Text del 11/05/2016
JOAN VIVÓ MONTOLIU
L’Hospitalet de Llobregat (Barcelona)
Representant de la tercera generació d’un negoci familiar de distribució que ha crescut sota l’impuls visionari de la seva batuta, sap que el consens entre els socis va per davant de l’exercici autoritari d’un càrrec. Coneix el nom i cognom de tots els seus empleats; no podia ser d’una altra manera: estima amb passió la seva feina. Afirma que l’empresari ha de ser inconformista, ja que sempre hi ha quelcom per millorar. El sacrifici personal té la recompensa d’acomplir un somni i sentir-se lliure.
Una professora va sentenciar: “En Joan només farà de manobre”
Cada vegada que m’havia de posar davant d’aquesta mestra, tremolava com un flam; semblava que no em suportés. Tenia dotze anys, i cursava aleshores tercer de batxillerat; ho suspenia tot, només aprovava Educació Física i Religió. Un dia cridà la meva mare i li va dir que no serviria per a res, que l’única cosa de profit que podria aconseguir a la vida és fer de manobre. La meva mare va creure-la i va voler que comencés a treballar. No ho recordo amb rancúnia: ella es quedà orfe de molt jove, el seu pare es va casar amb una segona dona que, tot i que la tractava bé, va fer que als onze anys la contractessin com a dependenta d’una carnisseria al Mercat de Santa Caterina. Creia que s’havia d’anteposar l’esforç per sobre de l’estudi. A més, als anys seixanta, encara no es valorava tant la necessitat que els fills es formessin. Va ser gràcies al meu pare que vaig poder triar un camí diferent.
Bon estudiant de batxillerat i Mecànica
Aquell estiu finalment em van posar a treballar a la fàbrica del pare com a aprenent. Era un entorn conegut per a mi, de petit sempre m’hi bellugava entre caixes de cerveses, gasoses i llimonades. Vaig començar escombrant magatzems i recollint vidres. Tanmateix, el pare no es va donar per vençut: m’animà a matricular-me al batxillerat nocturn. I com m’agradava molt la mecànica –sempre estava remenant entre els vehicles de l’empresa emprats per a la distribució–, em va adreçar a una escola de formació professional. Després d’aprovar unes proves d’accés, em van admetre. Vaig passar de ser un inútil declarat a esdevenir un bon treballador i estudiant de batxillerat i Mecànica.
La sort de conèixer l’enginyer Josep Maria Sedó
Una de les millors coses que em van passar en aquella època de joventut fou conèixer el mestre i enginyer metal·lúrgic Josep Maria Sedó. Donava classes de Matemàtiques, Física i Tecnologia. Aquest bon professional m’ensenyà a estudiar; vaig veure que s’interessava per mi, em va motivar. Gràcies a ell, vaig aconseguir superar dues formacions simultànies. Sortosament, el pare també valorà molt que els seus fills estudiessin; va veure que havíem d’estar ben preparats per tal d’encarar millor el nostre futur.
M’acabava de casar i podia mantenir la família
Aquest mestre representava per a mi un ídol, un exemple a seguir. És per aquest motiu que em vaig matricular a la universitat: volia ser, com ell, un enginyer industrial. Als dinou anys, vaig tenir l’oportunitat d’entrar en un taller, però després d’un any de fer de mecànic a l’estiu, em vaig quedar sense feina. I no volia restar a casa sense treballar; a més, havia d’acomplir amb el servei militar obligatori, em semblava que se’m tancaven totes les portes. Quan vaig retornar de la “mili”, em vaig reincorporar a l’empresa familiar i vaig recórrer tots els departaments com a aprenent. Finalment, vaig decidir abandonar la carrera al segon curs, però tot i així no vaig deixar de formar-me. Vaig adonar-me que havia pres la decisió correcta: m’aca – bava de casar i podia mantenir la família, i sobretot em començava a sentir involucrat en un projecte familiar que, tot i ésser dirigit per altres persones, em permetia incorporar la meva visió particular del negoci.
