Text del 2002
La sensibilització dels professionals de la mar va creixent progressivament.
.
“Aquesta situació va posar de manifest la necessitat de comptar amb un centre on poder atendre i estudiar la fauna marina. Avui, CRAM treballa sobre la base de tres grans camps d’activitat: la recuperació i la clínica d’animals, l’elaboració de projectes d’investigació i la confecció de programes educatius i de sensibilització social.”
Ferran Alegre és veterinari clínic. L’any 1990 treballava a la seva clínica veterinària i al mateix temps assessorava en matèria de medi ambient a l’Ajuntament de Premià de Mar. El 1991 es va produir una epidèmia generada per un virus, el morbillivirus, que va afectar per primera vegada a una espècie de dofí que habita la Mediterrània, el dofí llistat. “Només a la costa catalana es calcula que van aparèixer en pocs mesos entre 400 i 600 dofins morts o malalts. El ressò mediàtic va ser evident, ens trobàvem davant d’un fet insòlit. Aquest tipus de virus no té tractament, afecta el sistema nerviós de l’animal i li provoca la mort. Un d’aquests dofins va aparèixer a la costa de Premià de Mar. L’Ajuntament de la població va contactar amb mi perquè m’encarregués de l’animal. Va ser impactant veure els ulls d’aquell dofí indefens i agònic. Arran d’aquest fet vaig adonar-me que a Catalunya s’havia desenvolupat una important estructura d’investigació universitària de mamífers marins morts. En canvi, no hi havia estudis per tractar-los i evitar la seva mort. En el cas dels dofins, es tracta d’uns animals que tenen una sensibilitat especial i amb tal grau d’intel·ligència que el fan més commovedor davant una malaltia. No vam poder fer-hi res, esperar que morissin.”
L’epidèmia va passar. S’havia produït una situació dramàtica que posava de manifest la manca de recursos per ajudar la fauna marina. “Vaig parlar amb responsables de la Direcció general de pesca marítima de la Generalitat per intentar organitzar un centre de recuperació d’animals marins, a l’estil dels centres que hi ha als EUA i a Austràlia, una estructura que davant d’un animal viu, malalt i catalogat com a espècie en perill d’extinció pogués prestar assistència. Em vaig oferir, de forma altruista, a encapçalar aquesta actuació. L’Ajuntament de Premià de Mar em va cedir un espai per iniciar la tasca. Es va anar constituint un petit grup de professionals que va començar a treballar-hi de forma voluntària. El 1994 aquest esforç humà va portar a la creació del Centre de Recuperació d’Animals Marins de Catalunya (CRAMC), en conveni amb el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. En aquest sentit, Catalunya ha trobat un important suport institucional que en aquell moment era inexistent a d’altres punts del territori espanyol i de la costa mediterrània.”
El conveni que se signa amb la Generalitat de Catalunya treballa en tres línies diferents: “Per una banda, les nostres actuacions van adreçades als mamífers marins, bàsicament balenes, dofins i catxalots; i al grup de la tortuga marina, una espècie en greu perill d’extinció que es veu afectada per les accions de pesca. Està protegida per tractats internacionals i de la UE. Cada estiu a causa de la pesca de palangre de superfície s’agafen de forma accidental moltes tortugues marines que, si no reben tractament mèdic, acaben morint; finalment, també prestem atenció especial al grup de taurons i elasmobranquis, en general, sobretot pel que fa referència a la línia d’investigació ja que aquests tenen una importància cabdal dins de la cadena alimentària. És una espècie mal coneguda que quan s’apropa a les nostres costes genera una reacció social destacable.”
Dos anys més tard, el 1996, el CRAMC va derivar en la constitució de la Fundació per a la Recuperació d’Animals Marins (CRAM). “Per dotar de fons el centre i dur a terme més programes de rescat i desenvolupament d’estudis, es crea la fundació. Mentre que des del CRAMC es porta la línia de recuperació i clínica d’animals, des de la Fundació treballem en l’elaboració de projectes d’investigació així com en programes educatius i de sensibilització social en temes de medi ambient. En aquest sentit, hem dut a terme una important tasca pedagògica entre el col·lectiu de pescadors. No eren conscients del perjudici que la seva acció generava en el medi aquàtic. Hem treballat amb les confraries de pescadors per trobar formes d’actuació menys nocives pels animals. Ara, el pescador que pesca una tortuga amb ham ens truca perquè ens encarreguem d’extreure-li una peça de metall que si no s’elimina li provoca la mort. És una campanya que fem cada estiu i que ha estat ben acollida pel sector dels pescadors. La sensibilització dels professionals de la mar va creixent progressivament.” La campanya ha ajudat a retornar més de 300 tortugues a la mar.
Els mamífers marins moren, sobretot, per la sobrepesca i per l’existència d’unes arts de pesca desmesurades. Però l’impacte urbanístic i humà a la ribera mediterrània a causa de l’explosió demogràfica del segle XX ha estat molt perjudicial. “Les tortugues no tenen on nidificar. S’han quedat sense platges verges i això fa que no es reprodueixin. La pesca de palangre de superfície ha contribuït a reduir encara més la presència d’aquest animal a les nostres aigües. Però s’ha d’anar més enllà i crear una consciència cívica a tots els nivells. Un sector important on actuar és el dels nens. Per les nostres instal·lacions passen cinc mil nens cada any. Els monitors els mostren les problemàtiques de la mar i es posen a la pràctica conceptes que han après a l’escola, ecologia i medi ambient. La nostra línia pedagògica incideix en fer entendre que tirar un plàstic a la platja i embrutar aquest espai no és el més important sinó el fet que aquest plàstic pot anar a la mar, ser ingerit per un animal i provocar-li la mort.”
La mar Mediterrània és una gran desconeguda. La seva vida interior és rica, l’habiten balenes de vint metres, tortugues de cent quilos, foques, dofins… “Hem de treballar perquè aquestes espècies no desapareguin com ho va fer el vell marí als anys cinquanta, una foca de la qual sols en resten alguns exemplars a la Meditèrrania oriental.”
