Sr. Esteve Canteria
Sr. Esteve Canteria
PC, 13è VOLUM. Associacions professionals

SR. ESTEVE CANTERIA

AGRUPAMENT DE BOTIGUERS I COMERCIANTS

Text del 2002

El nostre és un client constant i rotatiu, és un comprador que vindrà tot l’any, i no el podem tractar com un passavolant.

Catalunya compta aproximadament amb 110.000 comerços i, d’aquests, uns 90.000 són empresaris autònoms. El del comerç és un sector estratègic que con­tribueix en un 17% al producte interior brut i que té gairebé 500.000 per­so­­nes empleades. De tot això, n’és ben conscient el senyor Esteve Canteria, pre­si­dent de l’Agrupament de Botiguers i Comerciants de Catalunya i repre­sen­tant de gai­rebé 35.000 establiments: “El nostre és un sector que redis­tribueix la ren­­da disponible, que no provoca problemes, perquè l’em­pre­­­sari autò­nom no pot estar de baixa ni es jubila als 65 anys, però precisament per aquestes raons les administracions saben que és difícil que tin­guem una unitat d’acció i això fa que no es prenguin deci­sions im­portants que ens beneficiïn. I no estic parlant de reclamar pro­tec­ció, sinó d’unes eines de joc similars a les dels altres.”

Malgrat que els comer­ciants comencen a veure que el govern de la Generalitat, a tra­vés de la Direcció General de Comerç, ha entès que cal potenciar el co­merç de proximitat, encara cal anar una mica més enllà: “De tota manera, quan fa pocs dies vaig veure com el Govern central dictava un decret llei en l’àm­bit laboral, em va saber molt greu que les mesures d’un país demo­cràtic es prenguessin com es prenien trenta anys enrere, i em va recordar que fa només dos anys també es va promulgar un re­ial de­cret llei sobre el comerç que interferia les competències que te­nia la Gene­ralitat. Es van prendre unes mesures liberalitzadores, que ara nin­gú no utilitza, i que es van fer amb tràmit d’urgència, sense tenir en comp­te el que podien representar.”

Des de l’Agrupament, doncs, fa anys que treballen perquè el comerç de pro­xi­mitat continuï donant vida als nostres barris i ciutats: “L’Associació Na­cio­nal de Grans Superfícies Comercials fa anys que vol imposar un mo­del de comerç com el que s’ha imposat a França i que ha provocat la de­sertització dels centres de les ciutats. Nosaltres hem treballat molt per convèncer el nostre govern que no hem d’arribar a aquesta situ­a­ció. Tenim França massa a prop i hem vist el que ha passat a Per­pinyà, on estan fent grans esforços per recuperar un centre històric que havia bu­llit de gent i que ara ha quedat desert perquè les grans super­fícies co­mercials es troben totes a les enormes naus industrials de la car­retera de Barcelona.”

Afortunadament, doncs, gràcies a associ­acions com la que representa Esteve Canteria, a Catalunya s’han fet lleis que aturen l’o­bertura indiscriminada de grans centres comercials: “El pro­blema és que encara es vulgui legislar des de Madrid el comerç de les comu­nitats au­tò­nomes, perquè des de 600 quilòmetres de distància les coses no es veuen tal com són. Cada una de les nacions que inte­gren Espanya té una idiosincràsia molt particular i el comerç no és di­fe­rent; amb això vull dir que el model de comerç català no és el mateix que el gallec, que el basc o que l’andalús.”

Malauradament, sovint la prem­­­sa no ajuda a l’hora d’explicar al ciutadà què és el que reclamen els pe­­­tits comerciants: “La gent que viatja sap que tenim l’horari més ex­tens d’Europa i, en canvi, els volen fer creure que som quatre afec­ci­o­nats que no som compe­titius. Això és un error molt greu, perquè pre­ci­­­sament són els mono­polis i els oligopolis els únics que per­judiquen el ciutadà, perquè quan hi ha posicions de domini de mercat el consu­mi­dor està a les mans de l’operador i del fabricant, i això vol dir que ens faran comprar el producte al preu que vulguin.”