Va ser l’avi qui fundà l’embrió del nostre grup empresarial
El meu avi Eduard va continuar el negoci del seu oncle Pelegrí: comprava, criava i venia bestiar a l’Hospitalet de Llobregat; sobretot porcí, tot i que també tenia xais i vedelles. Als anys cinquanta, va veure que era una activitat poc neta, que produïa males olors, i va pensar a endegar un negoci alternatiu per mitjà del seu fill Eduard. El 1952 inicien l’activitat com a fabricants i distribuïdors de begudes carbòniques, i el 1964 es converteixen en la societat mercantil Carbónicas Vivó, S.A. Finalment, hi van treballar els sis germans, tot i que cadascú era responsable d’una àrea específica. Van començar de zero i anaren deixant l’altre negoci a mida que aquest es consolidava. Era petit i mai no veia el meu pare. A les cinc del matí ja començava a treballar al magatzem, i hi havia dies que no arribava a casa fins a la mitjanit. S’encarregava de dur a terme feines molt diverses: recollia una comanda i la portava a la seva destinació o participava del procés de fabricació. Malgrat que cada germà era responsable d’una àrea en concret, havien de tocar diverses tecles alhora.
GrupVIVÓ és la merescuda recompensa a l’esforç
La companyia, dirigida ara per la tercera generació, ha passat a ser un gran grup d’empreses gràcies a la confiança dels seus clients i proveïdors. A les nostres modernes instal·lacions, situades a Sant Joan Despí, disposem d’un centre logístic de 1.500 metres quadrats, i un centre de distribució de 4.000. Comptem amb una ubicació estratègica i unes excel·lents comu-nicacions, que ens permeten donar servei a la comarca del Baix Llobregat i la part sud del Barcelonès. GrupVIVÓ és la merescuda recompensa a l’esforç realitzat durant més de seixanta anys; hem aconseguit consolidar-nos en el mercat de la distribució de begudes, tot especialitzant-nos en el canal HORECA (hoteleria, restauració i serveis). Per distribuir els productes comptem amb una flota pròpia –un total de trenta-tres camions que reparteixen més de 2.500 productes en menys de vint-i-quatre hores–, i un equip de noranta-cinc professionals que constitueixen un dels actius més importants de la companyia. Donar un servei integral al client és una constant per a nosaltres.
He aconseguit ser al capdavant de l’empresa familiar
La majoria d’empreses familiars pateixen el mateix problema: els pares volen que els seus fills estiguin a dalt de tot, però al primer lloc només hi ha espai per a una única persona. En el nostre cas, érem disset nebots. Als anys noranta començo a veure que havíem d’adaptar el negoci a les exigències del segle XXI; havíem d’ésser capaços de donar-li continuïtat. Vaig voler ser al capdavant d’aquest procés; per aconseguir-ho, m’havia d’armar de paciència. D’entrada, havia de trobar la manera per tal que els meus oncles i el meu pare confiessin en mi. I en segon lloc, també havia de merèixer el crèdit dels nebots. Ho vaig aconseguir. El nostre Consell d’Administració, fundat el 1997, ha estat una bona eina de funcionament. Des de la seva creació, vaig recomanar que fos format per un mínim de sis membres, un per família. A més, l’empresa havia de comptar amb un únic Director General, un càrrec que vaig ocupar, i que compagino amb el de Conseller Delegat. Sempre he tingut molt clar que no haig d’abusar del poder que m’atorga aquesta posició. Ben al contrari, només haig d’utilitzar-lo si no s’arriba a un acord. No obstant això, l’objectiu és sempre assolir el consens. El fet que cadascú pensi diferent no és cap obstacle; d’aquesta manera, podem aportar noves mirades, prendre una decisió millor. Hi ha una altra qüestió fonamental perquè tot funcioni bé: els socis han de rebre una part dels beneficis. Això permet complementar la pensió dels membres que ja estan jubilats.
