Text del 2002
Hem esdevingut venedors d’il·lusions.
.
Per al gran públic, el fet que la reconversió del tèxtil determinés una pèrdua de llocs de treball però, paradoxalment, un augment molt significatiu dels beneficis econòmics del sector, és pràcticament desconegut, i bona part de la ciutadania pensa que aquesta branca industrial quasi ha desaparegut en les nostres terres. El president del Consejo Intertextil Español rectifica aquesta falsa creença: “Actualment operem al voltant de 7.000 empreses de la branca tèxtil a l’Estat espanyol, 2.500 de les quals ho fan en terres catalanes. Aquestes companyies ocupen un total de 275.000 treballadors, la qual cosa significa un 10% de l’ocupació industrial espanyola, i exportem el 40% de la nostra producció. Aquesta xifra representa un creixement espectacular, ja que abans de la reconversió la quantitat venuda a altres països no superava el 8%. Les mesures preses amb l’objectiu de salvar el sector de la seva desaparició van permetre que únicament es perdessin 9.000 llocs de feina i que amb un nombre inferior de treballadors es dupliqués la productivitat de les empreses”, cosa que fou possible, entre altres factors, gràcies a l’ús de mitjans tecnològics, però també a la implantació de nous sistemes de treball més eficients.
La reconversió del tèxtil va ser la conseqüència no sols d’una crisi interna del sector, sinó també de condicionaments econòmics externs: després d’una etapa d’autarquia i de “producció massiva d’articles en sèrie de gamma mitjana”, la futura integració en la Unió Europea amb la consegüent lliure circulació de mercaderies dins de les fronteres suprana-cionals del mercat únic, feia necessària una reforma dels mètodes d’e-laboració i també dels objectius i la filosofia de les empreses del sector. En aquesta conjuntura es creà l’any 1979 “el Consejo Intertextil Español, una patronal cúpula de segon nivell que agrupa les diferents as-sociacions i gremis de la branca del tèxtil –cotó, seda, llana, punt, confecció, etc.– amb la finalitat de tenir una presència i un paper més actius en la integració de la Unió Europea, que es preveia propera, i en el diàleg amb altres agents socials.”
De fet, els avantatges d’aquesta unió són molts: “La força que ens dóna ser representatius de tota una branca industrial ens permet poder sol·licitar millores per al sector que no semblin motivades per interessos personals, de manera que guanyem en efectivitat, en estètica i en ètica.”
El primer i més transcendental canvi que va assolir aquesta organització patronal va ser la reestructuració del sector a través d’un pla de recuperació que es va aplicar al llarg de la dècada de 1980, amb una gerència privada que va comportar canvis molt profunds en les maneres de fer i actuar de les empreses i en alguns casos el seu tancament: “Vam desenvolupar una tasca pedagògica espectacular per tal de conscienciar les indústries de la necessitat d’un canvi de plantejament que passés per l’ampliació de la gamma de productes i per donar-los un valor afegit. S’havia d’apostar per una empresa que fos competitiva, i aquesta competitivitat s’havia d’obtenir a través d’una promoció del disseny, de l’originalitat, de la qualitat i de la utilització dels mitjans tecnològics adients, i havia d’apostar per l’exportació de gran part dels articles. Aquests pressupòsits eren contraproduents amb la manera de fer de moltes companyies, que tradicionalment s’havia caracteritzat pel seu proteccionisme. La imminència de l’ampliació cap a un mercat únic europeu en una primera etapa i cap als 6.000 milions de compradors potencials del planeta, va fer adonar-nos que no s’havia de témer la competència d’altres països, sinó que calia millorar i aportar valors extres a les nostres peces perquè poguessin triomfar en altres indrets. En aquest sentit, hem de tenir present que les dues terceres parts de la roba comprada als països occidentals no és adquirida per cobrir cap tipus de necessitat d’abric, sinó per il·lusió. Hem esdevingut venedors d’il·lusions i els vestits cada cop més són un mitjà i no pas una finalitat.”
Però tot i l’avanç que s’ha produït en els darrers anys en el sector, encara queden qüestions per resoldre i importants reptes de futur: “Una de les fites que volem assolir en els propers anys és l’exportació cap a països com l’Índia, la Xina, el Brasil o Indonèsia. La principal gran trava existent per a l’exportació són els aranzels que s’apliquen en aquests estats, que poden arribar fins al 80% en el cas de l’Índia. Aconseguir de cara al 2005 reduir la taxa de duana comportaria un increment considerable de les nostres exportacions perquè, a tall d’exemple, en xifres absolutes, el nombre de membres de la classe mitjana-alta de la Xina és més elevat que el dels països de la Unió Europea i, a més a més, molts d’aquests consumidors senten el desig d’adquirir marques occidentals.”
I en aquest sentit, el sector tèxtil de l’Estat espanyol hauria d’apostar pel màrqueting dels productes i potenciar-lo, sobretot a partir de la creació i difusió de les marques comercials, seguint l’exemple d’Itàlia, en aquests moments la segona potència mundial del sector després de la Xina. Itàlia ha crescut a partir d’una reconversió que es va centrar en la comercialització i difusió de les seves peces i la seva moda a través de les marques i de la unió dels fabricants mitjançant els clusters o districtes industrials. Les marques són la millor manera de fidelitzar els clients, per raó de les connotacions socioeconòmiques i de l’estil de vida que impliquen. “Si un consumidor s’identifica amb una marca, no té cap inconvenient a pagar un preu més elevat pel valor afegit que concedeix al producte. I aquesta és l’aposta que el tèxtil espanyol ha fet i ha de seguir fent: potenciar la qualitat i els valors externs del producte. Aconseguir el segon aspecte és més fàcil del que pot semblar en primera instància: es tracta de fer les inversions escaients de manera continuada i constant per obtenir beneficis a mig termini.”
Per acabar, Joan Canals, president del Consejo Intertextil Español, declara que no hem d’oblidar un fet ineludible: “El món actual experimenta una transformació que fa que tendim cap a una globalització que suposa tant l’especialització com la racionalització dels recursos existents.”
Les dues conseqüències de la mundialització signifiquen “la diversificació de les instal·lacions en diferents països. Mentre que el centre de disseny i de distribució roman dins de les nostres fronteres, l’elaboració del producte pot tenir lloc en països en vies de desenvolupament propers geogràficament, com pot ser el nord d’Àfrica. D’aquesta manera contribuïm al desenvolupament econòmic d’aquests estats, possibilitem que els seus ciutadans puguin restar treballant en els seus llocs d’origen sense patir cap tipus de desarrelament, i nosaltres ens estalviem despeses de personal, a causa de la reducció de costos salarials, de manera que millorem la competitivitat i les condicions dels treballadors nacionals.”
Aquesta sàvia mesura no només té el suport de la patronal, sinó també dels sindicats, “amb els quals mantenim una excel·lent relació.”
