Sr. David Rodríguez Abellán
Sr. David Rodríguez Abellán
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. DAVID RODRÍGUEZ ABELLÁN

FUNDACIÓ MAIN

Text del 2002

Cal estimar els nois perquè ells mateixos aprenguin a estimar els altres

.

Va néixer com a associació, i des de l’estiu del 2000 Main té l’estatus de fundació. David Rodríguez Abellán n’és el president, i ha acompanyat l’en­ti­tat al llarg de totes les etapes, juntament amb Maria Dolors Rodríguez, Ferran Rodríguez, Rosa Maria Almeda i Rosalia Moreno, entre d’altres.

El barri sabadellenc de Torreromeu és el bressol de la institució. Corria l’any 1985 quan un grup molt reduït de persones, concretament cinc, “vam començar a treballar amb els infants en situació d’exclusió que hi havia en aquell barri.” La petició perquè s’impliquessin en la sort d’a­quells menors “ens va arribar per tres bandes: de la Congregació Filles de la Caritat, en concret de la germana Guadalupe de Calcuta, dels veïns de Torreromeu i de la parròquia del barri.”

No eren ni mitja dotzena, i “amb una corda i una pilota” aquells joves ge­ne­rosos van anar per feina. Ara bé, tenien molt assumits els seus cri­te­ris fonamentals: “Primerament, partíem d’una voluntat vocacional de treballar amb les minories. En segon lloc, no volíem que es des­virtués de cap manera el projecte, que era el treball amb els més mancats de recursos. Des del principi, hem volgut treballar amb nois que no es poden acollir a cap altre recurs normalitzat.” El senyor Rodríguez subratlla que “gaudíem del suport de moltes perso­nes anònimes; tothom hi aportava alguna cosa.”

Amb el temps, la llavor que David Rodríguez Abellán i els seus com­panys van plantar durant els anys vuitanta ha donat lloc a la Fundació Main i a dues entitats més: “La Fundació Idea, que acull infants me­nors de 14 anys i organitza plans de formació; la Fundació EVEMO, que promou el sentit ocupacional dels nois, a partir d’empreses d’in­serció i altres recursos. El cert és que hi ha una estreta vincula­ció entre les tres institucions.” Aquesta divisió respon a la voluntat dels responsables del projecte de desenvolupar una tasca “a llarg ter­mini. No podem intervenir únicament de manera esporàdica en la vida d’un noi.” I és que hi ha molta feina per fer.

“Hem crescut a mesura que descobríem les necessitats d’aquells a qui atenem. Les nostres iniciatives es mantenen mentre el proble­ma hi sigui”, assenyala. Reconeix que certes situacions arriben a “des­bordar-nos, com ara el problema de la toxicomania entre els adoles­cents.” Main treballa amb tres centenars de nens, distribuïts en els 15 cen­tres de què disposa l’entitat, al càrrec d’una seixantena de persones. Han deixat enrere el voluntariat: “La nostra responsabilitat envers els infants ens obliga a dedicar-hi tota l’atenció. Volem que hi intervin­gui gent estable, contractada, que treballi el màxim d’hores possi­ble.” Els centres estan distribuïts al llarg de la geografia catalana: “En tenim cinc al Vallès, dos a Barcelona, un al Prat de Llobregat, un a Cor­nellà, un a Santa Coloma, un a Vic, un a Blanes, un a Calafell, un a Sant Sadurní d’Anoia i un a Berga.”

“Actualment els nostres equips educatius estan desenvolupant un projecte fonamental: el d’unitats d’escolarització compartida.” Aquest projecte, d’un abast considerable, “acull nois d’entre 12 i 16 anys, provi­nents de diferents instituts d’educació secundària que per la seva situ­ació no poden restar al centre docent.” Són menors, nascuts en con­tex­tos socials molt diversos, que han protagonitzat “greus enfrontaments als instituts, que fins i tot han provocat danys a coses i persones.”

Els membres de la Fundació parteixen de la base que els adolescents en situació de conflicte necessiten que se’ls eduqui en unes altres condi­cions: “Diversifiquem el currículum de manera que puguin accedir a tots els continguts de forma alternativa. Pretenem que, en lloc de patir l’obligatorietat de l’educació, gaudeixin del dret a l’educació. Volem que es reconciliïn amb la formació, que descobreixin que és un bon sistema no només per conèixer altres coses, sinó també per conèixer-se millor a ells mateixos. D’altra banda, cal reconduir les seves habilitats socials i fer-los descobrir una escala de valors mo­rals.” Són conscients que “els demanem el triple del que se’ls exigeix a altres ciutadans de la seva edat en una situació diferent.”

El responsable de Main subratlla que per dur a terme “aquesta feixuga tasca de base no hi ha prou a ser bona persona, sinó que també és necessària una gran professionalitat. Treballem amb pedagogs, psi­còlegs, sociòlegs, educadors i treballadors socials i diplomats en infermeria.” Afegeix que “ens va costar i ens costa trobar aquests edu­cadors, indispensables per al desenvolupament del projecte. Per sort, des del començament ens vam envoltar d’homes i dones molt fidels al projecte i respectuosos amb els infants.”

És fonamental que tots aquests professionals siguin capaços de “posar-se a la pell del menor.” La implicació de tots ells és majúscula: “Tots aquests adolescents formen part de la nostra vida, no ens podem des­vincular dels seus problemes.” La seva tasca, a més de l’àmbit es­tric­tament acadèmic, es fonamenta en “l’atenció personal dels nois, vet­llant per les petites coses, sabent descobrir en cada noi el que és únic, irre­petible, i potenciant-ho, tenint cura dels detalls com feli­citar els nois, enviar-los una postal a l’estiu…, cal estimar-los per­què aprenguin ells també a estimar els altres.”

Prova que aquestes accions arriben a bon port és que “els menors s’hi troben bé, a casa nostra.” D’altra banda, un percentatge considerable dels adolescents que passen per la institució acaben integrant-se plena­ment a la vida del barri. El nostre protagonista reconeix que la reinserció social dels joves amb qui treballen “no es pot garantir al cent per cent. Ara bé, n’hi ha molts que surten del cercle viciós en què es troba­ven immersos i milloren les seves vides.” La col·laboració dels fami­liars és indispensable: “Habitualment, l’actitud d’aquests adoles­cents és fruit de l’entorn en què han viscut, de manera que els pares no dis­po­sen de gaires eines per posar remei als conflictes dels fills. Per això organitzem sovint reunions de seguiment amb les famílies, que es converteixen en autèntiques sessions de teràpia.”

La labor de la Fundació Main “es desenvolupa a partir de convenis amb el Depar­ta­ment d’Ensenyament i altres administracions, ajun­ta­ments i con­sells comarcals.” El seu responsable afegeix que “volem ser un ins­trument del sistema educatiu ordinari i un recolzament per als cen­tres, però sobretot una possibilitat per als nois.” L’objectiu últim d’a­ques­ta entitat catalana consisteix a “recollir tot el que ha viscut aquest col·lectiu, analitzar-ho i plantejar un nou punt de partida. Ara bé, se­ria molt positiu que unitats com la nostra, amb personal com el nos­tre i entitats com la nostra, es poguessin ubicar dins mateix dels cen­tres d’ense­nya­ment ordinaris.”