Adaptar-nos a l’era informàtica: un dels primers reptes
Recordo que l’any 1985 li vaig dir al meu oncle que havíem de comprar un ordinador per desglossar l’IVA. Em va respondre que no feia falta, però finalment el vaig poder convèncer. La nostra primera computadora tenia aleshores molta menys capacitat que qualsevol pendrive del mercat. Tothom desconeixia els principis bàsics de la informàtica, però vam haver d’aprendre’ls. Al maig del 1987, vam informatitzar tota l’empresa. Vaig treure hores dels caps de setmana per introduir-me en aquest nou món: em vaig comprar un ordinador personal, que vaig instal·lar a casa, per tal de practicar i comprendre millor el seu funcionament, i em vaig apuntar a diversos cursets d’informàtica. També vam contactar amb una empresa que es desplaçava fins als nostres despatxos per solucionar els problemes i errors que es presentaven. Actualment, tenim tant un responsable de l’àrea tecnològica i informàtica, que treballa tota la jornada laboral, com una empresa que també s’ocupa d’assumptes tècnics.
A GrupVIVÓ, qualsevol decisió es pren amb un consens previ
La transparència i la comunicació són vitals: tots hem d’estar al corrent dels assumptes que afecten la companyia. S’ha de ser molt sincer; no amagar res. En l’actualitat, de la mà de CBgrup, tenim un nou projecte en marxa: una nova marca de cafè produïda per nosaltres. Per a mi, és com el meu nadó, com si l’acabés de parir. És un producte amb el qual confiem molt, és únic al món. Controlem tot el seu procés: des del cultiu de la planta fins que arriba a la tassa. No es barreja amb grans procedents d’altres terrenys i se li aplica un procés d’assecat especial, per tal que es pugui prendre amb menys sucre. La meva responsabilitat és exposar al Consell tots i cadascun dels detalls que composen aquest nou projecte, així com la inversió que es requerirà en cada actuació. D’entrada, em van replicar que els semblava massa costós, i vaig haver de guanyar-me la seva confiança: cada mes els haig de presentar els números i els resultats obtinguts: què hem assolit i què no hem aconseguit encara. A la nostra empresa, tot passa per un consens previ.
Intento sempre aplicar la mateixa regla: el sentit comú
A vegades ens compliquem massa pensant la manera de portar a terme un projecte, però sovint la solució és més senzilla. Intento sempre aplicar la mateixa regla: el sentit comú; si no vols una cosa per a tu, no la vulguis per als altres. Quan tot va bé, felicitem-nos, anem a dinar plegats per celebrar-ho, però quan va malament hem de treballar plegats. Tot problema té una solució, s’ha de buscar la més adient en cada moment.
Com un cos humà; així és una empresa
Tenim un cap que li diem administració; un cor, l’equip comercial, que és el motor que fa moure les comandes; un cos, que anomenem magatzem, i on guardem les mercaderies; i unes extremitats, gràcies a les quals som capaços de distribuir els productes. Cadascuna de les parts del nostre cos ha de funcionar adequadament, i si tenim una pedreta dins de la sabata, l’hem de saber treure, perquè ens farà mal.
Inconformisme: una qualitat que distingeix un bon empresari
Recordo que de ben petit acompanyava el pare al corral o a buscar grava al riu Llobregat. Anàvem amb un carro tirat per cavalls. Sempre en portava un al davant, que dirigia els altres, els empenyia, els donava força. I quin cavall escollia? El més fort. L’empresari ocupa aquest lloc en un negoci; és sempre al capdavant, tot transmetent ànims i empenta al seu equip. Necessàriament, ha de ser una persona inconformista, capaç de transmetre als seus treballadors les ganes de buscar alternatives, altres maneres de fer progressar les coses. Els processos sempre es poden millorar. La meva responsabilitat no és tant veure si la gent està satisfeta amb allò que ofereixo –tenim un equip que ens ho avalua–, sinó aconseguir perfeccionar el servei a fi d’intentar assolir l’excel·lència.
