Text del 2002.
“Cal compartir els riscs, i la millor manera de fer-ho és a través d’una associació superior”
President i gerent, respectivament, del Consorci Ripollès Desenvolupament, Jaume Vilarrasa i Joan Bonet ens avancen la propera incorporació a la seva comarca del “Programa Arrels, a fi i efecte de portar a terme un seguiment de totes les associacions de les nostres contrades. L’objectiu és reactivar i promoure les múltiples entitats sense ànim de lucre que impulsen el Ripollès en els àmbits cultural, lúdic, etc.”
El president està convençut que “si no fos per les associacions, el nostre país, des del punt de vista espiritual, no seria el mateix.” El seu company ho corrobora: “L’associacionisme serà la base per relacionar-se i promoure qualsevol activitat en el futur.” I és que “gràcies a la globalització, l’individu se sent cada cop més integrat al món i li cal disposar de més informació. En aquest sentit, entitats com la nostra aporten molt al ciutadà.”
El Consorci va fer els seus primers passos el 1993 –any en què la zona va ser víctima d’una profunda crisi industrial– “amb la voluntat d’integrar tots els ens públics de la comarca per desenvolupar el Ripollès en tots els sectors i vendre’n la imatge a tot l’Estat espanyol.” Aquest “esperit” roman intacte i “encara s’hi treballa amb més intensitat.” Avui en formen part el Consell Comarcal del Ripollès, els ajuntaments, la patronal, els sindicats, així com l’Associació de Joves Empresaris, l’Associació d’Hoteleria del Ripollès, diverses cooperatives, el CIDEM, la Cambra de Comerç i l’Escola del Treball, entre altres entitats. Els seus representants es mostren satisfets pel fet que “les motivacions polítiques” no hagin interferit en la labor del Consorci.
Com a president del Consell Comarcal del Ripollès, Jaume Vilarrasa subratlla el fet que “hi ha una bona entesa entre tots els partits.” El gerent afegeix: “Tots treballem per la comarca.” La fórmula d’aquests emprenedors ha estat imitada per altres comarques catalanes. No és estrany que una iniciativa d’aquestes característiques hagi sorgit del Ripollès. I és que, si bé gran part de la població depèn de la ramaderia, el Ripollès és una comarca històricament industrial. Els catalans de més edat tenen molt presents les fargues que antigament hi havia a la zona; arreu del món hi ha museus que exhibeixen armes fabricades en aquest preciós indret del nord de Catalunya.
La ubicació geogràfica de la comarca té molt a veure amb aquesta eclosió industrial: “Al llarg dels nostres dos rius, el Freser i el Ter, molt importants per al conjunt de Catalunya, van néixer les famoses fargues. A partir d’aquí va sorgir tota una cultura i tradició al voltant de la metal·lúrgia, que aleshores superava amb escreix la producció agrícola. Les nostres fàbriques d’armes proveïen tot el mercat espanyol”, afegeixen. Més endavant, els sectors tèxtil i paperer adquiririen també relleu a la comarca.
Els responsables del Consorci Ripollès Desenvolupament es mostren orgullosos que aquesta tradició s’hagi mantingut fins als nostres dies, en bona part gràcies a les comunicacions, que ells consideren vitals: “Si disposem de bones vies d’accés per ferrocarril i carretera, no és cap inconvenient el fet d’estar a la muntanya. Afortunadament, la iniciativa de finals dels anys 80 de suprimir el tren no va prosperar.” Tot i així, encara cal millorar molt més les comunicacions existents no només intercomarcals, sinó també amb Europa.
Tampoc no ens podem oblidar de l’atractiu turístic de la zona. El president del Consorci destaca el gran pes que representen “la vall de Ribes i la vall de Camprodon” per al sector terciari de la comarca, tot un recés de pau i tranquil·litat: “Ja a principis del segle xx, el famós doctor Robert recomanava als seus pacients el clima de Camprodon. Es tractava principalment d’industrials que, com a conseqüència de passar tantes hores a la fàbrica, patien problemes pulmonars. El nostre clima ha contribuït enormement a potenciar el turisme al Ripollès.”
I també la indústria, no en va “molts dels qui venien a passar l’estiu a les nostres contrades s’hi quedaven i obrien fàbriques. No oblidem que la nostra era una comarca molt poblada, la qual cosa significava molta mà d’obra disponible.” Actualment, per acabar d’impulsar el turisme a la zona, “ens calen més places hoteleres.”
Tornem, doncs, al segle xxi. Entre els molts èxits del Consorci, el president destaca “la dinamització industrial de les nostres contrades.” Superades múltiples crisis, “a partir de la nostra entitat, ha sorgit tot un seguit de noves empreses i la indústria del Ripollès s’ha atomitzat més, de manera que han aparegut noves perspectives empresarials en aquest sector. També hem estat testimonis de la reconversió i rehabilitació de diverses empreses.”
Jaume Vilarrasa és, per damunt de tot, un home optimista, que considera les crisis “un esperó perquè els ciutadans facin ús de l’enginy.” El Consorci Ripollès Desenvolupament s’ha convertit en l’indret ideal a on l’industrial s’adreça en cas que necessiti assessorament. L’entitat disposa de “gent capacitada per orientar els emprenedors sobre tota mena de qüestions.”
“La indústria va traslladant-se d’un país a un altre”, afirma el gerent de la institució. “És necessari que ens anivellem amb Europa i, per competir amb Orient i amb l’Europa central, hem de potenciar les indústries que aporten un valor afegit, perquè la resta –com va passar amb la siderúrgia, el ciment o les drassanes– acabarà desapareixent al nostre territori”, s’explica. Per donar resposta a aquesta situació, “cal que hom abandoni la mentalitat de treballador i adquireixi la de petit empresari. En altres paraules: caldrà delegar les tasques a personal extern, ja que els empleats constitueixen una càrrega cada cop més feixuga i problemàtica. Progressivament, més i més empreses adopten aquesta fórmula competitiva.”
Els canvis són necessaris per impulsar l’economia: “El món no s’enfonsa perquè una indústria es vengui o es transformi.” Els emprenedors catalans pequen de cenyir-se excessivament a models estantissos, s’inspiren en “la gran empresa”, que ja pertany al passat.
L’excés d’ambició constitueix “un error: cadascú s’ha de marcar el seu propi objectiu.” Tot plegat comença per “no hipotecar-se un mateix en una producció única i convertir-se en monodependent d’una sola indústria. Cal compartir els riscs i la millor manera de fer-ho és a través d’una associació superior.”
Els responsables de la institució subratllen que, si bé el detonant del naixement del Consorci van ser les hores baixes per les quals travessaven els sectors tèxtil i paperer, l’entitat ha volgut des del principi prestar atenció “tant a la indústria com al turisme i el comerç. No volem que la comarca es desequilibri en cap direcció. Seria un error alimentar excessivament un sector en detriment d’un altre. Hem de constituir un teixit uniforme i sostenible.”
