Text del 2002
És important entrar en una dinàmica de qualitat que ens faci treballar a tot el món.
L’associacionisme neix de la voluntat d’un conjunt de persones d’ajuntar-se per aconseguir uns fins socials o professionals, per debatre unes regles del joc clares i diàfanes i per prendre decisions importants. I aquest associacionisme és el que demostra que un país té una base plenament democràtica. D’associacions, n’hi ha de tots tipus, i l’Institut de l’Empresa Familiar, dirigida per Fernando Casado, agrupa les cent empreses familiars més importants de l’Estat espanyol: “Des de la fundació de l’Institut es va creure que la millor manera de funcionar era amb un nombre reduït de membres, per això es va posar el límit al voltant dels cent. En aquests moments, som exactament 104, i hem deixat fora moltes empreses que voldrien formar part de l’Institut.”
Tot i així, han trobat la forma que aquestes tinguin també el seu lloc en una de les setze associacions regionals que hi ha a Espanya: “Agrupen ja unes 600 o 700 empreses, les 45 o 50 més importants de cada comunitat autònoma. Totes són independents de l’Institut, però mantenim una estreta col·laboració en moltes qüestions que ens afecten a tots.”
Els objectius bàsics de l’Institut de l’Empresa Familiar són tres, i el mateix Fernando Casado ens els resumeix: “El primer és tractar de millorar la relació entre la família i l’empresa per tal que la gestió sigui més eficient. S’organitzen seminaris i activitats, i s’ha propiciat la creació de càtedres sobre l’empresa familiar en moltes de les universitats espanyoles, entre les quals algunes de tan importants com la Universitat de Barcelona, la Carlos III, la universitat de Sevilla i la Complutense de Madrid. Amb aquesta càtedra, que ofereix una assignatura optativa de sis crèdits, s’intenta divulgar tot allò que afecta directament l’empresa familiar, i no tant perquè els fills d’aquests empresaris s’incorporin a l’empresa, sinó perquè el 50% o 60% dels estudiants que surten de la universitat acaben treballant en una empresa familiar, i pensem que és bo que en coneguin la idiosincràsia i com resoldre els problemes que se’ls poden plantejar.”
Un objectiu acadèmic que tracta de professionalitzar tot el que fa referència a la gestió d’una empresa d’aquestes característiques. Quant al segon objectiu, Fernando Casado explica: “Treballem per millorar el marc legal en què es mouen aquestes empreses i, en aquest sentit, es pot dir que des de l’Institut es fa un lobby que intenta beneficiar-les.”
Aquesta és la faceta de l’associació que més ha transcendit a la premsa: “Arran dels estudis i la relació que tenim amb el Govern s’ha anat avançant en un marc legal que, en aquest moment, és força acceptable per al desenvolupament de l’empresa familiar i la seva continuïtat.”
I en tercer lloc, “el nostre objectiu és aixecar la imatge de l’empresari i motivar més gent perquè ho sigui.”
De fet, el nostre país té dèficit d’emprenedors: “Procurem crear un entorn favorable perquè la gent es decideixi a córrer aquest risc que és ser empresari, però que també crea molta riquesa per a la societat.”
Gairebé la meitat de les empreses que formen part de l’Institut de l’Empresa Familiar són catalanes, i és que Catalunya s’ha caracteritzat per ser una de les zones capdavanteres del país des del punt de vista empresarial: “Tenim una infraestructura ja muntada que ens fa més propensos a donar continuïtat a tot aquest teixit empresarial, però també és cert que cada vegada es fa més necessari un canvi per afrontar les noves tecnologies, la nova economia i la globalització.”
Això significa, doncs, que probablement aquest teixit empresarial es reduirà i serà substituït per un altre tipus d’empresa que no depengui tant de la indústria en si: “Penso que és molt difícil que l’empresa d’una sola família pugui adquirir la dimensió suficient per ser competitiva en un mercat global. Perquè avui per ser competitiu es necessita una inversió i uns recursos molt grans que, probablement, aquesta família no pot afrontar.”
Per aquesta raó, l’Institut lluita perquè entenguin que han de sortir a Borsa, que han d’incorporar-se al capital risc i integrar capital de tercers sense perdre el control: “Creiem que s’ha d’anar per aquí, però l’empresari català, en general, és molt refractari a compartir la gestió i a deixar entrar socis externs, però el futur ja comença a prendre aquest camí.”
De fet, un dels problemes que apareixen sempre en tota empresa familiar és la successió, un procés que no és gens senzill i que també cal afrontar amb garanties: “Qui pensi que la successió és cosa de dies està molt equivocat, perquè és tot un procés que va des de la formació del possible successor fins a la seva incorporació al món laboral, passant per l’estructuració d’òrgans de govern que facilitin la gestió de l’empresa.”
I és que, normalment, aquella empresa que ha nascut de l’empenta d’una sola persona ha anat creixent: “Sempre hi ha hagut l’amo que mana i els altres que l’ajuden, cosa que dura tota una generació, uns trenta-cinc anys. Mentrestant, els fills han anat creixent i han vist un model de jerarquia absoluta, un model que s’haurà de canviar quan ells hagin de compartir la gestió de l’empresa amb els seus germans. I això pot provocar tensions i conflictes. Es tracta de passar a un model de jerarquia compartida, i no és fàcil.”
Per aquesta raó, l’Institut ajuda les empreses a fer menys traumàtic el canvi, a formar uns òrgans adequats i a professionalitzar la gestió per assegurar la continuïtat de l’empresa: “És important que aquestes empreses familiars es mantinguin, perquè estan molt arrelades al territori.”
Les relacions amb les universitats és també, com dèiem abans, un dels pilars de la feina de l’Institut: “Intentem establir ponts perquè hi hagi molta més comunicació entre les empreses i les institucions universitàries, però encara s’haurien de perdre molts hàbits, tant d’una part com de l’altra. Les empreses no aboquen tot el que haurien d’abocar a les universitats, i les universitats no s’ajusten prou a les necessitats empresarials.” De ben segur, però, que la tenacitat dels membres de l’Institut de l’Empresa Familiar i la predisposició dels centres superiors d’ensenyament faran que ben aviat es pugui parlar d’un estret lligam entre universitat i empresa.
Quant al futur de les empreses del nostre país, Fernando Casado es mostra convençut que cal perdre la por als canvis: “Jo ja no crec en l’empresa vertical, integrada, que produeix des de la matèria primera. Crec en un conjunt d’empreses en què cada una fa un procés i totes han d’estar al dia per poder formar-ne part. L’important és evolucionar dins d’aquest conjunt i no tant fer-se gran tot sol. Es tracta d’entrar en una dinàmica de qualitat que ens pot fer treballar a tot el món. Hem d’anar creixent dins d’aquest conjunt d’empreses que fa que una marca determinada tingui una posició important en el mercat internacional.”