Treballem amb tres mil referències, però un únic producte
Cada dia belluguem una gran quantitat d’articles, però en realitat sempre dic que treballem amb un únic producte: oferir un bon servei. La innovació ha d’apuntar necessàriament cap al client. El nostre repte és ser creatius en un sector on sembla que ja s’ha fet tot. Per aquest motiu, tots els treballadors que participen en aquest procés han d’aportar el seu gra d’excel·lència. Quan un transportista lliura a un client una caixa de begudes, treballa amb el mateix article que qualsevol altre transportista de la competència. Què el pot diferenciar? No és el preu, sinó la confiança. El client ha de saber que no li fallaràs mai, que vindràs malgrat plogui, nevi o faci sol. Així, un dia et dirà: “Té, la clau, omple tu mateix el magatzem”. I el repartidor li omplirà bé, perquè serà ordenat, responsable i sabrà anunciar-li, quan calgui: “Les caixes que et vaig portar la setmana passada les col·loco a dalt. Les noves estan a sota, perquè no se t’omplin de pols”. Són els petits detalls els que marquen la diferència. Molta gent pensa que obrir un magatzem i començar a repartir és fàcil. Tanmateix, mantenir-se més de seixanta anys, tot augmentant el nombre de clients a cada exercici, com ho hem fet nosaltres, no és gens senzill.
Conec el nom i cognoms de tots els nostres treballadors
Quan tens un fruiter carregat de pomes i una es fa malbé, l’has d’agafar i llençar-la per evitar malmetre la resta. En el cas d’un treballador que no està prou motivat, el primer que has de fer és interessar-te, veure què pot ocasionar el seu comportament; és important que se n’adoni que el seu entorn es preocupa per ell i pel seu benestar. Ara bé, si la seva resposta és imprecisa, aleshores has d’avaluar la situació i no tenir por de prendre les decisions oportunes sense que et tremoli el pols. Si no ens entenem, és millor que ens separem i que cadascú faci el seu camí. Tant l’empresa com l’assalariat tenen els seus drets, però també les seves obligacions. Cada persona que entra a treballar a GrupVIVÓ per a mi és una benedicció; una nova mirada. Sé que treballo amb éssers humans, a dins i a fora de la nostra companyia. I tots són clients. D’uns rebo diners, als altres els haig de pagar. És l’única diferència. Conec els noms i els cognoms de tots els nostres treballadors. Quan dono d’alta alguna persona, abans de guardar les seves dades, apunto la data del seu naixement, per recordar-me del dia de l’aniversari; m’agrada enviar-los una felicitació, amb un correu o un WhatsApp.
Hem de saber créixer de manera ordenada
El desenvolupament d’un negoci sempre s’ha d’efectuar de manera mesurada. Si sabem que a Catalunya hi ha cinquanta mil establiments de restauració, però nosaltres només dominem una zona concreta, la nostra primera ambició ha de ser cobrir el cent per cent de l’àrea amb la qual treballem. I fins que no assolim aquesta fita, no ens desplaçarem a l’altre costat per tal d’augmentar el nostre perímetre d’influència. Fa molts anys que tinc clar que el nombre de clients és el que fa créixer una empresa. I als clients no els guanyes en un dia, sinó gradualment. Tot creixement és un risc, s’han de mesurar amb cautela les passes que dóna un negoci. El límit sempre és el sentit comú: mai no s’ha d’estirar més el braç que la màniga. I no s’ha de tenir pressa. Si vols abastar massa mercat, al final acabes baixant preus i treballant sense marges.
Qualsevol propòsit necessita de la il·lusió de la teva gent
Quan engegues un nou projecte has de preveure que necessitarà un temps per afermar-se, i requerirà també una inversió que hauràs de saber ajustar als teus comptes. El sobrecost que genera, que aplicaràs a les caixes que ja es venen, necessàriament haurà de ser petit, perquè si finalment el projecte no funciona, hauràs perdut un cèntim per cada caixa; és a dir, hauràs pessigat, en un minúscul tant per cent, els comptes de resultats de l’empresa. Quan plantes un arbre, saps que el primer any no et donarà fruïts. Pot fer flor, però segurament caurà. L’any vinent el podaràs, i potser ja florirà amb força. Has de tenir paciència; si realment en tens cura, podràs recollir-ne un resultat. D’altra banda, és molt important fer partícip el teu equip: el Consell t’ha d’avalar, la decisió ha d’estar consensuada i els treballadors han de rebre aquest nadó amb la mateixa il·lusió que tu, si no estarà destinat al fracàs.
