Text del 2003
Els centres geriàtrics existents s’han d’adequar a les exigències de la nostra societat.
Si s’ha produït un avenç destacat en la societat dels països occidentals des de la irrupció de la Revolució Industrial, ha estat l’allargament progressiu de l’esperança de vida. Si a començaments del segle xx la mitjana vital al nostre país se situava al voltant dels 40 anys, avui dia s’apropa als 80. Aquesta dilatació és, doncs, la gran conquesta dels països industrialitzats (ja que no podem oblidar que aquesta expectativa no és aplicable als països en vies de desenvolupament, que es caracteritzen per un esperança de vida semblant a l’existent a principi del segle xx a les nostres latituds) i ha estat paral·lela a altres canvis socials, com ara la independència econòmica de la dona, la massificació de les ciutats, el canvi d’estructures familiars o les exigències i característiques contemporànies dels nostres habitatges. Tot aquest seguit de factors ha provocat una situació paradoxal: les persones grans d’ara –i del futur-, que tenen l’oportunitat de viure més anys i en millors condicions, es troben sovint en una situació de desatenció i desempar social i personal perquè la societat i l’Administració no han sabut ni han pogut dissenyar i generalitzar solucions per a les seves necessitats. Per aquesta raó, aquest allargament de l’horitzó existencial suposa un repte individual per a cadascun dels ciutadans, els quals han d’intentar que el seu estat de salut sigui al millor possible per arribar amb garanties a la darrera etapa de la vida i poder gaudir-ne d’una manera activa; per a les generacions futures, en què el nombre de persones grans dependents de l’assistència i control sociosanitaris serà cada cop més nombrós i, per tant, hi haurà una major despesa que haurà de ser sufragada per un reduït nombre de persones en actiu, i per a les administracions, que hauran de disposar de serveis i centres adreçats a atendre les noves necessitats socials sorgides per aquesta nova barrera vital. En el cas català, des del sector privat i, concretament, des de la nostra societat civil, conscient d’aquests nous reptes, s’estan intentant donar respostes i solucions efectives que impedeixin alguns estats d’abandonament involuntari actual de les persones grans. La Fundació Sociosanitària Barcelona, titular de centres com l’Hospital de Balaguer, l’Hospital de Sant Gervasi i la Clínica Coroleu n’és un exemple. Sobre l’activitat d’aquest darrer centre sociosanitari de caràcter geriàtric parlarem en les línies següents. La clínica Coroleu es caracteritza pel fet de situar-se “al cor de Sant Andreu.”
Aquest establiment, que en aquests moments compta amb seixanta treballadors i atén dos-cents usuaris, “va néixer com una clínica i un centre d’obstetrícia i ginecologia a la dècada de 1930. A la part de sota se situava el casal d’entitats, el centre colombòfil, el casino i la zona de ball.”
Aquesta dada ens permet veure la importància de la ubicació de la Clínica Coroleu en un barri barceloní amb una identitat pròpia i annexionat a la Ciutat Comtal a finals del segle xix: “Encara avui molts habitants de Sant Andreu diuen baixo a Barcelona quan es dirigeixen al centre de la ciutat.”
Anys més tard el Centre Coroleu “va ser reconvertit en establiment geriàtric i en centre sociosanitari.”
I l’any 1995 s’hi va dur a terme una profunda reforma estructural “perquè passés a esdevenir un centre sociosanitari dividit en una clínica per al tractament i restabliment de pacients grans i un espai residencial.”
La Clínica Coroleu es proposava amb aquesta reforma “convertir-se en una entitat plenament adaptada a l’atenció de persones grans amb patologies cròniques que no podien ser ateses pels seus familiars, que patien processos terminals i que havien de rebre unes atencions especials –les anomenades teràpies pal·liatives– o en període de convalescència i recuperació després d’una incidència important en el seu estat de salut.”
Aquest darrer aspecte determinava la necessitat de disposar “d’àrees adaptades per dur a terme la rehabilitació d’aquests pacients. En molts de casos aquest és l’únic mecanisme per deturar l’avanç de determinats mals i lesions i per millorar la qualitat de vida de les persones afectades, com en el cas dels accidents cardiovasculars.”
L’estructura actual de la clínica segueix les directrius següents: “Hi ha 45 llits de llarga estada i 13 de cures pal·liatives concertats amb el Servei Català de la Salut.”
Pel que fa a la residència, disposa de 48 llits. Per altra banda, també disposen d’un servei d’assistència domiciliària que permet de donar “suport ambulatori en el propi domicili a persones convalescents o mínimament depenents. Des del nostre punt de vista les persones grans han de poder residir en el seu domicili al màxim de temps possible, perquè no en va és el seu món, l’espai que els caracteritza personalment i on han anat reunint tots els seus records i vivències. Hi ha situacions i moments, però, en què l’internament en centres especialitzats es fa imprescindible i és aleshores quan aquests han de tenir plans d’acollida adequats per fer que aquesta mudança tan dràstica sigui al menys traumàtica possible. Hem de tenir una cura exquisida de la seva autoestima perquè un canvi d’aquest tipus mal assimilat pot conduir a un quadre de depressió, el qual, al seu torn, repercutirà negativament en el seu estat general de salut o en la recuperació de l’afecció que pateixen. En aquest sentit, els mateixos companys de residència i els treballadors dels centres juguen un paper fonamental, a més, evidentment, de les mateixes famílies que sovint viuen d’una manera molt dolorosa el fet de no poder ser els responsables últims de l’atenció dels seus familiars.”
La importància de disposar d’un complex atractiu i que compti amb activitats i serveis complementaris explica que “l’hospital de dia, un servei de moment no concertat, disposi de serveis com ara el de perruqueria, a més del d’animació sociocultural.”
En aquest sentit, tant Ferran Marçal com Jordi Puigdollers coincideixen a destacar que: “d’una banda, els centres geriàtrics existents s’han d’adequar a les exigències de la nostra societat, és a dir, a un augment de l’esperança de vida i a la no disponibilitat de temps i de formació per part de les famílies per tal de vigilar i alleugerir determinats processos que pateixen les persones grans. D’una altra, però, la nostra societat s’ha de començar a replantejar conceptes com els de mort, envelliment, vellesa. En la nostra societat s’està duent a terme una veritable cursa per tal d’allargar la vida dels pacients a vegades sense tenir en compte que viure per viure no té cap mena de sentit. La vida sense un sentiment lúdic, sense ganes de gaudir-ne, no és vida. I això ens condueix a reflexionar sobre l’arraconament i l’oblit, l’estat d’anestèsia social, en què viu la nostra societat entorn de la mort. Tota la nostra vida és un camí cap a la mort, i la mort forma part consubstancial de la nostra natura. Tradicionalment havíem viscut de cara a la mort, però cada cop més hi vivim d’esquena amb les conseqüències negatives que això comporta –no assumir la nostra natura finita, viure la mort de les persones grans com un fenomen antinatural i traumàtic, o no assolir el dolor com un fenomen intermitent en la vida de les persones.”
