Text del 2002
“Fa sis anys em vaig adonar que necessitava crear una entitat per poder col·laborar amb els meus compatriotes bolivians.” Jaime Loayza Porcel és natural de Sucre, capital de Bolívia, una de les ciutats més importants del país des del punt de vista cultural i artístic. És descendent d’una de les cultures més admirades i interessants del planeta, l’inca. Des de Barcelona, recorda amb nostàlgia les seves terres i treballa amb il·lusió per fer possible el seu somni: la consolidació d’una biblioteca per a la població de Sucre.
Pachamama Fundació Andina va néixer el 1995 per realitzar aquest projecte cultural que necessita de la solidaritat de les persones i dels organismes per acabar d’afermar-se del tot.
Jaime Loayza comparteix aquest projecte amb la seva esposa, Neus Conesa, vicepresidenta de Pachamama i directora de l’agència de publicitat Wayra Pau, que dóna suport econòmic a la fundació. “El problema d’una ciutat com Sucre és la manca de centres de formació i, sobretot, d’una formació adequada i competitiva. Fa 30 anys la formació en aquesta ciutat, que és patrimoni cultural de la humanitat, era bona. Els metges que sortien de la universitat arribaven a Catalunya i tenien accés als hospitals d’aquí. Avui això és impossible. Els avenços de la tècnica han transformat el món educatiu, però no estan a l’abast de tothom. Els coneixements que es poden adquirir a les universitats bolivianes són obsolets perquè la tecnologia no hi ha arribat. El seu problema actual és que no es forma adequadament la societat i això representa un entrebanc per al desenvolupament del país. D’aquí parteix la idea de contribuir a la formació de la gent amb la creació d’una biblioteca.”
Per posar en marxa una biblioteca faltava el material bàsic: els llibres. “Vam adonar-nos que a moltes biblioteques particulars catalanes hi havia llibres duplicats. El primer pas va ser engegar una campanya publicitària per donar a conèixer els nostres objectius: recollir llibres a fi d’enviar-los a Bolívia on es crearia una biblioteca. Fins ara hem recollit 103 tones de llibres, només a Catalunya, i amb aquest material es podia començar a donar forma al projecte. A més, les autoritats locals de Sucre ens van cedir l’antic edifici de l’estació ferroviària; era un espai idoni que es destinaria a tota la població. Totes les biblioteques de Bolívia funcionen amb un sistema de treball molt antiquat: per llegir un llibre has d’omplir primer una fitxa i després l’obra s’extreu d’un dipòsit. La nostra biblioteca volia trencar aquesta fórmula i posar els llibres a l’abast de tothom, a la vista, per poder-los tocar i examinar. Així ho vam fer durant un temps.”
Però el conveni va durar poc perquè l’alcaldia, per necessitats econòmiques, va haver de vendre l’edifici que ara és propietat del Consejo de la Judicatura del Poder Judicial de Bolivia. “De moment, els llibres són allà però el nostre objectiu és construir un nou edifici en uns terrenys que ens va concedir l’Ajuntament.”
Jaime Loayza, que és arquitecte, va realitzar el projecte de la biblioteca que portarà el nom de Biblioteca Salvador Espriu. “Els llibres han estat recollits a Catalunya i vam considerar que la biblioteca havia de portar el nom d’una persona que representés culturalment el país. La biblioteca s’emmarca dins d’una idea més àmplia que és l’Ateneu José Agustín Goytisolo. Es tracta d’una obra costosa, la inversió és elevada i necessitem l’ajuda de la gent. Nosaltres portem anys invertint-hi molts diners. La gran decepció és veure com no se’ns presta un mínim suport. Ni tan sols hem detectat interès. Hem demanat ajuda intel·lectual a l’hora de dissenyar el projecte, de concebre’l… però no rebem resposta. Tenim previst engegar una campanya publicitària que coincidirà amb Sant Jordi per intentar que el nostre somni estigui una mica més a prop. Demano a la societat que s’interessi més per la problemàtica d’Amèrica del Sud i que l’analitzi més. Sentim a parlar molt del paper tan important que desenvolupen les ONG, però no sempre és així. Des d’aquí es conceben molts projectes que reuneixen xifres elevades de diners i que mai es materialitzen. El nostre projecte és real, existeix i pot ajudar un col·lectiu molt ampli de població.”
Per als indis descendents de la cultura inca, Pachamama, el nom que porta la Fundació, vol dir mare terra. La seva filosofia de la vida, la seva concepció del món és particular. “La cultura occidental qualifica de Tercer Món un país com Bolívia. És un error dir-ho dels indis que després de 500 anys de colonització continuen preservant la seva identitat i cultura, perquè la senten, perquè no necessiten disposar de les tecnologies, ni de cotxes… La qualitat de vida no es troba ni en el menjar, ni el vestir, ni en les manufactures. Els indis tenen una filosofia molt simple de la vida. Pachamama és la mare terra i ells viuen dels fruits que la terra els dóna, crien el seu bestiar, es fan els seus teixits, són els primers ecologistes del planeta. Pertanyen al Tawantinsuyu, integrat pels indis descendents de l’imperi inca que ocupava el que avui és Equador, Perú i Bolívia. Tenen el seu propi emblema, la Wiphala, amb un color, una simetria que parla d’igualtat, de justícia, de respecte a la natura… que les dictadures, el poder polític han volgut fer desaparèixer. Hem de respectar la seva opció de vida, la dels indígenes, i donar-la a conèixer.”
Però el Tawantinsuyu acull una gran població criolla que ja no pertany a la tradició inca. “La Fundació Pachamama treballa en aquest espai per donar formació a una població que ha oblidat els seus orígens, que no accedeix de forma fàcil a l’educació i que, per tant, no podrà aprofitar la seva riquesa natural i cultural de forma racional. Hem de contribuir a la recuperació i difusió dels valors autòctons i ajudar a formar aquelles classes més humils que no tenen accés a la cultura. Els centres bibliogràfics són una necessitat a qualsevol societat. Desitgem trobar el suport social que empenyi un projecte necessari per a la població sud-americana.”
