren en Robson i l’Alexanko, raó per la qual vaig acceptar l’oferta del Yokohama Flügels. Llavors al Japó vam coincidir entrenadors com Osvaldo Ardiles, Benito Floro o Xabier Azkargorta. Fou una experiència interessant, tot i la dificultat de l’idioma. Em serví per adonar-me que allí qui mana, mana. Són gent molt disciplinada, que obeeix les ordres que dóna el cap. Aquí, sovint et qüestiona qualsevol directriu i gestionar equips demana més mà esquerra.
Allò que en boca d’en Johan es titllava de genialitat, en la meva es titllava de bajanada
Amb Johan Cruyff formàrem un bon tàndem a la banqueta. Compartíem una mateixa concepció del futbol: el del tiqui-taca o de l’escola holandesa, de la taronja mecànica; on tothom defensa i tothom ataca. Vam aportar innovació als entrenaments, amb menys càrrega física i més control tècnic, amb els típics rondos o implementant altres jocs. La clau fou aplicar el mateix patró a tots els equips: des dels més petits fins al primer. Perquè abans assistíem a un canvi d’entrenador cada any, amb la qual cosa als jugadors ens canviaven la manera de jugar contínuament i, de retruc, ens generava desconfiança respecte als tècnics. Amb en Johan les decisions eren consensuades. Però ell comptava amb un reconeixement que jo no tenia i, davant la premsa, no era el mateix si una cosa l’explicava ell o la comentava jo. Podia ser que un dia entrenéssim amb una pilota de rugbi. Si en Johan hagués dit que ho fèiem per treballar la reactivitat dels jugadors amb els lògics canvis de direcció de la pilota, els periodistes l’haurien titllat de geni; si hagués estat jo qui ho hagués dit, m’haurien qualificat d’il·luminat. Al final, però, estàs en mans dels jugadors; perquè, per molta experiència que hagis anat acumulant, si no comptes amb bons jugadors… I, sovint, els jugadors manen més que el club, perquè al segon any amenacen amb marxar si no els augmenten la fitxa.
«Joan: tindràs l’honor de dir que has fitxat el millor jugador de la història»
Quan Leo Messi va arribar a Barcelona era un noi petit i esquifit. Josep Maria Minguella me n’havia parlat, però resultava difícil que vingués des de l’Argentina per fer unes proves. Finalment, vam convenir que vingués quinze dies per Setmana Santa i vaig demanar-ne als tècnics l’opinió. Tot i que en valoraven la qualitat, posaven objeccions a fitxar-lo, per la qual cosa vaig voler assumir la decisió. Vam muntar un partit amb nens que eren més grans que ell. En vaig tenir prou a veure’l des que vaig arribar al camp i fer el trajecte des del córner a la banqueta. «Fitxeu-lo», vaig dir d’immediat. Era un noi diferent. Tot i que menudet, en saltar al terreny de joc es transformava. Vaig posar-me pesat i vaig vèncer les reticències de la directiva a tancar-ne el fitxatge, tot dient-li al President Gaspart: «Joan, tindràs l’honor de dir que has fitxat el millor jugador de la història del Barça». Finalment, aconseguírem que Juan Lacueva, assessor del club, trobés la manera d’eludir uns impediments legals i que en Leo acabés aterrant a Barcelona.
Trobo molt encertada la frase «el Barça és més que un club»
Sempre he trobat que la frase «el Barça és més que un club» és molt encertada i definitòria. Ras i curt, aclareix la realitat d’una entitat que representa un sentiment molt concret, com és la identificació amb Catalunya. Jo mateix la sento molt meva i sóc conscient del que representa el Barça, a l’àmbit esportiu, polític i social. És una manera d’entendre el nostre país amb la qual també m’identifico. Qui més qui menys sap com penso i no me n’estic d’admetre que en alguna ocasió he col·laborat amb Convergència amb alguna xerrada. Però la meva implicació política no ha passat d’aquí, perquè a mi el que m’interessa és el futbol. No puc evitar, és clar, seguir l’evolució del Procés català. Mai no havíem arribat tan lluny com ara en la reivindicació nacional, i això en bona part ha estat gràcies a les actuacions dels polítics de fora de Catalunya, que s’han convertit en una fàbrica d’independentistes. Estic convençut que, si haguessin acceptat des del primer dia que se celebrés el referèndum, el «no» s’hauria imposat. Però ara la situació s’ha complicat i per al Govern espanyol s’ha convertit en una pedra a la sabata.
