Text del 2002.
“La marginació adopta formes sovint més subtils i sofisticades, però cada cop resulta més extrema i excloent”
La creació de la Fundació Aldees Infantils SOS de Catalunya és de l’any 1967, i des d’aleshores el camí ha estat molt llarg i ple de dificultats, però també de grans satisfaccions. F. Xavier Martín Burillo n’és el president des de l’any 1994, però hi està vinculat de molts anys abans. Ell és qui ens porta a fer un recorregut pel funcionament d’una entitat que compta, en aquests moments, amb més de 13.000 socis al Principat. “La finalitat del nostre projecte és la integració social dels col·lectius d’infants, adolescents i joves marginats que es troben en situació de desemparança o de risc social.”
I aquest objectiu, que va fer néixer l’Organització, malauradament al cap dels anys continua essent encara el mateix: “Alguns es conforten creient que la situació dels col·lectius vulnerables es troba, al nostre primer món, en franca regressió; però la somera realitat estadística ens indica que, lluny d’això, la marginació adopta formes sovint més subtils i sofisticades, però cada cop resulta més extrema i excloent.”
Això significa que s’ha de continuar treballant, si bé d’una forma diferent, en front d’unes circumstàncies socials canviants “Les Aldees Infantils SOS van ser idea de Hermann Gmainer, un austríac que, després de la Segona Guerra Mundial, es va trobar la penosa realitat d’un país destrossat, famílies trencades o desplaçades i un gran nombre de nens i nenes orfes malvivint pels carrers. Davant d’això les autoritats de l’època responien amb esquemes que ens recorden les novel·les de Dickens: grans edificis plens de sales inhòspites, on centenars de nens rebien ajuts mínims i menjar regular; però que no rebien resposta a la seva principal carència, l’estimació i el caliu de la llar perduda.”
Es tractava, doncs, de fer que aquests infants recuperessin aquells models que ja no tenien, i això és el que d’aleshores ençà es procura des de l’entitat que a Catalunya presideix F. Xavier Martín: “La nostra tasca consisteix a proporcionar una alternativa a la família biològica, recreant els ambients familiars en cada una de les Llars SOS que formen l’Aldea, on els nens es confien a una ‘Mare SOS’ qui, amb el suport d’un equip professional i com una veritable mare, els dóna l’afecte, l’amor i la tendresa que els són imprescindibles per a desenvolupar-se i aconseguir la desitjada integració social.”
Per tal de proporcionar aquest referent d’estabilitat i seguretat, cal que la dedicació d’aquesta veritable funció maternal, sigui absoluta: “Els nens i els adolescents sota la nostra empara provenen de situacions de desestructura, així doncs els canvis no són mai desitjables, entenent que han de gaudir de referents afectius estables. Això no ens fa oblidar que aquests infants tenen una família biològica i, juntament amb els organismes socials, treballem per reintegrar-los en condicions de viabilitat.”
Aldees Infantils SOS és una entitat que es defineix com aconfessional i apolítica i que treballa colze a colze amb l’Administració per dur a terme la seva tasca: “Aquestes connotacions ens permeten treballar, a través de l’organització internacional amb seu a Àustria, en 131 països, atenent més de 200.000 nens i joves.”
L’Organització que presideix el senyor Martín és veritablement molt efectiva quan es tracta d’acollir un grup nombrós de germans: “Un dels trets diferencials que caracteritza la nostra tasca, és no separar mai grups de germans, són nens a qui els han fallat els referents paterns i materns. Si més no, la tragèdia compartida uneix i estreta vincles de per vida; negar-los aquesta única referència d’afecte fraternal és terriblement injust. Per tant, per a l’Administració suposem una alternativa, donat que les famílies acollidores rarament es poden fer càrrec d’un grup de germans. Nosaltres sí tenim els recursos i la capacitat.”
L’edat d’entrada en una Aldea Infantil SOS ve donada, mitjançant l’Administració, per les circumstàncies; la de sortida, no té mai una data fixa: “La nostra finalitat és que a través de la igualtat d’oportunitats, els infants assoleixin l’autonomia, l’emancipació, la plena integració social. Per això cada vegada que un noi o una noia ens deixa, es vessen moltes llàgrimes, però també sentim una alegria immensa perquè pensem que hem complert el nostre fi.” I afegeix: “Estem orgullosos de saber que nois i noies que havien estat amb nosaltres són excel·lents lampistes, jardiners, psicòlegs, empleats de banc i, sobretot, bons pares i mares de família.”
Dèiem abans que la situació de la societat mitjan el s. XX no és la mateixa que la de principis del s. XXI, això ha fet que la Fundació Aldees Infantils SOS es plantegés nous reptes que s’adaptessin a les noves circumstàncies: “Apareix al nostre país el fenomen de la immigració, cal doncs donar resposta a les esperances i als drets d’aquest col·lectiu, per això tenim incipients programes que possibiliten la assimilació d’aquests immigrants provinents majoritàriament del Magrib. El nostre posicionament en els països àrabs ens dóna un coneixement que considerem útil tant per a ells com per a la societat catalana.”
Però a part d’aquest programa en tenen molts altres en marxa: “Per l’Aldea catalana hi han passat més de mil nens i nenes. Actualment, atenem a Catalunya 157 infants, adolescents i joves, que a tot l’Estat en són 1.500. Atès que la nostra voluntat és créixer i evolucionar amb el jove, a més de les 8 Aldees disposem de 56 Dispositius SOS repartits per la geografia espanyola, que inclouen des d’un centre de dia a una residència per a joves, o bé diferents programes d’aprenentatge i d’inserció al món laboral.”
És evident, i Francesc Xavier ho té molt clar, que el ventall d’activitats socials s’ha d’anar obrint: “No podem quedar-nos ancorats en el model que va sortir fa més de 50 anys, perquè hem topat amb problemes que aleshores ni tan sols existien. En aquells moments, per exemple, no es parlava d’orfes socials, l’orfe social ha nascut desprès i necessita moltes més coses que Aldees, per això treballem en tots aquests altres serveis. Així, i considerant el nen i la nena com a subjectes de dret, més que com a objectes de protecció, hem passat del terme beneficència al de justícia social.”
El que preocupa en aquests moments és la situació social, que fa que el problema no estigui en vies clares d’extinció. “Per combatre un problema hem de conèixer-lo, fins i tot en el nostre país convivim amb bosses de marginació equiparables a les que existeixen al Tercer Món. Això fereix la nostra autoestima i ens fa creure que fent un donatiu un cop a l’any per aquells països llunyans ja hem complert. En front d’això hem de ser capaços d’assumir la part fosca del nostre entorn, i des d’aquesta consciència projectar la nostra solidaritat efectiva vers tot el món.” En concloure, F. Xavier Martín vol afegir unes paraules per a la reflexió: “Allò que la societat no inverteixi en prevenció i justícia social ho haurà d’invertir indefectiblement en repressió.”