Quan l’empresari s’acomoda, el negoci comença a morir
El primer comercial d’una empresa és, sens dubte, el seu empresari, ja que ha de ser capaç d’introduir canvis en els processos i fer que els responsables de tots els departaments, així com tots els seus treballadors, s’impliquin amb entusiasme. Ha de ser pacient, els ha de saber explicar que sempre hi ha una altra manera de fer les coses, que tot es pot millorar. Quan l’empresari s’acomoda, el negoci comença a morir.
Un bon venedor és ràpid i eficaç, però sobretot honest
El bon venedor no és aquell capaç de vendre qualsevol cosa a un client encara que no la necessiti, sinó aquell que sap identificar ràpid com és la persona que té davant, i què és el que pot necessitar de nosaltres, sense donar-li la llauna tot el dia. Ràpid, eficaç però, per sobre de tot, honest. Si ho és, arribarà un moment que el client el mirarà als ulls i li preguntarà: “Em surt a compte això?” I si li diu que sí, i sense fer-li més preguntes li ho compra –perquè confia en ell i sap que no l’enganya–, és quan realment ha fet un bon treball, ha estat un bon venedor. Ser comercial no és gens fàcil. Treballes sol al carrer plogui o faci bo. La feina es redueix a resultats, tant per als teus clients com per als teus superiors, i moltes vegades desitjaries més suport i més comprensió per part de tots dos. Però no hi ha temps per caure en el pessimisme, perquè tens altres venedors darrere, oferint els mateixos productes que tu i esperant que et relaxis per atacar. No existeix cap manual miraculós del bon venedor, però sí les bones pràctiques.
És una bona opció externalitzar si millores resultats
El 1988 ens vam convertir en socis fundadors del Grup de distribució Costa Brava (CBgrup), juntament amb altres empreses catalanes líders de distribució del canal HORECA. Al principi, era com una central de compres, amb la qual podíem adquirir els productes de manera més econòmica. Avui en dia, actua com una central de distribució, que ens permet donar una resposta més àgil i ràpida als nostres clients: tots els centres de distribució associats a CBgrup ofereixen un servei de lliurament en vint-i-quatre hores. A més, per als seus centres de distribució de Cata-lunya, CBgrup compta amb un servei de confecció, preparació i manipu-lació individualitzada. Un sistema que garanteix la distribució de totes les comandes, rebudes en un temps màxim de dotze hores. Quan millores els resultats de l’empresa, externalitzar és una bona opció. Tot i així, la gestió comercial i de distribució de GrupVIVÓ continua sent pròpia.
Grans fabricants interessats en la nostra empresa
L’any 2005, un proveïdor important es va posar en contacte amb nosaltres perquè volien que fóssim dins del seu grup. No vaig accedir a vendre’ls el nostre negoci, tot i que van insistir a oferir-me el càrrec de Director General i em van assegurar que respectarien la nostra plantilla. La primera pregunta que els vaig formular va ser: “La respectareu des del moment que la tinc contractada o des del dia que la contracteu vosaltres?”. Sempre vaig saber que la seva proposta no m’interessava: aquestes grans companyies et solen posar el caramel a la boca per treure-te’l després. Tenia clar que si hi accedia, no podria prendre les meves pròpies decisions, perquè sempre tindria dos o més superiors per sobre meu, i en el moment que no els agradés la meva feina em podrien substituir fàcilment per un altre. Però el més important és que no hagués estat el meu projecte, el meu somni, sinó el d’un altre. El cert és que mentre mantinguis la il·lusió d’impulsar noves fites, ningú no li podrà posar un preu a la teva empresa, perquè per a tu no el tindrà.
Hi ha una recompensa per tot aquest sacrifici: la llibertat
Un empresari treballa moltes hores i es pot sentir empresonat en el seu propi projecte, perquè per arrencar-lo i mantenir-lo ha hagut de dedicar-hi molt esforç i sacrifici, personal i familiar. Tanmateix, hi ha una recompensa extraordinària: la satisfacció d’haver aconseguit crear allò que somiava. D’haver estat capaç de fer, refer i modelar una idea inicial fins que ha pres la forma definitiva. I per damunt de tot, sentir-se lliure; això no té preu.
