Text del 2002
“L’Església ha d’utilitzar millor la publicitat, no només en les campanyes de finançament, sinó també com a eina de preevangelització contínua adreçada, per exemple, a qui ha perdut el costum d’anar a visitar-la, a qui no hi ha assistit mai, i per oferir constantment motius de consol espiritual i reflexions estimulants a qui ho necessita.” L’any 1997, el Cardenal Foley, president del Pontifici Consell per a les Comunicacions socials, va pronunciar aquest discurs, que va servir d’inspiració per a una iniciativa que adquiria forma un any després: la Fundació Kolbe de Publicitaris Catòlics. Francesc Segarra Alegre i Manolo Portabella, dos companys creatius publicitaris, van engegar-la amb la idea d’ajudar els collectius cristians i catòlics a transmetre millor el missatge de l’Evangeli: “Vam seguir l’exemple del germà de Manolo, el desaparegut i cèlebre advocat cristià, a qui se li havia acudit la brillant idea de muntar una Fundació d’ajut al 4t. Món per defensar homes i dones sense recursos econòmics amb què pagar els honoraris d’un advocat. Ens vam plantejar de fer el mateix, però en la nostra professió. Ens motivaven les ganes de donar resposta a inquietuds que teníem com a cristians i el fet que l’Església es trobés endarrerida i una mica démodée en el tema de la comunicació i de la publicitat dels seus missatges”, afirma Francesc Segarra, impulsor i portaveu de la Fundació Kolbe.
Els precursors de la Fundació van inspirar-se en el nom d’un personatge històric simbòlic, Maximilià Kolbe: “El pare Kolbe destacà per raons molt significatives per a nosaltres. Home inquiet i pioner en temes de comunicació, poc abans d’esclatar la II Guerra Mundial dirigia a Polònia un convent integrat per 700 monjos i una impremta amb 33 rotatives des d’on s’editaven 13 publicacions, una de les quals tenia una gran tirada. Arribà, fins i tot, al Japó on, sense mitjans ni coneixements de la llengua, va impulsar el diari catòlic japonès de més envergadura. La guerra paralitzà l’obra i també avortà altres projectes previstos amb la ràdio. Morí l’any 1941, a Auschwitz, on havia estat deportat. Decidí substituir voluntàriament un pare de família condemnat a mort. El 1982, Joan Pau II el proclamà sant i màrtir”, explica Francesc Segarra.
Tres són els objectius que la Fundació Kolbe ha estat perseguint des del seu naixement. En primer lloc, assolir la utilització de les noves formes de comunicació destinades a recolzar l’evangelització: “Una de les poques activitats que reuneix tots els mitjans comunicatius possibles, els tradicionals i els més innovadors, és la publicitat. Usarem, doncs, les tècniques publicitàries modernes per transmetre el missatge de l’Evangeli.” En segon lloc, desplegar una estratègia i una creativitat pròpies de l’àmbit publicitari, capaces de revelar els mateixos valors i directrius de l’Evangeli, però mostrats i plasmats segons el temps actual: “Cal analitzar les realitats contemporànies de la condició humana dintre de cada context geogràfic, cultural, econòmic, social i polític. Es tracta de fer coetani l’Evangeli, feina que no resulta sempre fàcil.” Finalment, ajudar –de forma voluntària i gratuïta– qualsevol col·lectiu catòlic: “Ens posem a disposició dels bisbes de totes les diòcesis de Catalunya i de la resta de l’Estat; també treballem amb Amèrica del Sud. Els ajudem en les seves demandes de materials o de campanyes publicitàries per a la Nova Evangelització. Els orientem i dissenyem cartells, anuncis i qualsevol peça necessària per a les seves projeccions.”
Els integrants de la Fundació Kolbe pertanyen al ram de la publicitat. Hi collaboren de manera altruista i porten a terme els projectes després dels seus horaris laborals: “És una entitat privada. Som 25 professionals, la majoria de nosaltres cristians però també s’hi integra gent d’altres inquietuds religioses. Treballem a part-time, ens hi dediquem quan i com podem. La metodologia que fem servir és la mateixa que a qualsevol agència de publicitat. Ens reunim i realitzem brainstormings. L’única diferència és que, en el cas de la Fundació, tots els clients que tenim representen l’Església. Hem d’agrair les empreses amb les quals treballem, perquè ens permeten fer ús dels suports informàtics i dels materials que fan possible les campanyes publicitàries.” A l’hora d’acceptar projectes, la Fundació Kolbe es regeix per la transcendència de les propostes i, sobretot, per una qüestió de timing.
S’ha establert una cadena d’ajut entre professionals de la comunicació i la publicitat i l’Església, amb una fita comuna, fer que la societat actual redescobreixi i s’impregni de l’amor de Jesucrist: “Tornem a pintar amb colors l’Església, que sempre ha anunciat el seu missatge coherentment amb l’època, el públic i el target. Per exemple, en els fabulosos quadres de tipus religiós que es van pintar als segles XV, XVI, XVII, hi sortien personatges amb la roba pròpia d’aquells temps, és a dir estaven actualitzant el missatge. Des dels segles XVIII i XIX, l’Església s’ha estancat, utilitza modes anacròniques, lluny de les referències quotidianes.” La Fundació treballa per incorporar cànons contemporanis a les campanyes. “No obstant la nostra voluntat modernitzadora, resulta complicat que, en general, es cregui en aquestes noves tècniques.”
Una de les creacions més recents de la Fundació és un còmic que “recull la vida de Jesús, i que inclou una documentació històrica exhaustiva; revela els costums i l’estètica real que existia llavors a Palestina, diferent a allò que hem vist durant molts anys. Comptem amb l’experiència d’uns especialistes en còmics històrics, Edicions Signament, i esperem que el llibre sigui didàctic i enriquidor. Volem fer servir la intuïció, la inspiració i les tècniques modernes com a instruments vigents.”
En un món actual, marcat per tota mena d’esdeveniments, intenta fer-se camí una proposta discreta però contundent com és la Fundació Kolbe: “Estem lluny d’adoptar postures destructives contra l’Església, apostem per ajudar-la a canviar la manera actualment démodée de transmetre el missatge evangèlic, per una de més moderna, plena de color, etc.”
