Text del 2002
“El Proyecto Flor va néixer inicialment per donar suport a les persones desocupades en edat laboral amb una discapacitat física, psíquica, visual o auditiva dins del sector del màrqueting i la publicitat. El nostre projecte partia de la formació i contractació d’aquestes persones a través de la nostra empresa, certificada i reconeguda com a centre especial de treball i on els llocs de feina s’ajustaven a les característiques i deficiències de la persona empleada. Per exemple, els treballadors invidents eren els encarregats de la centraleta i del màrqueting telefònic.” D’aquesta manera s’aconseguia que “persones molt motivades, que sempre donen el millor d’elles mateixes, que s’esforcen més encara que els treballadors ordinaris i en les quals fenòmens com el de l’absentisme laboral són inexistents, es poguessin incorporar al món del treball, ja que existeix una certa reticència per part dels empresaris a l’hora de contractar persones amb minusvalidesa. La legislació en vigor obliga a ocupar un percentatge d’aquests treballadors, però el cert és que poques companyies acostumen a complir aquest requisit.”
Les àrees d’actuació d’aquesta entitat són: “El servei a les empreses de publicitat i màrqueting mitjançant l’ensobrat, la distribució i mailing de publicitat i comunicats en les bústies, la impressió i offset, etc.” L’eficiència que l’empresa i els seus treballadors han mostrat en tot moment han permès que entre els seus clients hi hagi partits polítics, les mateixes administracions i algunes de les més importants firmes que operen en terres catalanes.
Aquest projecte, que des de la seva inauguració l’any 1992 “ha rebut el suport teòric i escrit de polítics, parlamentaris, etc.” i els acostumats avantatges fiscals i de bonificació en les quotes de la Seguretat Social que es donen a les empreses que contracten personal discapacitat, de moment no ha aconseguit “una resposta pràctica per part d’aquests estaments que es tradueixi en un suport econòmic real amb la finalitat de poder proveir aquestes persones de tot el que necessiten per sentir-se vertaderament integrades en la nostra societat: supervisió per part d’un altre empleat, assessorament i ajut psicològic, etc.”
Durant els primers anys va viure una etapa ascendent i d’expansió, que va arribar al seu punt màxim d’inflexió durant l’any 1999: “Aleshores treballaven 40 treballadors fixos i 20 d’eventuals.”
Aquest creixement sempre s’ha fet compatible amb l’interès pel benestar dels seus treballadors i amb les polítiques socials més progressistes: “Tots els nostres treballadors estables tenen participacions en la propietat de l’empresa.”
El problema és que “com qualsevol companyia, estem obligats a produir uns beneficis econòmics, els quals són molt més difícils d’obtenir que en una empresa convencional perquè les persones discapacitades psíquiques han de rebre una formació i un suport constant (de fet, el tracte amb ells és gairebé familiar), la qual cosa incideix en els costos. Tot i ser un centre especial de treball, l’Administració tenia algunes reticències per finançar parcialment el projecte, perquè considerava que hi primava la finalitat lucrativa per sobre de la humana.”
Si aquestes aportacions haguessin estat destinades al Proyecto Flor actualment “la plantilla vorejaria els 100 treballadors fixos, en comptes dels 8 que tenim en aquests moments. Després de patir una greu crisi econòmica, l’empresa continua mantenint la seva quota de mercat, però hem deixat en un segon terme l’ocupació de persones discapacitades i hem optat per la subcontractació dels serveis que aquestes efectuaven a d’altres empreses.”
En vistes del temor de l’Administració a col·laborar en un projecte privat, Francesc Aguiló, creador i impulsor d’aquesta iniciativa social, va optar per la creació d’una fundació, que va ser auspiciada per les mateixes autoritats amb l’objectiu de poder posar en pràctica el seu programa d’inserció laboral: “La Fundació va ser legalment constituïda i registrada però roman inactiva a l’espera de rebre les subvencions pertinents per tal de poder iniciar projectes de formació i inserció de persones discapacitades.”
Tot i la frustració que senten per no poder col·laborar en aquest important àmbit social, se senten reconfortats en saber que “hi ha altres entitats que estan treballant en aquests programes.”
El fet que la Fundación Proyecto Flor estigui actualment inactiva no significa, però, que no hagin posat el seu particular gra de sorra en altres projectes de cooperació: “Els nostres treballadors van col·laborar en la recaptació de fons fent feina cada dia mitja hora més durant la qual repartien fullets que informaven de la situació del Zaire perquè la Creu Roja hi pogués desenvolupar una campanya. Per altra banda, també hem dut a terme petites col·laboracions amb altres fundacions de l’Amèrica del Sud.”
En definitiva, tant Proyecto Flor com la seva fundació sempre han participat “en totes les activitats altruistes en què hem pogut involucrar-nos. I això mateix és el que demanem a l’Administració. Volem portar endavant iniciatives que signifiquin la integració social i laboral d’aquests individus que són un capital humà molt valuós per a la societat.”
Des d’aquestes línies voldríem aprofitar l’oportunitat per fer una crida a les administracions i les persones responsables per tal d’aconseguir més implicació amb les tasques de la Fundación Proyecto Flor. Com més entitats treballin per a la integració dels col·lectius exclosos de les estructures convencionals de la nostra societat, més força i més capacitat de maniobra aconseguiran per tal d’esborrar les fronteres que semblen que ens separen i que ens fan oblidar que tots, en essència, som éssers humans amb limitacions i valors i que cal oblidar-se de les primeres i centrar-se i potenciar els segons. Les empreses com el Proyecto Flor han demostrat que poden esdevenir competitives contractant personal capacitat, amb alguna discapacitat. Aquest exemple hauria de poder ser aprofitat per la Fundación Proyecto Flor i per altres fundacions semblants, les quals, en no tenir com a primer objectiu el guany econòmic, sens dubte podrien aconseguir integrar encara més treballadors discapacitats dels que s’incorporen al món laboral a través dels centres especials de treball.
