Text del 2002.
“La societat civil organitzada fa país perquè tradueix la necessitat d’estructures”
Catalunya, per la seva situació geogràfica, és una de les comunitats autònomes amb més boscos de l’Estat. Aquests espais característics del nostre paisatge formen part de la nostra cultura. Les característiques de la societat moderna, el canvi de formes de vida, i l’especulació immobiliària que sembla que ens condueix, estúpidament, a destruir més i més boscos per urbanitzar nous espais, fan necessària l’actuació d’entitats que protegeixin els boscos. Una d’aquestes entitats és la Federació d’Agrupacions de Defensa Forestal de la Comarca d’Osona. “La societat civil organitzada fa país perquè tradueix la necessitat d’estructures. Les agrupacions civils són indispensables per al progrés del país i esperem que creixin en els propers anys i que comptin amb un bon nombre de voluntaris que els donin suport, perquè justament són aquestes persones les que constitueixen el món associatiu i ajuden el país a avançar.” Aquest és el pensament entorn del món associatiu de Ramon Vallmitjana, el president de la Federació.
Aquesta institució va ser creada l’any 1995 a partir de diverses associacions de defensa forestal: l’Associació de Defensa Forestal de la Comarca del Lluçanès, la de Portal Guilleries, la de Volges, la de Fontfreda, la de Sant Sadurní, la d’Osomort; la de Gurb, la de Vilanova de Sau, la de Cabreres, la de Montseny Ponent, la de Congost, la de Bisaura i la dels Cingles. La situació d’aquestes entitats era molt diversa en el moment de constituir-se la Federació: “n’hi havia que tenien la seva activitat gairebé aturada, mentre que d’altres tenien una participació molt activa. La creació de la Federació ha permès unificar el ritme de treball i seguir uns objectius comuns que beneficien el conjunt d’associacions de defensa forestal. No només compartim uns objectius de tipus terminal -on volem arribar-, sinó també el material amb què comptem; és a dir, la Federació coordina la compra d’estris per tal que estiguin homogeneïtzats. Per altra banda, la Federació s’encarrega de totes les tasques administratives, la qual cosa facilita força la feina.”
A més a més, des del punt de vista de la convocatòria social, “és obvi que la unió fa la força en el sentit que la concentració de diverses associacions d’una comarca té un pes més gran que no pas una associació tota sola que s’adreci a una Administració. En el nostre cas concret, hem de reconèixer que som escoltats i respectats a l’hora de prendre decisions en matèria forestal.”
De les tasques que han portat a terme, se’n poden destacar les següents: “pel que fa a la prevenció, la nostra labor s’ha centrat en la neteja del sotabosc, de les línies de baixa, mitja i alta tensió, la neteja dels perímetres de seguretat; tenir una flota de vehicles pesats i lleugers a punt per a l’extinció d’incendis. En un altre ordre de coses, per exemple, ens encarreguem de la neteja de lleres o de donar servei als organitzadors de ral·lis. Aquestes dues últimes activitats ens reporten alguns beneficis econòmics que poden ser reinvertits en el territori.”
La perillositat que comporta l’existència de línies d’alta tensió en els nostres boscos fa necessari tenir-ne una especial cura, la qual cosa explica el seu programa intensiu de neteja d’aquestes línes: “ara per ara hem dut a terme la neteja de 400 km de bosc afectat per línies d’alta tensió.”
Que les tasques de prevenció siguin les que concentren més esforços i pressupost econòmic no és pas casual: “hem de lluitar contra el foc per endavant perquè no es produeixin incendis que provoquin la pèrdua de massa forestal. És evident que la prevenció no és vistosa, en el sentit que no crida l’atenció dels ciutadans perquè no s’hi fan servir instruments espectaculars, i no obstant això és una part fonamental per a la conservació del nostre territori -torres de vigilància, tallafocs, dotar cotxes amb GPS, programes de suport, etc. En canvi hi ha altres mesures, concretament les d’extinció -avions, avenços tecnològics, etc.- que són força més cridaneres i que es poden fer servir com a armes electorals. Actualment el 80% del pressupost es dedica a l’extinció i el 20% a la prevenció. Aquesta tendència s’hauria d’invertir en els propers anys, tot i tenint en compte que no es podrà fer el canvi bruscament, sinó que serà necessari un període de transició fins a assolir el desitjat equilibri.”
És impossible que un bosc estigui completament net en tota la seva extensió. “Tot i així hi ha d’haver parcel·les que sí que estiguin completament netes perquè hi sigui possible la vida animal. És per això que considerem que hi hauria d’haver un equilibri entre zones més o menys netes i d’altres en estat més salvatge.”
El seu objectiu final és “conservar el territori”, tot i intentant respectar les necessitats econòmiques: “hem de procurar que aquesta conservació sigui compatible amb el respecte de les formes de vida de les gent de l’entorn i que pugui, a més a més, ser gaudit pel públic d’altres contrades que el vulgui visitar. En aquest sentit, el nostre propòsit seria que no es guanyés ni un pam més als boscos, de manera que romanguessin com a espais verges que poguessin ser visitats i gaudits per tothom. Per això, fa falta delimitar normatives que siguin flexibles, però respectuoses amb el medi ambient. Afortundament hi ha una voluntat per part de l’Administració per solucionar aquestes qüestions.” Farà falta, però, un termini perquè aquestes normatives es promulguin i siguin efectives.
Per aquesta conservació del medi fóra convenient retornar a les velles formes de treball en què predominaven les explotacions tradicionals molt més respectuoses amb el medi ambient que les actuals macroexplotacions que han esdevingut una mena de factories agrícoles: “S’haurien de canalitzar els diners destinats al medi, de manera que aquestes partides fossin destinades directament a la gent de l’àrea. Això evitaria la migració massiva que es continua produint cap a les ciutats i possibilitaria la conservació de formes de vida tradicionals. Quan deixa de funcionar una casa, no només es tanca una explotació, sinó també una part del nostre patrimoni i una oportunitat de conservar el nostre entorn perquè, justament, les terres explotades són un tallafocs fenomenal.”
La conservació del territori ha de ser compatible amb l’explotació dels seus recursos; aquest és el cas de les pedreres, que “un cop explotades poden ser restaurades mitjançant el cobriment amb terra i la conversió en espais naturals, que poden tenir millor aspecte que abans.” En això com en tot allò que afecta la conservació del medi natural, “hem d’estar oberts a totes les alternatives i actuar sempre amb seny.”
