Text del 2002
La tasca de Francesc Sánchez i Maillo al front de la Fundació Atlas parteix d’un principi ètic fonamental: “Davant les injustícies s’ha de ser radical. Hem d’acabar amb els desequilibris econòmics presents al nostre món. I s’ha de fer des del respecte cap a la llibertat religiosa i ideològica de les persones a les quals s’ajuda. Tothom ha de cobrir les seves necessitats bàsiques, i cal que ho aconsegueixi fer amb dignitat.” Aquesta entitat va ser creada l’any 1996 per desenvolupar “projectes per a la inserció sociolaboral de col·lectius amb dificultats.” Aquestes persones pertanyen “al quart món, és a dir, al tercer món dins del primer. Es calcula que a Europa hi ha 60 milions de persones en aquesta situació –un 20% i escaig de la població total–, mentre que a Espanya la xifra oscil·la entorn els vuit milions –també un 20% dels quaranta milions d’habitants de l’Estat– i en el cas concret de Catalunya parlem d’un milió, aproximadament, de persones que estan per sota del llindar de la pobresa.” Tot i que el percentatge de persones amb carències econòmiques fonamentals és més reduït, afortunadament, en el cas de Catalunya, davant aquestes xifres alarmants la necessitat d’actuació s’imposa: “Dins d’aquest milió de persones, podem trobar subtipologies molt diferenciades –com la dels immigrants, les vídues, les dones separades amb fills al seu càrrec, tercera edat, etc. En el cas de la Fundació Atlas, la nostra tasca se centra en la franja de persones en edat productiva, és a dir, a partir dels 16 anys, tot i que també portem a terme programes amb persones d’edats inferiors, especialment entre els 13 i 16 anys. En aquest segon cas, es tracta d’executar programes de formació preventius amb alumnes de secundària que presenten indicadors de fracàs escolar i, per tant, futurs candidats a tenir dificultats per inserir-se en el mercat laboral. En el primer cas, generem ocupació per a tots aquells treballadors que no són absorbits per la demanda ordinària, atesos els seus trets socials i personals.” Aquesta incorporació al món de la feina es concreta mitjançant “les empreses d’inserció laboral. Actualment funcionen 53 entitats d’aquest tipus a Catalunya, cinc de les quals pertanyen a la Fundació Atlas. El gran problema d’aquesta mena d’entitats és que no gaudeixen de cap tipus de reconeixement oficial, ja que ni tan sols existeix una normativa que les empari. Ara per ara, hi ha un compromís ferm per part dels parlamentaris catalans per tal d’elaborar i aprovar una llei que les reguli. A resultes d’aquesta manca d’oficialitat, la població no valora ni dóna el suport escaient a aquestes iniciatives, fonamentalment perquè els mitjans de comunicació encara no s’han fet ressò de la tasca econòmica i social que realitzen. Una part considerable de la població no s’ajusta al patró social estàndard, de manera que queda totalment desemparada i al marge del nostre sistema social. I l’única manera de convertir-los en integrants útils i plens de la societat és que disposin d’un mitjà de vida digne per poder desenvolupar el seu projecte de vida.”
Aquest dèficit legislatiu i divulgatiu té dues conseqüències directes en el funcionament de les empreses d’inserció: “Hi hauria d’haver un suport econòmic per part de l’Administració per tal de fer front al sobrecost monetari, per motius estructurals, que aquestes companyies comporten i per compensar l’aportació social que aquestes empreses pont entre la marginalitat i la formació-inserció real en el món laboral representen. El problema és que l’Administració no genera espais de mercat tutelat per a aquests col·lectius, per la qual cosa les empreses d’inserció laboral han de buscar els seus clients entre el sector privat, fet que dificulta la seva supervivència i expansió.”
En el cas concret de les cinc empreses que conformen la Fundació Atlas s’ha optat per l’estabilitat a fi de compensar aquesta manca d’ajuts estatals: “Com totes les empreses, les nostres han de ser gestionades correctament perquè produeixin beneficis. La diferència és que aquest superàvit no comporta cap guany personal perquè es reinverteix completament en l’entitat un altre cop. Les empreses de la Fundació es mouen en sectors ben diferenciats. En primer lloc, tenim una empresa del sector hoteler, que dóna feina a cinc persones, més personal de reforç en els moments puntuals de més feina, les quals s’encarreguen de gestionar un alberg, un restaurant i un servei de càtering. En segon lloc, la nostra empresa del sector tèxtil ocupa onze dones, moltes d’elles caps de família de llars desestructurades i que tenen fills al seu càrrec. Generalment, acostumen a ser immigrants africanes que es troben amb el xoc cultural que comporta integrar-se en una cultura tan diferent com la nostra i que, al mateix temps, també rebutgen certs punts de la seva pròpia. En tercer lloc, la nostra empresa de rehabilitació d’habitatges disposa de vuit treballadors i es fa càrrec de projectes de reforma. En quart lloc, l’empresa de jardineria ocupa quatre treballadors i desenvolupa tasques diverses, com el conreu d’hivernacles, programes de repoblació forestal, etc. Finalment, l’empresa d’hípica realitza programes d’equinoteràpia, un tractament que utilitza els cavalls per superar situacions de marginalitat social i per ajudar a integrar determinats col·lectius, com ara les persones amb una discapacitat psíquica o física.” Els treballadors sempre arriben a l’entitat a través dels serveis socials públics o del servei d’ocupació públic “amb uns informes dels tècnics de l’Administració”, i durant el seu període de formació i d’experiència laboral en les empreses de la Fundació reben el suport “de psicòlegs, tutors i treballadors socials” i disposen d’una estructura laboral en què “la seva tasca és supervisada per oficials que els ajuden a submergir-se plenament en la feina.”
Esperem que l’exemple de la Fundació Atlas motivi l’actuació davant de la injustícia envers altres col·lectius. El tercer món també és present al primer i, possiblement, resulti encara més dramàtic i significatiu que el model que hem escollit exclou una cinquena part de la població. No pensem que a l’Àfrica passen fam i plantegem-nos que potser els nostres veïns no poden sopar.