Lamento les hores que no he pogut passar amb el meu fill
Només me’n penedeixo d’una cosa en aquesta vida: no haver pogut compartir més hores amb el meu fill. I és un temps que mai no podré recuperar. Em vaig perdre la seva infància. Aleshores estava immers en l’activitat frenètica de la nostra empresa, havia d’estar sempre alerta; volia aconseguir capitanejar-la i havia de demostrar a cada moment que era la persona ideal per fer-ho. Sabia que l’empresa mai no seria meva, però tenia l’oportunitat de gestionar-la i dirigir-la. M’era impossible arribar a les set de la tarda per ajudar-lo cada dia a menjar el sopar, fer els deures o explicar-li contes. Quan entrava a casa al vespre, ja dormia. Algunes vegades, mentre sopava, s’havia despertat i s’havia amagat darrera de la porta del menjador per escoltar-me. Aleshores, m’aixecava i el portava a la seva habitació per explicar-li un conte. Al cap d’una estona, acabava cridant: “Mama, vine, el papa s’ha adormit!”. Sé que mai no li podré compensar, tot i que ara valoro molt les hores que dedico al meu nét; i si la meva família em demana un favor, saben que poden comptar amb mi. En l’actualitat, la meva situació professional és una altra: compto amb un equip de gent que fa possible que tot funcioni, treballo de manera més relaxada.
Vaig tenir la sort d’enamorar-me de l’Araceli, la meva dona
Sempre he treballat moltes hores. De jove, cada dia em llevava a les cinc de la matinada per estudiar abans d’anar a l’empresa. Per sort, sóc una persona que no necessita dormir molt: amb cinc hores en tinc prou. Vaig tenir la fortuna d’enamorar-me amb setze anys de l’Araceli, la meva dona. Vaig insistir molt fins que al final ens vam fer parella. No tenia necessitat d’altres activitats: quan no treballava, preferia estar a prop d’ella. No ens agradava gaire ballar, però sovint anàvem als guateques, que se solien organitzar a la casa o al garatge d’algun amic. Hi havia caps de setmana que no passava pel llit –aleshores, els dissabtes també es treballava–, i alguna vegada m’havia quedat dormit al sofà d’alguna d’aquestes festes. La meva dona, amb tretze anys, ja era dependenta en una botiga. Així doncs, entre setmana ens podíem veure ben poc. Ha estat sempre una persona amb caràcter, mai no ha tingut por a res. La seva empenta m’alimentava, em donava, i em dóna, piles. Em sento profundament agraït: des del dia que vam començar a sortir junts fins avui, ha tingut molta paciència, sempre ha estat al meu costat, m’ha donat suport, ha entès que la meva activitat professional em demanava molta més dedicació que vuit hores al dia. Ha hagut de conviure amb aquesta passió que tinc per la feina. Recordo que, quan li vaig demanar un segon fill, em va respondre: “Per què en vols un segon, si no veus mai el primer? Amb en Joan ja en tens prou per saber què és”. I tenia raó: molts dies arribava a casa i havia de preparar un pla de màrqueting. Em faltaven hores. I hi havia dissabtes que em tancava a una habitació per continuar treballant i no podíem sortir a passejar junts amb el nen. Malgrat tot, m’estimava i el seu amor la va ajudar a entendre la meva dedicació a la feina.
He convocat Consells d’Administració a dins d’un hospital
Fa sis anys vaig patir una pancreatitis greu i vaig estar ingressat deu dies a la UCI. Quan em van baixar a planta, el primer que vaig demanar va ser el meu ordinador, necessitava connectar-me, tenir dades actualitzades del negoci. Vaig arribar a celebrar Consells d’Administració del grup dins de l’hospital. La meva activitat laboral em complau. Gaudeixo imaginant noves solucions, impulsant nous projectes i il·lusions. Cada dia trobo un al·licient, cada jornada laboral per a mi és divertida. Estimo la meva feina.