A més, afe­geix: “Nosaltres som ciuta­dans de Catalunya i aquestes grans àrees no tenen la seu so­cial al nos­tre país, el que fan és desen­volupar inver­si­­ons immobiliàries aquí i em­por­­tar-se els recursos ob­tin­guts cap a casa seva.”

Això no significa que tots els grans centres comercials perjudiquin els petits co­­mer­­ciants, sinó que Esteve Canteria assenyala que són aquells ubicats als afores de les poblacions: “Hi ha determinats establiments grans que ac­­­­­­tuen de locomotora del comerç a les ciutats. El que pensem que per­­­ju­­­dica són els centres externs al nucli urbà. Aquests fan el que s’a­no­­me­­­na una venda d’impuls i nosaltres fem la reflexiva, és a dir, la ven­­­da que es fa en una ciutat, aquella en què el comprador mira i re­mi­ra i tor­na l’endemà o una setmana més tard, compara preus i deci­deix què és el que més li convé; en canvi, en una gran superfície s’ha de decidir en les dues o tres hores en què volta per allà, i està com­pro­­vat que s’aca­ba gastant un 20% més del que necessita.”

A més, el trac­­te i l’aten­ció al cli­­ent són molt diferents: “El nostre és un client cons­tant i rotatiu, és un com­­prador que vindrà tot l’any i no el podem trac­tar com un passa­vo­lant. No el podem defraudar, perquè no tornaria mai més. Te­nim ve­ne­dors qualificats i hem treballat molt en qüestions de for­­­ma­ció, de mo­der­­nit­­zació, i de posada al dia dels nostres establiments; per tant, som un col­·lectiu eficaç i competitiu.”

Però encara hi ha un altre problema que preocupa l’Agrupament i contra el qual s’està lluitant per solucionar-lo: “Aquest negoci que és competitiu, que s’ha posat al dia, que ha fet reformes importants, pot veure’s per­ju­­­dicat pel simple fet que li canviïn una parada d’autobús o de metro o per­­què la vorera que té al davant sigui massa estreta perquè hi passi un cotxet.”

L’urbanisme de les ciutats, doncs, ha de tenir en compte el co­merç si no vol que morin tots aquests establiments tradicionals: “Les grans su­­­per­fícies gaudeixen d’una situació privilegiada quant al despla­ça­ment de la gent i, en canvi, el comerç de proximitat necessita que les au­­­toritats municipals creguin en aquest model, i això vol dir fer un bon ur­banisme perquè la gent estigui bé a la ciutat, que passegi de gust i pu­­­gui gaudir d’allò que veu en un aparador. Al ciutadà se li ha de ga­ran­­tir la quota de producte en qualsevol format i ell comprarà allà on tro­­bi un preu i una qualitat millors.”

“Barcelona, per exemple, no és sola­ment el triangle que va de plaça Catalunya al Portal de l’Àngel i el carrer de Pe­­lai, sinó que també hi ha un comerç a Sant Andreu, a Horta, a Sants i a Nou Barris, per esmentar només uns quants llocs, i això és el que el mu­ni­­ci­pi no pot oblidar.” El comerç del centre ha augmentat perquè aquesta és una Barcelona amb una atracció turística i de comarques impor­tant, “però els eixos comercials dels barris ja no han crescut tant o bé s’es­­­tan om­plint de grans cadenes que obtenen espais allà on els bo­ti­­­guers han fet una feina durant molts anys. Però el que ho té més difí­­cil és a­quell comerç més dispers, que està a prop del ciutadà, que any re­­re any va perdent quota de mercat amb el consegüent perill de des­­a­pa­rèi­xer.”

El senyor Canteria ha estat reelegit després d’un mandat al cap­da­­­vant de l’Agrupament de Botiguers i Comerciants i vol continuar tre­ba­llant com ho ha fet fins ara: “El meu compromís amb l’entitat és avançar dia a dia, per­què puguem viure a Catalunya fent una feina dig­na, sen­se es­cla­­­vit­zar-nos. No hem de tornar enrere, sinó mirar sem­pre en­davant.”