Text del 2002
Fem arribar a la societat missatges perquè tothom sigui conscient que hem de preservar l’entorn
La natura és l’eix fonamental entorn el qual giren les activitats de la Fundació Territori i Paisatge. Nascuda el 1997, està dirigida per Jordi Sargatal i Vicens, biòleg especialista en ornitologia. Al llarg dels darrers 25 anys de la seva vida, aquest fill de Figueres ha esmerçat tots els seus esforços en la protecció de la natura. Sense anar més lluny, ell ha estat el responsable que les cigonyes es reintroduïssin a l’Empordà: “El cel és més bonic si hi ha cigonyes. La seva presència ens revela que hi ha qualitat ambiental i civilització.” Ell és sens dubte la persona més indicada per parlar-nos dels orígens de l’entitat que protagonitza aquesta pàgina.
Per començar, ens comenta que la institució que representa “depèn de l’obra social de Caixa Catalunya.” A través d’aquesta Fundació, l’entitat financera “es compromet davant la societat a dedicar diners al medi ambient.” Assegura que la idea era i és molt atrevida, a més de pionera, no en va consisteix en “la compra de territori català per a la conservació”, una iniciativa inspirada en “el National Trust anglès, nascut fa més d’un segle.” El senyor Sargatal està convençut de les virtuts d’aquest sistema: “D’aquesta manera, els territoris propietat de la Fundació estaran el màxim de ben conservats, perquè encara que es facin polítiques de parcs o reserves naturals, si el seu propietari no està a favor de la conservació pot dur a terme accions que perjudiquin aquell espai.”
Subratlla també la valuosa contribució de quatre persones en la consecució d’aquest projecte exemplar, tots ells membres dels òrgans de Govern de Caixa Catalunya: “Joan Cals, catedràtic d’economia de la Universitat Autònoma; Joaquim Llach, fins fa poc el director d’Obra Social de l’entitat; el president de l’entitat, Antoni Serra Ramoneda i el director general de Caixa Catalunya, Josep Maria Loza.” Ells van ser i són els artífexs del que ara és la Fundació Territori i Paisatge. Conscients que els calia el suport d’un altre col·laborador amb inquietuds ecològiques, es van posar en contacte amb Jordi Sargatal, que aleshores dirigia el Parc dels Aiguamolls de l’Empordà. Aquests emprenedors van triomfar des del principi: “Al llarg de les primeres setmanes que van seguir a la creació de l’entitat, ja vam rebre centenars de propostes.”
La Fundació treballa arreu del Principat i, puntualment, “col·laborem amb les Illes, el País Valencià i la resta de l’Estat espanyol.” El seu director destaca accions emblemàtiques, com ara les desenvolupades “en favor de la conservació del linx, un felí amenaçat a tot el món.” L’entitat adquireix finques a les quatre províncies catalanes, “especialment a Lleida, ja que allí s’han despoblat moltes zones de gran interès natural.” El seu objectiu és convertir aquests territoris en reserves naturals, mitjançant un detallat pla de gestió. Han dut a terme “operacions molt interessants: vam adquirir la finca més extensa de Catalunya, de 6.000 hectàrees a Alinyà, a l’Alt Urgell i al Congost del Mont-rebei. Així mateix la Fundació és propietària d’esplèndids boscos de ribera, ubicats a indrets com Bellver de Cerdanya o Sant Pere Pescador.”
Estem parlant de paisatges sobre els quals pesa la sinistra amenaça del foc. Entre les causes de la proliferació dels incendis forestals al llarg dels darrers anys, trobem el fet que hi hagi “més combustible al bosc. Fa centenars d’anys, animals com els cérvols, les daines i els cabirols es menjaven els arbustos i les branques. L’home va substituir aquestes bèsties per animals domèstics, i va començar a fer carbó amb aquelles branques i arbustos. D’altra banda, aleshores hi havia masos al bosc i els seus habitants podien controlar els incendis. Ara, en canvi, els boscos estan molt més abandonats, sense tallafocs. Tampoc els professionals encarregats de l’extinció d’incendis no coneixen prou el terreny a l’hora d’actuar-hi.” Assegura que totes aquestes deficiències “es poden corregir”, i que és “l’Administració qui s’hauria d’encarregar de fer-ho.” Són moltes les idees que passen pel cap d’aquest biòleg, idees com aquesta: “L’operació que es posa en marxa per apagar un incendi és molt costosa i arriscada, tant des del punt de vista econòmic com des de l’humà. Si destinéssim el 10% del cost d’aquestes accions a la prevenció tots hi sortiríem guanyant.” Per prevenció, el nostre protagonista entén, per exemple, “la reintroducció d’herbívors, que netejarien el bosc i l’embellirien; la creació de camps i pastures tallafoc, o la implicació dels qui viuen prop del bosc, a través del voluntariat.”
A més de contribuir a la conservació del paisatge mediterrani, la Fundació desenvolupa una tasca destacada en el món de l’educació ambiental: “Fem arribar a la societat tot un seguit de missatges perquè tothom sigui conscient de la necessitat de preservar l’entorn.” Amb aquesta voluntat, “hem construït un edifici bioclimàtic a les Valls d’Àneu, a les Planes de Son.” A més de conèixer el Parc Nacional d’Aigüestortes, els visitants aprendran a estalviar recursos: “Sabran què volen dir termes com canvi climàtic, CO2 i ozó.” Per a Jordi Sargatal, l’educació ambiental parteix d’un primer estadi, el de la “seducció ambiental.” Als Aiguamolls de l’Empordà, posem per cas, la base d’aquesta “seducció” va ser “una cigonya, la famosa Guita, que saludava els visitants. A les Valls d’Àneu mirarem de fer el mateix amb altres animals.”
Gràcies a aquesta i altres iniciatives, cada cop són més els catalans inquiets pel nostre patrimoni natural, com ho demostra el fet que la Fundació disposi d’una bona colla d’amics i voluntaris i comenci a rebre donacions: “Fa uns anys, ningú no s’angoixava pels abocaments als rius. Ara la societat s’ha adonat de molts absurds de què som responsables.” Per desgràcia, encara estem malmetent la natura: “Els parcs naturals del nostre país haurien de ser els aparadors de les accions desenvolupades pel govern a favor del medi ambient, i la imatge que en donen encara no és prou positiva. Els visitants han de sentir-se seduïts per aquests espais. Cal que la gent vegi el màxim de coses amb el mínim impacte possible en el medi.”
En termes generals, “Occident s’està enriquint amb la desforestació de l’Amazònia i les selves d’Indonèsia, per exemple, la qual cosa afecta considerablement el clima mundial. Estem gastant massa recursos naturals.” Cal posar remei a aquesta situació, per una raó molt senzilla: “Els éssers vius –i aquesta categoria ens inclou a nosaltres– necessiten aire per respirar, aigua per beure i aliments per menjar. Aquests tres elements provenen exclusivament de la natura.”
“La supervivència de l’espècie humana depèn de la conservació del seu medi”, conclou. Sens dubte, fundacions com Territori i Paisatge juguen un paper determinant: “Estem en contacte amb entitats de dins i fora de les nostres fronteres que tenen objectius similars, i som membres de l’UICN i d’Eurosite. Tot el que hem après, de fet, ho hem adaptat al nostre temps i al nostre context, el de Catalunya.”