Hi ha vivències familiars que recordo com si fossin tresors
Tant la meva dona com jo hem participat de les activitats de l’escola del nostre fill. Això no m’ho he perdut. Sempre hem estat partidaris de l’escola pública. Quan vam anar a viure a Sant Cugat, vam buscar un centre d’ensenyament públic que ens agradés, i quan ens vam mudar a Palau-solità i Plegamans, vam cercar una escola que fos continuadora. Recordo que havíem organitzat sortides amb altres pares, i sempre passava més estona amb el Joan i els seus amics que amb els adults. També, quan el nen va començar a jugar a futbol sala, vaig formar part d’un equip de pares. Tinc una imatge que mai no esborraré del meu cap: el Joan i el Bucks, el nostre gos, al jardí de casa, el dia que li vam regalar. És un mastí espanyol, molt gran, i llavors era molt més alt que el meu fill, aleshores un nen petit. D’altra banda, aprofitàvem les vacances per fer viatges junts: havíem anat diverses vegades a la Vall d’Aran i havíem creuat els rius amb els quatre per quatre. I m’encantava arribar de la feina i veure que encara jugava als camps de Palau. És l’avantatge de viure en un poble com aquest: els nens poden estar-se al carrer fins que es fa de nit, gaudeixen de la natura. Ara, les estones de temps lliure les omplo amb coses senzilles, com arreglar el jardí que tenim i gaudir del meu nét.
La meva vida ha valgut la pena: estic orgullós d’en Joan i la família
No sé si voldrà seguir les meves passes, desconec quin camí triarà. La veritat és que no m’importa si decideix dedicar-se al negoci o bé opta per no continuar amb la saga familiar, perquè per damunt de tot només aspiro a una cosa: que sigui feliç. Recordo el dia que em va presentar la Laura, la seva xicota, una noia molt maca, que estimo ara com si fos filla meva. Al poc temps, van voler viure plegats, i nosaltres no vam posar cap impediment; ben al contrari, els vam deixar l’apartament que tenim a Sant Pol de Mar. Volíem que provessin què significa conviure amb algú. Recordo que el dia del seu casament, que va ser civil perquè no volien cap celebració eclesiàstica, érem vuit persones: els pares i el germà de la núvia, nosaltres, la parella i en Biel, el meu nét, que estava dins la panxa de la seva mare. Es van casar el 3 de juliol del 2009, i va néixer set dies després. Aquella jornada, havia d’assistir a un Consell d’Administració. Al matí vaig portar la dona a l’hospital perquè la Laura ja hi havia ingressat amb contraccions. Li vaig dir que me n’anava a treballar, que m’avisessin. Ha estat la primera vegada que he deixat un Consell a mitges; em van dir que ja havia nascut el meu primer nét. El 2 de juny del 1981, el dia que va néixer el meu fill, la meva dona es va esperar fins a la tarda per trucar-me. Sabia que estava enfeinat i no m’avisà fins que no va veure amb seguretat que havia d’anar a l’hospital.
Qualsevol ciutadà honest està desencantat amb els polítics
A GrupVIVÓ vam ser una de les primeres empreses nacionals del sector a incorporar un sistema de qualitat ISO. També, vam introduir el 2014 un codi de bones pràctiques. Els polítics també haurien d’aplicar una norma similar en la seva activitat. Si un ciutadà és honest, un polític encara ho hauria de ser molt més. I si es demostra que ha actuat de manera incorrecta, se l’hauria de cessar immediatament. El problema és que hi ha una manca general d’honestedat, no es mereixen el nostre respecte. Els electors hauríem de poder manifestar, amb un vot en blanc vàlid, que creiem en la política, però no amb qui la representa. Un trenta per cent de vots en blanc haurien de poder ser traduïts en el mateix percentatge de cadires buides al Congrés. Serien com les cadires de la vergonya: tot un símbol del descontentament social.
M’agrada anar amb el cap ben alt, mirant als ulls
I si baixo la vista és perquè no vull ensopegar quan hi ha un obstacle al terra. No tinc res a amagar. Si ets honest amb tu mateix, també ho ets amb la resta de gent. I no és gens difícil aconseguir-ho quan és la teva pràctica habitual.
