Text del 2002
Cal estimar els nois perquè ells mateixos aprenguin a estimar els altres
.
Va néixer com a associació, i des de l’estiu del 2000 Main té l’estatus de fundació. David Rodríguez Abellán n’és el president, i ha acompanyat l’entitat al llarg de totes les etapes, juntament amb Maria Dolors Rodríguez, Ferran Rodríguez, Rosa Maria Almeda i Rosalia Moreno, entre d’altres.
El barri sabadellenc de Torreromeu és el bressol de la institució. Corria l’any 1985 quan un grup molt reduït de persones, concretament cinc, “vam començar a treballar amb els infants en situació d’exclusió que hi havia en aquell barri.” La petició perquè s’impliquessin en la sort d’aquells menors “ens va arribar per tres bandes: de la Congregació Filles de la Caritat, en concret de la germana Guadalupe de Calcuta, dels veïns de Torreromeu i de la parròquia del barri.”
No eren ni mitja dotzena, i “amb una corda i una pilota” aquells joves generosos van anar per feina. Ara bé, tenien molt assumits els seus criteris fonamentals: “Primerament, partíem d’una voluntat vocacional de treballar amb les minories. En segon lloc, no volíem que es desvirtués de cap manera el projecte, que era el treball amb els més mancats de recursos. Des del principi, hem volgut treballar amb nois que no es poden acollir a cap altre recurs normalitzat.” El senyor Rodríguez subratlla que “gaudíem del suport de moltes persones anònimes; tothom hi aportava alguna cosa.”
Amb el temps, la llavor que David Rodríguez Abellán i els seus companys van plantar durant els anys vuitanta ha donat lloc a la Fundació Main i a dues entitats més: “La Fundació Idea, que acull infants menors de 14 anys i organitza plans de formació; la Fundació EVEMO, que promou el sentit ocupacional dels nois, a partir d’empreses d’inserció i altres recursos. El cert és que hi ha una estreta vinculació entre les tres institucions.” Aquesta divisió respon a la voluntat dels responsables del projecte de desenvolupar una tasca “a llarg termini. No podem intervenir únicament de manera esporàdica en la vida d’un noi.” I és que hi ha molta feina per fer.
“Hem crescut a mesura que descobríem les necessitats d’aquells a qui atenem. Les nostres iniciatives es mantenen mentre el problema hi sigui”, assenyala. Reconeix que certes situacions arriben a “desbordar-nos, com ara el problema de la toxicomania entre els adolescents.” Main treballa amb tres centenars de nens, distribuïts en els 15 centres de què disposa l’entitat, al càrrec d’una seixantena de persones. Han deixat enrere el voluntariat: “La nostra responsabilitat envers els infants ens obliga a dedicar-hi tota l’atenció. Volem que hi intervingui gent estable, contractada, que treballi el màxim d’hores possible.” Els centres estan distribuïts al llarg de la geografia catalana: “En tenim cinc al Vallès, dos a Barcelona, un al Prat de Llobregat, un a Cornellà, un a Santa Coloma, un a Vic, un a Blanes, un a Calafell, un a Sant Sadurní d’Anoia i un a Berga.”
“Actualment els nostres equips educatius estan desenvolupant un projecte fonamental: el d’unitats d’escolarització compartida.” Aquest projecte, d’un abast considerable, “acull nois d’entre 12 i 16 anys, provinents de diferents instituts d’educació secundària que per la seva situació no poden restar al centre docent.” Són menors, nascuts en contextos socials molt diversos, que han protagonitzat “greus enfrontaments als instituts, que fins i tot han provocat danys a coses i persones.”
Els membres de la Fundació parteixen de la base que els adolescents en situació de conflicte necessiten que se’ls eduqui en unes altres condicions: “Diversifiquem el currículum de manera que puguin accedir a tots els continguts de forma alternativa. Pretenem que, en lloc de patir l’obligatorietat de l’educació, gaudeixin del dret a l’educació. Volem que es reconciliïn amb la formació, que descobreixin que és un bon sistema no només per conèixer altres coses, sinó també per conèixer-se millor a ells mateixos. D’altra banda, cal reconduir les seves habilitats socials i fer-los descobrir una escala de valors morals.” Són conscients que “els demanem el triple del que se’ls exigeix a altres ciutadans de la seva edat en una situació diferent.”
El responsable de Main subratlla que per dur a terme “aquesta feixuga tasca de base no hi ha prou a ser bona persona, sinó que també és necessària una gran professionalitat. Treballem amb pedagogs, psicòlegs, sociòlegs, educadors i treballadors socials i diplomats en infermeria.” Afegeix que “ens va costar i ens costa trobar aquests educadors, indispensables per al desenvolupament del projecte. Per sort, des del començament ens vam envoltar d’homes i dones molt fidels al projecte i respectuosos amb els infants.”
És fonamental que tots aquests professionals siguin capaços de “posar-se a la pell del menor.” La implicació de tots ells és majúscula: “Tots aquests adolescents formen part de la nostra vida, no ens podem desvincular dels seus problemes.” La seva tasca, a més de l’àmbit estrictament acadèmic, es fonamenta en “l’atenció personal dels nois, vetllant per les petites coses, sabent descobrir en cada noi el que és únic, irrepetible, i potenciant-ho, tenint cura dels detalls com felicitar els nois, enviar-los una postal a l’estiu…, cal estimar-los perquè aprenguin ells també a estimar els altres.”
Prova que aquestes accions arriben a bon port és que “els menors s’hi troben bé, a casa nostra.” D’altra banda, un percentatge considerable dels adolescents que passen per la institució acaben integrant-se plenament a la vida del barri. El nostre protagonista reconeix que la reinserció social dels joves amb qui treballen “no es pot garantir al cent per cent. Ara bé, n’hi ha molts que surten del cercle viciós en què es trobaven immersos i milloren les seves vides.” La col·laboració dels familiars és indispensable: “Habitualment, l’actitud d’aquests adolescents és fruit de l’entorn en què han viscut, de manera que els pares no disposen de gaires eines per posar remei als conflictes dels fills. Per això organitzem sovint reunions de seguiment amb les famílies, que es converteixen en autèntiques sessions de teràpia.”
La labor de la Fundació Main “es desenvolupa a partir de convenis amb el Departament d’Ensenyament i altres administracions, ajuntaments i consells comarcals.” El seu responsable afegeix que “volem ser un instrument del sistema educatiu ordinari i un recolzament per als centres, però sobretot una possibilitat per als nois.” L’objectiu últim d’aquesta entitat catalana consisteix a “recollir tot el que ha viscut aquest col·lectiu, analitzar-ho i plantejar un nou punt de partida. Ara bé, seria molt positiu que unitats com la nostra, amb personal com el nostre i entitats com la nostra, es poguessin ubicar dins mateix dels centres d’ensenyament ordinaris.”
