Text del 2002
El nostre és un client constant i rotatiu, és un comprador que vindrà tot l’any, i no el podem tractar com un passavolant.
Catalunya compta aproximadament amb 110.000 comerços i, d’aquests, uns 90.000 són empresaris autònoms. El del comerç és un sector estratègic que contribueix en un 17% al producte interior brut i que té gairebé 500.000 persones empleades. De tot això, n’és ben conscient el senyor Esteve Canteria, president de l’Agrupament de Botiguers i Comerciants de Catalunya i representant de gairebé 35.000 establiments: “El nostre és un sector que redistribueix la renda disponible, que no provoca problemes, perquè l’empresari autònom no pot estar de baixa ni es jubila als 65 anys, però precisament per aquestes raons les administracions saben que és difícil que tinguem una unitat d’acció i això fa que no es prenguin decisions importants que ens beneficiïn. I no estic parlant de reclamar protecció, sinó d’unes eines de joc similars a les dels altres.”
Malgrat que els comerciants comencen a veure que el govern de la Generalitat, a través de la Direcció General de Comerç, ha entès que cal potenciar el comerç de proximitat, encara cal anar una mica més enllà: “De tota manera, quan fa pocs dies vaig veure com el Govern central dictava un decret llei en l’àmbit laboral, em va saber molt greu que les mesures d’un país democràtic es prenguessin com es prenien trenta anys enrere, i em va recordar que fa només dos anys també es va promulgar un reial decret llei sobre el comerç que interferia les competències que tenia la Generalitat. Es van prendre unes mesures liberalitzadores, que ara ningú no utilitza, i que es van fer amb tràmit d’urgència, sense tenir en compte el que podien representar.”
Des de l’Agrupament, doncs, fa anys que treballen perquè el comerç de proximitat continuï donant vida als nostres barris i ciutats: “L’Associació Nacional de Grans Superfícies Comercials fa anys que vol imposar un model de comerç com el que s’ha imposat a França i que ha provocat la desertització dels centres de les ciutats. Nosaltres hem treballat molt per convèncer el nostre govern que no hem d’arribar a aquesta situació. Tenim França massa a prop i hem vist el que ha passat a Perpinyà, on estan fent grans esforços per recuperar un centre històric que havia bullit de gent i que ara ha quedat desert perquè les grans superfícies comercials es troben totes a les enormes naus industrials de la carretera de Barcelona.”
Afortunadament, doncs, gràcies a associacions com la que representa Esteve Canteria, a Catalunya s’han fet lleis que aturen l’obertura indiscriminada de grans centres comercials: “El problema és que encara es vulgui legislar des de Madrid el comerç de les comunitats autònomes, perquè des de 600 quilòmetres de distància les coses no es veuen tal com són. Cada una de les nacions que integren Espanya té una idiosincràsia molt particular i el comerç no és diferent; amb això vull dir que el model de comerç català no és el mateix que el gallec, que el basc o que l’andalús.”
Malauradament, sovint la premsa no ajuda a l’hora d’explicar al ciutadà què és el que reclamen els petits comerciants: “La gent que viatja sap que tenim l’horari més extens d’Europa i, en canvi, els volen fer creure que som quatre afeccionats que no som competitius. Això és un error molt greu, perquè precisament són els monopolis i els oligopolis els únics que perjudiquen el ciutadà, perquè quan hi ha posicions de domini de mercat el consumidor està a les mans de l’operador i del fabricant, i això vol dir que ens faran comprar el producte al preu que vulguin.”
A més, afegeix: “Nosaltres som ciutadans de Catalunya i aquestes grans àrees no tenen la seu social al nostre país, el que fan és desenvolupar inversions immobiliàries aquí i emportar-se els recursos obtinguts cap a casa seva.”
Això no significa que tots els grans centres comercials perjudiquin els petits comerciants, sinó que Esteve Canteria assenyala que són aquells ubicats als afores de les poblacions: “Hi ha determinats establiments grans que actuen de locomotora del comerç a les ciutats. El que pensem que perjudica són els centres externs al nucli urbà. Aquests fan el que s’anomena una venda d’impuls i nosaltres fem la reflexiva, és a dir, la venda que es fa en una ciutat, aquella en què el comprador mira i remira i torna l’endemà o una setmana més tard, compara preus i decideix què és el que més li convé; en canvi, en una gran superfície s’ha de decidir en les dues o tres hores en què volta per allà, i està comprovat que s’acaba gastant un 20% més del que necessita.”
A més, el tracte i l’atenció al client són molt diferents: “El nostre és un client constant i rotatiu, és un comprador que vindrà tot l’any i no el podem tractar com un passavolant. No el podem defraudar, perquè no tornaria mai més. Tenim venedors qualificats i hem treballat molt en qüestions de formació, de modernització, i de posada al dia dels nostres establiments; per tant, som un col·lectiu eficaç i competitiu.”
Però encara hi ha un altre problema que preocupa l’Agrupament i contra el qual s’està lluitant per solucionar-lo: “Aquest negoci que és competitiu, que s’ha posat al dia, que ha fet reformes importants, pot veure’s perjudicat pel simple fet que li canviïn una parada d’autobús o de metro o perquè la vorera que té al davant sigui massa estreta perquè hi passi un cotxet.”
L’urbanisme de les ciutats, doncs, ha de tenir en compte el comerç si no vol que morin tots aquests establiments tradicionals: “Les grans superfícies gaudeixen d’una situació privilegiada quant al desplaçament de la gent i, en canvi, el comerç de proximitat necessita que les autoritats municipals creguin en aquest model, i això vol dir fer un bon urbanisme perquè la gent estigui bé a la ciutat, que passegi de gust i pugui gaudir d’allò que veu en un aparador. Al ciutadà se li ha de garantir la quota de producte en qualsevol format i ell comprarà allà on trobi un preu i una qualitat millors.”
“Barcelona, per exemple, no és solament el triangle que va de plaça Catalunya al Portal de l’Àngel i el carrer de Pelai, sinó que també hi ha un comerç a Sant Andreu, a Horta, a Sants i a Nou Barris, per esmentar només uns quants llocs, i això és el que el municipi no pot oblidar.” El comerç del centre ha augmentat perquè aquesta és una Barcelona amb una atracció turística i de comarques important, “però els eixos comercials dels barris ja no han crescut tant o bé s’estan omplint de grans cadenes que obtenen espais allà on els botiguers han fet una feina durant molts anys. Però el que ho té més difícil és aquell comerç més dispers, que està a prop del ciutadà, que any rere any va perdent quota de mercat amb el consegüent perill de desaparèixer.”
El senyor Canteria ha estat reelegit després d’un mandat al capdavant de l’Agrupament de Botiguers i Comerciants i vol continuar treballant com ho ha fet fins ara: “El meu compromís amb l’entitat és avançar dia a dia, perquè puguem viure a Catalunya fent una feina digna, sense esclavitzar-nos. No hem de tornar enrere, sinó mirar sempre endavant.”
